Capítol 10
Quan Boba es va
aixecar, el seu pare ja s'havia anat. En la taula estava l’esmorzar i una nota:
“Has d'estar aquí quan torni”.
Boba va tornar a
sortir.
Va escoltar el llunyà
tamborineig però va agafar el camí contrari, dirigint-se cap a la plataforma
d'aterratge. L'Esclau I no era
l'única nau que havia aterrat. Una altra nau de major grandària s'havia posat
prop d'ella, i l'empetitia en grandària i forma.
Boba es va assegurar
que no hi hagués ningú mirant, llavors va saltar fins a la rampa que portava a
la cabina de l'Esclau I. El seient
era una mica baix, però millor que uns altres, li feien sentir millor. Ja havia
memoritzat els controls de vol per a l'espai i l'atmosfera. Ja coneixia els
sistemes d'armes, els làsers múltiples i els llançadors de torpedes. El seu
pare li havia ensenyat tot allò bàsic, i la resta ho havia après pel seu
compte.
Boba sabia com
arrencar la nau, programar l'ordinador de vol de la nau, i connectar la
hipervelocitat. Estava segur que després d'un temps prudencial el seu pare li
deixaria realitzar un enlairament i un aterratge.
S'imaginava pilotant
la nau mentre el seu pare acabava amb els seus enemics amb els làsers.
–Vés amb compte amb la
ira dels Fett! –Cridava triomfal mentre feia veure que maniobrava a un costat i
un altre entre els caces enemics...
–Hola!
Boba es va aixecar de
cop. S'havia d'haver quedat dormit! Havia
d'haver estat dormint.
–Ei, noi!
Era un guàrdia
geonosià.
–Tot està bé, –va dir
Boba. –És la nau del meu pare.
Va sortir de l'Esclau I i va tancar la rampa.
El geonosià tenia una
estúpida però amigable expressió.
–No hi ha res que fer
per aquí? –Va preguntar Boba, tan sol per semblar amigable.
El guàrdia geonosià va
somriure i va guardar la seva arma.
–Oh, hi ha munts de
coses per fer! – va dir. –Està la sorra! És realment interessant!
–Què passa a la sorra?
–Coses mortals! –Va
dir el geonosià.
Interessant, va pensar Boba. Hi havia alguna cosa a fer.
–Tots els dies? –Va
preguntar amb impaciència.
–Oh, no, –va dir el
geonosià. –Tan sols en ocasions especials.
Regles.
Les regles estaven per trencar-se.
Aquest no era part del
codi d’en Jango Fett. Però també era part
del codi dels nens, va pensar Boba. De totes maneres, ho hauria de ser.
Boba s'estava donant
excuses a si mateix. Estava a punt d'estar preparat per trencar els límits de
les regles del seu pare.
Era a punt de sortir
de la ciutat d'estalagmites, cap al pujol vermell.
S'estava intentant
convèncer a si mateix que tot estava bé, que hi havia quelcom a fer.
Estava buscant aventures.
I era a punt de
trobar-les.
La primera part era
senzilla.
La porta principal cap
a la ciutat d'estalagmites estava en un nivell inferior, sota la pista
d'aterratge. Estava protegida per un guàrdia geonosià somnolent, el treball del
qual consistia a vigilar que no entrés cap intrús, no perquè ningú escapés.
Era fàcil passar a
través d'ella.
Tan aviat com va
respirar l'aire de l'exterior, Boba es va adonar del molt que havia odiat
l'olor de floridura de la ciutat d'estalagmites.
S’estava tan bé fora
de la ciutat!
Volia explorar les
sendes que havia vist des de dalt. Va seguir la primera que va veure. Va baixar
d'una banda del pujol vermell. Els reflexos eren trossos de mica, una roca tan
llisa i brillant com el cristall que marcava el camí i el feia fàcil de seguir.
Boba estava ja prop
d'un penya-segat quan va sentir un crit.
I un soroll que anava
augmentant en intensitat.
Es va detenir, i
després d'uns moments va continuar amb més precaució, pas a pas.
En l'estret camí que
havia de recórrer, dos llangardaixos estaven lluitant. Els dos estaven
grunyint, tirant cadascun del que semblava una corda peluda.
La corda xiulava en to
agut.
La corda era una serp
de deu peus de llarg, coberta de pèl. La seva boca i els seus ulls estaven al
centre del seu llarg i pelut cos.
Els llangardaixos, els
quals Boba assumia que havien de ser els temibles massiffs, eren a punt de
tallar per la meitat a la serp amb les seves llargues dents.
Llavors van veure a
Boba, i van deixar anar la serp. Boba va fer un pas enrere.
Tots dos massiffs es
van avançar un pas. Grunyint.
Boba va retrocedir un
altre pas. El penya-segat estava a la seva dreta. A la seva esquerra i darrere
d'ell, res més que aire.
Els massiffs es van
moure cap a davant de nou. Boba va retrocedir altres dos passos.
Grunyint.
Boba va mantenir la
seva mirada fixada en els ulls vermells dels massifs. Sentia que si deixava de
mirar-los encara que fos tan sols per un moment, saltarien sobre ell.
Van seguir movent-se
cap endavant, pas a pas.
Boba es va agenollar,
temptejant amb una mà va agafar un tros de mica. Sense mirar la va comprovar
amb els dits. Estava tan esmolada com un ganivet.
De sobte, va saltar i
es va llançar girant sobre el massiff de la dreta.
Groooarrr!
Un cop precís! Però
l'altre massiff ja estava en l'aire, saltant cap a Boba. Va escoltar un
grunyit, i va notar el calent alè en la seva cara que li va incitar a ajupir el
cap…
OOOOWOOOO!
I el massiff va passar
de llarg volant cap al precipici, udolant mentre queia cap a les roques que
tenia sota ell.
Es va aixecar. L'altre
massiff estava sagnant. S'estava retirant, marxant-se.... Llavors es va girar i
va començar a córrer.
La serp estava en el
camí guarint-se les ferides.
Els sentiments d’en
Boba estaven oposats.
Tal vegada trencar les regles no fos tan bona idea, va pensar. Tenia
sort de romandre amb vida.
Va considerar tornar,
però va arribar a la conclusió que seria una pèrdua de temps. Estava a meitat
del recorregut. Així que va passar sobre l'atordida serp i va continuar el seu
camí.
Ja havia vist el camí
des de dalt. Sabia que podria tornar a l'entrada. Entrar d'amagatotis, i el seu
pare mai sabria que havia estat fora.
Llavors va escoltar
alguna cosa darrere d'ell. Alguna cosa en el camí.
El massif ferit?
Boba va sentir una
sobtada esgarrifança. Mirà per sobre de la seva espatlla. Era la serp.
Anava lliscant darrere
d'ell.
Boba es va detenir.
La serp també es va
detenir.
La boca enmig del cos
estava somrient, o almenys semblava que somreia. I estava cantant, algun tipus
de so ràpid, com d’aigua caient. Sonava estrany allà enmig del desert. Li
recordava a Boba la pluja de Kamino, o a les seves ones.
–Vés-te’n d'aquí, –va
dir Boba.
La serp va continuar
cantant. Va començar a lliscar una mica més a prop.
Boba va tornar a
repetir.
–Vés-te’n d'aquí!
La serp va continuar
lliscant cap a ell. Boba va agafar una roca, un tros tallant de mica.
–Vés-te’n d'aquí!
La serp semblava
trista. Va parar de cantar, i es va allunyar lliscant cap a les roques.
Boba pujava pel camí,
cap al cim del pujol, quan va veure una cosa estranya.
Allà, a la base del
penya-segat al costat del pujol, hi havia una petita nau.
Un Delta-7! Podria ser...?
En aquest moment Boba
va escoltar a algú –o alguna cosa– darrere d'ell en el camí.
Es va amagar darrere
d'una roca just a temps.
Un home va passar
corrent amb molta pressa pel camí i aquest li resultava tan familiar com la
nau. Tan familiar, com poc benvingut.
Era el Jedi que els
havia perseguit a través dels anells d'asteroides. El Jedi al qui havia copejat
amb un torpede, Obi-Wan Kenobi. Una altra vegada!
Boba va vigilar des de
darrere de la roca com el Jedi obria l’escotilla del caça i saltava dins de la
cabina. Boba va pensar que era a punt d’enlairar, però no es va molestar a
tancar l’escotilla.
Fos el que fos el que
anés a fer el Jedi, Boba sabia que no els anava a beneficiar. Havia de
detenir-ho. Però com?
Des d'on s'estava
amagant, Boba podia veure les vores del pujol, i tots els camins que arribaven
fins a l'entrada de la ciutat d'estalagmites. On estava l'endormiscat el
sentinella geonosià.
La nau Jedi estava
oculta del sentinella, però no ho estava d’en Boba.
Però com s’ho podia
muntar Boba per alertar-lo?
Boba va agafar el tros
de mica més gran que va poder trobar, el va netejar fregant-se’l contra la
màniga de la seva camisa fins que va començar a brillar com el cristall.
Llavors el va utilitzar per reflectir la llum del sol Geonosià, el qual
sobresortia sobre els anells. Va estar movent la mica enrere i endavant fins
que va poder veure com un raig de llum donava en els ulls del sentinella.
Llavors ho va fer de nou. I de nou.
Ho hauria vist el
sentinella?
Ho havia fet! Estava
baixant pel camí, cap a la base del pujol.
Boba no podia
arriscar-se a ser vist, així que va abandonar el camí i va pujar per una
cornisa fins al cim del pujol. Quan va arribar al cim del pujol, va veure al
guàrdia geonosià al fons del penya-segat, mirant cap avall. Boba va saber que
havia vist el caça Jedi, perquè estava parlant pel seu comunicador.
Ho havia aconseguit! O
això li semblava. Boba va córrer cap a la base de la torre i va lliscar fins a
detenir-se.
La porta estava
tancada. Com podria entrar sense ser descobert?
Llavors va tenir sort
una altra vegada. La porta es va obrir de cop i va sortir un grup de droidekes.
Tenien tanta pressa per capturar al Jedi que no es van fixar en Boba,
dirigint-se cap a la paret de roca.
Ara podia passar a
través de la porta just abans que es tanqués darrere dels droidekes.
Fora de perill! Boba
era a punt de fer un sospir d'alleujament quan va sentir un guant de metall en
la seva espatlla. Semblava amable però sever.
–A on vas, fill? –Va
preguntar Jango Fett. –On has estat?
–Uh…, fora. Pare.
–Vine a dalt amb mi.
Hem de parlar.
Boba va seguir al seu
pare dins de l'apartament. No hi havia res que pogués dir. No hi havia res que
pogués fer. Li havien trobat fora, i ho sabia.
Es va asseure en el
sofà i es va quedar observant mentre el seu pare es treia la seva armadura de
combat i la deixava amb cura en el sòl.
–Una altra aventura?
–Jango Fett li va preguntar amb un somriure mentre se servia una copa de te
geonosià.
–Ho sento molt, –va
dir Boba. –Estic realment molt penedit.
–Penedit per què? –li
va preguntar el seu pare.
–Per desobeir-te.
–Això és tot?
–Si su-suposo, –va dir
Boba.
–I què hi ha sobre
mentir-me?
–No t'he mentit, –va
dir Boba. –He admès que he estat fora.
El seu pare va tornar
a somriure.
–Però tan sols per què
t'han enxampat. Si no t'haguessin descobert...
–Suposo que hagués
estat així... –va dir Boba. –Demano perdó per això, també.
–Accepto les teves
disculpes, –va dir Jango. –Com a càstig estaràs confinat a la teva habitació
fins que digui el contrari.
–Sí, senyor. –Boba va
sospirar alleujat. Estar confinat a la seva habitació significava que estava
tancat; significava romandre a l'apartament. No era tan dolent com havia pensat
al principi.
–Podria ser, però, –va
dir Jango Fett, –Exceptuant que te’n dec d'una.
–Que tu... Me’n deus
una?!
–Sí, te la dec. Pel
nostre amic Jedi, el que s’ho ha muntat per escapar-se de nosaltres en
l'asteroide. Ara ha estat capturat, gràcies a tu. Vas alertar al sentinella,
encara que signifiqués ficar-te en problemes. Vas fer el correcte.
–Sí, senyor. Gràcies,
papa. Lamento haver-te desobeït.
–Jo també ho lamento,
Boba, –va dir Jango Fett amb un somriure. –Però també estic orgullós.
–Ho estàs?!
–Estaria preocupat si
no m'haguessis desobeït almenys una vegada en la teva vida. És part de fer-se
major. És part de guanyar-te la teva independència.
Boba no sabia que dir.
El seu pare realment creia que solament li havia desobeït una vegada?
Va intentar amagar el
seu somriure, i no va dir res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada