L'atac dels clons (XIV)

Anterior

Capítol 14

Era una escena molt senzilla, nens jugant i adults tranquil·lament asseguts al càlid sol, o xafardejant per sobre de les tanques esmeradament podades. Era una escena completament normal a Naboo, però en res semblant al que Ànakin Skywalker podia haver presenciat abans. A Tatooine les cases eren solitàries i eren al desert, o s'amuntegaven en ciutats com Mos Eisley, amb el seu enrenou i el seu bullici, i els seus colors brillants i els seus personatges coloristes. A Coruscant tampoc hi havia carrers com aquests. Allà no hi havia tanques i arbres per tot arreu, només permacret i edificis vells, i els fonaments grisos dels enormes gratacels. En cap dels dos llocs xerrava la gent mentre els nens corrien despreocupadament al seu voltant.

Per a Ànakin era una escena senzillament bella.

Tornava a portar el seu abillament de Jedi, per haver-se desfet ja de la seva vestidura de ciutadà. Padmé caminava al seu costat, vestida amb un senzill vestit blau que només semblava realçar la seva bellesa. Ànakin no parava de mirar-la, gravant la seva imatge en la ment per conservar-la en un lloc especial. S'adonava que podria posar-se qualsevol cosa i seguiria estant preciosa.

Ànakin va somriure en recordar els recarregats vestits que solia portar la Padmé quan era Reina de Naboo, enormes vestits d’intricats brodats i adornats amb pedres precioses, tremendes tiares amb plomes, remolins, corbes i doblecs.

Va decidir que la preferia d'aquesta manera. Tots els adorns dels seus regis vestits estaven bellament dissenyats, però només aconseguien desviar l'atenció de la més bellament dissenyada Padmé. Portar una gran diadema només ocultava el sedós cabell castany. Pintar-li la cara de blanc i de lluminós vermell només ocultava la seva bella pell. Els brocats dels grans vestits només deixaven borrosa la perfecció de les seves formes.

Aquesta era la manera en què preferia veure-la, quan la roba només era l'últim toc.

–Aquesta és la meva casa! –va exclamar Padmé de sobte, arrencant a Ànakin dels seus agradables somnis.

Va seguir la seva mirada per veure un edifici senzill però elegant, rodejat per enfiladisses en flor i tanques, com tot el que hi havia a Naboo. Padmé va arrencar a córrer cap a la porta, però Ànakin no la va seguir de seguida. Va estudiar la casa, cada línia, cada detall, intentant situar-la en l'entorn que havia creat a la bella Padmé. Durant el seu viatge des de Coruscant, ella li havia explicat moltes històries sobre la seva infantesa passada en aquesta casa, i ara les recordava, veient-les dins el context que tenia davant.

–Què? –va preguntar Padmé a certa distància davant d'ell, quan va notar que no la seguia–. No em diguis que ets tímid!

–No, però... –va començar a respondre el distret Ànakin, però va ser interromput pels crits de dues nenes que sortien corrent del jardí en direcció a la seva acompanyant.

–Tieta Padmé! Tieta Padmé!

Quan aquesta va córrer cap endavant, inclinant-se per agafar amb els braços a la parella de nenes que no havien de tenir més que uns pocs anys d'edat, el seu somriure era el més obert que li havia vist mai. Una d'elles era una mica més alta que l'altra. Una tenia el pèl curt, ros i arrissat: l'altra, La major de les dues, tenia els cabells semblant als de la Padmé.

–Ryoo! Puuya! –va cridar Padmé, abraçant-les i fent-les girar en l'aire–. M'alegro de veure-us!

Les va besar i les va deixar a terra, agafant-les després de la mà i portant-les fins a l’Ànakin.

–Aquest és Ànakin. Ànakin, aquestes són Ryoo i Puuya!

El vergonya de les nenes en saludar tímidament va fer riure a Padmé i somriure a Ànakin, encara que aquest es trobava tan incòmode com les dues nenes.

La timidesa de les nenes només va durar el temps que van trigar a veure al petit droide que rodava darrere de l’Ànakin, intentant assolir-los.

–R2! –van cridar a l'uníson, separant-se de la Padmé i corrent fins al droide saltant sobre ell i abraçant-lo.

I R2 semblava igualment emocionat, xiulant i xisclant amb una felicitat com mai li havia sentit Ànakin.

Ànakin no va poder evitar sentir-se commogut per l'escena; era una visió de la innocència que ell mai havia conegut.

Bé, mai no, va haver d'admetre. Hi havia vegades en què Shmi s'ho feia per provocar algun instant d'alegria a la monòtona vida d'esclau a Tatooine. A la seva manera, la seva mare i ell havien aconseguit arrencar uns instants d'innocent bellesa en aquell polsós, brut, ardent i pudent lloc.

Però aquí, aquests moments semblaven ser més norma que memorable excepció.

Es va tornar cap a la Padmé, per veure que ella ja no el mirava, sinó que s'havia tornat cap a la casa, des d'on s'acostava una altra dona que s'assemblava molt a la Padmé.

Va notar que no era exactament com Padmé, doncs era una mica més gran, una mica més gruixuda, i una mica més... atrotinada, va ser l'única paraula que se li va ocórrer. Però no en el mal sentit. Sí, va pensar, veient que les dues s'abraçaven amb força, així era com podia arribar a ser la Padmé, més assentada, potser més satisfeta i, donat la sorprenent semblança que hi havia entre elles, no es va sorprendre molt quan la hi va presentar com la seva germana Sola.

–Mare i pare s'alegraran de veure't –va dir Sola a Padmé–. Han passat unes setmanes molt difícils.

Padmé va arrufar les celles. Sabia que la notícia dels atemptats contra la seva vida havia arribat a oïdes dels seus pares i possiblement fos això el que més li preocupava.

Ànakin li va veure tot això a la cara, i ho va entendre, i la va estimar més per aquesta generositat. Ella no tenia por de res. Podia enfrontar-se amb valor i determinació a la realitat de la seva situació actual, a la realitat que algú intentava matar-la. Però, a part de les ramificacions polítiques de semblant distracció i de la manera en què podia debilitar la seva posició al Senat, el que més li preocupava era, per sobre de tot, l'efecte que podia tenir aquest perill en els éssers als quals estimava.

Sabia que ella no volia causar dolor a la seva família, i ell, que havia deixat a la seva mare com a esclava a Tatooine, sabia apreciar això.

–Mare està preparant el sopar –va explicar Sola, notant la incomoditat de la Padmé i canviant ràpidament de tema–. Com sempre, arribes en el moment adequat.

Sola va començar a caminar cap a la casa, i Padmé va esperar que Ànakin es posés al seu costat. Li va agafar de la mà, va alçar la mirada, li va somriure, conduint-li a l'interior. R2-D2 va rodar darrere d'ells, amb Ryoo i Puuya botant al seu voltant.

L'interior de la casa era tan senzillament meravellós i ple de vida i colors suaus com el jardí. No hi havia llums brillants, ni consoles xiulant, ni titil·lants pantalles d'ordinador. El mobiliari era confortable i còmode: els sòls estaven fets de freda pedra i coberts de toves catifes.

No s'assemblava a cap edifici que hagués vist a Coruscant, ni a una d'aquelles barraques de Tatooine que tan bé coneixia. No, veure aquest lloc, aquest carrer, aquest pati, aquesta llar, va deixar al jove padawan encara més convençut del que li havia dit a Padmé no feia molt de temps; que d'haver-se criat a Naboo, mai no hauria sortit d'allà.

Les següents presentacions van ser una mica més incòmodes, però només per un moment, mentre Padmé presentava a Ànakin al seu pare Ruwee, un home d'amples espatlles amb una cara que era senzilla i forta, alhora que compassiva. Portava curts els cabells castanys, però una mica despentinats, amb... comoditat. Padmé li va presentar després la Jobal, i Ànakin va saber que era la seva mare sense que l'hi diguessin. En quant la va veure, es va adonar d'on havia tret Padmé el seu somriure innocent i sincer, i aquesta mirada que podia desarmar una multitud de sanguinaris corsaris gamorreans. La cara de la Jobal tenia aquesta mateixa qualitat consoladora, aquesta mateixa generositat.

Poc després, Ànakin, Padmé i Ruwee s'asseien a taula, còmodament silenciosos, escoltant l'enrenou de la cambra contigua que incloïa el soroll dels plats i les gerres de fang i Sola dient una vegada i una altra "És molt, mama". I cada vegada que deia això, Ruwee i Padmé somreien còmplices.

–Dubto que es morissin de fam en el viatge de retorn de Coruscant –va dir una exasperada Sola mentre sortia de la cuina, mirant per sobre l'espatlla mentre parlava. Portava un bol ple de menjar.

–Suficient per a alimentar la ciutat? –va preguntar Padmé en veu baixa mentre la seva germana gran posava la font sobre la taula.

–Ja coneixes la mare –va ser la resposta, i el to li va dir a Ànakin que això no era un cas aïllat, que Jobal era tota una amfitriona.

Malgrat haver menjat recentment, els aliments tenien un aspecte, i una olor temptadorament bona.

–Ningú s'ha anat mai famolenc d'aquesta casa –va explicar Sola a Ànakin.

–Bé, hi va haver una persona que sí, un cop –li va corregir Padmé–. Però mare el va seguir i el va portar de tornada a ròssec.

–Per donar-li de menjar o per cuinar-lo? –va replicar el padawan, i els altres tres se li van quedar mirant un moment abans de comprendre i esclatar en una riallada.

Encara seguien rient quan Jobal va entrar a la cambra, portant un bol encara més gran ple de fumejant menjar, la qual cosa només provocà que es riguessin amb més força. Però, llavors, Jobal va clavar en la seva família una mirada indignada i les rialles es van fer callar.

–Han arribat a temps de sopar –va dir–. I jo sé el que això significa –Acostà un plat a Ànakin i va posar una mà a la seva espatlla–. Espero que tinguis gana, Ànakin.

–Una mica –va respondre, alçant la mirada i dedicant-li un càlid somriure. La perfecta mirada de gratitud no va passar desapercebuda a la Padmé, que va llançar un gest de complicitat a Ànakin quan aquest la va mirar.

–Està sent educat, mare –va dir–. Estem famolencs.

Jobal va somriure i va assentir, mirant a Sola i a Ruwee que van tornar a riure. Tot li resultava tan agradable a Ànakin, tan natural i tan... tan semblant al que sempre havia volgut a la vida, encara que potser no ho sabés. Tot era perfecte, completament perfecte, exceptuant el fet que Shmi no hi era.

El seu rostre es va enfosquir en pensar en la seva mare a Tatooine i va pensar en els pertorbadors somnis que últimament turmentaven el seu descans. Va apartar aquests pensaments i va mirar al seu voltant, alegrant-se que ningú semblés haver-ho notat.

–Si esteu famolencs, heu vingut al lloc ideal al moment ideal –va dir Ruwee, mirant a Ànakin–. A menjar, fill!

Jobal i Sola es van asseure i van començar a passar-se els bols de menjar. Ànakin va prendre una bona ració de cada plat. Els aliments no li eren familiars, però les olors li deien que no se sentiria decebut. Va menjar en silenci, mig escoltant la conversa al seu voltant. Tornava a pensar en Shmi, en com li agradaria portar-la aquí, com a dona lliure, perquè tingués la vida que tant es mereixia.

Va passar una mica de temps abans que Ànakin tornés a concentrar-se en el que succeïa a la taula, gràcies a la sobtada serietat en la veu de Jobal dient a la Padmé:

–Nena, m'alegro tant de veure't sana i salva. Ens tenies molt preocupats.

Ànakin va alçar la mirada just a temps de veure la intensa mirada de desaprovació de Padmé, i Ruwee, intentant desfer la tensió abans que anés a més, va posar una mà al braç de la Jobal i va dir en veu baixa:

–Estimada...

–Ho sé, ho sé! –va dir la sobtadament animada Jobal–. Però havia de dir-ho. I ja està fet.

–Vaja, què emocionant és això –va dir Sola aclarint-se la gola, i tothom la mirà–. Saps, Ànakin, que ets el primer nuvi que la meva germana porta a casa?

–Sola! –va exclamar Padmé, mirant al cel–. No és el meu xicot! És un Jedi assignat pel Senat per protegir-me.

–Un guardaespatlles? –va preguntar Jobal preocupada–. Oh, Padmé, per què no ens has dit que era tan greu?

El sospir de la Padmé estava barrejat amb un grunyit.

–I no ho és, mare. Ho prometo. A més, Ànakin és un amic. Fa anys que el conec. Us recordeu del nen que estava amb els Jedi durant el bloqueig?

Com a resposta es van sentir uns quants "ah" de reconeixement al costat d'un assentiment de cap. Llavors, Padmé va somriure a Ànakin, va parlar amb l'èmfasi suficient en la veu com perquè aquest reconegués que la seva anterior afirmació, sobre la raó de que estigués allà, no era enterament certa.

–Ha crescut.

Ànakin va mirar a Sola, i va veure que aquesta la mirava, observant-la. Es va remoure incòmode al seient.

–Nena, quan penses posar seny? –va continuar dient Jobal–. No has tingut ja prou amb aquesta vida? Doncs, jo sí!

–Mare, no corro perill –va insistir Padmé, agafant la mà d'Ànakin entre les seves.

–Ho està? –va preguntar Ruwee a Ànakin.

El padawan va mirar fixament al pare de la Padmé, reconeixent en ell una preocupació real. Aquest home, que evidentment estimava molt a la seva filla, es mereixia conèixer la veritat.

–Sí, em temo que si.

Tot just van abandonar la seva boca aquestes paraules, Ànakin va notar que Padmé li estrenyia la mà amb més força.

–Però no gaire –va afegir ella ràpidament, i es va tornar cap a Ànakin, somrient però com si digués "això m'ho pagaràs més tard" –. Ànakin... –es va limitar a dir, amb dents premudes, fixes en aquest somriure amenaçador.

–El senat va considerar prudent allunyar-la per un temps i posar-la sota la protecció dels Jedi –va dir, amb to casual, sense reflectir el dolor que sentia mentre les ungles de la Padmé s'enfonsaven a la seva mà–. El meu Mestre, Obi-Wan, s'està ocupant ara mateix de l'assumpte. Aquesta situació no trigarà a passar.

La seva respiració es va tornar més reposada un cop Padmé va afluixar la pressió, i Ruwee, i fins i tot la Jobal van semblar relaxar-se. Ànakin sabia que havia fet el correcte, però es va sorprendre en veure que Sola seguia mirant-li fixament, somrient com si conegués algun secret.

Ell li va dirigir una mirada inquisitiva, però ella es va limitar a somriure més encara.

***

–A vegades m'agradaria haver viatjat més –va admetre Ruwee a Ànakin, mentre els dos recorrien el jardí després de sopar–. Però he de dir que aquí sóc feliç.

–Padmé m'ha dit que ensenya a la universitat.

–Sí, i abans d'això vaig ser constructor –va respondre ell amb un assentiment–. També vaig treballar per al Moviment d'Ajuda als Refugiats, quan era molt jove.

Ànakin va mirar-lo amb curiositat, no gaire sorprès.

–Semblen molt interessats pel servei públic –va comentar.

–Naboo és generós. Em refereixo al planeta en si. Tenim tot el que volem, tot el que podem voler. El menjar és abundant, el clima confortable, el paisatge és...

–Preciós.

–Força. Som un poble afortunat i ho sabem. I aquesta bona fortuna no s'ha de donar per feta, així que vam intentar compartir-la i ajudar. És la nostra forma de dir que donem la benvinguda a l’amistat dels menys afortunats, que no ens considerem amb dret al que tenim, sinó que, més aviat, sentim que ens han beneït amb més del que ens mereixem. I per això ho compartim i treballem per això, i en fer-ho ens vam convertir en una cosa que és més gran que nosaltres, i així estem més satisfets del que estaríem limitant-nos a gaudir de la nostra bona fortuna.

Ànakin va meditar uns moments en aquestes paraules.

–Suposo que passa el mateix amb els Jedi. Ens han atorgat grans dons i ens entrenem durament per aprofitar-los al màxim. I després fem servir aquests poders que se'ns han donat per intentar ajudar a la galàxia, per fer que tot sigui una mica millor.

–I que les coses que estimem estiguin una mica més segures?

Ànakin va mirar, comprenent el que volia dir-li, i va somriure i va assentir. En els ulls d’en Ruwee va veure respecte, i gratitud, i es va alegrar per les dues coses. No podia negar la forma en què Padmé mirava la seva família, l'amor que semblava brollar d'ella cada vegada que un dels seus membres entrava a la mateixa habitació, i ell va saber que de no agradar a Ruwee o Jobal o Sola , la seva relació amb Padmé patiria.

Per això s'alegrava d'haver vingut en aquest lloc, no només com a company de la Padmé, sinó com a protector seu.

***

Mentrestant, a la casa, Padmé, Sola i Jobal rentaven els plats i les restes del menjar. Padmé va notar la tensió en els gestos de la seva mare, i va saber que en ella pesaven els últims esdeveniments: els intents d'assassinat, les baralles al Senat per una qüestió que podia provocar una guerra.

També va mirar a Sola, per descobrir algun indici que li indiqués com contribuir a alleujar la tensió, però l'únic que va veure en ella era una evident curiositat que la descol·locava més encara que l'expressió preocupada de la seva mare.

–Per què no ens has parlat d'ell? –va preguntar Sola amb un somriure entremaliat.

–De què cal parlar? –va replicar amb el to més casual que era capaç–. Només és un noi.

–Un noi? –va repetir Sola rient–. Has notat la manera en què et mira?

–Sola! Calla!

–És obvi que sent alguna cosa per tu. M'estàs dient, germaneta, que no t'has fixat?

–No sóc la teva germaneta, Sola –es va limitar a dir va dir Padmé, amb un to realment consternat–. Ànakin i jo som amics. La nostra relació és estrictament professional.

Sola va tornar a somriure.

–Mare, vols dir-li que calli? –va esclatar Padmé amb avergonyida frustració.

Aquest cop Sola es va posar a riure sonorament.

–D'acord, pot ser que no hagis notat la manera en què et mira. Crec que et fa por saber-ho.

–Para ja!

Jobal es va posar entre les dues, i va mirar a Sola amb severitat. Després es va girar cap Padmé.

–Sola, només està preocupada, estimada –va dir. Però les seves paraules li van semblar condescendents, com si la seva mare encara seguís volent protegir una nena indefensa.

–Au, mama, ets impossible –va dir llançant un sospir de rendició–. El que faig és important.

–Ja vas complir amb el teu servei, Padmé. Va sent hora que et busquis una vida pròpia. Et perds moltes coses!

Padmé va tirar enrere el cap i va tancar els ulls, intentant acceptar aquestes paraules amb el mateix esperit amb que l'hi oferien. Per un moment, va lamentar haver tornat per veure els mateixos paisatges i sentir els mateixos consells de sempre.

Però només per un moment, perquè la veritat era que, tenint-ho tot en compte, havia d'admetre que li alegrava tenir gent que l’estimés i que es preocupava tant per ella.

Va somriure conciliadora a la seva mare i Jobal va assentir, donant-li uns suaves copets al braç. Es va tornar després cap a Sola, i va veure que la seva germana seguia somrient.

Què era el que veia Sola?

***

–I ara digues-me, fill, com és de greu la situació? –va preguntar bruscament Ruwee quan es van acostar a la porta que els conduiria a l'interior de la casa–. Quant perill corre realment la meva filla?

Ànakin no va titubejar, donant-se compte, com s'havia donat durant el sopar, que el pare de la Padmé només es mereixia una resposta honesta.

–Han atemptat dues vegades contra la seva vida. I tot indica que tornaran a fer-ho. Però abans ni mentia ni intentava minimitzar res. El meu Mestre està darrere de la pista dels assassins. Estic segur que descobrirà qui són i que s'ocuparà d'ells. Aquesta situació no durarà molt de temps.

–No vull que li passi res –va dir Ruwee, amb la gravetat que només és capaç un pare preocupat per la seva estimada filla.

–Tampoc jo –li va assegurar Ànakin, gairebé amb el mateix èmfasi.

***

Padmé va mirar la seva germana gran fins que, finalment, aquesta va cedir i va preguntar:

–Què?

Estaven soles, mentre Jobal i Ruwee entretenien a Ànakin a la saleta.

–Per què segueixes dient aquestes coses sobre Ànakin i sobre mi?

–Perquè són evidents. Les has vist tu mateixa... No pots negar-ho.

Padmé va sospirar i es va asseure al llit, la seva postura i la seva expressió eren tota la confirmació que necessitava Sola.

–Em pensava que els Jedi no havien de pensar en aquestes coses –va recalcar Sola.

–I no poden.

–Doncs, Ànakin sí –va dir, i aquestes paraules van fer que la mirada de la Padmé es creués amb la d'ella–. Saps que tinc raó.

Padmé bellugà el cap impotent, i Sola va riure.

–Tu penses més com un Jedi que ell. I no hauries de fer-ho.

–Què vols dir?

No sabia si ofendre’s o no, en no tenir ni idea d'on volia arribar la seva germana.

–Estàs tan ficada en les teves responsabilitats que no et preocupes gens pels teus desitjos. Ni pels teus sentiments per l’Ànakin.

–Tu no saps el que sento per l’Ànakin.

–Probablement tu tampoc. Perquè no et permets ni pensar-hi. Ser una Senadora i ser la xicota d'algú no són coses mútuament exclusives, saps?

–El meu treball és important.

–Qui ha dit que no ho sigui? –va preguntar Sola, ajuntant les mans en gest de pau–. Té gràcia, Padmé, perquè actues com si ho tinguessis prohibit, i no és així, mentre que Ànakin actua com si no estigués sotmès a una prohibició així, i ho està.

–T’avances molt als esdeveniments. Ànakin i jo només portem uns dies junts, i abans d'això no l’havia vist en deu anys!

Sola va arronsar les espatlles. La seva mirada va passar del somriure entremaliat que havia exhibit des del sopar a un d'autèntica preocupació per la seva germana. Es va asseure al llit al costat de la Padmé i li va envoltar les espatlles amb una abraçada.

–No conec els detalls, i tens raó, no sé el que tu sents. Però sí que sé el que ell sent, i tu també.

Padmé no la va contradir, limitant-se a quedar-se asseguda, en la calor de l'abraçada de Sola, mirant a terra, intentant no pensar.

–Et fa por –va comentar la seva germana.

Padmé va alçar la mirada, sorpresa.

–Què és el que et fa por, germana? –va preguntar Sola amb sinceritat–. Et fan por els sentiments d'Ànakin i les responsabilitats que ell no pot rebutjar? O te la dóna els teus propis sentiments?

Va aixecar la barbeta de la Padmé, perquè les dues poguessin mirar-se als ulls, les seves cares separades per només un sospir.

–No sé el que sents –va tornar a admetre–. Però sospito que és una cosa nova per a tu. Una cosa que et fa por, però una cosa meravellosa.

Padmé no va dir res, però sabia que negar-ho no seria honest.

***

–Són molt de pair, tots ells alhora –va dir Padmé a Ànakin més tard, quan van estar sols a l'habitació d'ella. Tot just havia desembalat les seves coses, i ara tornava a ficar la roba en les seves bosses. Però aquesta vegada era una altra roba. Menys formal que la que havia de portar com a representant de Naboo.

–La teva mare és una bona cuinera –va replicar Ànakin, provocant una mirada de curiositat en Padmé, fins que es va adonar que ell feia broma i que havia comprès a la perfecció el que ella li deia.

–Tens sort de tenir una família tan meravellosa –va dir Ànakin amb més serietat. Després, amb un somriure burleta va afegir:

–Potser hauries de donar-li a la teva germana part de la roba.

Padmé li va tornar el somriure, però llavors va mirar al poti-poti i no va poder mostrar-se en desacord.

–No et preocupis –li va assegurar ella–. No trigaré molt.

–Voldria arribar-hi abans del vespre. On sigui que estigui allà, vull dir –va dir ell, mentre seguia estudiant l’habitació, sorprès davant la quantitat d'armaris, tots ells plens–. Segueixes vivint a casa –va dir, movent el cap–. No m'ho esperava.

–Viatjo massa. Mai vaig tenir temps per buscar casa pròpia, i no estic segura de voler fer-ho. A les residències oficials els hi falta calor humà. No és com això. Aquí em sento bé. Em sento a casa.

La senzilla alegria d'aquest últim comentari va fer pensar a Ànakin.

–Jo mai vaig tenir una veritable llar –va dir, parlant més per a si mateix que per a la Padmé–. La meva llar sempre va estar on estava la meva mare.

Ell la va mirar, i es va consolar en el seu somriure compassiu.

Padmé va continuar fent l'equipatge.

–El País dels Llacs és preciós –va començar a explicar ella, però es va aturar quan va mirar a Ànakin i el va veure sostenint un holograma i somrient.

–Aquesta ets tu? –va preguntar ell, assenyalant a la nena de la foto, que com a molt tenia set o vuit anys, i estava envoltada de dotzenes de petites criatures verdes i somrients, mentre sostenia en braços a una d'elles.

Padmé va riure i va semblar avergonyida.

–Això és de quan estava en un grup d'ajuda en Shadda–Bi–Boran. El seu sol estava en implosió i el planeta es moria. Jo ajudava a recol·locar els nens. –Es va acostar fins a l’Ànakin i va posar una mà a la seva espatlla, assenyalant l'holograma amb l'altra–. Veus el petit que tinc en braços? Es deia n'a–kee–tula, que significa afecte. Estava tan ple de vida, com tots aquests nois.

–Estava?

–Mai van ser capaços d'adaptar-se –va explicar ombrívola–. Mai van aconseguir viure fora del seu planeta natal.

Ànakin va fer una ganyota, i va agafar ràpidament un altre holograma, un que mostrava a Padmé uns anys després, portant robes oficials i entre dos legisladors més ancians i vestits de manera similar. Va mirar una altra vegada a la primera imatge, i després a la segona, notant que l'expressió de la Padmé era molt més severa en aquesta.

–El meu primer dia com a aprenent de legislador –va explicar ella i, com si li llegís la ment, va afegir–: Notes la diferència?

Ànakin va estudiar l'holograma un moment més, va alçar la mirada i va riure en veure que Padmé tenia la mateixa expressió seriosa i tensa. Ella també va riure, li va prémer l'espatlla i va continuar fent l'equipatge.

Ànakin va deixar els hologrames un al costat de l'altre, i els va mirar durant una llarga estona. Dues cares de la dona que estimava.

Següent