L'atac dels clons (I)

Anterior

Capítol 1

Shmi Skywalker Lars estava parada a la berma de sorra que marcava el perímetre de la granja d'humitat, amb una cama doblegada i recolzada a la part alta de la vora i l'altra agenollada. La dona d'edat mitjana, cabells foscos lleugerament grisos i rostre cansat, repenjava una mà al genoll i contemplava els molts punts de llum estel·lar que es veien en aquesta tonificant nit de Tatooine. Cap vora tallant interrompia el paisatge que l'envoltava, només les formes suaus i arrodonides de les dunes fuetejades pel vent d'aquest planeta de sorres aparentment interminables. Una criatura va rugir en algun lloc, en la distància, amb un so planyívol que aquesta nit va tenir un profund ressò en ella.

Aquesta nit especial.

El seu fill Ànakin, el seu estimat i petit Annie, complia aquesta nit vint anys. Era un aniversari que ella celebrava cada any tot i que ja feia una dècada que no veia al seu estimat fill. Com havia d'haver canviat! Que alt, fort i savi en els camins dels Jedi s'havia d'haver tornat! Shmi, que vivia a una petita zona del sorrenc Tatooine, sabia que no podia ni imaginar les meravelles que hauria pogut trobar el seu nen a les estrelles, en planetes tan diferents al seu, de colors més brillants, d'aigües que omplien valls senceres.

Un somriure de nostàlgia eixamplà l'encara bell rostre de la dona quan va recordar els dies en què el seu fill i ella eren esclaus del pocavergonya d’en Watto. Annie, amb les seves entremaliadures i els seus somnis, amb la seva actitud independent i el seu valor sense igual, no parava d'enfurismar al ferroveller toydarià. Havien passat bons moments per aquell temps, malgrat les penúries de la vida d'esclau, tot i els escassos aliments i les escasses possessions, malgrat les constants queixes i ordres d’en Watto, així i sempre havia estat amb el seu estimat fill Annie.

–Hauries de tornar ja –va dir una veu suau darrere d'ella.

El somriure d’Shmi es va eixamplar encara més i es va girar per veure el seu fillastre, Owen Lars, caminant en la seva direcció. Era un noi fort i robust, de la mateixa edat que Ànakin, de curts cabells castanys, alguns d'ells en punta, i un rostre ample que no podia ocultar res del que hi havia al seu cor.

Ella li va regirar el pèl quan ell va arribar al seu costat, i aquest va respondre envoltant-li les espatlles amb un braç i besant-li a la galta.

–Aquesta nit no hi ha naus espacials, mare? –va preguntar de bon humor, ja sabia per què hi era, per què anava tan sovint en la pau de la nit.

Shmi girà la mà, somrient, i va acariciar amb suavitat la cara d'Owen. Estimava aquest jove com havia estimat al seu propi fill, i ell havia estat bo amb ella, comprensiu amb el buit que romania en el seu cor. Hi havia acceptat el seu dolor sense jutjar-lo, sense sentir gelosia, i sempre li havia ofert una espatlla en què recolzar-se.

–Aquesta nit no hi ha nau espacial –va replicar ella, mirant a la volta plena d’estrelles–. Ànakin ha d'estar molt ocupat salvant la galàxia, o perseguint traficants o a qualsevol altre fora de la llei. Ara ha de fer aquestes coses, saps?

–Llavors, dormiré molt més tranquil a partir d'avui –reposà ell amb un somriure.

Encara que, per descomptat, Shmi estava fent broma, també s'adonava que una mica de veritat hi havia en la seva presumpció sobre Ànakin. Havia estat un nen especial, que se sortia de la norma, fins i tot per a un Jedi, pensava ella. Sempre va destacar entre els altres. Tot i que no físicament, ja que el recordava com un nen petit i somrient, amb ulls curiosos i cabell del color de la sorra. Però Annie podia fer moltes coses, i fer-les molt bé. Malgrat ser només un nen, havia participat en carreres de beines, derrotant a alguns dels millors corredors de tot Tatooine, i sent el primer humà que guanyava, i ho havia fet quan només comptava amb nou anys d'edat! I en una beina que ell mateix havia construït amb peces agafades de la deixalleria d’en Watto va recordar amb un somriure més ample encara.

Però és que Ànakin era especial, ja que no era com els altres nens, ni tan sols com els altres adults. Podia "veure" les coses abans que succeïssin, com si estigués tan en sintonia amb el món que l'envoltava que podia comprendre de forma innata quina seria la conseqüència de qualsevol cadena d'esdeveniments. Per exemple, de vegades podia sentir els problemes que tindria amb la seva beina de carreres molt abans que aquests problemes es manifestessin de manera catastròfica. I un cop fins i tot li va confessar que podia sentir els obstacles de la pista abans d'arribar a veure'ls. Aquest era el seu do especial, i el que va fer que els dos Jedi que van arribar a Tatooine reconeguessin l'especial naturalesa del noi, alliberant-lo de Watto per posar-lo sota la seva cura i instrucció.

–Vaig haver de deixar-lo marxar –va dir Shmi amb veu queda–. No podia retenir-lo al meu costat, si d'aquesta manera tenia la vida d'un esclau.

–Ho sé –va assegurar-li Owen.

–No hauria pogut retenir-lo ni encara que no fóssim esclaus –va seguir dient ella, i va mirar al seu fillastre com si se sorprengués davant les seves pròpies paraules–. Annie tenia molt a donar a la galàxia. El seu do no es podia veure confinat a Tatooine. Havia d'estar allà fora, volant entre les estrelles, salvant mons. Va néixer per ser un Jedi, va néixer per donar molt a molts.

–Per això dormo millor per les nits –va reiterar Owen, i Shmi, en mirar-lo, es va adonar que el somriure del noi era més ample que mai.

–Oh, t'estàs burlant de mi! –va dir ella, colpejant l’espatlla al seu fillastre. Aquest es va limitar a arronsar-les.

La cara d’Shmi va recuperar la seva expressió seriosa.

–Annie volia anar-se'n –va continuar dient, repetint el mateix que ja li havia explicat abans a Owen, el mateix que s'havia repetit a si mateixa cada nit dels últims deu anys–. Tenia el somni de volar entre les estrelles, de veure tots els mons de la galàxia, de fer grans coses. Va néixer sent un esclau, però no va néixer per ser un esclau. No, el meu Annie, no. El meu Annie, no.

Owen li va estrènyer les espatlles.

–Vas fer el que havies de fer. Si jo hagués estat l’Ànakin, em sentiria agraït. Comprendria que vas fer el millor per a mi. No hi ha amor més gran que aquest, mama.

Ella va tornar a acariciar-li la cara i fins aconseguir forçar un somriure nostàlgic.

–Anem, mare –va dir el noi, agafant-la de la mà–. És perillós estar aquí fora.

Shmi va assentir i no es va resistir quan ell va tirar d'ella. Però es va aturar bruscament, i va mirar amb duresa al seu fillastre quan aquest es va tornar per mirar-la.

–Estar allà fora és més perillós encara –va dir ella, respirant entre dents, amb la veu trencada. L'alarma es va pintar a la seva cara, va tornar a mirar cap enrere, al vast cel obert–. I si està ferit, Owen? O ha mort?

–És preferible morir mentre es lluita pels teus somnis a portar una vida sense esperança –va dir Owen amb poca convicció.

Shmi li va tornar la mirada, somrient novament. El jove era igual que el seu pare, amb els peus tan plantats en el pragmatisme com no podia estar-ho més un home. Comprenia que havia dit això només per tranquil·litzar-la, i això li feia més especial encara.

Va deixar de resistir-se mentre Owen tornava a estirar-la en direcció a la humil casa d’en Cliegg Lars, el seu marit i pare d'Owen.

Hi havia fet el que havia de fer amb el seu fill, es deia a cada pas que donava. Eren esclaus sense cap possibilitat d'aconseguir la seva llibertat d'una altra manera que no fos l'oferta dels Jedi. Com anava a retenir-lo a Tatooine, quan els Cavallers Jedi prometien fer realitat tots els seus somnis?

Per descomptat, en aquell temps, Shmi no sabia que un dia coneixeria a Cliegg Lars a Mos Espa, i que el granger d'humitat s’enamoraria d'ella i la compraria a Watto per alliberar-la, i que només llavors, quan ja era una dona lliure, ell la demanaria en matrimoni. Hauria deixat anar a l’Ànakin de saber el molt que canviaria la seva vida tan poc temps després de la seva partida?

No seria ara la seva vida molt millor, més completa, de tenir a l’Ànakin al seu costat?

Shmi va somriure en pensar en això. Es va adonar que no, que tot i així hauria volgut que hi anés, encara que hagués previst els dramàtics canvis que tindrien lloc en la seva vida. No per si mateixa, sinó per l’Ànakin. Doncs el seu lloc hi era allà fora. I ho sabia.

Va bellugar el cap, aclaparada per l'enormitat de la situació, pels molts desviaments que prenia el camí de la seva vida o de la vida d'Ànakin. Ni tan sols ara podia estar segura que la present situació era la millor possible per als dos.

Tot i així, en el seu cor continuava havent-hi un profund buit.

Següent