La lluita per sobreviure (XV)

Anterior

Capítol 15

Ningú li para esment a un nen de 10 anys, especialment quan està enmig d'una batalla.

Especialment quan està vagant atordit. Ensopegant amb els cossos i rierols de sang. Aliè als trets làser que passaven prop del seu cap o els tolls de sang als seus peus.

Especialment quan ignora els laments dels vius i els crits dels ferits, ignorant els seus propis plors.

Boba era invisible.

Era invisible fins i tot per a si mateix. No sabia el que estava pensant o el que estava sentint o el que estava fent. Era insensible. Era com estar en el somni d'un altre.

Va carregar amb el buit casc del seu pare bressolant-lo amb els dos braços, mentre ell anava ensopegant en la sorra entre les restes de la batalla; mentre les tropes lluitaven contra els últims droides i els transports partien amb els Jedi rescatats; mentre els espantats geonosians abandonaven la sorra en estampida.

Portava la peça trencada de l'armadura del seu pare a través de les peces trencades del seu món.

Es pensava que podria fer tornar al seu pare?

Es pensava que podria fer tornar la seva antiga vida?

Boba no pensava en res. Era insensible. Tot havia desaparegut, res tenia importància.

Tot s'havia convertit en peces. Peces que estaven a tot arreu.

Peces de droides, parts de cos, la mort i l'agonia. Aquells que encara estaven vius, i alguns d'ells que no ho estaven, continuaven disparant les seves armes salvatgement.

Boba va passar al costat d'un droide que girava com una baldufa, havia perdut la seva cama dreta. Disparant alhora que donava voltes, polvoritzant les plantes superiors de la sorra i espantant les multituds de geonosians.

Rajos làser copejaven el sòl al seu al voltant, llançant a l'aire guèisers de sorra. A Boba no li importava. Boba va continuar caminant.

Tropes amb armadures de combat avançaven, disparant mentre corrien.

Un va agafar el braç d’en Boba i el va llançar al terra.

–A terra!

WHARR000MM!

Una explosió va passar per on Boba havia estat. Copejant el seu estómac.

W HA R ROOOM M!

Una altra explosió i Boba va sentir com la sorra li picava les galtes.

Va amagar la seva cara entre els seus braços, prop del casc buit. Quan va obrir els ulls i va mirar cap amunt, el va veure...

Papa! Era el seu pare, Jango Fett, Mirant-lo a ell! Boba va agafar la mà del seu pare, i...

Llavors, com si hagués rebut un cop, Boba va veure com d'equivocat que estava. No era el seu pare. Era el soldat que li havia salvat la vida, o algun dels altres. Perquè tots semblaven iguals amb l'armadura. Era el seu bessó, solament que més madur. Era com el seu pare, una mica més jove.

Era un dels clons.

En ensopegar amb ell, Boba es va adonar sense possibilitat d'error, i amb horror, que els soldats que havia vist sortir de les naus de transport eren part de l'exèrcit clon que el seu pare havia entrenat a Kamino. Allà estaven, en acció per primera vegada, a Geonosis. Imbatibles, com havia predit el seu pare. Però estaven lluitant en el costat equivocat.

Lluitant pels odiats Jedi!

No! Va pensar Boba, tancant els punys. La seva decepció es va veure reemplaçada per sentiments de traïció i ràbia.

–És solament un nen! –Va dir el soldat. –Pensàvem que eres un dels nostres. –Va córrer amb els altres clons cap a la nau de transport que era a punt de partir.

–No sóc un de vosaltres! –Va murmurar Boba enfadat. –I mai ho seré. Sóc el fill real de Jango Fett.

La sorra estava gairebé buida. A l'Arxiduc no se’l veia per enlloc. Al Comte tampoc se’l veia. La lluita gairebé havia acabat. L'última nau de transport estava enlairant, disparant contra tot allò que es movia en la sorra.

Però Boba amb prou feines s'adonava del que passava. Mirava cap avall, no cap amunt. No es preocuparia mai més pels clons. Tenia un treball a fer. Un últim treball per Jango Fett.

Estava enfosquint. Els anells de Geonosis ocupaven la meitat del cel amb una lluentor ataronjada. Portant el casc en el braç, Boba caminava en cercles, ensopegant en la sorra humitejada amb sang. Al final, va trobar el que estava buscant. De fet, va ensopegar amb això.

Era el cos del seu pare, vestit encara amb el que quedava de la seva armadura de combat mandaloriana, rallada i sagnant.

Boba va col·locar el casc en el pit del seu pare, llavors es va asseure al seu costat.

Estava cansat però no tenia temps per descansar. Es va adonar que una llàgrima s'obria pas a través de la sorra que se li havia enganxat a la galta. La va assecar amb un gest de la mà.

Era massa ràpid per plorar. Boba encara havia de fer un treball.

Havia enfosquit, o tan fosc com es podia estar en aquest planeta. La batalla s'havia mogut de la sorra i havia començat a estendre's pel planeta.

Els geonosians, ara que havien recuperat el control, enviaven esquadres de drons per recollir els morts. Van llançar els cossos al foc. Els droides avariats i danyats eren més afortunats. Eren recollits per robots per ser col·locats en una pila de recuperació, per ser reciclats.

Boba estava assegut al costat del cos del seu pare quan un robot va passar pel seu costat, en la seva segona ronda per la sagnant sorra.

Boba sabia el que havia de fer. No era com els clons. Era el veritable fill de Jango Fett. Havia de cuidar del cos del seu pare. I mentre ell es dedicava a fer-ho, podia mantenir apartats els sentiments que no volia sentir.

El robot brunzia i donava sacsejades mentre es movia d'un lloc a un altre, buscant entre la sorra més parts per recuperar. Boba va deixar el cos del seu pare en el camí del robot, perquè fos recollit. Amb la seva armadura de combat mandaloriana, Jango Fett semblava com un androide. Un droide destrossat.

Boba va pujar al transport i es va asseure al costat del seu pare. Va sostenir el casc de combat en els seus braços mentre el robot es dirigia cap a la sorra, dirigint-se cap al desert.

Boba estava fent el que havia de fer. Era l'única cosa que importava.

Ara com ara.

El dipòsit de ferralla estava en el mateix pujol on Boba havia vist al Jedi amb el seu caça estel·lar. Era una immensa muntanya de circuits trencats, cames, braços, rodes, caps, ganivets i torsos.

El transport va arribar al límit de la seva capacitat i es va dirigir cap a la ciutat d'estalagmites, cap al passadís subterrani. Boba va treure el cos del seu pare fora de la muntanya de restes del pujol.

El pujol semblava un bon lloc per descansar. Més tranquil, i amb tota seguretat més bonic.

Boba va treure l'armadura del seu pare i la va deixar al costat. Li va fer una última mirada als forts braços i cames que l’havien protegit. Llavors, va utilitzar les restes del braç d'un droide com a pala, per cavar una tomba per al seu pare en la sorra.

Amb les restes d'un braç d'un droide va fer una “J”, i en trobar un altre braç el va utilitzar per fer una “F”. Les va col·locar damunt del munt de pedres i sorra.

Jango Fett. S'havia anat però no seria oblidat.

De forma sobtada Boba es va sentir molt cansat. Es va asseure al costat de l'armadura del seu pare. Li hagués agradat tenir alguna cosa per menjar.

Tremolava. El vent del desert era gelat.

Boba es va girar i va mirar els grans anells ataronjats que embolicaven el planeta. Era com si l'estiguessin bressolant amb els seus braços. Era una vista tranquil·litzadora....

Boba va dormir sense interrupció durant tota la nit. Els seus somnis (els quals va oblidar) van ser sobre la mare que mai havia tingut, i el pare que havia tingut la sort de tenir. Es va aixecar al matí, sorprès en notar-se descansat. Llavors es va adonar que una serp s'havia enroscat en el seu cos mentre dormia, mantenint-lo calent.

Amb rapidesa, Boba va saltar i es va quedar dempeus. La serp de sorra udolà i es va marxar espantada.

Seria la mateixa? Es preguntava Boba.

No importava. L'única cosa que importava era que el seu treball estigués fet, ara com ara. El seu pare estava enterrat. El petit monticle amb les inicials JF era la prova.

Mirant-lo, Boba es va adonar del molt que trobaria a faltar al seu pare, el qual li havia protegit, guiat i vigilat... a més d'estimar-lo.

Ara estava sol, totalment sol.

I per primera vegada, en molt temps, va plorar.

Següent