Capítol 7
Boba ja havia estat
abans a l'espai viatjant amb el seu pare. Però llavors era molt petit, i
realment no s'havia donat massa compte del que era.
Ara que tenia deu anys
entenia el que estava veient. Tot li semblava nou i excitant.
A Kamino gairebé
sempre estava tot ennuvolat. Els núvols eren grisos en la part superior i
negres com la nit per la part inferior. Però des de l'espai es veien tan blancs
com la neu que Boba havia vist en vídeos.
El cel per damunt seu
era brillant, blau brillant.
Llavors, l’Esclau I va pujar, i va seguir pujant,
fins que el cel es va enfosquir, en un negre intens. Llavors Boba va veure una
cosa més preciosa que els núvols.
Estrelles.
Boba sabia on estaven,
per descomptat. Ell havia llegit sobre les estrelles; les havia vist en vídeos
i fotografies, i observat en persona acompanyant al seu pare en viatges a
altres planetes. Encara que realment mai n’havia parat esment. Els nens petits
no s'adonen de les coses que estan llunyanes. I les estrelles gairebé mai estan
visibles des del nuvolós Kamino, fins i tot de nit. Però ara que tenia deu
anys...
Boba va veure milers
d'estrelles, cadascuna a anys-llum d'allà.
–Uau–, va dir.
–Què és això, Boba?
–Va preguntar el seu pare.
Boba no va saber que
contestar. La galàxia estava constituïda per milions d'estels, cremant amb
intensitat. Al voltant de cada sol hi havien planetes, cadascun constituït per
roques i pedres, i cada roca estava constituïda de milions d'àtoms, i...
–És la galàxia, –va
dir Boba. –On està...?!
–On està el què, Boba?
–Per què n’hi ha
tantes?
Jango Fett va deixar
al seu fill “fer volar” l'Esclau I, la
qual cosa significava estar assegut en el seient del pilot mentre el pilot
automàtic controlava la nau. Ell ja estava suficientment ocupat reajustant la
seva armadura de combat per allotjar un nou conjunt de coets per substituir als
que havia fet explotar lluitant amb el Jedi.
Quan va haver acabat,
va tornar al seient del pilot, i Boba va preguntar:
–Papa, ens anem a un
altre planeta?
–Ara com ara.
–Quin d'ells?
–Ja ho veuràs.
–Per què?
–Per què estàs fent
tantes preguntes? –Aquest era un clar senyal per a Boba perquè callés. El seu
pare tenia motius per gairebé tot, però normalment se’ls guardava per a si
mateix.
–No ho necessites
saber, –Jango Fett va dir mentre premia el botó marcat com: HIPERESPAI.
Si l'espai normal era
impressionant, l’hiperespai era el doble d'impressionant.
I doblement
impressionant i estrany.
Tan aviat com l'Esclau I va entrar en la velocitat de la
llum i es va introduir en l’hiperespai, el cap d’en Boba va començar a girar.
Els estels van passar volant com si fossin gotes de pluja. Va ser com un somni,
amb allò llunyà i a prop tot junt. El temps i espai es van barrejar com aigua i
oli, en remolins.
Boba es va quedar
dormit, perquè fins i tot allò estrany es torna avorrit quan tot és estrany...
Boba va somiar amb què
es trobava amb la mare que mai havia tingut, ell estava en una gran recepció en
un palau, en el qual estava sol. Era com un conte escrit en un llibre. Hi havia
algú que anava cap a ell, mantenint el seu camí a través de la multitud. Era
preciosa, amb un vestit blanc. Estava caminant cap a Boba, cada vegada més
ràpid, i el seu somriure era tan brillant com...
–Boba?
–Sí!?
–Fill, aixeca't.
Boba va obrir els ulls
i va veure al seu pare portant els controls de la nau.
Havien sortit de
l’hiperespai, tornant a l'espai “normal” en tres dimensions.
Estaven surant. I
dirigint-se directament cap a ells, hi havia un enorme planeta vermell amb
anells taronges.
Era preciós, però no
preciós com la visió que Boba havia tingut en el seu somni, anant cap a ell a
través de la pista de ball. No és tan
bonic com...
Boba va sentir que
tornava al seu somni.
–Geonosis, –va dir
Jango Fett.
–El què? –Va dir Boba
aixecant-se.
–El nom del planeta.
Geonosis.
Quan l'Esclau I es va acostar a Geonosis, es va
dirigir cap als anells. A una distància en la quals els anells donaven la
sensació de ser llisos. Ja de més a prop, Boba podia veure que els anells
estaven constituïts per asteroides i meteorits, trossos de roca i gel,
enderrocs espacials.
De més a prop, eren
lletjos i perillosos.
Les mans d’en Jango
volaven sobre els controls de la nau espacial, canviant la manera de vol de
pilot automàtic a vol manual. Volar per sota dels anells podia arribar a ser
complicat. Quan va haver aproximat la nau a una òrbita propera, li va dir:
–La propera vegada,
quan arribem a un planeta tan senzill d'aterrar, deixaré que volis
l'aproximació tu sol, fill.
–Realment, pare?
Significa que ja sóc suficientment gran?
Jango li va donar uns
copets a l'espatlla.
–Gairebé, Boba,
gairebé.
Boba es va inclinar de
nou, somrient. La vida era millor que els somnis.
Qui necessita una mare
quan tens a Jango Fett com a pare? De sobte Boba va veure el centelleig d'en la
pantalla posterior. Un senyal.
–Pare, crec que ens
estan rastrejant!
El somriure d’en Jango
va desaparèixer. El senyal els estava marcant a mesura que avançaven. Una nau
anava darrere d'ells.
–Mira la pantalla del
sensor, –va dir Boba excitat. –No és un dispositiu d'ocultació?
Jango va canviar la
resolució del sensor a una major potència. Mostrava un marcador de posició
enganxat a l'Esclau I.
Boba no s’ho podia
creure. No havia vist al Jedi caure al turmentós mar de Kamino? Com havia sobreviscut
el Jedi per perseguir-los?
–Ha d'haver-nos
col·locat un aparell de rastreig en la nau durant la lluita, –va dir Jango, amb
una determinació d'acer en la seva veu. –Arreglarem això!
Boba anava a preguntar
com anava a fer-ho, quan el seu pare el va empènyer cap enrere en el seu
seient.
–Mantingues-lo, fill.
Ens anem a moure pel camp d'asteroides. No podrà seguir-nos allà. Si ho fa li
deixarem un parell de sorpreses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada