CAPÍTOL
26
En Lorian no havia sentit la Força en
molts anys. Quan va estendre la seva mà i la va sentir fluir, es va
sobresaltar, com si li cremés la pell.
Però en pocs segons, tot va tornar a la
normalitat, i va saber que potser, la seva vida dependria d'ella.
En Dooku anava per davant en l'estret
passadís, corrent cap a un aerolliscador. Dooku havia de saber molt bé que
Lorian estava darrere d'ell, però no es va molestar a girar-se i atreure'l.
Lorian estava segur que en Dooku aniria directe a prendre el seu vol, i no
voldria saber res més respecte d'ell.
No tenia temps per pensar en una
estratègia. Sabia que Dooku era infinitament més fort. Per què estic actuant així? Va pensar mentre corria. Per què? Era un desig d'assassinar, el
treball d'un estúpid i mai s'havia exposat a la mort, mai havia estat un
idiota.
Tots els mals de la seva vida, tots els
errors, totes les accions imperdonables, tot el dolor que va causar a altres,
totes les vides que havia destruït, totes hi eren, en aquest fosc corredor. Tot
allò l'escanyava, l'aixafava, però la Força li havia tocat just quan la
necessitava, portant-li a la memòria la seva infància, quan sabia el que estava
bé i volia fer el correcte.
Tenia un blàster, però sabia que el seu
insignificant poder no significaria res per a Dooku. En uns moments seria pres
i volaria a través del corredor.
Per què
utilitzar-lo?
Per què utilitzar una arma quan Dooku
podia eliminar-lo de la mateixa manera que es mata una mosca?
En Lorian no deixava de córrer mentre
pensava. Què tenia Dooku, que ell no
tenia? Què sabia sobre Dooku que ningú més sabia? Què sabia sobre ell com un
noi que no havia canviat? Tenia cap defecte?
L'orgull. Era vanitós. Li agradava ser
admirat.
Això no l'ajudaria molt.
Llavors Lorian va veure l'aerolliscador
al final del corredor, davant d'en Dooku. Estava familiaritzat amb el model.
Era un turboreactor bessó Mobquet amb una velocitat relativa de vol potenciada
al màxim. Les Indústries Mobquet eren conegudes per les seves motolliscants,
però no pels seus aerolliscadors. El transport d'en Dooku era una bona elecció
per fugides ràpides, per la seva velocitat de vol potenciada i la seva alta
maniobrabilitat. Però hi havia una cosa que possiblement, i només possiblement,
Dooku no coneixia: l'aerolliscador Mobquet tenia una fallada. Els cables de
dades que connectaven els controls frontals amb la cabina estaven muntats
darrere d'un prim panell a la part inferior del cos. Li prendria a Lorian
aproximadament sis segons trobar aquest panell i fondre els cables amb una
descàrrega del seu blàster.
Tot el que necessitava eren sis segons.
Li va parlar primer, amb la seva veu
fent eco.
- Has aconseguit l'èxit només per a tu
mateix, Dooku. Et vas adonar alguna vegada que no ho hauries aconseguit sense
mi?
Dooku es va aturar i es va tornar, com
Lorian sabia que ho faria.
- Perdó, el meu vell amic?
-L'holocró Sith. Vas accedir a ell,
veritat? Temps després, potser. No podies suportar que jo conegués alguna cosa
que tu no coneguessis.
- Per què no hauria d'haver accedit a
ell? -va preguntar en Dooku.
En Lorian mantenir la iniciativa.
- Per descomptat, tens raó. Però mai
haguessis tingut el valor de fer-ho, si jo no ho hagués fet primer.
Dooku va riure.
-Ets increïble. No t'adones de com de
temptat que vaig estar de matar-te? I ara em provoques. És indubtable que vius
perillosament, Lorian.
Lorian havia donat voltes al voltant d'en
Dooku i havia estat aturat prop de l'aerolliscador. Dooku no li temia; el
deixava venir tan a prop com volia. Lorian es va recolzar contra l'aerolliscador,
creuant la cama com si tingués tot el temps en el món per xerrar.
-Ara me n'adono que estava equivocat
quan et vaig demanar que em cobrissis respecte allò de l'holocró.
- Una disculpa a hores d'ara? Estic
aclaparat.
-Hauria d'haver assumit la
responsabilitat jo mateix. No hauria estat fet fora de l'Orde Jedi. Me n'adono
d'això ara. Però em pregunto.... Per què vaig pensar que ho faries? -cobert per
la seva capa, els dits d'en Lorian van buscar el panell.
-Trobo tan tediós reviure el passat -va
dir en Dooku-. Si em disculpes...
Va posar un peu a l'aerolliscador,
preparant-se per saltar al seu interior.
- Serà perquè vas animar els meus
temors? Mirant cap enrere, trobo això estrany. Jo no hauria fet això amb tu. No
hi hauria alimentat les teves pors, hauria tractat de calmar-les.
Els seus dits van lliscar a l'altra
banda d'un filó. Havia trobat els panells.
Els ulls d'en Dooku van centellejar.
Lorian va treure el blàster i va posar el tambor contra el panell.
El Costat Fosc es va aixecar en una
espantosa demostració de poder, i Lorian es va trobar llançat a l'aire de la
mateixa manera que el ninot d'un nen. Es va colpejar contra la paret i després
va colpejar el pis, atordit. D'alguna manera, havia conservat el seu blàster.
En Dooku ho va veure, és clar.
-Suposo que aquest va ser un maldestre
intent per distreure'm -va dir, deixant veure el seu sabre de llum amb
empunyadura corbada-. Crec haver demostrat massa misericòrdia. Acabem ara amb
el que s'hauria d'haver acabat molt abans.
Tenia una última oportunitat. Una de sola.
Podia bombardejar el panell i impedir a Dooku escapar. Obi-Wan i Ànakin haurien
de fer la resta. Si fallava, ell moriria. Si tenia èxit, també moriria. No
tenia dubtes sobre això.
Lorian es va lliurar a la Força perquè
vingués a ajudar-lo. La necessitava aquí, ara, en el seu últim moment. La va
sentir expandir-se, i va veure com les celles d'en Dooku s'arquejaven.
-Així que no l'has perdut completament
-va dir-. No està malament, però no és suficient.
Va avançar cap a Lorian. Lorian va
recordar el seu maneig dels passos. L'atac vindria per la seva esquerra. A l'últim
moment, va rodar a la dreta, i el sabre de llum d'en Dooku va colpejar una
pedra i la va partir en trossos. Esperant un cop fàcil, Dooku va girar un segon
tard, i Lorian ja havia començat a córrer. Sabia que Dooku esperava que ell girés
i intentés posar-se a la seva esquena. No esperava que corregués cap a l'aerolliscador.
Tenia al desintegrador apuntat i llest,
però sabia que tindria només un tret, i havia de ser un de bo. Havia de ser
ferm i totalment perfecte.
Darrera seu hi havia un murmuri.
Almenys, això era tot el que va escoltar. Va mirar cap avall i va veure el
sabre de llum i va pensar, que estrany!, Dooku està darrera meu, per què el
sabre de llum està al davant meu? Llavors es va adonar que havia estat
completament travessat...
Va disparar el blàster, però el seu tret
va perdre el control. Va anar caient.
He
fallat,
va pensar. He fallat.
Dooku va aparèixer per sobre d'ell. Va
poder veure els seus ulls foscos com cavernes buides. I no va voler que aquesta
fos la seva última mirada. Hi havia conviscut amb l'odi durant tant de temps,
que no podia morir amb ell davant els seus ulls. De manera que amb un gran
esforç, va girar el seu cap. Va veure les roques del corredor, tant les llises
com les esmolades, i va notar per primera vegada que no eren grises, sinó que
eren jaspiades en plata, negre, vermell i blau, el color de les estrelles...
El pensament el va perforar amb el
mateix dolor agut que li produïa el sabre de llum que tenia en el seu cos: En què més m'he equivocat?
Massa tard per esbrinar-ho ara.
Va cridar a la Força que es va aixecar
al seu voltant com una manta, i amb una explosió de color il·luminant la seva
vista, va somriure i es va oblidar de la seva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada