La lluita per sobreviure (XXII)

Anterior

Capítol 22

En les intricades relacions que mantenen els planetes civilitzats i els a mig civilitzar que formen el Nucli Galàctic, alguns planetes romanen en la foscor i són difícils de trobar. I uns altres són difícils d'ignorar.

Coruscant està en la segona categoria.

Les coordenades eren fàcils de recordar i també fàcils d'introduir en l'ordinador de vol de la nau: zero, zero, zero.

És aquí on es va iniciar la civilització. En el cor dels planetes del nucli. Al centre de l'univers conegut.

Coruscant. El planeta que és una ciutat, la ciutat que és un planeta.

Boba es va despertar quan l'Esclau I va sortir de la hipervelocitat per passar a l'espai normal.

Va moure el cap per buidar-lo dels somnis que sempre es produïen durant els salts a l’hiperespai.

I allà estava. La llegendària ciutat planeta, coberta per voreres i teulades, torres i balconades, parcs i mars artificials. Coruscant era una immensa metròpolis que anava d'un pol a l'altre del planeta.

Cap taca verda ni cap camp obert, sense naturalesa, sense boscos ni capes de gel. Coruscant era una enorme ciutat planetària, coberta per barris de tuguris, palaus, parcs i places. La República es mostrava en tota la seva glòria, donant la benvinguda a l'Esclau I com havien donat la benvinguda als pelegrins, els pirates, polítics i peticionaris des del començament, feia mil·lennis.

I ara rebia a Boba Fett. Un orfe buscant complaure al fantasma del seu pare.

Afortunadament, Boba va poder introduir l'Esclau I en una ruta d'aproximació suborbital, va passar al costat dels grans miralls orbitals que reflectien la llum del llunyà sol de Coruscant.

La nau va entrar en l'atmosfera i va començar a anar més lentament. Boba va descendir en llargs girs, va passar entre les torres de suport vital i les d'energia, prop dels jardins penjants i de les zones comercials reservades a visitants inesperats. Amb tràfic de naus per tots els costats, era una aproximació molt més difícil que Kamino o les llunes de Bodgen. El cor de Boba bategava amb força. Trobaria al Comte Dooku?

Va sentir un cop suau i va deixar anar els controls de l'Esclau I. La nau estava bloquejada en pilot automàtic, sent guiada –a distància– per un microraig tractor. La nau aterraria per si mateixa.

A Boba ja li anava bé. Tenia altres coses de les quals preocupar-se. Diners, per començar. Hauria de pagar els drets d'aterratge abans de poder enlairar-se de nou. Després estava el problema dels Jedi. Si estaven realment darrere d'ell, tal com li havia advertit Taun We, hauria de deixar alguna cosa que li servís de garantia a l'Esclau I. Podia ser arrestat tan aviat com baixés de la nau.

Necessitava alguna cosa que li fes de guia. Tal vegada el llibre li ajudés. Semblava obrir-se quan ho necessitava, o almenys quan tenia alguna cosa a dir.

El va treure de la bossa de viatge. Amb seguretat, el va obrir. Però el missatge era fins i tot més misteriós que l'habitual.

Vigila les coses que semblin que vagin massa bé.

Jo no tinc aquest problema! Va pensar Boba. Va tancar el llibre, disgustat, i el va llançar lluny. Va observar nerviós com la nau es dirigia cap a l’espaiport, volant lentament entre les torres i per sota dels passejos il·luminats i els jardins de Coruscant.

L'Esclau I va aterrar amb facilitat. No es va disparar cap alarma. Boba va baixar la rampa. Va escanejar la pista d'aterratge llest per sortir corrent si fos necessari.

No hi havia ningú observant. Ningú al seu al voltant.

Això era Coruscant. Ningú es preocupava d'una nau petita com l'Esclau I. O en el seu petit pilot de deu anys.

La primera emoció de Boba en aterrar va ser d'alleujament.

La segona va ser por. Els Jedi tenien ulls i oïdes a tot arreu. I especialment a Coruscant. Trobarien a Boba abans que ell trobés a Tyranus?

Però Boba no temia tant als Jedi com fallar. Podria deshonrar la memòria del seu pare, fallant en la seva primera prova, en la seva cerca de Tyranus i de la seva autosuficiència?

–Benvingut a Coruscant, –va dir una inhumana veu droide.

–Segur, sigui el que sigui, –va murmurar Boba.

Portant la seva bossa de vol amb el seu llibre negre i el casc de combat, a més d'un parell de mudes de recanvi, va saltar de la nau. I es va dirigir cap als carrers per les escales mecàniques.

Boba havia llegit prou sobre Coruscant com per saber que estava tot subdividit segons la classe i la funció de cadascun.

Els nivells superiors eren per als rics i els poderosos. Mirant cap amunt, Boba podia veure les seves torres i jardins alçant-se entre els núvols.

Els nivells intermedis, on ell havia aterrat, eren per realitzar negocis i per al plaer. Els carrers estaven plens de criatures de totes les parts de la galàxia, corrent al voltant, comprant i venent, o tan sols observant.

Es diu que els nivells inferiors són perillosos. Són les zones fora de la llei, plens de fugitius, pirates i criminals, tots els habitants de l’inframón que vivien fora de les lleis de la República.

Boba esperava que tot li anés bé en els nivells inferiors quan trobés el Braçalet d'Or. Ja havia passat per suficients aventures.

L'única cosa que volia era trobar a Tyranus.

Boba havia tingut sort.

El Braçalet d'Or era un petit forat en la paret de la capa superior dels nivells inferiors, just sota la capa inferior dels nivells intermedis.

Estava prou profund com perquè la llum fos tènue i les llums de neó poguessin funcionar tot el dia. Però no prou profund com per haver d'anar acompanyat d'una escorta armada per creuar el carrer.

Boba va travessar la porta.

El bar estava desert a excepció del cambrer, un ésser de quatre braços el qual usava dos d'ells per rentar gots, un per comptar crèdits i un altre per netejar el bar amb un drap humit. La seva pell era una d'un vermell carmesí, i el nom escrit en la seva xapa identificadora era Nan Mercador.

Boba va posar la seva bossa de vol en el sòl i es va asseure en un tamboret.

–No es permet l'entrada a nens! –Va dir Mercador, sortint de darrere del mostrador i dirigint-se cap a ell. –I això t'inclou a tu!

–No sóc un client, –va dir Boba. –No he vingut aquí a beure. Estic buscant un... familiar. Anomenat Dooku.

La cara del cambrer es va alegrar...

–Dooku! –Mirà a Boba amb un nou interès. –Dooku. Oh, sí, per descomptat. És un bon amic meu. Deixa que li faci una trucada.

Mercador va començar a introduir nombres en la unitat de comunicació.

–Dooku? Ets tu? –Va dir. –Hi ha algú aquí que vol veure't. –L'estàtica de la pantalla del sistema de comunicació de darrere del bar, sonava com si fos una trucada a llarga distància entre planetes. El cambrer va somriure a Boba. –Què et sembla si prens algun suc mentre esperes?

–Realment no tinc diners, –va dir Boba.

–Està bé, –va dir el cambrer, netejant la barra amb una mà i omplint una gerra amb les altres dues. –En aquest convida la casa!

El suc estava fred i li sabia a glòria. Boba amb prou feines es podia creure en la seva sort. Havia estat tan sols a Coruscant una hora o poc més, i ja s'havia trobat amb un amistós cambrer que coneixia a Tyranus (Perdó, Dooku!), i ara estava bevent un suc gratis!

De sobte va recordar el llibre negre: Vigila les coses que semblin que van massa bé. Podria ser que...?

L'estàtica de la pantalla de comunicació va desaparèixer, i Boba va poder veure dues cares familiars. Cap d'elles era Tyranus. La de la dreta era el diollà, el de l'esquerra era el rodià. Els dos Caçadors de recompenses que s'havia trobat en les llunes de Bogden.

–És ell! –Va dir el rodià. –Agafa’l! Pots portar-lo als Jedi, et recompensaran. –Boba es va baixar del tamboret i va començar a córrer. Però era massa tard. Fortes mans agafaven el seu braç dret.

I el seu braç i la seva cama esquerra.

I la seva cama dreta.

Nan Mercador va sortir de darrere del bar i el va aixecar de cap per avall, per l'aire.

–Ei! –Udolà Boba. –Deixa'm anar!

–Ni parlar, –va dir el cambrer, sostenint a Boba sobre el seu cap. –Vals molt diners!

–Esteu cometent un error! –Va dir Boba.

–No és cap error, nen, –va dir el rodià en la pantalla de comunicació.

–Ets un caçador de recompenses, –va afegir el diollà.

–Els Jedi saben que véns, –va dir el diollà a Mercador.

–Et donaran el que et correspon, –va dir el rodià.

–La meitat hauria de ser per a mi, –va dir el cambrer mentre començava a dirigir-se cap a la porta sostenint a Boba sobre el seu cap amb els seus quatre braços. –Us he estalviat als dos el problema de venir aquí.

–Massa tard per a això, –va dir el rodià.

–Ja està tot acordat, –va dir el diollà mentre l’agafava.

La pantalla es va apagar.

Pensa ràpidament, va pensar Boba, mentre es retorçava i copejava en va prop del sostre. I si no funciona, pensa amb rapidesa! Va parar de retorçar-se.

–No siguis estúpid, –va dir. –El Comte Dooku et pagarà el doble del que et pagarien els Jedi. I no hauràs de compartir-ho amb ningú.

–No ho hauré de fer? –Nan Mercador es va detenir, però no va deixar anar a Boba. –Estàs segur?

–Totalment, –va dir Boba. –Baixa'm, i podré trucar-li jo. Li podràs preguntar tu mateix.

–Has de pensar que sóc un tanoca, –va dir Mercador, mentre sostenia a Boba tan damunt del seu cap que gairebé tocava el sostre. –A més, no saps el seu número. Acabes de preguntar-me per ell, Recordes?

–Solament t'estava provant, –va dir Boba, mirant un llum que penjava del sostre i que havia quedat molt prop del seu peu esquerre. Solament estava a uns centímetres. –Però no tens per què creure'm. Li pots trucar tu mateix. El número és...

Va dir un munt de nombres, esperant que sonessin com un número real.

I aparentment ho van fer. El cambrer va deixar d'agafar-lo amb força i va començar a baixar-lo cap a la unitat de comunicacions del bar. Boba estava preparat per moure's. Tan aviat com va alliberar el seu peu, va copejar el llum tan fort com va poder.

CRASH! Es va fer trossos, provocant un pluja de cristall en el bar, sobre els tamborets, el sòl…

Mercador va interposar les seves mans per protegir el seu cap del cristall que queia.

Boba va caure, directament cap avall, cap a terra. A l'últim moment s’ho va manegar per fer un gir en l'aire i aterrar sobre els seus peus. Es va tornar cap a la porta, la qual es va obrir amb un suau lliscament.

I va revelar dues brillants botes, que bloquejaven el seu camí. Damunt seu hi havien dues cames esculturals. I damunt d'elles...

Una dona, sostenint un làser amenaçador. Va agafar el braç d’en Boba amb una mà. Va aixecar l'altra mà i va disparar.

ZZZ-AAA-PPP!

El cambrer udolà amb dolor alhora que queia al sòl enmig dels cristalls trencats.

–Està configurat per atordir, –va dir la dona. –Fes un moviment en fals i el configuraré per matar.

–Magnífic, –va dir Boba, mirant a la seva rescatadora. Semblava perillosa. El que la feia fins i tot més atractiva. –Qui ets? –Va preguntar.

–Aurra Sing, –va dir. –Però això no importa. Anem a fotre el camp d'aquí.

A Boba no l'hi van haver de repetir dues vegades. Va agafar la seva bossa de viatge i la va seguir pel carrer, fins arribar a un hovercraft que romania al ralentí a l'estret carrer.

–Caçadors de recompenses, –va explicar gairebé sense alè. –M'han traït. Mai hauria d'haver confiat en ells!

–Sempre pots confiar en un caçador de recompenses, –va dir Aurra Sing.

–Confiar que faran el que els hi paguin que facin.– Va obrir la porta del hovercraft. –Ho sé, perquè jo també sóc una caçadora de recompenses. Entra, jove Boba Fett.

–Coneixes el meu nom?

–Per descomptat. Un caçador de recompenses sempre coneix el nom d'un altre caçador de recompenses.

Boba va retrocedir, llest per sortir corrent.

–Entra! –Aurra Sing va col·locar el làser en la brillant funda que combinava amb les seves botes. –És molt dolorós, fins i tot quan està regulat en atordir. No em facis provar-ho en tu.

Boba es va rendir i va entrar. Es va asseure mentre el hovercraft s’enlairava. Pensava que l’havien rescatat. Però en comptes de veure's lliure, l’havien tornat a capturar de nou!

Mentre el hovercraft s'elevava més i més, a través de les torres i els jardins penjants de Coruscant, Boba es va recolzar en el seu seient, disgustat amb si mateix.

–Vigila quan les coses vagin bé. –Ho hauria d'haver sabut, va pensar. Mai tornaré a confiar en ningú! Es va sorprendre quan Aurra Sing va aterrar el seu hovercraft a l’espaiport, al costat de l'Esclau I.

–M'estàs portant als Jedi? –Va preguntar. –Crec que ets una caçadora de recompenses.

–Ho sóc, –va dir. –Però mai treballaré pels Jedi. El meu client viu a un altre planeta. És per aquest motiu que agafem la teva nau. Saps pilotar-la, no?

–I què passa si dic que no?

Ella va acariciar el seu làser de nou.

Boba va obrir la rampa i va comprovar els sistemes de l'Esclau I. Per a la seva sorpresa, Aurra Sing va pagar la quota dels drets d'aterratge i fins i tot li va donar una propina al droide.

–Surt d'òrbita primer, –va dir. –Després entra a l’hiperespai. I sense bromes. No sóc coneguda pel meu sentit de l'humor.

–Sense bromes, –va dir Boba a sota veu. I llavors va preguntar: –T'importaria explicar-me qui ha posat una caça-recompenses darrere meu, i a on anem?

–Trobaràs al que t'està buscant molt ràpid, –va dir. –I a on anem és un planeta de la vora exterior anomenat Raxus Prime.

–Perdona? Haig d'haver escoltat malament. Crec que has dit Raxus Prime.

–Has escoltat bé.

–Però, és un planeta inhabitable.

–Ho sé. I ja anem tard. Salta a l’hiperespai d'una vegada, i marxem.

Següent