L'atac dels clons (Pr)

L'atac dels clons

Episodi II

R. A. Salvatore

Fa molt de temps,

en una galàxia molt, molt llunyana...

Preludi

La seva ment va assimilar l'escena que tenia davant: era tan tranquil·la, calmada i... normal.

Aquesta era la vida que sempre havia desitjat tenir. Era una reunió d'amics i familiars i, tot i que l'única persona a la qual reconeixia era la seva estimada mare, sabia que eren precisament això.

Així era com se suposava que havien de ser les coses. Amb aquesta calidesa i aquest amor, amb les rialles i els moments de pau. Així era com sempre havia somiat que seria, com sempre havia resat que fos. Amb aquests somriures càlids i convidadors. Amb aquesta agradable conversa (encara que no podia sentir les paraules). Amb els cops amables a l'espatlla.

I per sobre de tot això destacava el somriure de la seva estimada mare, feliç, sense ser ja esclava. Ella el va mirar, i ell es va adonar de tot això i de molt més, i va veure com d'orgullosa que estava d'ell, com de joiosa que era ara la seva vida.

Ella se li va acostar amb la cara alegre, allargant la mà cap a ell per acariciar-li suaument la cara. El seu somriure es va animar, es va fer més obert.

Massa obert.

Per un moment va pensar que l'exageració era conseqüència d'un amor que anava més enllà del que és normal, però aquest somriure va continuar creixent, deformant-se i estirant estranyament la cara de la seva mare.

Ella semblava moure’s a càmera lenta. Com tots els altres, que es movien més a poc a poc, com si les seves extremitats s'haguessin tornat més pesades.

No, no més pesades, es va adonar, i la sensació de pau es va tornar de sobte ardent. Era com si la seva mare, i aquests amics, es posessin més rígids, com si es convertissin en una cosa inferior als éssers humans que viuen i respiren. Va mirar aquesta caricatura de somriure, aquest rostre deformat, i va reconèixer el dolor que hi havia darrere seu, la seva evident agonia.

Va intentar cridar-la, preguntar-li què necessitava que ell fes, preguntar-li com podia ajudar-la.

El rostre d'ella es va deformar encara més, dels seus ulls va brollar sang. La seva pell es va cristal·litzar, prenent-se gairebé translúcida, gairebé com el vidre.

Vidre! Era vidre! La llum va córrer per les seves vores cristal·lines, la sang lliscava amb rapidesa per la llisa superfície. I la seva expressió era una mirada de resignació i perdó, una mirada que deia que ella li havia fallat i que ell li havia fallat a ella, que es va clavar al impotent cor de qui mirava.

Va intentar agafar-la, va intentar salvar-la.

Al vidre van aparèixer esquerdes. Va sentir el soroll que feien les esquerdes mentre es perllongaven.

Va cridar una vegada i una altra, i va allargar desesperat la mà cap a ella. Va pensar en la Força, i va enviar els seus pensaments en la Força amb tot el poder de la seva voluntat, per poder embolicar-la en la seva energia.

Però, llavors, ella es va fer trossos.

***

El padawan Jedi es va incorporar sobresaltat al llit de la nau estel·lar, amb els ulls molt oberts, el front perlada de suor i l’alè brollant en panteixos.

Un somni. Només havia estat un somni.

S’ho va repetir una vegada i una altra mentre intentava tornar a estirar-se al llit. Només havia estat un somni.

O no?

Després de tot, podia veure coses abans que aquestes tinguessin lloc.

–Arribem a Ansion! –va dir algú a la part davantera de la nau, amb la veu familiar del seu Mestre.

Sabia que havia d'oblidar el malson, concentrar-se en el present, en la missió que li esperava al costat del seu Mestre, però era més fàcil dir que fer-ho.

Doncs seguia veient a la seva mare, el seu cos tornant-se rígid, cristal·litzant-se, explotant en un milió d'esquerdades partícules.

Va mirar cap endavant per veure el seu Mestre davant els controls, preguntant-se si havia d’explicar-li-ho, preguntant-se si podria ajudar-lo. Però aquest pensament es va esvair tot just va passar per la seva ment. El seu Mestre, Obi-Wan Kenobi no podia ajudar-lo. Els dos estaven massa concentrats en altres coses, en el seu entrenament, en missions menors com la disputa fronterera que els allunyava tant de Coruscant.

El padawan volia tornar el més aviat possible a Coruscant. Necessitava una guia, però no la que podia proporcionar-li Obi-Wan.

Necessitava tornar a parlar amb el Canceller Palpatine, sentir les seves reconfortants paraules. Al llarg dels últims deu anys, Palpatine s'havia interessat molt per ell, manegant-se-les perquè sempre pogués parlar amb ell quan estigués a Coruscant.

El padawan va trobar consol pensant-hi, malgrat estar el terrible somni encara vívid en els seus pensaments. El Canceller, el savi líder de la República, li havia promès que els seus poders creixerien fins a arribar cims desconeguts, que es convertiria en algú poderós fins i tot entre els poderosos Jedi.

Potser aquest fos el seu destí. Potser el més poderós dels Jedi, el més poderós dels poderosos pogués enfortir el fràgil cristall.

–Arribem a Ansion –va tornar a cridar la veu de la proa–. Vine aquí, Ànakin!

Següent