L'atac dels clons (X)

Anterior

Capítol 10

Ànakin Skywalker i Jar Jar Binks estaven aturats davant la porta que separava el dormitori de la Padmé de l'avantsala, on Obi-Wan i ell havien estat de vigilància la nit anterior. Van mirar la finestra trencada que hi havia més enllà i van contemplar la línia del cel de Coruscant, amb les seves interminables rutes de trànsit.

Padmé i la seva ajudant Dormé s'afanyaven al dormitori, preparant juntes l'equipatge, i pels seus ràpids moviments, tant Ànakin com Jar Jar van saber que farien bé en mantenir-se a distància de la molesta i enfurismada Senadora. Tal com havien sol·licitat els Jedi, el Canceller Palpatine havia intercedit per demanar a la Padmé que retornés a Naboo. Ella havia acceptat, però això no volia dir que li agradés.

Padmé es va posar dreta llançant un profund sospir, portant-se una mà als ronyons, que li feien mal de tant ajupir-se. Va tornar a sospirar i es va situar davant els dos observadors.

–Vaig a agafar-me una llarga temporada de permís –va dir a Jar Jar, amb veu greu i ombrívola, com si desitgés imbuir una mica de serietat en l’atabalat gungan–. Tens la responsabilitat d'ocupar el meu lloc al Senat. Sé que puc comptar amb tu, delegat Binks.

–Misa honrat –barbotejà Jar Jar en resposta, quadrant-se, però el seu cap trontollava i les seves orelles s'agitaven. Es podia vestir un gungan com a un dignatari, però no es canviava tan fàcilment la naturalesa d'una criatura així.

–Com? –va dir Padmé, amb veu dura que evidenciava més que una lleugera exasperació. Estava confiant a Jar Jar una cosa important, i no estava molt contenta de veure'l actuar de manera tan esvalotat.

Clarament avergonyit, Jar Jar es va aclarir la gola i es va estirar una mica més.

–Misa honrat die prendre qüesta pesada càrrega de vosa. Misa acceptiar-la amb muita... muita humilitat i da...

–Jar Jar, no desitjo entretenir-te més –el va interrompre Padmé–. Estic segura que tens molt a fer.

–Sí, milady.

El gungan es va girar i va marxar després de fer una gran reverència, com si la fes servir per ocultar el fet que estava vermell com un cranc de foc darellià, somrient a Ànakin en passar al costat d'ell.

Els ulls d'aquest van seguir al gungan, però la tranquil·litat o el sentiment de calma que pogués sentir per això va desaparèixer un instant després, quan Padmé es va dirigir a ell en un to que li recordava que la dona no estava del millor dels humors.

–No m'agrada la idea d'amagar-me –va dir emfàticament.

–No es preocupi. Ara que el Consell ha ordenat una investigació, el Mestre Obi-Wan no trigarà molt a descobrir qui va contractar aquesta caça-recompenses. Hauríem d’haver fet això des d'un principi. És preferible prendre l'ofensiva contra una amenaça així, i descobrir el seu origen, a limitar-se a reaccionar davant la situació.

Va voler continuar parlant, reclamar el mèrit per haver sol·licitat aquesta investigació des d'un principi, fer saber a Padmé que ell sempre havia tingut raó i que el Consell havia necessitat tot aquest temps per arribar a la mateixa conclusió que ell. Però podia adonar-se que els ulls d'ella començaven a posar-se vidriosos, així que va callar i la va deixar parlar.

–I mentre el teu Mestre investiga, jo he d’amagar-me.

–Això és el més prudent, si.

Padmé va llançar un sospir de frustració.

–No he treballat durant tot un any per acabar amb l'Acta de Creació Militar per a després no estar present quan es voti!

–A vegades ens hem d'oblidar del nostre orgull i fer el que se'ns demana –va replicar Ànakin: era una afirmació poc convincent per venir d'ell i, tot just va dir aquestes paraules, es va adonar que no havia d’haver-les dit.

–Orgull! Annie, tu ets jove i no tens molta idea de política. Suggereixo que et guardis les opinions per a una altra ocasió.

–Em sap greu, milady, jo només intentava...

–Annie! No!

–Si Us plau, no em digui així.

–Com?

–Annie. Si us plau, no em digui "Annie".

–Sempre t'he anomenat així. És el teu nom, no?

–El meu nom és Ànakin –va dir el jove Jedi amb calma, la mandíbula ferma, la mirada segura–. Quan em diu Annie és com si encara fos un nen. I no ho sóc.

Padmé va fer una pausa i el va mirar de dalt a baix, assentint mentre l'examinava per complet. Ell es va adonar que hi havia sinceritat a la cara d'ella quan assentia, i el seu to també es va tornar més respectuós.

–Perdona, Ànakin. És impossible negar que... que has crescut.

Ànakin va notar que hi havia quelcom especial en la forma en què havia dit això, una insinuació, un reconeixement per part de la Padmé que realment era tot un home, i potser un home atractiu. Això, combinat amb el petit somriure que li havia dedicat, va fer que s’enrojolés lleugerament, posant-lo en tensió. Va descobrir que hi havia un adorn sobre un prestatge situat a la seva esquerra i el va agafar usant la Força, fent que surés sobre els seus dits, necessitat de la distracció.

Així i tot, va haver d’aclarir-se la gola per cobrir la seva torbació, ja que temia que la veu li flaquegés en admetre que...

–El Mestre Obi-Wan no s'adona d'això. Critica fins a l’últim dels meus gestos, com si encara fos un nen. No em va escoltar quan vaig insistir en que busquéssim l'origen dels atemptats...

–Els mentors solen fixar-se en les nostres faltes més del que ens agradaria –va admetre Padmé–. És l'única manera en què podem créixer.

Ànakin va usar la Força per aixecar més encara en l'aire l'adorn rodó, manipulant-lo constantment.

–No m’interpreti malament. Obi-Wan és un gran mentor, tan savi com el Mestre Yoda i tan fort com el Mestre Windu. Sento veritable agraïment per ser el seu aprenent. Però... –Va fer una pausa i va bellugar el cap mentre buscava les paraules adequades–. Però, tot i que sóc un padawan i estic aprenent, en alguns sentits, en molts sentits, jo estic per davant d'ell. Estic preparat per a les proves. Sé que ho estic! Ell també ho sap. Creu que sóc massa imprevisible. Però hi ha altres Jedi de la meva edat que ja han tingut les proves i les han superat. Ja sé que vaig començar tard el meu entrenament, però ell no em deixa progressar.

L'expressió de la Padmé es va tornar de curiositat, i Ànakin va comprendre el seu desconcert, ja que també ell s'havia sorprès per com d’obertament que havia parlat d'Obi-Wan, criticant-lo. Va pensar que havia de callar com més aviat millor, i es va reprendre a si mateix en silenci.

–Això ha de ser molt frustrant –va dir Padmé, amb simpatia.

–És pitjor! –va cridar com a resposta Ànakin, llançant-se voluntàriament en aquesta càlida situació–. És massa crític! Mai escolta! No vol entendre! Això no és just!

Hauria continuat parlant, però Padmé va començar a riure, i això va detenir-lo amb la mateixa facilitat que una bufetada a la cara.

–Ho sento –va dir entre rialles–. Sones exactament com aquell nen petit que vaig conèixer, quan no aconseguia el que volia.

–No estic ploriquejant! No ho faig.

A l'altra banda de l'habitació, a Dormé també se li va escapar una rialleta.

–No ho deia per ferir-te –va explicar la Padmé.

Ànakin va respirar profundament, després va deixar anar l'aire, relaxant visiblement les espatlles.

–Ho sé.

En aquest moment tenia un aspecte tan digne de llàstima, no patètic, sinó com una petita ànima perduda. Padmé no va poder resistir-se. Es va apropar a ell i va alçar la mà per acariciar-li suaument la galta.

–Ànakin.

Per primera vegada des que havien tornat a trobar-se, Padmé va mirar realment als ulls blaus del jove Padawan, mantenint la mirada perquè tots dos poguessin veure sota la superfície, perquè tots dos poguessin veure el cor de l'altre. Va ser un moment fugaç, perquè el sentit comú de la Padmé es va encarregar que així fos. Ràpidament va canviar l'ànim amb una petició sincera però desenfadada.

–No vulguis madurar molt de pressa.

–Ja he madurat –va replicar Ànakin–. Vostè mateixa ho ha dit abans.

Va acabar la frase tractant que sonés suggeridora, mentre tornava a mirar profundament els bells ulls marrons de la Padmé, aquesta vegada de forma més intensa, més apassionada.

–Et demano que no em miris d'aquesta manera –va dir ella, allunyant-se.

–Per què no?

–Perquè puc veure el que estàs pensant.

Ànakin va trencar la tensió, o tractar de fer-ho, amb una riallada.

–Ah, de manera que vostè també té poders Jedi?

Padmé va mirar un instant més enllà del jove Padawan, veient a Dormé, que estava observant amb òbvia preocupació i ja havia deixat fins i tot d'ocultar el seu interès. I Padmé va comprendre aquesta preocupació, donat l'estrany i inesperat camí que havia pres aquesta conversa. Va mirar fixament a Ànakin de nou i va dir, sense espai per a la rèplica:

–Fas que em senti incòmoda.

Ànakin va cedir i va apartar la mirada.

–Perdó, milady –va dir amb professionalitat, i es va allunyar unes passes, deixant-li que acabés de fer les maletes.

Tornant a ser tan sols el guardaespatlles.

Però Padmé sabia que era alguna cosa més que això, sense importar quant desitgés que no fos així.

***

En un món cobert per l'aigua i assolat pels vents, més enllà de les fronteres més remotes de la Vora Exterior, un pare i el seu fill estaven asseguts en una cornisa de brillant metall negre, observant acuradament un dels pous de relativa tranquil·litat creats en l'aigua pels corrents que envoltaven la geganta columna que sorgia del turbulent oceà. La pluja havia amainat lleugerament, una cosa excepcional en aquest lloc passat per aigua, permetent almenys una petita zona de calma a la superfície, i els dos miraven amb atenció buscant les siluetes fosques d'un metre de llarg dels peixos rodadors.

Estaven a la cornisa més baixa d'un dels grans pilars que suportaven Ciutat Tipoca, la major ciutat de totes a Kamino, un lloc d'elegants estructures, totes arrodonides perquè els continus vents les envoltessin, en lloc d’anguloses i de parets planes que lluitessin contra el vent. Kamino havia estat dissenyat, o millorat almenys, per molts dels millors arquitectes que la galàxia podia oferir, que van entendre bé que la millor manera de lluitar contra els elements planetaris era esquivar-los subtilment. Immenses finestres de transpariacer miraven a l'exterior des de l'exterior; el pare, Jango, sovint es preguntava per què els kaminoans –alts i prims, d'un untuós color blanc, grans ulls amb forma d'ametlla en caps oblongs sobre colls tan llargs com el seu braç– volien tantes finestres. Què calia veure en aquest violent món a part d'aigües turbulentes i precipitacions gairebé constants?

No obstant això, Kamino també tenia els seus bons moments. Tot era relatiu, suposava Jango. Per això, quan va veure que no estava plovent massa fort, va sortir amb el seu fill a l'exterior.

Jango va donar un copet a l'espatlla al seu fill i va assenyalar amb el cap una de les zones tranquil·les de la superfície, i el jove, mostrant a la cara tot l'entusiasme d'un nen de deu anys, va aixecar el seu colpejador, un àtlatl alimentat per energia iònica, i va apuntar amb letal precisió. No va fer servir la unitat de visor làser, que s'ajustava automàticament a la refracció de l'aigua. No, aquesta presa havia de ser una prova només per la seva perícia.

Va respirar profundament, com el seu pare li havia ensenyat, usant la tècnica per quedar-se totalment quiet, i llavors, quan la presa es va posar de costat, va llançar el seu braç cap endavant, llançant el míssil. Tot just a un metre de la mà estesa del nen, la part posterior del míssil va brillar breument, un ràpid i sobtat esclat d'energia que va fer que sortís disparat com un tret blàster, apunyalant l'aigua i colpejant al peix al costat, travessant-lo amb el seu cap arponat.

Amb un crit de joia, el nen va girar l'empunyadura de l'àtlatl, subjectant la llinya gairebé invisible però tremendament forta, i llavors, quan el peix es va allunyar prou per tensar la llinya, el nen va fer girar lentament i deliberadament l'empunyadura, recollint la seva presa.

–Ben fet –li va felicitar Jango–. Però si li haguessis colpejat un centímetre més endavant, li hauries seccionat el múscul principal just sota l'agalla i hauria quedat completament indefens.

El nen va assentir, sense molestar-se pel fet que el seu pare, el seu mentor, sempre pogués trobar errors fins i tot en l'èxit. El nen sabia que el seu estimat pare ho feia només perquè això l'obligava a buscar sempre la perfecció. I en una galàxia perillosa, la perfecció permetia la supervivència.

El nen estimava al seu pare encara més per preocupar-se per ell prou com per criticar-lo.

Jango es va quedar tibant de sobte, en sentir un moviment proper, potser el so d'una trepitjada, o simplement una olor, una cosa que li va dir al perfectament capacitat caça-recompenses que ell i el seu fill no estaven sols. No podien trobar-se massa enemics a Kamino, excepte en les llunyanes desolacions aquàtiques, on aguaitaven gegantines criatures tentaculades. Allà hi havia poca vida sobre l'aigua, a part dels propis kaminoans, i per això Jango no es va sorprendre en veure que la nouvinguda no era altra que Taun We, el seu contacte habitual amb els kaminoans.

–Salutacions, Jango va dir la criatura alta i flexible, aixecant el seu prim braç i la seva mà en senyal de pau i amistat.

Jango va fer que sí però no va somriure. Per què Taun We havia sortit allà fora –els kaminoans gairebé mai sortien de les cúpules de les seves ciutats–, i per què havia interromput a Jango quan estava amb el seu fill?

–Amb prou ​​feines has estat dins del teu sector últimament –va indicar Taun We.

–Tenia coses millors a fer.

–Amb el teu fill?

Com a resposta, Jango va alçar la mirada cap al nen, que estava donant-li llinya a un altre peix rodador. O, almenys, semblava estar-ho fent, va reconèixer Jango, i aquest pensament va portar una càlida sensació de satisfacció al malhumorat caça-recompenses. Hi havia ensenyat bé al seu fill l'art de l'engany i la mentida, d'aparentar estar fent una cosa quan, en realitat, s'està fent una altra molt diferent. Com escoltar la conversa, sospesant cada paraula de la Taun We.

–S'aproxima el desè aniversari –va explicar la kaminoana.

Jango va tornar a mirar-la amb expressió dura.

–Creus que no em recordo de l'aniversari de Boba?

Si Taun We estava pertorbada d'alguna manera per la brusca rèplica, els delicats trets de la kaminoana no ho van demostrar.

–Estem a punt per començar de nou.

Jango va tornar a mirar a Boba, un dels seus milers de fills, però l'únic que era un clon perfecte, una rèplica exacta sense manipulació genètica per fer-lo més obedient. I l'únic que no havia estat envellit artificialment. El grup que havia estat creat juntament amb Boba ja havia aconseguit la maduresa, eren guerrers adults, en perfecte estat de salut.

Jango havia pensat que la política d'accelerar el procés d'envelliment era un error –Que potser l'experiència no era una part tan important en l'adquisició de les capacitats d'un guerrer com ho era la genètica? –, Però no s'havia queixat obertament als kaminoans referent en això. Li havien contractat per fer un treball, per servir com a font, i qüestionar el procés no era a la descripció del càrrec.

Taun We va inclinar el cap lleugerament a un costat, parpellejant lentament.

Jango va reconèixer l'expressió com a curiositat, i això gairebé va fer que un riure sortís en els seus llavis. Els kaminoans s'assemblaven entre si molt més que els humans, especialment els humans de diferents planetes. Potser el seu singular concepte, aquesta uniformitat dins de la seva pròpia espècie, era part del seu procés reproductor típic, que ara incloïa gran quantitat de manipulació genètica, si no directament pura i simple clonació. Com a societat, eren pràcticament una única ment i un únic cor. Taun We semblava genuïnament perplexa, i així ho estava, de veure a un humà amb tan poca consideració aparent cap a altres humans, clons o no.

Però, és clar, és que els kaminoans no estaven creant un exèrcit per a la República? No podria haver guerres sense alguns desacords previs, oi?

Però això, també, guardava poc interès per a Jango. Era un caça-recompenses solitari, un reclús... o ho hauria estat de no haver estat per Boba. A Jango no li importava la política o la guerra o aquest exèrcit dels seus clons. Si tots i cada un d'ells eren massacrats, que així fora. No tenia afecció amb cap d'ells.

Va mirar cap a un costat mentre pensava això. A cap, excepte amb Boba, és clar.

Però a part d'això, això no era més que una feina, ben pagada i prou fàcil. Financerament, no podia haver demanat més, però, el que era encara més important, només els kaminoans podien haver-li donat a Boba; no només un fill, sinó una rèplica exacta. Boba li donaria a Jango el plaer de veure tot el que podia haver arribat a ser d'haver tingut un pare afectuós i protector, un mentor que es preocupés prou com per criticar-lo, per forçar-lo a buscar la perfecció. Ell era tan bo com el que més sent un caça-recompenses, sent un guerrer, però no tenia el menor dubte que Boba, criat i entrenat per a la perfecció, li sobrepassaria amb diferència per convertir-se en un dels majors guerrers que la galàxia mai hagués conegut.

Aquesta, doncs, era la major recompensa de Jango Fett, estar aquí mateix, assegut amb el seu fill, amb la seva jove rèplica, compartint moments tranquils.

Moments tranquils dins el tumult que havia estat tota la vida de Jango Fett, sobrevivint a les proves de la Vora Exterior en solitari pràcticament des del dia en què va aprendre a caminar. Cada prova el va fer més fort, li va fer més perfecte, va polir les habilitats que ara li passaria a Boba. No hi havia ningú millor en tota la galàxia per ensenyar al seu fill. Quan Jango Fett et volia atrapar, t’atrapava. Quan Jango Fett et volia mort, estaves mort.

No, no quan Jango "volgués" aquestes coses. Mai era personal. La caça, les morts, tot era una feina, i una de les primeres lliçons més valuoses que Jango havia après era com ser desapassionat. Completament desapassionat. Aquesta era la seva major arma.

Va observar a Taun We, i després es va tornar per somriure al seu fill. Jango podia ser desapassionat, excepte en aquells moments en què podia passar temps tot sol amb Boba. Amb Boba, hi havia orgull i hi havia amor, i Jango havia de lluitar constantment per mantenir aquestes debilitats potencials al mínim. Encara que estimava al seu fill amb tot el seu cor –perquè estimava al seu fill amb tot el seu cor–, Jango li havia estat ensenyant aquests mateixos atributs de ser desapassionat, fins i tot insensible, des dels seus primers dies.

–Començarem el procés de nou tan aviat com estiguis preparat –va repetir Taun We, traient a Jango dels seus pensaments.

–No teniu prou material per fer-ho sense mi?

–Bé, ja que de totes maneres estàs aquí, voldríem que participessis –va dir Taun we–. L'hoste original sempre és la millor opció.

Jango va posar els ulls en blanc en pensar-hi –totes aquestes agulles i sondes–, però va admetre amb el cap; realment era una feina fàcil, considerant les recompenses.

–Quan estiguis llest.

Taun We va fer una lleu reverència i es va allunyar.

Si espereu això, esperareu eternament, va pensar Jango, però no va dir res, i es va tornar de nou cap a Boba, indicant al nen que tornés a fer funcionar el seu àtlatl. Perquè ara tinc tot el que volia, va mussitar Jango, observant els fluids moviments d’en Boba, amb els ulls fixos en l'aigua, buscant al següent peix rodador.

***

Possiblement, el sector industrial de Coruscant albergava els molls de vaixells de càrrega més grans de tota la galàxia, amb una línia de gegantins transports arribant contínuament, immenses grues flotants llistes per reunir-se amb ells i descarregar els milions de tones de subministraments necessaris per mantenir amb vida la ciutat–planeta, que ja feia molt de temps que havia arribat a estar tan poblada que no podia mantenir-se amb els seus propis recursos. L'eficiència d'aquests molls era poc menys que sorprenent, i tot i així el lloc sempre estava abarrotat, i sovint es formaven embussos a causa del gran nombre de naus atracades i grues flotants.

També era un lloc perquè passatgers vius, la plebs de Coruscant, prenguessin passatges barats en els vaixells de càrrega que sortien del planeta, milers i milers de persones buscant escapar del total frenesí en el qual s'havia convertit el planeta.

Barrejats en aquesta multitud, Ànakin i Padmé anaven caminant, vestits amb senzilles túniques i pantalons marrons, a l'estil dels refugiats de l'Exterior. Caminaven espatlla amb espatlla cap a la sortida de la llançadora quan es van aproximar al moll i la passarel·la que els portaria a un d'aquests mastodòntics transports. El Capità Typho, Dormé i Obi-Wan els esperaven en aquesta porta de sortida.

–Cuidi’s, milady –va dir el Capità Typho amb genuïna preocupació. Estava clar que no li entusiasmava la idea de permetre que Padmé sortís fora de la seva vista i el seu control. Li va passar a Ànakin un parell de petites bosses d'equipatge, fent-li al jove Jedi un gest de confiança amb el cap.

–Gràcies, Capità –va respondre Padmé, mostrant la gratitud en la seva veu–. Cuidi bé de Dormé. No esteu lliures de perill.

–Amb mi està fora de perill! –va dir ràpidament Dormé.

Padmé va somriure, apreciant el petit intent de relaxar l'ambient. Després va abraçar amb força a la seva donzella, estrenyent-la encara més fort en notar que la Dormé començava a sanglotar.

–Tot anirà bé –va xiuxiuejar Padmé a cau d'orella de l'altra dona.

–No és per mi, milady. Em preocupa vostè. I si veuen que ha abandonat la capital?

Padmé es va apartar d'ella i va aconseguir somriure mentre mirava a l’Ànakin.

–Doncs el meu protector ha de demostrar la seva qualitat.

Dormé va deixar anar una rialleta nerviosa i va netejar una llàgrima del seu ull mentre somreia i assentia.

A un costat, Ànakin mantenia el seu somriure al seu interior, conscientment decidit a mostrar una postura que traspués confiança i control. Però en el seu interior estava emocionat per escoltar complerts cap a ell per part de la Padmé.

Obi-Wan va trencar aquesta cordialitat, apartant al jove Padawan a un costat.

–Quedeu-vos a Naboo –va dir Obi-Wan–. No atragueu l'atenció sobre vosaltres. No facis res sense haver-ho consultat abans amb mi o amb el Consell.

–Sí, Mestre –va respondre obedientment Ànakin, però en el seu interior estava bullint, desitjant colpejar a Obi-Wan. No fer res, absolutament res, sense consultar-ho abans, sense demanar permís? És que no havia demostrat ser una mica més emprenedor, un Padawan digne de confiança?

–Milady, arribaré al fons d'aquest complot amb prestesa –va sentir que Obi-Wan deia a Padmé. Ànakin estava furiós per dins. No hi havia estat aquest exactament el curs d'acció que ell havia suggerit al seu Mestre des del primer moment que havien estat assignats a tenir cura de la seguretat de la Senadora?

–Molt aviat estarà de tornada –li va assegurar Obi-Wan a Padmé.

–Agrairé la seva rapidesa, Mestre Jedi.

A l’Ànakin no li va agradar escoltar-la parlar de cap tipus de gratitud cap a Obi-Wan. Almenys, no li agradava en absolut que Padmé elevés la importància d'Obi-Wan per sobre de la seva pròpia.

–Ja és l'hora –va dir, avançant amb pas ferm.

–Ho sé –va respondre la Padmé, però no semblava complaguda.

Ànakin es va recordar que no havia de prendre-s'ho personalment. Padmé sentia que el seu deure era aquí. No li entusiasmava la idea d'haver d'escapar del planeta... i no li entusiasmava la idea de deixar a una altra de les seves estimades donzelles en el seu lloc en la línia de foc, especialment amb les imatges de la Cordé morta tan fresques en la seva ment.

Padmé i Dormé es van abraçar de nou. Ànakin va agafar les maletes i va obrir la marxa a l'exterior de l'autobús lliscant, cap a una andana on R2-D2 els esperava.

–Que la Força t'acompanyi –va dir Obi-Wan.

–Que la Força t'acompanyi, Mestre. –Ànakin sentia cada paraula d'aquesta frase. Volia que Obi-Wan descobrís qui estava darrere dels intents d'assassinat, que tornés a fer que la galàxia fos segura per a la Padmé. Però havia d'admetre que desitjava que no passés massa ràpid. Ara mateix, el seu deure el posava just al costat de la dona que estimava, i no estaria molt content si la seva missió resultés ser curta, si el deure l’allunyés d'ella una vegada més.

–De cop i volta, sento por –li va dir Padmé mentre s'allunyaven, dirigint-se al gegantí vaixell de càrrega estel·lar que els portaria a Naboo. Darrere de la parella, rodava R2-D2, xiulant alegrement.

–Jo també. És la meva primera missió en solitari. –Ànakin es va girar cap a ella, creuant la seva mirada amb la de la Padmé, i va somriure àmpliament–. No es preocupi. Tenim a R2!

Un cop més, el comentari frívol va ajudar a alleugerir l'ambient.

A l'autobús, esperant que els portés de tornada a la ciutat principal, el trio que va quedar enrere observava com Ànakin, Padmé i R2-D2 es barrejaven amb la multitud del vast espaiport.

–Espero que no se li ocorri fer cap bestiesa –va dir Obi-Wan. El sol fet que parlés tan obertament sobre el seu estudiant mostrava al Capità Typho quant el Cavaller Jedi havia arribat a confiar en ell.

–A mi em preocuparia més que ella fes alguna cosa, no ell –va replicar Typho. Va negar amb el cap, amb expressió seriosa–. No és de les que segueixen ordres.

–Companys de viatge afins –va observar la Dormé.

Obi-Wan i Typho es van tornar per mirar-la, i Typho novament va negar amb el cap amb desesperació. Obi-Wan no estava en desacord amb l'observació de la Dormé, per molt innocentment que ho digués. Padmé Amidala era realment tossuda, amb mentalitat forta i independent, i sempre disposada a confiar en el seu propi judici abans que en el dels altres, sense importar la seva posició o la seva experiència.

Però de la parella que acabava de deixar l'autobús lliscant, ella no era la més tossuda.

I això no era un pensament reconfortant.

Següent