Capítol 4
Boba es va passar tot
el dia excitat, esperant un so en concret.
O un munt de sons.
Al final, en acabar la
tarda, allà estaven: una col·lecció de petits cops i sons procedents dels panys
de la porta de l'apartament.
Llavors la porta es va
obrir, i allà estava Jango Fett, amb la seva armadura de combat mandaloriana i
la seva mirada forta i dura, romanent en l'entrada envoltat d'un toll d'aigua
de pluja.
–Papa! –va dir Boba.
–On està la Zam?
–Més tard, –li va dir
el seu pare.
Jango Fett es va
treure la seva armadura de combat i la va deixar caure en el sòl del dormitori
mentre Boba mirava. Ell en deia “el vestit”. Era molt més petit sense ella.
La cara d’en Jango
sota el casc era trista i solcada per velles cicatrius. La cara era despietada
i cruel. Boba no s'havia preguntat mai per la veritable cara del seu pare.
Ambdues eren reals per a ell: el pare preocupat, el guerrer sense por.
–On està la Zam? –Boba
va preguntar de nou.
–Per què estàs fent totes
aquestes preguntes, fill?
–Tinc un acudit per
explicar-li. –No en tenia cap, però pensava que es podria inventar un en cas
necessari.
–Hauràs de guardar-lo
per a una altra persona.
Una altra persona? Però no si no hi ha ningú més! Però Boba sabia millor
que ningú que no havia de discutir amb el seu pare.
–D'acord, –li va dir.
Va encongir el cap per amagar la seva decepció i va començar a abandonar la
seva habitació. Li diria al seu pare que necessitava estar sol.
–Zam no vindrà més per
aquí, –va dir Jango. Boba es va parar en la porta.
–Mai?
–Mai, –va dir Jango.
La forma en com ho
deia, ja sonava com que mai tornaria.
Quan Jango Fett no
estava portant l'armadura mandaloriana de combat, es posava roba de carrer.
Sense casc, poca gent el podia reconèixer com Jango Fett, el caça-recompenses.
L'armadura era vella i
estava marcada, com el mateix Jango Fett.
Sempre se la treia i
la netejava després de tornar de realitzar un treball, però mai la polia.
Deixava les esgarrapades.
–No la necessites
brillant –li va explicar a Boba mentre treballaven junts netejant l'armadura
aquella tarda. –Mai cridis l'atenció sobre tu mateix.
–Sí, senyor, –va dir
Boba.
La cara d’en Jango
Fett semblava més trista i vella de l'habitual. Boba es preguntava si tindria
alguna cosa que veure amb la Zam.
Finalment va
aconseguir el coratge per preguntar.
–Ella era a punt de
trair-nos, –va dir Jango. –No ho podia permetre. Hi ha penalitzacions. Ella
hauria fet el mateix si fos jo.
Boba no ho entenia.
Què és el que li estava intentant explicar el seu pare?
–Li va passar alguna
cosa dolenta a la Zam? –va preguntar Boba.
Jango va assentir
lentament.
–Ser un caçador de
recompensis implica que no sempre pots fer el que vols. Algun dia allò
inevitable succeeix. I quan això succeeix…
–I què significa
inevitable? –Va preguntar Boba.
–Inevitable significa
que és alguna cosa segura. La mort és una cosa segura.
De sobte Boba es va
adonar del que havia passat.
–Zam està morta,
veritat, papa?
Jango va assentir.
Boba es va resistir a
posar-se a plorar.
–Com… com va succeir?
–No ho vulguis saber.
Boba va sentir que la
tristesa el copejava com una ona. Seguida d'una freda sensació de por. Li havia
passat a la Zam, podria passar-li al seu pare?
Boba no volia pensar
sobre el tema. El seu pare tenia raó: Ell no ho necessitava saber.
Després d'acabar
d'ajudar al seu pare a netejar l’armadura de combat i recarregar els seus
sistemes d'armes, Boba va sortir fora i va caminar fins al final del carrer i
va tornar.
Zam, morta. No més
bromes ximples. No més el seu ampli somriure. El solitari món de Boba Fett
s'havia tornat una mica més solitari.
Kamino és un bon
planeta per sentir tristesa perquè sempre està plovent. Quan estàs sota la
pluja, ningú és capaç d'adonar-se que has estat plorant.
Quan Boba va tornar a
l'apartament, va veure que el seu pare també havia estat caminant sota la
pluja.
És graciós, va pensar Boba. No l’he vist aquí fora.
Havent sopat, Jango
Fett va dir:
–Boba, mira'm. –Boba
li va mirar. –El que li ha passat a la Zam li podria haver ocorregut a qualsevol
de nosaltres. A qualsevol caçador de recompenses. Ho entens?
Boba va assentir, però
aquest reconeixement era una mentida. S'havia compromès amb si mateix a no
entendre-ho. S'havia promès a si mateix que no pensaria sobre el tema. De totes
maneres era incapaç d'imaginar que succeís. Qui o què seria capaç de vèncer al
seu pare en un combat?
–Bé, –va dir Jango
Fett. –Llavors, fill, vull que tinguis això.
Jango li va lliurar a
Boba un llibre.
Boba estava sorprès.
–Papa? Un llibre?
Jango semblava saber
el que estava pensant el seu fill.
–No és un llibre, Boba
–li va dir. –És un missatge, meu. Per a tu, quan el moment adequat arribi.
No és un llibre?
Semblava un llibre ordinari, de tapa dura i de dos dits d'ample. Era negre,
sense res en la portada que ho identifiqués. Sense paraules, i sense imatges.
Gens, ni davant ni darrere.
Boba va intentar
obrir-ho però les pàgines semblaven estar enganxades les unes a les altres. Va
empènyer amb força la portada, però el seu pare va negar amb el cap.
–No l’obris, –li va
dir Jango. –Per què quan l’obris, la teva infància haurà acabat. I encara és
massa aviat perquè això ocorri. Vull que tinguis el que jo mai vaig tenir: una
infància.
Boba va assentir.
Pensava que el seu pare estava confós. Per què li havia donat un llibre que no
volia que obrís?
Llavors el seu pare li
ho va explicar:
–Si alguna cosa
m'ocorre, podràs obrir-lo. T'explicaré el que necessites saber. A qui has de
preguntar. A qui has d'evitar. Què és el que has de fer, i el que no. Fins a
aquest moment, mantingues-lo tancat i ocult. Ho has entès, fill?
Boba va assentir. Va
deixar el llibre negre (que no era un llibre realment) en la pila amb la resta
de llibres. No anava a necessitar-ho. Mai. De cap manera.
Com anava si pot ser
que li succeís alguna cosa dolenta al seu pare, al més ràpid, ferotge i temible
caça-recompenses de la galàxia?
De cap manera. Era
impensable. El que simplement significava que Boba no anava a pensar que una
cosa com aquella fora a ocórrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada