Capítol 3
Aquella tarda va anar
a la llibreria. Sempre li feia sentir-se millor anar a la llibreria.
Bé, no sempre, però ho
solia aconseguir.
Va col·locar els
llibres que estava retornant en la ranura. La llum es va encendre i Whrr brunzí
i va xerrotejar.
–Boba! –li va dir,
–com estàs?
–No gaire bé, –li va
dir Boba. Li va explicar a Whrr el que li havia succeït amb el petit
ratolí-marí.
–No ha anat bé, –va
estar d'acord Whrr. –Però almenys ho has intentat. Suposo que la vida és dura
per als febles i els éssers petits.
–Com és que dius que
ho suposes? –Va preguntar Boba. –No ho saps?
–En realitat no, –va
dir Whrr. –Aquest és el motiu pel qual romanc aquí, apartat del món. –Amb un
brunzit va canviar d'un tema a un altre. –Estàs preparat per a nous llibres? Ja
has acabat els que tens?
–Gairebé, –va dir
Boba. –M'agrada llegir sobre navegació i vols de naus espacials.
–Estàs llegint cada
vegada més ràpid, –va dir Whrr, passant els nous llibres a través de la ranura.
–Això és bo!
–I per què és bo?
–Podràs llegir més
llibres!
Boba va haver de
riure's.
–Per què rius? –Va
preguntar Whrr. Se li notava una mica ofès.
–El meu pare diu, que
si ets un pilot, tot et sembla com si fos una nau espacial. –Va dir Boba.
–Llavors?
–Llavors, Whrr, si
tothom tingués els teus mateixos gustos, tothom llegiria llibres.
–Llavors? No sóc capaç
d'entendre que té de graciós, –va dir Whrr, amb un espetec desaprovador.
–No importa, et veig
després! –Va dir Boba, va agafar els llibres i va sortir corrent.
Hora de deixar anar un altre ratolí-marí.
Boba es va aixecar
determinat a fer el correcte. Li donaria a l'anguila tot el seu esmorzar.
L'anguila se’l va menjar en un únic mos.
Quedaven solament dos
ratolins-marins en el plat. Els dos li van mirar amb els seus petits ulls
marrons suplicant-li.
–Us vaig a deixar
anar, –va dir Boba alhora que agafava un. –Però no vaig a donar-vos a l'anguila
perquè us mengi. Us vaig a fer-vos lliures, però de debò.
Va tancar la porta del
seu apartament i va agafar el turboascensor fins al carrer.
Va amagar el
ratolí-marí entre la seva roba perquè ningú pogués veure’l.
Sembla que li va
agradar. Quan Boba el va treure estava dormint.
El va sostenir a la mà
sota la pluja mentre caminava a través de Tipoca City. Volia veure com la seva
pota es convertia en una aleta, però tan sols es va convertir a mitges.
Suposo que necessitarà aigua marina, va pensar Boba,
dirigint-se cap al so de les ones.
Tipoca City està
construïda sobre una plataforma sobre el mar. Ones immenses copejaven la
plataforma dia i nit. A Kamino li deien el planeta de les tempestes.
Boba es va agafar a la
barana i es va inclinar sobre la vora de la plataforma.
Mirà cap avall, a
l'espera d'una pausa en les ones.
Al final, va arribar el
moment oportú, una llarg tram d'aigua verda en tranquil·litat. Semblava
perfecte per a un petit ratolí-marí!
–Ets lliure, petit
amic–. Va dir Boba mentre deixava caure al petit animal dins de l'aigua. El
ratolí-marí el mirava mentre queia, com si volgués fer-li una última mirada al
seu benefactor, al seu protector, el gran gegant Boba que l’havia rescatat del
bol…
Va caure a l'aigua amb
un petit pop.
Llavors Boba va veure
una taca negra en l'aigua, i el centelleig d'unes dents que apareixien
fugaçment.
I llavors el petit
ratolí-marí va desaparèixer.
No va quedar cap
rastre.
Boba va passar la
resta del dia jugant amb holojocs i mirant per la finestra com plovia. Estava
cansat de llegir llibres, llibres sobre famílies felices i nens amb amics i
mascotes.
Estava cansat d'estar
sol a casa.
Trobava a faltar les
bromes de la Zam (Fins i tot les més ximples). Trobava a faltar els refranys
del seu pare (Fins i tot els que havia sentit milions de vegades).
Al matí següent va
agafar l'últim ratolí-marí del plat.
–Ho sento, amic, –ho
va dir alhora que el deixava caure en la peixera de l'anguila. –És simplement
la manera en què el funciona el món.
Llavors es va asseure
a menjar el seu últim esmorzar i va esperar que el seu pare i la Zam tornessin
a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada