L'atac dels clons (XV)

Anterior

Capítol 15

L’speeder aquàtic sobrevolava el llac amb els propulsors inferiors emetent només un lleuger grinyol, gairebé inaudible. De tant en tant xocava amb una onada i una fina pluja banyava la proa. Ànakin i Padmé gaudien amb el vent i l'aigua freda, mantenint els ulls mig tancats i l'abundant cabell castany de la Senadora voleiant darrere d'ella.

Paddy Accu conduïa al costat d'ells, rient amb cada esquitxada, els cabells grisos al vent.

–Sempre és millor sobre l'aigua! –va cridar amb la seva veu ronca contra el vent i el soroll de l’speeder–. T'agrada?

Padmé li va dedicar un somriure sincer, i l'home de cabells blancs es va inclinar cap a ella apartant-se de l'accelerador.

–És més divertit si ho apago –va explicar–. Creus que t'agradarà, Senadora?

Tant Padmé com Ànakin li van mirar amb curiositat, sense comprendre’l totalment.

–Anem a l'illa –va recalcar Ànakin, amb una nota de preocupació a la veu.

–Oh, i us portaré allà! –va dir Paddy Accu llançant una riallada. Va moure una palanca cap endavant i l’speeder va caure sobre l'aigua.

–Paddy? –va preguntar Padmé, i l'home va riure amb més força encara.

–No em diguis que ho has oblidat! –va rugir ell, estrenyent l’accelerador. L’speeder va avançar per l'aigua, aquest cop sense volar amb fluïdesa, sinó botant per l’onejant superfície.

–Oh, sí! –li va dir Padmé–. Ja em recordo!

Després d'un moment inicial de sorpresa, en el qual va mirar a Padmé i a Paddy preguntant-se si l'home no tindria fosques intencions, Ànakin es va deixar portar per l'accidentat viatge.

Les esquitxades d'aigua eren gairebé contínues, en trencar les ones contra la proa, banyant-los.

–És meravellós! –va exclamar la Padmé.

Ànakin no podia estar en desacord.

–Passem massa temps controlant-ho tot –va replicar.

La seva ment va retrocedir als dies de la seva infància, a Tatooine, quan conduïa la beina en les carreres, esquivant el desastre per poc. Això era una cosa semblant, i més quan Paddy, que no semblava tenir pressa a arribar al moll de l'illa, desplaçava l’speeder en ziga-zaga, inclinant-lo a un costat i a l'altre. Ànakin es va quedar realment sorprès per la forma en què la petita variant de caure a l'aigua, en comptes de sobrevolar-la suaument, canviava la perspectiva d'aquest viatge. Si bé la tecnologia havia domat la galàxia, i això estava bé en termes d'eficiència i comoditat, la veritat era que amb ella també s'havia perdut alguna cosa, aquesta emoció de viure a la vora del desastre. O la simple sensació tàctil de viatjar així, rebotant en les ones, sentint el vent i la freda aigua a la cara.

Hi va haver un moment en què Paddy va inclinar tant el vehicle a un costat que Ànakin i Padmé van pensar que acabarien bolcant. Ànakin gairebé va recórrer a la Força per assegurar la nau, però es va contenir per poder gaudir de l'emoció.

No van bolcar.

Paddy era un conductor expert que sabia com forçar l’speeder al límit sense bolcar. Encara va trigar una estona a minorar la marxa i va deixar que es desplacés cap al moll de l'illa.

Padmé va agafar la mà a l'ancià i es va inclinar per besar-li a la galta.

–Gràcies!

Ànakin es va sorprendre en veure la vergonya d’en Paddy a través de la rubicunda pell de l'home.

–Ha estat... divertit –va admetre.

–Per què hauria servit si no ho fos? –va replicar l'home d'aspecte rude llançant una riallada.

Mentre Paddy assegurava l’speeder, Ànakin va saltar al moll. Es va tornar per oferir-li la mà a Padmé, ajudant-la a mantenir l'equilibri mentre ella desembarcava, portant l'equipatge a l'altra mà.

–Jo portaré les bosses per tu –es va oferir Paddy, i Padmé el va mirar somrient–. Tu puja a veure el que pots trobar, no vull que perdis el temps amb aquestes coses.

–Perdre el temps –va repetir Padmé. Hi havia una inconfusible enyorança en la seva veu.

La jove parella va pujar per un llarg tram de graons de fusta, passant al costat de terrats de flors i plantes enfiladisses. Van arribar a una terrassa situada sobre un bell jardí, estant a l'altra banda el resplendent llac i les muntanyes que s'elevaven al fons, en un paisatge blau i porpra.

Padmé va creuar els braços i els va recolzar a la barana per contemplar el meravellós paisatge.

–Es poden veure les muntanyes a l'aigua –va comentar Ànakin, capcinejant i somrient. L'aigua estava immòbil, la llum era l’adequada, i les muntanyes reflectides al llac eren rèpliques gairebé perfectes.

–Doncs, és clar –va afirmar ella sense moure’s.

Ell la va mirar fins que ella es va tornar per tornar-li la mirada.

–Per a tu serà una cosa evident –va dir ell–. Però on jo em vaig criar no hi ha llacs. Cada vegada que veig tanta aigua junta, fins a l'últim detall d'ella...

Va acabar la frase movent el cap, evidentment aclaparat.

–Et sorprèn?

–I és un plaer –va dir ell amb un càlid somriure.

Padmé es va tornar cap al llac.

–Suposo que costa seguir sentint estima per algunes coses –va admetre ella–. Però després de tants anys, segueixo veient la bellesa de les muntanyes reflectides a l'aigua. Podria passar-me tot el dia mirant-les, tots els dies.

Ànakin es va acostar a la barana, posant-se a la seva banda, inclinant-se molt a prop seu. Va tancar els ulls i va aspirar la dolça aroma de la Padmé, va sentir la calidesa de la seva pell.

–Quan jo era al tercer curs, solíem venir aquí en els descansos d'estiu –va dir ella, assenyalant una illa propera–. Veus aquesta illa? Solíem nedar allà tots els dies, m'encanta l'aigua.

–A mi també. Suposo que per haver-me criat en un planeta desert.

Tornava a mirar-la, omplint-se els ulls de la seva bellesa. S'adonava que Padmé sentia la seva mirada, però ella va seguir mirant cap a l'aigua.

–Acostumàvem a tombar-nos a la sorra i deixar que el sol ens assequés... i intentar endevinar el nom dels ocells que cantaven.

–No m'agrada la sorra. És aspra i rugosa, irritant. I es fica a tot arreu.

Padmé es va tornar per mirar-lo.

–Però no aquí –va continuar dient Ànakin–. Així és a Tatooine, allà tot és així. Però aquí tot és suau i llis.

En acabar de dir això, va aixecar la mà i va acariciar el braç de la Padmé, tot just conscient del gest. La va apartar quan es va adonar del que feia, però en veure que ella no posava objeccions, es va permetre seguir a prop. Ella semblava una mica vacil·lant, una mica espantada, però no es va apartar.

–A l’illa vivia un home molt ancià –va dir ella, i els seus ulls castanys van semblar mirar molt lluny, a través dels anys–. Solia fer vidre amb la sorra, i atuells i collarets d'aquest vidre. Eren màgics.

Ànakin es va acostar una mica més a ella, mirant-la intensament fins que ella es va girar per mirar-lo.

–Aquí tot és màgic –va dir.

–Podies mirar al vidre i veure l'aigua, la forma en què es mou i s'agita. Semblava molt real, però no ho era.

–A vegades, quan creus que alguna cosa és real, es converteix en real.

Li va semblar a Ànakin que ella volia apartar la mirada, però no ho va fer. En comptes d'això, ella es va submergir més i més en els ulls d'ell, i ell en els d'ella.

–Jo creia que un podia perdre’s si mirava el vidre amb massa intensitat –va dir ella, amb veu que amb prou feines era un murmuri.

–Crec que això és cert... –va dir movent-se cap endavant mentre parlava, fregant els seus llavis amb els d'ella i, per un moment, ella no es va resistir, va tancar els ulls, perdent-se en ells. Ànakin va continuar, en un petó real i intens, lliscant lentament els seus llavis pels d'ella, una vegada i una altra. S’hi podia perdre, besar-la durant hores, per sempre...

Però llavors. Padmé es va apartar, de sobte, com si despertés d'un somni.

–No, no hauria d'haver fet això.

–Perdona –va dir Ànakin–. Quan estic a prop teu, la meva ment deixa de ser meva.

Ell va tornar a mirar-la fixament, iniciant una altra vegada aquest descens al vidre, perdent-se en la seva bellesa.

Però el moment havia passat ja, i Padmé va creuar els braços i tornà a recolzar-se al balcó, mirant a l'aigua.

***

Quant la llum de les estrelles va tornar a encongir-se, sortint del seu allargament a la velocitat de la llum, Obi-Wan Kenobi va veure el planeta "desaparegut", just on el flux gravitatori havia predit que estaria.

–Aquí està, R4, just on havia d'estar –li va dir al seu droide astromecànic, que va xiular una resposta des de l'ala esquerra del caça–. El nostre planeta desaparegut, Kamino. Al final resulta que sí van alterar els arxius.

R4 va emetre un xiulet de curiositat.

–No tinc ni idea de qui ha pogut fer-ho. Potser allà baix trobem alguna explicació.

Va ordenar a R4 que desconnectés l'anell hiperespacial, una banda que envoltava la part central del caça i que tenia a cada costat un potent motor d’hiperimpuls. A continuació va conduir amb suavitat el Delta-7 en direcció al planeta, examinant-lo amb diversos escàners.

A mesura que s'apropaven al planeta, va veure que era un món oceà, sense masses de terra visibles després de la seva coberta de núvols gairebé sòlids. Va examinar els seus sensors, buscant qualsevol altra nau que pogués trobar-se en les rodalies, no molt segur del que esperava trobar. El seu ordinador va registrar una transmissió enviada a la seva direcció, sol·licitant que s'identifiqués, i ell va connectar el seu radiofar, transmetent tota la informació. Un moment després, va rebre alleujat una segona transmissió de Kamino, aquest cop amb coordenades d'aproximació a un lloc anomenat Ciutat Tipoca.

–Bé, som-hi, R4. És hora de trobar alguna explicació.

El droide va llançar un xiulet i va introduir les coordenades a l’ordenador de navegació, i el caça va descendir al planeta, travessant l'atmosfera i sobrevolant els mars de rugents onades castigades per la pluja. El viatge a través del tempestuós cel va ser més dur que l'entrada en l'atmosfera, però el caça va mantenir el rumb a la perfecció i poc després tenia Obi-Wan la seva primera visió de Ciutat Tipoca. Era tot cúpules brillants i murs elegantment inclinats, edificada sobre gegantins puntals que s'alçaven de l'arrissada mar.

Obi-Wan va localitzar la plataforma d'aterratge, però abans va sobrevolar la ciutat en cercles, volent observar tan espectacular lloc des de tots els angles possibles. Semblava tant una obra d'art com una obra d'enginyeria, pràctica alhora que majestuosa, i el conjunt de la ciutat li recordava l'edifici del Senat i el Temple Jedi de Coruscant. Estava brillantment il·luminada en els llocs adequats per a accentuar les cúpules i les corbades parets.

–Hi ha molt encara a veure, R4 –es va lamentar el Jedi.

Hi havia visitat centenars de mons al llarg de la seva vida, però la contemplació d'un lloc tan estrany i bell com Ciutat Tipoca només li recordava que encara li quedaven milers i milers de mons més per veure, massa perquè una persona pogués veure'ls tots ni tan sols dedicant-se a això en exclusiva durant tota la seva vida.

Per fi, Obi-Wan va aterrar el caça a la plataforma que li havien designat. Es va pujar la caputxa, va obrir la cabina i va sortir lluitant contra la pluja i el vent, corrent pel permacret fins arribar a la torre situada a l'altre costat. Una porta es va obrir davant seu, vessant una llum brillant, i la va travessar per entrar en una sala blanca brillantment il·luminada.

–Mestre Jedi, m'alegro de veure’l –va dir una veu melodiosa. Obi-Wan es va apartar la caputxa que li havia ofert tan escassa protecció contra la pluja, i es va treure l'aigua del pèl. Mentre s'eixugava la cara, es va tornar per mirar a qui li parlava, detenint-se en veure la imatge d'un kaminoà.

–Sóc Taun We –es va presentar ella.

Era més alta que Obi-Wan, d'un blanc descolorit, sorprenentment esvelta i amb línies elegantment corbades, però no hi havia res insubstancial en ella. Era prima, sí, però amb una presència poderosa. Tenia enormes ulls foscos i gairebé ametllats, que brillaven amb claredat com els d'un nen inquisitiu. El seu nas tot just eren dos talls verticals connectats per un d'horitzontal, situat al pont sobre el llavi superior. Va allargar elegantment un braç cap a ell, amb un moviment tan fluid com el d'un ballarí.

–El Primer Ministre l'espera.

Les paraules van apartar per fi l'atenció d'Obi-Wan del seu pensatiu examen d'aquest físic estranyament bonic.

–M’esperen? –va preguntar, esforçant-se ben poc per ocultar la seva incredulitat. Com era possible que aquests éssers poguessin estar esperant-lo?

–És clar –va replicar la Taun We–. Lama Su frisa per veure’l. Després de tants anys, ja començàvem a creure que no vindria. Vingui per aquí, si us plau.

Obi-Wan va assentir i va intentar mantenir la calma, ocultant el milió de preguntes que brunzien en els seus pensaments. Després de tants anys? Creien que no vindria?

El passadís estava gairebé tan brillantment il·luminat com la sala, però Obi-Wan va trobar la llum estranyament agradable una vegada els seus ulls es van acostumar a ella. Van passar davant moltes finestres, i va poder veure a altres kaminoans molt enfeinats en sales contigües, homes, que es distingien per una cresta al cap, i dones treballant en mobles on les vores estaven delimitades per una llum resplendent, com si aquesta llum els suportés i definís. Li va sorprendre com de net que era el lloc, tot polit, brillant i llis. Però es va reservar aquestes preguntes, impacient per veure aquest Primer Ministre Lama Su, davant el qual semblava estar conduint-lo Taun We, a jutjar pel pas tan viu.

La kaminoana es va aturar davant d'una porta lateral, i amb un gest de la mà va fer que s'obrís, indicant després a Obi-Wan que passés davant.

Els va rebre un altre kaminoà, una mica més alt i amb la cresta distintiva dels mascles. Va mirar a Obi-Wan, va parpellejar amb els seus enormes ulls i va somriure amb calidesa. Amb un gest de la mà va fer que una cadira de forma ovoide baixés elegantment del sostre.

–Li presento a Lama Su, Primer Ministre de Kamino –va dir Taun We, tornant-se després cap al mandatari–. Aquest és el Mestre Jedi...

–Obi-Wan Kenobi –va acabar ell, inclinant deferent el cap.

El Primer Ministre va indicar la cadira que acabava de baixar i es va asseure a la seva, però Obi-Wan va romandre dret, assimilant l'escena que es desenvolupava davant seu.

–Espero que gaudeixi de la seva estada aquí –va dir el Primer Ministre–. Ens alegra molt que hagi vingut a la millor part de l'estació.

–Fan que em senti benvingut –va respondre el Jedi, sense afegir que si el diluvi de fora era "la millor part de l'estació", no voldria veure la pitjor.

–Si us plau... –va dir Lama Su tornant a indicar la cadira. El kaminoà va seguir parlant quan per fi es va asseure Obi-Wan–. I ara parlem de negocis. Li alegrarà saber que tot va segons el programa previst. Ja tenim llistes dues-centes mil unitats, i hi ha un altre milió de camí.

La llengua d'Obi-Wan va semblar tornar-se maldestre dins de la seva boca, però va aconseguir combatre el tartamudeig, fent callar les seves preguntes i improvisar.

–Són bones notícies.

–Suposàvem que li plauria.

–Per descomptat.

–Si us plau, digui-li al Mestre Sifo-Dyas que estem segurs que el seu encàrrec es lliurarà en la data acordada, i complet. Espero que es trobi bé.

–Perdó –va replicar l’aclaparat Jedi–. El Mestre...?

–El Mestre Jedi Sifo-Dyas. Seguirà sent un important membre del Consell Jedi, no?

Obi-Wan va reconèixer el nom com pertanyent a un antic Mestre Jedi i això va suscitar encara més preguntes en la seva ment, però una altra vegada va tornar a deixar-les a un costat i es va concentrar a mantenir parlant a Lama Su perquè li proporcionés més informació potencialment valuosa.

–Em sap greu dir que el Mestre Sifo-Dyas va ser assassinat fa uns deu anys.

Els grans ulls d’en Lama Su van tornar a parpellejar.

–Oh, sento sentir això. Estic segur que s'hauria sentit orgullós de l'exèrcit que hem creat per a ell.

–L'exèrcit? –va preguntar Obi-Wan abans de poder pensar bé a on conduiria això.

–L’exèrcit de clons. I he de dir que és un dels millors que hem creat.

Obi-Wan no sabia fins on podia forçar la situació. Si de veritat havia estat Sifo-Dyas qui va encarregar un exèrcit de clons, com era possible que no haguessin dit res ni el Mestre Yoda ni els altres? Abans de la seva mort, Sifo-Dyas havia estat un poderós Jedi, però tant com per actuar pel seu compte en un assumpte tan important com aquest? Va estudiar als seus dos acompanyants, recorrent fins i tot a la Força per poder sentir-hi millor. Tot semblava obert i honest en aquest lloc, així que va decidir seguir el seu instint i mantenir la conversa.

–Digui'm, Primer Ministre, quan el meu Mestre es va posar en contacte amb vostès per crear aquest exèrcit, els hi va dir per a qui era?

–És clar –va comentar el kaminoà sense sospitar res–. L'exèrcit és per a la República.

Obi-Wan va estar a punt d'exclamar "La República!", Però la seva disciplina li va permetre ocultar la seva sorpresa, juntament amb el tumult dels seus pensaments, una tempesta que rugia amb tanta força com la de l'exterior. Què estava passant allà? Un exèrcit de clons per a la República? Encarregada per un Mestre Jedi? Estava al corrent el Senat? Ho estaven Yoda o el Mestre Windu?

–Comprendran la responsabilitat en què incorren en crear un exèrcit així per a la República –va dir, intentant cobrir la seva confusió–. Esperem i volem el millor.

–Per descomptat, Mestre Kenobi –va dir Lama Su, amb un to confident–. Ha d'estar vostè impacient per examinar personalment les unitats.

–Per això sóc aquí –va respondre Obi-Wan. Es va aixecar a una indicació de Lama Su i els va seguir a ell i a la Taun We fora de la sala.

***

Una espessa herba esquitxada per flors de totes formes i colors adornava el prat del turó. Més enllà brillaven cascades que es vessaven al llac, i des d'on estaven podien veure molts llacs als distants turons que es perdien a l'horitzó.

Els molinets flotaven arrossegats per la càlida brisa, i esponjosos núvols s'arrossegaven pel lluminós cel blau. Era un lloc ple de vida i amor, ple de calor i suavitat.

Per Ànakin Skywalker era un lloc que reflectia a Padmé Amidala a la perfecció.

Un ramat de shaak pasturava satisfet prop d'allà, ignorant a la parella. Eren bèsties manses, quadrúpedes de curiós aspecte, amb cossos grans i inflats. Els insectes brunzien en l'aire, massa enfeinats amb les flors com per dedicar temps a molestar l’Ànakin o la Padmé.

Padmé es va asseure a l'herba, agafant flors amb aire distret, i formant un ram amb elles per olorar-les. De tant en tant mirava a l’Ànakin, però només un breu instant massa temorosa que ell ho notés. Li encantava la manera en què ell reaccionava davant d'aquest lloc, abans de res Naboo i la seva senzilla alegria l'obligava a ella a veure les coses tal com les veia de nena, abans que el món real l'empenyés a un lloc de responsabilitat. Li sorprenia que un padawan Jedi pogués ser tan...

No trobava la paraula adequada. Despreocupat? Alegre? Animat? Una combinació de les tres?

–I bé? –va dir de sobte Ànakin, fent que Padmé tornés a pensar en la pregunta que acabava de fer-li.

–No ho sé –va dir ella amb intenció, exagerant a propòsit la seva frustració.

–Segur que ho saps! Això és que no vols dir-m'ho!

Padmé no va poder evitar una rialleta.

–Vas a fer servir amb mi un dels teus trucs mentals de Jedi?

–Només funcionen en els éssers de voluntat feble. I tu ets qualsevol cosa menys això –va dir ell, amb una mirada innocent a la qual Padmé no va saber resistir-se.

–D'acord –es va rendir–. Jo tenia dotze anys. Ell es deia Palo. Els dos estàvem en el Programa de Joves Legisladors. Ell era una mica més gran que jo... –va tancar els ulls a l'acabar, provocant a Ànakin amb la seva sobtada intensitat–. Era molt maco –va dir, fent que el seu to fora intencionadament seductor–. Amb els cabells foscos i arrissats... ulls de somni...

–D’acord, ja em faig una idea! –va exclamar el Jedi, agitant els braços desesperat. Però es va calmar un instant després, i va tornar a seure amb més serietat–. Què va ser d'ell?

–Jo vaig entrar al servei públic. Ell es va convertir en artista.

–Potser ell fos el més llest de tots dos.

–No t'agraden els polítics, oi? –va preguntar ella, amb una mica de ràbia en la veu, tot i el càlid vent i l'idíl·lic lloc en què estaven.

–M'agraden dos o tres. Però no estic molt segur d'un d'ells.

El seu somriure era completament entabanador i Padmé va haver d'esforçar-se per mantenir qualsevol semblança d'indignació contra ell.

–No crec que el sistema funcioni –va acabar de dir Ànakin, com si constatés alguna cosa.

–De veritat? –va replicar ella sarcàstica–. Bé, i com faries tu que funcionés?

Ànakin es va aixecar sobtadament seriós.

–Necessitem un sistema en el qual els polítics s’asseguin a discutir dels problemes, decideixin què és el millor per al poble i després ho facin –va dir, com si fos una cosa lògica i senzilla.

–Això és precisament el que fem –va ser la segura resposta de la Padmé.

Ànakin la va mirar dubitatiu.

–El problema és que la gent no està sempre d'acord. De fet, poques vegades ho està.

–Llavors caldria obligar-los que ho estiguessin.

Aquesta afirmació la va enxampar una mica desprevinguda. Tan convençut estava ell de tenir totes les respostes que... No, va deixar a un costat aquesta preocupant idea.

–Qui? Qui els hi anava a obligar?

–No sé –va respondre ell, agitant les mans en evident frustració–. Algú.

–Tu?

–Doncs clar que jo no!

–Però algú.

–Algun altre.

–Això s'assembla molt a una dictadura –va dir Padmé guanyant el debat. Va observar a Ànakin, mentre un somriure entremaliat començava a pintar-se en el seu rostre.

–Bé –va dir ell amb calma–, si això funciona...

Padmé va intentar ocultar la seva sorpresa. Què estava dient? Com podia creure en això? El va mirar fixament, i ell li va tornar una mirada severa, però no va poder aguantar-se i va esclatar en riallades.

–T’estaves burlant de mi!

–Què va! –va dir Ànakin, tirant-se enrere i caient per seure a la tova herba, alçant les mans en gest defensiu–. Estic massa espantat com per ficar-me amb una Senadora.

–Mira que ets dolent!

Va allargar la mà per agafar una fruita i l’hi va tirar, i quan ell la va agafar li va tirar una altra i després una altra.

–Sempre estàs molt seriosa –es va burlar Ànakin, i va començar a fer malabarismes amb la fruita.

–Que sóc molt seriosa?

Era una incredulitat fingida, perquè en gran mesura estava d'acord amb aquesta afirmació. S'havia passat tota la vida veient a persones com Palo seguir els dictats del seu cor, mentre ella seguia els del deure. Era cert que havia conegut grans triomfs i alegries, però tots ells estaven primer embolicats en les extravagants robes de Reina de Naboo, i ara en les interminables responsabilitats d'un Senador galàctic. Potser només voldria desfer-se d'aquests lligams, aquestes vestidures, i submergir-se en les brillants aigües, ni que fos per sentir el seu fred consol, ni que fos per poder riure.

Va agafar una altra peça de fruita i la va tirar a l’Ànakin, i ell la va agafar posant-la a continuació al costat de les altres. I després una altra, i una altra, fins que li llançava tantes que ell va perdre el control, i va intentar inútilment esquivar els fruits.

Padmé va haver d’agafar-se l'estómac del fort que reia. Atrapat en el moment, Ànakin es va posar dret i es posà a córrer, creuant-se amb un shaak i espantant-lo amb el seu entusiasme.

L'animal normalment passiu va llançar una bufada i es va posar a perseguir-lo mentre ell corria en cercles, pujant al turó.

Padmé es va parar i va pensar en aquell moment, en aquest dia, i el seu acompanyant. Què estava passant allà? No podia descomptar les punxades de culpabilitat que sentia per ser-hi jugant sense cap objectiu en ment, mentre altres s'esforçaven a lluitar contra l'Acta de Creació Militar, o mentre Obi-Wan Kenobi explorava la galàxia buscant als qui desitjaven matar-la.

Hauria d'estar lluny d'allà, en alguna altra part, fent alguna cosa.

Els seus pensaments van tornar a esvair-se en un altre esclat d’incrèdul riure quan van reaparèixer Ànakin i el shaak, aquest cop cavalcant el Jedi a la bèstia, amb una mà aferrant-se a un plec de la seva carn i l'altra aixecada i agitant-la cap enrere per no perdre l’equilibri. El que feia que l'escena fos més ridícula encara, Ànakin muntant a l'inrevés de cara a la cua del shaak!

–Annie! –va cridar ella sorpresa. Una espurna de preocupació es va sentir en la seva veu quan va tornar a cridar-lo, ja que el shaak s'allunyava al galop i Ànakin intentava posar-se dempeus sobre el seu llom.

Gairebé ho aconsegueix, però llavors l'enorme criatura es va parar de cop i ell va sortir per l'aire, caient a terra.

Padmé va llançar un udol de riure, agafant-se l'estómac.

Però Ànakin va romandre immòbil.

Ella va callar i se'l va quedar mirant, espantada de sobte. S’aixecà, pensant que el món s'enfonsava al seu voltant, i va córrer en el seu auxili.

–Annie! Annie! Estàs bé?

Padmé li va donar la volta amb suavitat. Estava immòbil.

I llavors el Jedi va posar una expressió completament estúpida i va esclatar en riallades.

–Oh! –va cridar Padmé, i li va donar un cop de puny.

Ell li va agafar la mà i va tirar d'ella, apropant-la-hi, i ella caigué voluntàriament sobre ell, lluitant amb fúria.

Ànakin va aconseguir per fi rodar sobre ella i subjectar-la, i Padmé va deixar de forcejar, conscient de sobte de la seva proximitat. Ella el va mirar als ulls i va notar la pressió del seu cos contra el d'ella.

Ànakin es va posar vermell i la va deixar anar, apartant-se, però llavors es va aixecar i va allargar la mà cap a ella amb tota serietat.

Padmé havia perdut tota consciència de si mateixa. Va mirar de fit a fit als ulls blaus d'Ànakin, admetent per fi la veritat. Va agafar la seva mà i el va seguir fins al shaak que tornava a pasturar satisfet.

Ànakin va pujar al seu llom i va ajudar al fet que Padmé es pugés darrere d'ell, i van creuar el prat, envoltant-li ella la cintura amb els braços, prement el seu cos al d'ell i amb un remolí d'emocions i dubtes bullint-li al cap.

***

Padmé es va sobresaltar en sentir la trucada a la porta. Sabia potser qui era, i sabia que estava fora de perill, de tot menys dels seus propis sentiments.

Va tornar repassar mentalment el que havia passat aquella tarda al prat, sobretot el viatge en el shaak, quan Ànakin la va portar de tornada al parador. Durant aquest recorregut. Padmé no s'havia amagat darrere d'una màscara de negació, ni darrere de res. Asseguda amb l’Ànakin, envoltant-li la cintura, recolzant el cap en la seva espatlla, s'havia sentit fora de perill i segura, completament satisfeta i...

Va haver de respirar profundament per evitar que li tremolés la mà quan la va allargar cap al picaporta.

Va obrir la porta i l'únic que va poder veure va ser l'alta esvelta silueta retallada contra el sol ponent.

Ànakin es va moure una mica, bloquejant la brillantor rosada prou com perquè Padmé pogués veure el seu somriure. Ell va començar a entrar, però ella no es va moure. No era una decisió conscient: estava com en un tràngol, semblant-li que el sol en comptes de posar-se darrere de l'horitzó ho feia darrere les espatlles d'Ànakin, com si fos prou gran com per apagar el dia. Flames ataronjades ballaven al voltant de la seva silueta, embotant la distinció entre Ànakin i l'eternitat.

Padmé va haver de recordar conscientment que havia de respirar. Va fer un pas enrere i Ànakin va entrar a la cabana, aliè al meravellós moment que ella acabava d'experimentar. Somreia entremaliat, i ella es va sentir avergonyida per alguna raó. Es va preguntar per un moment si no s'havia d'haver posat un altre vestit, ja que el vestit de nit que portava era negre i descobria les espatlles, mostrant la seva pell. També portava un mocador negre al coll, la tela penjava per tot el front del vestit, tapant-li l'escot.

Es va disposar a tancar la porta, però va fer una pausa i va mirar al llac, al to rosat que es filtrava per les lluents aigües.

Quan es va tornar, Ànakin ja estava al costat de la taula, examinant el bol de fruita i la forma en què Padmé havia disposat la taula. Va observar com ell mirava un dels flotants orbes lluminosos, la llum augmentava a mesura que la llum del sol disminuïa fora. El va tocar juganer, sense pensar en què ella, o algun altre, podien estar mirant-lo, i el seu somriure es va ampliar quan l'orbe es va apartar del seu dit, allargant la suau esfera de llum.

Els següents moments en què es va limitar a contemplar l’Ànakin van ser molt agradables per a la Padmé, però els que van venir a continuació, quan va descobrir que ell li tornava la mirada, amb una expressió tan profunda com juganera li van resultar quelcom més que una mica incòmodes.

No van trigar a seure a la taula, l'un davant l'altre. Dues de les dones del local, Teckla i Nandi, els van servir el menjar, mentre Ànakin li explicava algunes de les aventures que havia viscut en els últims deu anys, entrenant-se i viatjant amb Obi-Wan.

Padmé va escoltar atenta, captivada pel do que tenia Ànakin per a la narració. Però ella volia referir-se a alguna cosa més. Volia parlar del que va passar al prat, intentar comprendre-ho amb Ànakin, compartir amb ell la solució tal com havien compartit aquests moments i emociones descontrolades. Però no va poder començar a fer-ho, i es va limitar a deixar que ell seguís parlant, acontentant-se amb gaudir amb les seves històries.

Les postres eren les favorites de la Padmé, fruita shuura de color groc cremós, sucosa i dolça. Va somriure quan Nandi va posar un bol davant d'ella.

–I quan vam anar allà, ens sumim en... –Ànakin va fer una pausa, somrient irònicament, atraient tota l'atenció de la Padmé–. Negociacions agressives –va acabar, donant-li després les gràcies a Teckla quan ella va posar les postres de fruita davant seu.

–Negociacions agressives? Què és això?

–Ah, bé, negociacions amb un sabre làser –va dir el padawan, sense perdre el somriure irònic.

–Oh –va dir Padmé amb un riure, i va atacar les postres, clavant-li la forquilla.

El shuura es va moure i la forquilla es va clavar al plat. Una mica desconcertada, Padmé va tornar a punxar.

I es va moure de nou.

Va mirar a Ànakin, i va veure que aquest s'esforçava per no riure, mirant al seu propi plat amb aire massa innocent.

–Has estat tu!

–El què? –va dir ell, alçant la mirada amb expressió desconcertada.

Ella va llançar una bufada, assenyalant-lo amb la forquilla i agitant-la amenaçadorament. I llavors va punxar de sobte el shuura.

Però Ànakin va ser més ràpid. El fruit va lliscar a un costat i ella va punxar el plat. Abans que pogués tornar a renyar-lo, el fruit es va alçar en l'aire, flotant davant seu.

–Això! –va respondre Padmé–. I ara estigues quiet!

Però no va poder mantenir per més temps la seva ràbia fingida, i va riure amb prou feines ho va dir. Ànakin també es va posar a riure. Padmé va allargar la mà cap a la flotant fruita, entrellucant-lo.

Ell va moure els dits i la fruita va esquivar la mà d'ella.

–Ànakin!

–Si el Mestre Obi-Wan fos aquí, es posaria molt rondinaire –va admetre el padawan, recollint la mà, fent que el shuura surés sobre la taula fins ell–. Però no és aquí.

Va tallar la fruita en diverses rodanxes, i recorrent a la Força va fer flotar un tros fins a ella, que li va donar un mos en l'aire.

Padmé va riure, i Ànakin també. Van acabar les postres amb moltes mirades fugaces, i després, quan Teckla i Nandi van tornar per netejar els plats, la parella es va retirar fins a la zona de descans, on hi havia còmodes butaques i un sofà, al costat d'una xemeneia on cremava un bon foc.

Teckla i Nandi van acabar i es van acomiadar de la parella, i quan van estar a soles, completament a soles, la tensió va tornar gairebé immediatament.

Ella desitjava desesperadament que ell la besés, i era precisament aquest sentiment sense control el que la detenia en sec. Sabia que això no estava bé, malgrat el que pogués dir-li el cor. Els dos tenien en aquell moment responsabilitats molt més grans: ella enfrontar-se a la continuada divisió de la República, i ell continuar amb el seu entrenament de Jedi.

–No –va repetir, alçant un dit protector, quan ell es va acostar testarrut a ella.

Ell es va apartar, la frustració evident en els seus trets juvenils.

–Des del moment en què et vaig conèixer, fa tots aquests anys, no ha passat ni un sol dia sense que pensés en tu –va dir amb una intensa veu ronca i una brillantor en els ulls que la traspassava–. I ara que torno a estar amb tu, pateixo. Com més a prop estic de tu, més pateixo. La idea de no estar amb tu fa que se’m regiri l'estómac i se m'assequi la boca. Em sento marejat! Em costa respirar! Em turmenta el petó que mai m’hauries d’haver donat. El meu cor batega esperant que aquest petó no es converteixi en una cicatriu.

La mà de la Padmé va caure lentament a un costat i es va quedar allà, mentre ella escoltava sorpresa l'honestedat amb què s'obria davant seu, despullant-li el cor encara que sabia que ella podia partir-l’hi en dos amb una sola paraula. Es va sentir honrada per la idea i molt commoguda. I tenia por.

–Estàs dins de la meva ànima, turmentant-me –va continuar dient Ànakin, amb un to que no tenia res de fals. No era un truc per guanyar-se els seus favors carnals, era una cosa molt honesta i directa, refrescant per a una dona que s'havia passat la major part de la seva vida atesa per ajudants amb el treball de complaure-la, i reunint-se amb dignataris amb uns plans que mai resultaven ser el que aparentaven.

–Què puc fer? –va preguntar ell en veu queda–. Faré tot el que em demanis.

Padmé va apartar la mirada, aclaparada, trobant seguretat en el ball de les flames de la llar de foc. El silenci es va perllongar incòmodament durant llargs moments.

–Digues si pateixes tant com jo –barbotejà Ànakin.

Padmé es va tornar per mirar-lo, superada per les seves pròpies frustracions.

–No puc –va dir, apartant-se i intentant recuperar-se–. No podem, –va dir amb tota la calma que era capaç–. No és possible.

–Tot és possible –va replicar ell, inclinant-se cap endavant–. Padmé, si us plau, escolta...

–Escolta tu –li va renyar ella. D'alguna manera, sentir la seva pròpia negativa li va donar forces. Unes forces que necessitava–. Vivim en el món real. Torna en tu, Annie. Tu aprens per convertir-te en Jedi. Jo sóc Senadora. Si segueixes aquesta línia del teu pensament fins a la seva conclusió final, això ens portaria a un lloc al qual no podem anar... independentment del que puguem sentir l'un per l'altre.

–Llavors sents alguna cosa!

Padmé va empassar saliva.

–Als Jedi no us permet casar-vos –va assenyalar ella, necessitada de desviar l'atenció dels seus sentiments en aquest moment esgotador–. T’expulsarien de l'Orde. I no permetré que renunciïs al teu futur per mi.

–Em demanes que sigui racional –va replicar Ànakin sense el menor titubeig.

La seva seguretat i atreviment van enxampar-la una mica per sorpresa. En l'home que tenia al davant ja no hi havia ni rastre del nen. Va sentir que perdia una mica més el control.

–Això és una cosa que no puc fer –va seguir dient ell–. Creu-me, tant de bo pogués desitjar no tenir aquests sentiments. Però no puc.

–No penso cedir davant això –va dir ella, amb tota la convicció que va poder reunir. Va acabar la frase amb la mandíbula premuda, sabent que li corresponia ser la forta dels dos, més pel bé de l'Ànakin que pel seu propi–. Ara tinc coses més importants a fer que enamorar-me.

Ell es va apartar, amb el semblant ferit, i ella va fer una ganyota. Ell es va quedar mirant les flames, i el seu rostre va reflectir la seva agonia mentre intentava trobar una solució. Ella sabia que havia de trobar una manera d'esquerdar la seva resolució.

–No té per què ser així –va dir al final–. Podríem mantenir-lo en secret.

–Llavors viuríem una mentida, una que no podríem mantenir ni encara que ho volguéssim. La meva germana es va adonar, i també la meva mare. Jo no podria fer això. I tu Ànakin? Podries viure així?

Ell la va mirar fixament per un moment, i va tornar la vista a les flames, amb aire derrotat.

–No, tens raó –va admetre al final–. Això ens destruiria.

Padmé va apartar la mirada i també la va fixar en el foc. Què és el que acabaria per destruir-la, per destruir-los?, va preguntar. Els actes o els pensaments?

Següent