Capítol 2
Boba va descobrir que
li agradava estar sol a casa.
L'apartament era tot
per a ell. Tres plats sortien del processador de menjar cada dia, escalfats al
punt just.
Boba podia anar i
venir al seu gust. Podia anar fins a l’espaiport, admirar els esvelts caces i
imaginar-se a si mateix als comandaments. Podia fer veure que era un caçador de
recompenses i “rastrejar” a la gent incauta al carrer. O, quan acabava cansat
de la pluja sense fi, podia protegir-se i posar-se a llegir en el seu sofà.
I tampoc estava sempre
sol. Quan Boba estava amb el seu pare, aquest rares vegades parlava. Però quan
Boba estava sol podia sentir la veu del seu pare en tot moment.
–Boba fes això. Boba
fes l'altre.
Era com tenir-lo al
seu al voltant. Millor de fet.
***
Els dos primers dies
van ser fàcils. Tres dies més, i Jango i Zam estarien de tornada. I com ho
sabia Boba?
Tan sols quedaven tres
ratolins-marins. L'anguila se’n menjava un cada dia.
Cada matí Boba agafava
un ratolí-marí fora del bol l’introduïa en la peixera de l'anguila.
L'anguila no tenia cap
nom, tan sols “anguila”.
A Boba no li agradaven
els seus petits ulls i la seva enorme boca. O la forma en què s'empassava al
petit ratolí-marí d'un glop, llavors el digeria molt lentament, portant-li tot
el dia.
Era esgarrifós.
Normalment era Jango
Fett qui donava d'alimentar a l'anguila, però ara era el treball d’en Boba. La
nota ho deia tot:
–Estarem de tornada
quan s'hagin acabat.
Boba sabia que era
molt important per al seu pare que el seu fill aprengués el que era necessari,
encara que fos esgarrifós. Encara que fos cruel.
Que un caçador de
recompenses havia de romandre lliure de càrregues era un dels seus refranys. Un
altre era: “la vida s'alimenta de la mort”.
Al tercer matí, quan
Boba es va aixecar i va començar a escalfar el seu esmorzar, encara quedaven
tres ratolins-marins.
Va decidir separar-ne
un. Li donava pena un ratolí-marí amb els seus grans ulls marrons. Què
succeiria si li donava a l'anguila el seu esmorzar o la meitat d'ell?
Podia sentir la veu
del seu pare en la seva oïda. Varia les
teves rutines. Els patrons són paranys.
–D'acord, pare, –va
dir Boba.
Boba va dividir el seu
esmorzar en dues parts i va deixar caure la meitat en el tanc d'aigua de
l'anguila. En un instant va desaparèixer.
Es va anar fins a la
peixera i va agafar un dels ratolins-marins. El ratolí-marí no es va resistir,
Boba el va agafar de les potes diminutes amb els seus dits.
Tal vegada sabés que anava a utilitzar-lo per alimentar a
l'anguila,
pensà en Boba. Però no, cadascun dels altres li havien mirat de la mateixa
manera, just abans de deixar-los caure en el tanc de l'anguila.
No obstant això, aquest té alguna cosa diferent, va pensar Boba, haig de deixar-lo anar, però ho puc fer
d'una altra forma. El vaig a deixar en llibertat.
Aquest era el pla, de
totes maneres.
Boba va deixar al
petit ratolí-marí a la sala, va agafar el turboascensor per baixar fins al pati
que hi havia darrere del seu apartament.
El va deixar anar en
el jardí.
–Fins aviat, petit
ratolí-marí, –li va dir. –Ets lliure.
El ratolí-marí va
mirar a Boba, més aterrit que content. Segurament
desconeixia el que era la llibertat. Va pensar Boba. Boba li va donar una
empenta amb la punta dels dits i la petita criatura va desaparèixer entre les
altes tiges d'herba. Petits moviments de la vegetació li indicaven cap a on es
dirigia.
Llavors un moviment de
major intensitat es va dirigir cap a ell.
Boba va escoltar un
petit crit i llavors es va fer el silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada