L'atac dels clons (XVII)

Anterior

Capítol 17

Padmé va despertar de sobte, i els seus sentits es van acomodar de seguida al seu entorn. Va saber instintivament que alguna cosa anava malament i es va aixecar d'un salt, tement que hi hagués una altra d'aquestes criatures multípodes arrossegant-se fins a ella.

Però la seva habitació estava tranquil·la, i no hi havia res fora de lloc.

Una cosa l'havia despertat, però no una cosa que estigués allà.

–No! –sonà un crit a la cambra contigua, on dormia Ànakin–. No! Mama! No!

Padmé va sortir del llit i va córrer cap a la porta, sense preocupar-se per agafar una bata, sense importar-li o notar que només portava una petita camisa de dormir. Ja costat de la porta, es va aturar i va escoltar, sentint crits a l'interior, seguits de més crits entretallats. Es va adonar que no hi havia cap perill immediat, que només era un altre dels malsons d'Ànakin, com el que li havia turmentat en el viatge a Naboo. Va obrir la porta i va mirar.

Es removia al llit.

–Mama! –cridava repetidament.

Padmé va entrar, insegura del que havia de fer. Però llavors Ànakin es va calmar i es va donar la volta al llit. El somni, la visió, havia passat.

Llavors Padmé va ser conscient del com d’atrevit que era el seu vestit. Va tornar a la seva cambra, tancant amb suavitat la porta, esperant allà durant llarga estona. Quan no va escoltar més crits ni sorolls, va tornar al seu llit.

Va romandre desperta en la foscor durant una llarga, llarga estona, pensant en l’Ànakin, pensant que volia estar al seu costat, abraçant-lo, ajudant-lo en els seus turmentats somnis. Va intentar allunyar aquesta idea: ja havien tocat aquest perillós tema i havien acordat el que havia de fer-se. I aquest acord no incloïa que ella es fiqués al llit amb Ànakin.

L'endemà, el va trobar en el balcó oriental de la cabana, el que donava al llac i a la creixent alba. Estava parat al costat de la balustrada, tan sumit en els seus pensaments que no va notar que ella s'acostava.

Es va aproximar a poc a poc a ell sense voler molestar, ja que a mesura que s'acostava, es va anar adonant que feia alguna cosa més que pensar, que estava sumit en meditació. Adonant-se que era un moment privat per a l’Ànakin, va donar mitja volta i va començar a allunyar-se tan silenciosament com era capaç.

–No te'n vagis –li va dir Ànakin.

–No volia molestar-te –va respondre ella, sorpresa.

–La teva presència és reconfortant.

Padmé va pensar un moment en aquestes paraules, gaudint de sentir-les, reganyant-se a continuació per aquest gaudi. Però, tot i així, mentre mirava la cara ara serena, no podia negar l'atracció que sentia per ell. Li semblava un jove heroi, un prometedor Jedi, i no dubtava que seria un dels més grans que hauria conegut aquest gran Orde. I al mateix temps, li semblava que era el mateix nen que havia conegut a la guerra amb la Federació de Comerç, inquisitiu i impetuós, irritant i encantador alhora.

–Anit vas tornar a tenir un malson –va dir ella en veu baixa, quan Ànakin va obrir per fi els ulls blaus.

–Els Jedi no tenen malsons –va ser la reptadora resposta.

–Et vaig sentir –va respondre ella amb rapidesa.

Ànakin es va tornar per mirar-la. No hi havia cap compromís en la seva expressió; ella sabia perfectament que l'afirmació d'ell era ridícula i li feia saber que era conscient d'això.

–Vaig veure a la meva mare –va admetre ell, baixant la mirada–. La vaig veure amb tanta claredat com ara et veig a tu. Està patint, Padmé. L'estan matant! Està patint!

–Qui? –va preguntar ella, apropant-se i posant una mà a la seva espatlla. Quan el va mirar de més a prop, va notar en ell una determinació tan fèrria que la va agafar per sorpresa.

–Sé que així desobeeixo al meu Orde –va intentar explicar Ànakin–. Sé que em castigarà i que possiblement m’expulsaran de l'Orde Jedi, però he d'anar.

–Anar?

–He d’ajudar-la! Ho sento, Padmé –va dir ell. Ella va veure en la seva expressió que parlava de debò, que deixar-la era l'últim que volia fer–. No em queda més remei.

–És clar que no. No si creus que la teva mare està en dificultats.

Ànakin va assentir reconfortat.

–T’acompanyaré –va decidir ella.

El jove Jedi es va sorprendre en sentir-ho. Es va disposar a replicar, preparat per argumentar la seva posició, però el somriure de la Padmé el va fer callar.

–D’aquesta manera continuaràs protegint-me –va raonar ella, fent que sonés completament lògic–. I així no desobeiràs les teves ordres.

–No crec que fos això el que el Consell Jedi tingués en ment. Em fa por estar dirigint-me cap al perill, i emportar-te amb mi...

–Dirigint-te cap al perill –va repetir la Padmé, rient sonorament–. Un lloc en el qual no he estat mai.

Ànakin la va mirar, sense creure el que estava sentint. Però no va poder resistir-se i també va somriure. Per algun motiu que no comprenia del tot, el padawan trobava certa justificació en abandonar la formulació exacta de les seves ordres, ara que Padmé estava d'acord amb ell en aquest pla.

***

Quan l'esvelta nau va sortir de l’hiperespai i Padmé i Ànakin van veure surant davant d’ells el planeta marró que era Tatooine, cap dels dos va poder deixar de notar el fort contrast. Que diferent era de Naboo, lloc de verds prats i profundes aigües blaves, amb núvols girant sobretot ell. Tatooine només era una esfera marró que penjava en l'espai, tan àrida com viva estava Naboo.

–Una altra vegada a casa, una altra vegada a casa per descansar –va recitar Ànakin la cançoneta infantil.

–Per tot cor, és niu i llar –va afegir Padmé, i ell la va mirar, agradablement sorprès.

–Te la saps?

–No se la sap tothom?

–No ho sé –va dir Ànakin–. Vull dir que no sabia si algú més... Creia que era una cançó que s'havia inventat la meva mare per a mi.

–Oh, perdona –va dir Padmé–. Igual és així. Pot ser que la seva sigui diferent de la que solia cantar-me la meva mare.

Ànakin va negar dubitatiu amb el cap, però no li preocupava aquesta possibilitat. En certa i estranya manera, s'alegrava que Padmé se sabés l'estrofa, s'alegrava que hi hagués alguna cosa comuna a mares i fills.

I, sobretot, s'alegrava que Padmé i ell tinguessin una altra cosa per compartir.

–Encara no ens han indicat les coordenades d'aterratge –comentà la Padmé.

–Segurament no ho faran, llevat que les hi demanem. Les coses no solen ser aquí molt estrictes. Només cal buscar un lloc lliure i aparcar en ell, esperant que ningú et robi la nau mentre t'ocupes dels teus assumptes.

–És tan encantador com ho recordo.

Ànakin la va mirar i va assentir. Quant havien canviat les coses en una dècada, des que Padmé es va veure obligada a aterrar a Tatooine acompanyada d'Obi-Wan i Qui-Gon, per poder efectuar reparacions en la seva nau. Va intentar forçar un somriure, però el seu nerviosisme impedia que li sortís sincer. Li turmentaven massa pensaments preocupants. Estaria bé la seva mare? Era el seu somni una premonició d'alguna cosa per venir, o una repetició d'alguna cosa que havia passat ja?

Va fer baixar la nau amb rapidesa, travessant l'atmosfera i solcant el cel.

–Mos Espa –va dir quan la silueta d'una ciutat va aparèixer retallant-se contra l'horitzó.

Va seguir volant a tota velocitat i pel comunicador es van sentir algunes protestes. Però Ànakin sabia com moure’s per aquest lloc amb la mateixa seguretat que si mai hagués sortit d'ell. Sobrevolà els confins de la ciutat, i després va posar la nau en una gran zona d'aterratge, entre un caos de vaixells de tot tipus, tant mercants com mercenaris.

–No pot aterrar sense ser convidat! –va bordar l'oficial del port, una criatura gran de cara porcina i espines sobresortint-li per tota l'esquena i la cua.

–Llavors, m'alegro que ens hagi convidat! –va dir Ànakin amb calma, fent un gest amb la mà.

–Sí, me n'alegro d'haver-los convidat! Replicà alegrement l'oficial del port, i Ànakin i Padmé van passar pel seu costat, aquesta última rient-se.

–Ets molt dolent, Annie –va dir quan van sortir al polsegós carrer.

–Tampoc és que hi hagi dotzenes de naus fent cua per aterrar –va replicar Ànakin, sentint-se molt bé amb si mateix i amb la facilitat amb què havia convençut a l'oficial porcí usant la Força.

Va fer un senyal a un speeder d'arrossegament tirat per un droide ES-PSA una criatura baixa i prima amb una roda on havien d'estar les cames.

Ànakin li va donar l'adreça i ell va arrencar, portant-los en l’speeder d'arrossegament, carregant amb ells pels carrers de Mos Espa, fent ziga-zagues hàbilment per evitar el trànsit, i emetent un so grinyolant cada vegada que algú no es treia del mig.

–Tu creus que estarà implicat? –va preguntar Padmé a Ànakin.

–Watto?

–Sí, es deia així, no? El teu antic amo?

–Si Watto li ha fet algun mal a la meva mare, li trauré les ales de l'esquena –va prometre, parlant molt seriosament.

No sabia com se sentiria quan veiés a l’esclavista, encara que resultés no estar implicat en els sofriments d’Shmi. Watto li havia tractat millor del que solia tractar als esclaus a Mos Espa, i no li pegava molt sovint, però, tot i així, no podia oblidar que no havia permès que Shmi se n'anés amb ell quan Obi-Wan i Qui-Gon compraren el seu deute d'esclau. Es va adonar que segurament estava desviant part de la culpa que sentia per deixar a la seva mare amb Watto, que després de tot només era un home de negocis.

–Aquí, Espasa –li va dir Ànakin al droide, i l’speeder d'arrossegament es va aturar davant d'una botiga que li resultava massa familiar. Allà, assegut en un tamboret al costat de la porta, manipulant amb un conductor electrònic un aparell trencat que semblava un component de droide, es trobava un rodanxó i alat toydarià amb una llarga trompa. Un barret rodó i negre li adornava el cap, i portava una armilla que no aconseguia cobrir-li tot el cos. Ànakin el va reconèixer immediatament.

El va mirar durant una estona tan llarga que Padmé va baixar abans que ell de l'speeder i va allargar la mà per ajudar-lo a baixar.

–Espera aquí. Si us plau –va ordenar al droide d'arrossegament.

–No chuba da wanga, da wanga! –li va cridar Watto a la peça trencada i al trio de droides del taller que es movien al seu voltant, intentant ajudar-lo.

–Parla en huttès –li va explicar Ànakin a Padmé.

–Ha dit "No, aquesta no... Aquesta!" –va replicar ella, i davant l'expressió de sorpresa d'Ànakin perquè ella conegués l'estrany idioma, afegí–: Creus que és fàcil ser la Reina?

Ànakin va negar amb el cap i va tornar a mirar a Watto, tornant-se per mirar la Padmé una o dues vegades a mesura que s'apropaven a ell.

–Chut, chut, Watto –li va saludar.

–Ke booda? –va ser la sorpresa resposta.

–Di nova, chut chut –va reiterar Ànakin, amb veu a penes audible per sobre de la cridòria dels droides del taller.

–Go ana bopa! –li va cridar Watto al trio, i aquests van callar de seguida davant la seva ordre, plegant-se en posició d'emmagatzematge.

–Ding mi chasa hopa –va oferir Ànakin, agafant la peça de droide trencada de mans d’en Watto i manipulant-la amb habilitat. Watto li va observar per un moment, els seus ulls d'insecte desorbitant-se per la sorpresa.

–Ke booda? –preguntà–. Yo baan pee hota. No wega mi condorta. Kin chasa du Jedi. No bata tu tu.

–No et reconeix –li va xiuxiuejar Padmé a Ànakin, intentant contenir el riure davant l'últim comentari d’en Watto, la traducció era "Sigui el que sigui, no he estat jo".

–Mi boska di Shmi Skywalker –va dir bruscament Ànakin.

Watto va aclucar els ulls amb sospita. Qui podria estar buscant a la seva vella esclava? La mirada del toydarià va viatjar d'Ànakin a Padmé, abans de tornar a Ànakin.

–Annie? –va preguntar en bàsic–. El petit Annie? Naah!

La resposta d'Ànakin va ser un hàbil gir de les seves mans, i el so de la peça trencada en tornar a funcionar. La hi va tornar a Watto amb un ampli somriure.

Per allà no hi havia molta gent que pogués reparar amb tanta facilitat les peces trencades de droides.

–Ets Annie! –va cridar el toydarià–. Ets tu! –les seves ales començaren a batre amb rapidesa, aixecant-lo del tamboret i fent-li surar en l'aire–. Sí que has crescut!

–Hola, Watto.

–Wiihoo! –va cridar el toydarià–. Un Jedi! Qui ho havia de dir? Igual pots ajudar-me amb alguns que em deuen molts diners...

–La meva mare... –va continuar Ànakin.

–Ah, sí, Shmi... Ja no és meva. La vaig vendre.

–La vas vendre? –Ànakin va sentir que Padmé li estrenyia l'avantbraç.

–Fa anys –va explicar Watto–. Em sap greu. Annie, però ja saps que el negoci és el negoci. La vaig vendre a un granger d'humitat anomenat Lars. Almenys crec que es deia Lars. Ho creguis o no, em van dir que la va alliberar i es va casar amb ella. Què et sembla això?

Ànakin va bellugar el cap, li costava pair tot allò.

–Saps on són?

–A molta distància d'aquí. En algun lloc a l'altra banda de Mos Eisley, crec.

–Podries ser més concret?

Watto va pensar un moment en això, encongint després les espatlles.

–M'agradaria saber-ho –va dir Ànakin, amb un to i una expressió esquerpes i decidides, amenaçadores fins i tot.

La forma en què els trets d’en Watto van semblar tensar-se va indicar que s'havia adonat que el Jedi no feia broma.

–Sí, és clar –va dir–. Per descomptat. Mirarem en els registres.

Els tres van entrar a la botiga i tornar a veure el lloc li va portar records al padawan Jedi. Quantes hores, anys, havia treballat allà, arreglant tot el que li donava Watto. I quan se n'anava, recollia totes les peces que podia trobar per construir una beina de carreres. Va haver d'admetre que no tots els records eren dolents, però que els bons no aconseguien compensar la realitat que en un temps va ser un esclau. L'esclau d’en Watto.

Per sort per a Watto, els seus registres van proporcionar el parador de la granja d'humitat d'un tal Cliegg Lars.

–Queda't una estona, Annie –va oferir el toydarià després de compartir la informació que posseïa sobre el nou propietari d’Shmi, o era el seu marit?

Ànakin es va girar sense dir una paraula i va sortir a fora. Hi havia decidit que aquesta seria l'última vegada que miraria a Watto i a la botiga. A no ser, és clar, que descobrís que Watto li mentia sobre el destí d’Shmi, o que li hagués fet mal a la seva mare.

–Tornem a l'hangar, espasa –li va dir al droide quan Padmé i ell van pujar a l’speeder d’arrossegament–. De pressa.

–Segur que no voleu beure alguna cosa? –els hi va dir Watto des de la porta de la botiga, però s'allunyaven ja, aixecant un núvol de pols al seu pas.

–Annie du Jedi –va comentar Watto, i va agitar les mans davant l’speeder que s’allunyava–. Qui ho hagués dit?

***

Ànakin va arrencar la nau amb més velocitat encara que la utilitzada per aparcar, enlairant-se de l'hangar a corre-cuita i estant a punt de topar amb un petit vaixell de càrrega, mentre aquest maniobrava per baixar.

Trucades de protesta li van arribar des del centre de control de Mos Espa, però ell es va limitar a apagar el comunicador i a travessar la ciutat. Poc després passaven sobre la zona de carreres on tantes vegades havia corregut el jove Ànakin en les beines, però amb prou feines la va mirar i dirigí la nau cap al desert, en direcció a Mos Eisley. Quan aquesta ciutat va aparèixer davant seu, es va desviar cap al nord i la va travessar, elevant cada vegada més el vol.

Van localitzar una granja d'humitat, i després una altra, a la qual li va seguir una tercera, gairebé en línia recta des de la ciutat.

–Aquesta –va dir la Padmé.

Ànakin va assentir esquerp i va fer descendir la nau sobre un turó des del qual es dominava l'habitatge.

–Per fi la veuré altra vegada –va dir, apagant els motors.

Padmé li va estrènyer el braç i li va oferir un somriure reconfortant.

–Tu no saps el que és haver de deixar així a la teva mare –va dir ell.

–Jo deixo constantment a la meva família –va replicar ella–. Però tens raó. No és el mateix. No puc imaginar-me el que és ser un esclau, Ànakin.

–És pitjor saber que la teva mare ho és.

Padmé va assentir, acceptant l'argument.

–Queda't a la nau, R2 –va ordenar al droide, que va xiular en resposta.

El primer ésser al qual van veure quan es dirigien cap a la casa va ser un androide molt prim, d'un gris apagat, amb cobertes de metall castigades pels elements. S'inclinava amb rigidesa, evidentment necessitat d'un bon bany de lubricant, i manipulava alguna mena de sensor que hi havia en una tanca. Llavors, es va incorporar amb un moviment espasmòdic en veure que s'acostaven a ell.

–Oh, hola –va saludar–. En què puc ser-los d'ajuda? Sóc C...

–3PO? –va dir Ànakin sense alè, creient a penes el que veien els seus ulls.

–Ai mare! –va exclamar l’androide, i va començar a tremolar violentament–. Oh, el meu creador! Amo Ànakin! Sabia que tornaria! Sabia que ho faria! I aquesta ha de ser la senyoreta Padmé!

–Hola, 3PO –va dir Padmé.

–Pels meus circuits! És un plaer veure'ls a tots dos!

–Vinc a veure la meva mare –va explicar Ànakin.

L’androide es va tornar bruscament cap a ell, i després va semblar encongir-se.

–Crec... Crec... –va quequejar C-3PO– que potser sigui millor passar dins.

Es va tornar cap a l'habitatge, fent un gest amb la mà perquè la parella li seguís

Ànakin i Padmé van intercanviar una mirada nerviosa. Ànakin no es podia treure de sobre la sensació de mort que es quedava en ell un cop s'esvaïen les imatges dels seus malsons...

Per quan van arribar fins a l’androide, aquest ja era a l'entrada, cridant:

–Amo Cliegg! Amo Owen! Puc presentar-los a dues visites molt importants?

Un jove i una dona van sortir corrent de la casa gairebé immediatament minorant el pas veient a Padmé i a Ànakin.

–Sóc Ànakin Skywalker.

–Ànakin? –va repetir l'home obrint molt els ulls–. Ànakin!

La dona que anava al seu costat es va tapar la boca amb la mà.

–Ànakin el Jedi –va xiuxiuejar ella sense alè.

–Sabeu qui sóc? Shmi Skywalker és la meva mare.

–També la meva –va dir l'home, i davant la desconcertada mirada d'Ànakin va afegir– No és la meva veritable mare, però sí una mare com no podia ser-ho més. –Allargà una mà–. Sóc Owen Lars. Aquesta és la meva xicota, Beru Whitesun.

–Hola –va dir la Beru, assentint.

–Jo sóc Padmé –va dir aquesta, després de renunciar al fet que Ànakin es recordés de presentar-la.

–Suposo que sóc el teu germanastre –va dir Owen, sense deixar de mirar al jove Jedi del qual tant havia sentit parlar–. Tenia la sensació que vindries.

–Està aquí la meva mare?

–No, no ho està –va ser la resposta provinent des de darrere d'Owen i Beru, des de les ombres de la porta de la casa. Els quatre es van tornar per veure un home fornit acostar-s'hi a bord d'una cadira flotant. Portava una cama embenada, faltant-li l'altra, i Ànakin va saber al moment que eren ferides molt recents. Va sentir el cor a la gola.

–Cliegg Lars –va dir l'home, acostant-se i allargant la mà–. Shmi és la meva dona. Hauríem de passar dins. Tenim molt del que parlar.

Ànakin va seguir com si estigués en un somni, un somni horrible.

–Va ser just abans de l'alba –deia Cliegg, lliscant cap a la taula de la cuina, amb Owen al seu costat, mentre la Beru corria a preparar una mica de beguda i menjar per als convidats.

–Van sortir d'enlloc –va afegir Owen.

–Una quadrilla de guerrers tusken –va explicar Cliegg.

Una sensació aclaparadora va fer que a Ànakin li flaquegessin els genolls i es va ensorrar en un seient situat davant d’Owen. Havia tingut alguna experiència amb guerrers tusken, però de forma molt limitada. Un cop havia atès a un ferit de gravetat, i quan els seus amics van aparèixer el van deixar marxar sense problemes, cosa inhabitual entre les espècies natives més civilitzades de Tatooine. Però, tot i així, i malgrat aquesta anomalia, a Ànakin no li agradava sentir el nom d’Shmi alhora que les paraules "guerrers tusken".

–La teva mare havia sortit d'hora, com sempre feia a recollir els fongs que creixen en els vaporitzadors –va explicar Cliegg–. I a jutjar per les seves petjades, ja tornava a casa quan se la van emportar. Aquests tusken semblaran homes, però només són monstres salvatges i sense ment.

–Ja havíem vist senyals que estaven a prop –va intervenir Owen–. No hauria d’haver sortit de casa!

–No podem viure sotmesos per la por! –li va renyar Cliegg, però es va calmar de seguida i va tornar a mirar l’Ànakin–. Tots crèiem haver expulsat ja als tusken. No sabíem com de gran que era aquesta tribu, la més gran que havíem vist mai. Vàrem sortir trenta a rescatar-la. Només vam tornar quatre.

Va fer una ganyota i es va fregar la cama: Ànakin va sentir amb claredat el dolor de l'home.

–Encara seguiria buscant-la, però... en perdre la cama...

Cliegg es va esfondrar, i Ànakin es va adonar del molt que aquest home estimava a Shmi.

–Jo ja no puc viatjar –va continuar dient Cliegg–. Fins que no em curi!

L'orgullós home va respirar fondo i es va obligar a calmar-se, quadrant les amples espatlles.

–Així no era com m'hauria agradat rebre't, fill. Així no era com ho havíem planejat la teva mare i jo. No vull renunciar-hi, però ja fa un mes que va desaparèixer. Hi ha poques esperances que hagi sobreviscut tant de temps.

Aquestes paraules van colpejar a Ànakin com una bufetada, i va retrocedir davant elles, refugiant-se en el seu interior, refugiant-se en la Força. Usant la seva connexió amb la seva mare, la va buscar, intentant sentir la seva presencia en la Força.

Llavors es va posar dempeus.

–A on vas? –va preguntar Owen.

–A buscar la meva mare –va ser la fosca resposta.

–No, Annie –va cridar la Padmé, aixecant-se per agafar-lo de l'avantbraç.

–La teva mare ha mort, fill –va afegir el resignat Cliegg–. Accepta-ho.

Ànakin va mirar-lo, a ell, a tots ells.

–Puc sentir el seu dolor –va dir, la mandíbula tensa, les dents premudes–. És un dolor continu. I la trobaré.

–Agafa la meva motojet–va oferir Owen després d'un moment de silenci.

Es va aixecar del seu seient i va caminar al costat de l’Ànakin.

–Sé que està viva –va dir Ànakin, tornant-se per mirar la Padmé–. Ho sé.

Padmé va fer una ganyota, però no va dir res, i va deixar anar el braç d'Ànakin quan se'n va anar amb l’Owen.

–Tant de bo hagués vingut una mica abans –es va lamentar Cliegg.

Padmé el va mirar, i després a la Beru, que abraçava l'home que plorava.

Llavors, no tenint paraules de consol que oferir, es va girar i va córrer per unir-se a Ànakin i Owen. Per quan els va atrapar, Owen tornava ja cap a la casa i Ànakin estava parat al costat de la motojet, mirant el buit desert.

–T’hauràs de quedar aquí –va dir Ànakin quan ella va córrer al seu costat –. Són bona gent. Estaràs fora de perill.

–Ànakin...

–Sé que està viva –va dir, mirant encara a les dunes.

Padmé el va abraçar amb força.

–Troba-la –li va xiuxiuejar.

–No trigaré molt –va prometre ell, i després de pujar a la moto, la va arrencar i es va perdre a les dunes.

Següent