La lluita per sobreviure (I)

La lluita per sobreviure

Boba Fett

Llibre 1

Terry Bisson

Capítol 1

Pluja.

Alguns l'odien.

Uns altres l'estimen.

I alguns, com Boba Fett, amb prou feines poden recordar un moment sense ella.

Es pressuposa que l'aigua és un element rar en la galàxia. Però això és una cosa que no han d'haver conegut mai en aquest planeta. Va pensar Boba.

Queia formant una cortina, dia i nit, cobrint tot el planeta, el qual és tot mar excepte algunes ciutats situades en plataformes.

El món es diu Kamino. La ciutat on viu Boba amb el seu pare es diu Tipoca City.

Vivien, més aviat. Perquè aquesta és la història de com i per què es van marxar, i què és el va succeir després que marxessin.

Ja heu de sentit parlar de Fett pare. Ell era un caçador de recompenses. El més ferotge, ràpid i temut caçador de recompenses de la galàxia.

Boba Fett era el noi que romania en l'ombra o al seu costat. O de forma més usual, en ambdues posicions.

Quan era afortunat, era així. Quan el seu pare el portava amb ell. El que era gairebé sempre. Boba tenia deu anys, o estava a prop, però no era prou major com per viure sol.

A Boba li agradava anar amb el seu pare. Visitant nous planetes, experimentant la freda emoció del salt a l’hiperespai. I de tant en tant tenia l'oportunitat d'agafar amb les seves mans els controls de la nau del seu pare, petita però mortal, l'Esclau I.

Un caça-recompenses és un fora de la llei, un rastrejador –i de vegades un assassí– que es lloga. No li donava cap importància quin era el seu objectiu, o d'on estaven fugint, o perquè fugien. Ell treballava per al millor postor, la qual cosa significava treballar per als éssers més rics i més fora de la llei de la galàxia. No es feien preguntes.

Ser el fill d'un caçador de recompenses significa mantenir la teva boca tancada i els teus ulls ben oberts.

Això no era cap problema. Boba Fett estava orgullós del seu pare i del que feia.

–Sóc el fill d'un caçador de recompenses, –podia dir-s’ho a si mateix orgullosament. El motiu que s’ho digués a si mateix, era que no hi havia ningú més a qui dir-li-ho.

No tenia amics.

Com pots tenir amics quan vius i viatges en secret, entrant i sortint dels planetes, evitant la policia, la seguretat i als tafaners dels Cavallers Jedi?

Un caçador de recompenses havia d'estar sempre preparat per anar a qualsevol lloc a enfrontar-se a qualsevol perill. Aquest era el codi d’en Jango Fett, les regles amb les quals vivien.

Boba Fett tenia per a si mateix, un codi personal més petit. El fill d'un caçador de recompenses havia d'estar sempre preparat per anar amb el seu pare.

Quan va complir els deu anys, Boba ja havia vist molts més planetes que molta gent adulta. El que mai havia vist era l'interior d'una escola (ja que mai n’havia trepitjat una). El que tampoc havia vist era el somriure d'una mare (ja que tampoc en tenia cap). I el que no havia sentit mai era el riure d'un amic (perquè ell no tenia amics).

Però que no hagués anat a escola no significava que Boba fos un estúpid o un ignorant.

Tenia sempre llibres. Llibres per portar als viatges; i llibres per llegir a Kamino. Podia aconseguir tots els llibres que volgués (–Doni’m solament dos, si us plau–) de la petita llibreria al final del carrer de Tipoca City.

La llibreria era tan sols una ranura en una porta, però quan Boba picava el timbre, el llibreter treia nous llibres i agafava els que Boba retornava, hagués llegit o hagués deixat de costat perquè els considerava avorrits.

El llibreter, Whrr, era com un amic. Un amic que Boba mai havia vist en realitat.

Boba no tenia idea de quina aparença tenia Whrr, –o si era una persona o no–. Tan sols era una ranura en la porta d'una llibreria. De fet, Boba creia que Whrr podia ser un androide, tenint en compte quer podia sentir els brunzits i espetecs quan estava agafant llibres o holojocs. Molts llibres.

A Whrr no li agradaven els holojocs.

–Usa la teva imaginació– deia ell. –Troba les fotografies per tu mateix. Troba la música que hi ha en cada objecte.

Boba ho acceptava. Li agradaven els llibres perquè les imatges que creaven en la seva ment eren millors que les que creaven els holojocs.

Boba havia sentit parlar dels amics en els llibres.

Munts de llibres sobre amics. Amics compartint aventures, fent descobriments, o simplement sortint per aquí.

De vegades Boba feia veure que tenia amics (fer veure és una manera de desitjar).

Però la veu del seu pare estava sempre present en el seu cap.

–Boba, has de romandre sense lligams. Recorda, gens d'amics o enemics. Tan sols aliats o adversaris.

Aquests refranys pertanyien al codi d’en Jango Fett. El pare d’en Boba tenia munts de refranys que treia del seu codi.

No obstant això, Jango Fett tenia una amiga. Ella també era una caçadora de recompenses. El seu nom era Zam Wesell.

Zam podia ser preciosa però també era dolenta. Li agradava ser dolenta.

Li agradava llegir llibres sobre famosos fora de la llei i batalles sagnants.

Va ser la Zam qui aconsellà a Boba que hagués de llegir, encara que ella no llegís molt.

–Vols aventures? Llegeix llibres. –Deia la Zam. –Quan et cansis de l'aventura, tan sols has de tancar el llibre. Millor que la vida real.

El pare d’en Boba no llegia molt.

–Llibres? Una pèrdua de temps. –Deia. –Llegeix mapes, Boba. Instruccions. Avisos i material important.

Boba llegia tot el que deia el seu pare –però ell preferia llegir llibres–. Especialment llibres sobre droides i naus espacials, tot aquell material que considerés que algun dia li serien d'utilitat.

Algunes vegades Boba pensava que Zam li havia explicat que llegís llibres tan sols perquè el seu pare pensés que era una pèrdua de temps. A Zam li agradava punxar a Jango.

Zam era una canviant, una clawdita. Ella canviava la forma del seu cos d'una forma a una altra, depenent de la situació.

Les mares no feien això, Boba estava completament segur. Ell havia llegit sobre mares en un llibre, i sabia com eren encara que mai s'hagués trobat amb una.

Una mare semblava una cosa interessant de tenir.

Una vegada, quan ell era petit, li va preguntar al seu pare com era la seva mare.

–Tu mai vas tenir una, –va dir el seu pare. –Ets un clon. El que significa que tu ets el meu fill. Ningú més, cap dona està involucrada.

Boba va cabotejar. Això significava que era exactament com el seu pare, Jango Fett. Això significava que era especial. Encara que, de vegades, en secret, desitgés haver tingut una mare.

Boba i el seu pare vivien a Kamino perquè Jango Fett tenia un treball que fer allà. Estava entrenant un exèrcit especial de supersoldats per a un home anomenat Comte Tyranus.

A Boba li agradava observar els soldats, alineats en llargues files, marxant sota la pluja. Mai es cansaven i mai es queixaven, tots s'assemblaven… al seu pare, però més joves. Tal com era Boba, però una mica majors que ell.

–Són els meus clons, –li va dir Jango Fett una vegada quan era petit.

Era el que Boba havia estat esperant sentir. Però li va doldre.

–Com jo?

–No com tu, –va dir Jango Fett. –Tan sols són soldats. Creixen el doble de ràpid, tan ràpid que solament viuen la meitat del que els correspondria. Tu ets l'únic clon real. Tu ets el meu únic clon real.

–Entenc, –va dir Boba. Es va sentir millor. Encara que no va poder veure marxar més als clons. I ja no va poder sentir-se tan especial com se sentia abans.

Tyranus era un home gran, amb una llarga i prima cara, amb els ulls com els d’una àliga.

Boba no l’havia vist mai en persona, tan sols en hologrames quan donava instruccions a Jango Fett, o preguntava sobre el progrés de l'exèrcit clon.

Jango li deia –Comte– i era sempre molt respectuós amb el que li deia. Però això no significava que a Jango li agradés.

Ser respectuós amb els clients. Això també era part del codi d’en Jango.

Una nit Boba va escoltar a Jango i al Comte parlar sobre un nou treball en un planeta llunyà.

El Comte li va dir a Jango que el treball podia ser perillós.

Que fos perillós mai havia detingut al pare de Boba, per descomptat.

Més tard Boba es va preguntar si el Comte havia augmentat el perill per assegurar-se que Jango acceptaria el treball.

Mai ho pots saber amb els ancians.

Jango va estar d'acord amb agafar el treball. Li va explicar al Comte que s'hauria de trobar amb la nau de Zam per anar fins a allà.

Boba va somriure quan ho va escoltar. Si anaven els dos, significava que ell segurament també hi aniria. Però no tindria tanta sort.

Al matí següent, Jango Fett es va introduir en l'armadura de combat i li va explicar a Boba que ell i Zam s'anaven de viatge.

–Jo també? –va preguntar Boba esperançat.

Jango va negar amb el cap.

–Ho sento, fill. Però t’hauràs de quedar sol a casa.

Boba es va queixar.

–Un caçador de recompenses mai es queixa, –va dir Jango, amb el to de veu reservat per al seu codi. –I tampoc ho fa el seu fill.

–Però...

–Cap però, fill. Aquest és un treball especial per al Comte. Zam i jo hem de viatjar ràpid i lleugers de càrrega.

–Sóc ràpid, –va dir Boba. –I sóc lleuger!

Jango Fett va somriure.

–Una mica lleuger, –li va dir, li va donar uns copets a Boba al cap. –Ja ets prou gran com per valer-te per tu mateix. Tan sols serà per uns pocs dies.

Al matí següent Boba es va aixecar sol a l'apartament. Sol a casa, però no completament sol.

El seu pare li havia deixat un bol amb cinc ratolins-marins i una nota:

–Estarem de tornada quan s'hagin acabat.

Els ratolins-marins podien viure tant dins com fora de l'aigua. Eren increïblement bonics, amb grans ulls marrons i petites potes que es tornaven aletes quan s'introduïen dins de l'aigua.

I també eren increïblement bons per menjar... sempre que fossis una anguila.

La mascota marina d’en Jango era una anguila que vivia en una peixera a la seva habitació.

Següent