Capítol 23
Boba havia llegit
sobre Raxus Prime, però mai l’havia vist en persona, ni en fotografies. Hi
havien molt poques. Qui voldria veure’l?
Raxus Prime era el
planeta més tòxic de la galàxia. Era l'abocador de les escombraries i deixalles
de milers de civilitzacions.
No semblava tan dolent
des de la distància. Com Kamino, Boba
va pensar, quan va sortir de l’hiperespai, entrant en òrbita. Eren tot núvols.
Bells remolins de núvols, tots tenyits amb escarlata, verda i groc.
Però mentre l'Esclau I descendia entre els núvols,
Boba va veure que realment estaven fetes de fum, gas tòxic i vapor. L'olor era
tan forta que fins i tot penetrava els sistemes de la nau. La pudor era
horrible però els colors eren preciosos quan l'Esclau I va creuar la línia entre la part fosca i la part
il·luminada del planeta.
La contaminació creava
la il·lusió d'un bell clarejar.
L'olor no semblava
molestar a Aurra Sing. En veritat res semblava molestar-la.
–Vola lentament–, va
dir. Era el primer que deia en hores. Tot el viatge des de Coruscant havia
estat en silenci. Ja li anava bé a Boba. Ell tampoc tenia res que dir-li. Ella
no era la seva aliada però tampoc la seva adversària.
Mentre l'Esclau I descendia més lentament, Boba
va veure la superfície de Raxus Prime per primera vegada. Estava cobert per
enderrocs, ferralla i escombraries, amuntegades en enormes piles i files
retorçades com grotesques muntanyes. Naus trossejades i oxidades, armes
cremades, maquinària destrossada. Piles de vidre i acer jeien mig enterrat sota
munts d'escòria. I tot això traspuava vapor i fum, brutícia.
Ja que tot semblava
mort, havia d'estar viu. Boba va veure diminutes criatures de color marró
corrent a través dels oliosos desaprofitaments. Va veure ocells del color de la
merda, com cagallons llançats contra el cel. No hi havia ciutats, però cada
pocs quilòmetres una xemeneia llançant fum indicava el lloc on se situava una
refineria o una planta de reciclatge, controlada per droides que s'apressaven a
processar les taques d'oli.
–Més lentament, noi.
Aurra Sing va
consultar unes dades en el seu rellotge de polsera.
–Hauria d'estar per
aquí, en algun lloc. Mira per la muntanya desequilibrada i en el llac, Allà
està!
La “muntanya” era un
munt fastigós de deixalles de milers de metres d'alt. Retorçats i sense fulles,
arbres mutants creixien dels seus assolats vessants, alimentats per la contínua
pluja que queia dels fètids núvols.
El “llac” era una
piscina de líquid luminescent del color de la bilis.
Seguint les
instruccions d’Aurra Sing. Boba va fer aterrar la nau sobre un terreny pla
entre el llac i la base de la muntanya.
–No l'apaguis.
–El què?
–La nau. Mantingues-la
en funcionament. Me’n vaig d'aquí. Tu et quedes. Això és tot.
–No em pots deixar
aquí! No pots robar-me la nau! –Va dir Boba.
–Qui diu això? La nau
és la meva paga, –va dir Aurra Sing. Obria la comporta i va baixar la rampa.
–Hi ha una porta en un costat de la muntanya. Tan aviat com et deixi, s'obrirà
per a tu. El meu client t'està esperant a l'interior. No oblidis la teva bossa.
La va llançar fora, en
el pudint i fastigós sòl. Boba va córrer per tornar a entrar però Aurra va
tancar la rampa abans que pogués fer res.
–No em pots deixar
aquí! –Boba va cridar, copejant el casc de la nau. –M'escaparé!
–Mira al teu al
voltant, no crec que ho facis! –Li va retornar el crit. –Me’n vaig, bona sort,
Boba Fett. Espero que puguis aconseguir la mateixa reputació que el teu pare.
Ell era una cosa única. Qui sap, potser tu també ho siguis un dia. M'ha agradat
com vas manejar en aquest cambrer.
Boba amb prou feines
s’ho podia creure. Ella li havia rescatat, per després trair-lo, robar-lo i
després acompanyar-lo! I ara era a punt de deixar-lo sol en un dels pitjors
mons de la galàxia. Va copejar l’escotilla amb ràbia, però en comptes
d'obrir-se, es va tancar amb una xiulada.
Se sentia realment
sol. No hi havia ningú en el qual ell pogués confiar.
Els motors de la nau
van començar a funcionar. Boba coneixia aquest so.
Va tornar sobre els
seus passos, a l'exterior. I va poder observar amb impotència com la nau,
s'elevava entre els núvols i desapareixia.
Una vegada més, es va
sentir perillosament prop de posar-se a plorar. Al mateix temps, amb prou
feines podia respirar. De sobte, va sentir un so darrere d'ell.
Es va donar la volta.
Una porta en el vessant es va lliscar a un costat. A l'interior, Boba va poder
veure una sala fortament il·luminada, que portava a una escala encatifada.
Boba no va esperar a
ser convidat. Tossint, va córrer cap a l'interior.
I ara què? Va pensar Boba quan la porta es va obrir de
cop.
Abans que tingués
l'oportunitat de contestar a la seva pròpia pregunta, va escoltar una veu
darrere d'ell.
–Benvingut a Raxus
Prime, Boba Fett.
La veu era familiar.
Allà estava la prima, i lineal cara amb aquells dos ulls d'au de presa.
–Comte Tyranus! Vull
dir, Comte Dooku!
–Ara estàs entre
amics, Boba, –va dir el Comte. –Pots demanar-me tot el que necessitis. Jo t'ho
proporcionaré.
–El meu pare em va
explicar com trobar-te, –va dir Boba.
–I es va assegurar que
així succeís, –va dir el Comte. –Veig que Aurra Sing va fer un magnífic treball
i et va portar aquí sa i estalvi.
–Sí, senyor, –va dir
Boba. –Vull dir, no senyor. Veus, ella va robar la meva nau, i és...
El Comte va somriure i
va aixecar la mà.
–No et preocupis. La
teva nau està fora de perill. Tot estarà bé a partir d'ara. Has d'estar cansat.
Boba va assentir. Era
veritat.
–No et preocupis per
això, –va dir el Comte, col·locant la seva freda mà en el cap d’en Boba. –Vine,
deixa'm mostrar-te la teva habitació. Deixa que porti la teva bossa.
Boba el va seguir
mentre pujaven les escales. Les catifes eren suaus.
Qui s'hagués imaginat
que hi hauria aquest tipus d'elegància en aquest planeta ple de porqueria? Fins
i tot l'aire era suau. Tan sol es podien olorar certes pinzellades del que hi
havia en l'exterior.
–Tinc grans plans per
a tu, Boba, –va dir el Comte. –Plans que faran que el teu pare estigui
orgullós. Però primer necessites descansar. Has d'estar cansat després de tots
els teus viatges.
Boba va assentir.
Havia passat per una gran quantitat d'aventures durant els últims dies. La
persecució del caça Jedi a Geonosis, la fugida de la Jedi a la tornada de
Kamino, la recuperació de la seva nau i el robatori que havia sortit malament en
les llunes de Bogden, els esforços amb el cambrer de Coruscant...
Havia perdut la seva
nau, però la podia recuperar. El Comte li ho havia promès, o no ho havia fet?
D'alguna manera ho havia dit sense comprometre's.
Es va adonar que era
una gran quantitat d'informació per a un nen de deu anys. Estava cansat. Però
també estava confós. Sabia que havia d'estar content. Havia tingut sort. Havia
aconseguit completar la primera part de la seva cerca. Havia trobat a Tyranus.
Ara podria aconseguir la saviesa...
Llavors per què havia
sentit un toc gèlid quan el Comte havia posat la seva mà damunt del seu cap?
Segurament eren tan sols nervis, pensava Boba mentre
seguia al Comte mentre pujaven les escales cap a la seva habitació, i cap al
seu incert futur.
FI
Continuarà…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada