Capítol 17
A l’hiperespai, tots
els sectors de la galàxia estan interconnectats.
Allò a prop està
lluny, i allò lluny està a prop.
La nau estava entrant
en un forat. No, estava sortint del forat.
Boba estava de retorn
a l'espai “normal”.
Estava surant en
òrbita al voltant del que semblava una bola de núvols cosits tots junts
mitjançant rajos.
El turmentós Kamino!
La seva llar. O el que
més s'havia semblat a una llar que Boba Fett hagués conegut mai.
Boba es va fregar els
ulls, es va estirar i va posar l'Esclau I
en una trajectòria de descens. Núvols grisos passaven com a banderes
estripades. Passaven llums brillants al seu costat, i els trons s'estenien amb
força. Mentre la petita nau reduïa la velocitat per sota de la velocitat del
so, la pluja repicava en el parabrisa de la cabina.
Boba va ajustar la
velocitat i va anar baixant lentament cap a les llums de Tipoca City. Havia
observat al seu pare un munt de vegades, però aquesta era la primera vegada que
ell portava la nau.
El més graciós era que
ell no se sentia sol. Era gairebé com si Jango Fett estigués darrere d'ell.
Boba gairebé podia sentir la seva gran mà en la seva espatlla.
Perfecte! Va apagar els motors i va accedir a la pista
d'aterratge amb una forta sacsejada.
El temps a Tipoca City
era el normal, la qual cosa significa que hi havia una gran tempesta en
progrés, la qual cosa ja li anava bé a Boba. No volia que li detectessin.
Havia portat posat el
casc de combat, per la qual cosa qualsevol que estigués observant l'aterratge
de l'Esclau I pensaria que hi havia
un adult portant-la. Però no hauria d'haver-se preocupat.
La pista d'aterratge
estava deserta. No hi havia ningú al seu al voltant.
Boba va agafar un
ponxo i va sortir de la cabina, després de col·locar els sistemes de
manteniment de vida connectats perquè recollissin aigua i aire, els quals es
podien trobar en abundància a Kamino.
Especialment l'aigua.
En forma de pluja!
La petita llibreria al
final del passadís estava a les fosques. Boba va picar a la porta.
–Whrr, estàs aquí?
Havia arribat massa
tard? O hauria arribat massa aviat?
Boba sofria de jet-lag
espacial, i s'adonava que no tenia idea que hora era a City.
–Whrr, si us plau.
Obre!
La llum de la ranura
es va encendre.
Boba desitjava que la
porta s'obrís per així poder entrar, lliure de la pluja, però la llibreria era
tan sols una sucursal.
No obstant això va
lliscar un tendal, per protegir-li de la pluja. I va sentir un familiar espetec
i xiuxiueig a l'interior.
–Whrr, sóc jo.
–Boba? Has tornat! On
estaves? Què ha passat?
Preguntes molt curtes
amb unes respostes molt llargues. Boba li va explicar a Whrr tota la història,
des del moment que ell i el seu pare havien deixat el planeta sense temps per a
res, fins a l'horrible escena en la sorra, en la qual havia vist com mataven al
seu pare.
–Oh, Boba, això és
horrible. Ets orfe, amb tan sols deu anys d'edat. Tens prou per menjar? Tens
diners?
–No exactament, –va
dir Boba. –Algunes galetes. I un parell de mitjons.
–Hmmmmmm, –va xiuxiuar
Whrr.
–Estaré bé, –va dir
Boba. –Però haig de trobar una cosa que el meu pare em va deixar. Per accident
te la vaig donar a tu.
–Un llibre?
–Sí! El recordes!
Sembla un llibre. És negre, amb res inscrit en la coberta. El vaig retornar per
error, amb els últims llibres que et vaig portar abans d'anar-me’n.
–Te’l retornaré.
Es va produir un
brunzit i una repicadissa, un terrabastall i grinyols de peces metàl·liques que
es freguen. Al moment Whrr estava de retorn, amb bones notícies.
–Aquí ho tens, –va
dir, passant el llibre per la ranura. –Però hi ha un deute que saldar, com
saps.
–El què!?
–Hi ha uns diners
pendents de pagar per aquest llibre. Bastant diners.
–En realitat no és un
llibre. A més, no l’he comprat. És meu! Te’l vaig deixar a tu.
–Exactament, –va dir
Whrr. –El que significa que la llibreria et deu alguna cosa, deixa'm pensar,
dos centenars cinquanta crèdits.
–Això és impossible...
–Va començar Boba.
–Ho sento, –va dir
Whrr, passant els diners per la ranura–. Un deute és un deute i ha de ser
pagat. –Ara podràs dedicar-te als teus assumptes, Boba, i que tinguis bona
sort. Vés i vine a veure'm alguna vegada. Si alguna vegada passes prop d'aquí.
Ho he captat, va pensar Boba. Sóc una mica lent, però ho he captat.
–Gràcies, amic meu,
–va dir. –Algun dia tornaré a Kamino. Tornaré per veure't, t'ho prometo.
–Adéu, Boba, –va dir
Whrr a través de la ranura. La llum es va apagar i Boba va escoltar un estrany
soroll que procedia de la posició de Whrr.
Ha de ser la pluja, va pensar, perquè tothom sap que els
droides no ploren.
Boba no era capaç de
creure la sort que tenia! Amb dos-cents cinquanta crèdits podria comprar menjar
i recanvis, fins i tot una mica de roba, quan hagués proveït combustible. Això
era vital, atès que no sabia com accedir als comptes del seu pare.
I ara ja tenia el
llibre negre del seu pare! El va col·locar sota el seu ponxo, on el portava per
protegir-lo de la pluja.
Abans de sortir del
planeta, Boba volia fer una parada.
Volia fer una última
mirada al seu apartament on ell i el seu pare havien viscut, i on ell havia
passat els deu primers anys de la seva vida (per descomptat, amb prou feines
se'n recordava de res).
Afortunadament, li
enxampava de camí cap a la pista d'aterratge.
Mentre Boba pujava amb
el turboascensor, pensava en els panys. Els haurien canviat? Reconeixerien les
seves empremtes digitals i retinals?
No li faria falta. La
porta estava oberta.
L'apartament estava a
les fosques. Era esgarrifós. Mai més ho veuria com la seva llar.
Boba va tancar la
porta i era a punt d'apagar les llums quan va escoltar una veu darrere d'ell.
–Jango.
Era la Taun We.
Boba amb prou feines
podia veure-la amb la tènue llum de la finestra. Estava asseguda en el sòl amb
les seves llargues cames doblegades fora de la vista sota el seu llarg cos.
–He vist arribar l'Esclau I, –va dir ella…
Boba va creuar
l'habitació i es va parar en front d’ella.
Taun We li va mirar,
espantada.
–Boba!? Ets tu? On
està el teu pare?
Boba havia considerat
sempre la Taun We com a una amiga. Així que es va asseure al seu costat i l'hi
va explicar.
–Pobre noi, –va dir,
però les seves paraules eren fredes i mecàniques. Boba es va adonar que ella no
era la seva amiga després de tot.
–Què volies
explicar-me sobre el meu pare? –Va preguntar.
–Els Jedi, –va dir.
–Han vingut i s'han emportat l'exèrcit clon, després que tu i el teu pare us
marxéssiu. També li volien fer unes preguntes a Jango Fett. Ara que està mort,
voldran fer-te-les a tu.
–El meu pare odiava
als Jedi.
–No tinc cap sentiment
cap als Jedi, –va dir la Taun We. –Encara que en realitat, els kaminoans tenim
pocs sentiments. És la nostra naturalesa. Per ser imparcials hem d'explicar-te
que ells van darrere teu. Al moment que els he explicat que l'Esclau I havia aterrat a Tipoca City, i
que segurament tu i el teu pare havíeu vingut aquí.
–Què has fet què!?
–Haig de ser imparcial
amb tothom, –va dir la Taun We. –És la nostra forma de ser.
–Moltes gràcies! –Va
dir Boba dirigint-se cap a la porta. No es va molestar a tancar la porta
després de sortir. No podia creure's que la Taun We l'hagués traït als Jedi. I
s'havia pensat que ella era una amiga. Llavors va recordar el codi del seu
pare. No tinguis amics, ni enemics. Tan
sols aliats i adversaris.
I què passava amb
Whrr? Va pensar mentre premia el botó per trucar el turboascensor. No era Whrr
un amic? Tot era massa confús com per pensar-hi!
Boba estava totalment
immers en els seus pensaments quan va arribar el turboascensor. Llavors la
porta es va lliscar a un costat, i...
Era una Jedi. Una
dona, jove i alta.
Boba es va apartar a
un costat i la va deixar passar. Va mantenir la calma, i va continuar caminant.
–Siri? Has arribat
tard, –va dir la Taun We des de l'interior de l'apartament.
–Ja et pots apostar
que m'he anat! –Va dir Boba mentre obria la porta de la ranura de les
escombraries i es llançava a l'interior. Va tancar els ulls i va aguantar la
respiració mentre queia...
No era la caiguda el
que temia, era l'aterratge. La pila d'escombraries al fons podria ser dura o...
BUMMM!
Tova! Per sort, estava
composta de roba i paper.
Boba es va sorprendre
de trobar-se a si mateix somrient mentre es refregava i corria cap a la porta,
cap a la seguretat de l'Esclau I.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada