L'atac dels clons (II)

Anterior

Capítol 2

–Jo t'ajudo amb això –va dir la Beru educadament, acostant-se a Shmi, que estava preparant el sopar.

Cliegg i Owen eren fora, tancant el perímetre del complex, assegurant la granja per la imminent nit, una nit que anunciava una tempesta de pols.

Shmi li va lliurar un ganivet a la Beru, somrient amb calidesa, contenta que aquesta jove arribés a ser un membre de la seva família. Owen encara no havia parlat de casar-se amb Beru però Shmi ho endevinava per la forma en què es miraven. Només era qüestió de temps, i no seria molt, o no coneixia al seu fillastre. Owen no era un noi aventurer, i de caràcter tan estable com el sòl que trepitjava, però quan sabia el que volia, anava a per això sense pensar en res més.

Beru també era així, i resultava evident que estimava a Owen amb la mateixa intensitat que ell a ella. El seu caràcter era l'ideal per a l’esposa d'un granger d'humitat, va pensar, observant com s'ocupava metòdicament dels treballs de la cuina. Mai s'evadia dels seus deures, era molt capaç i diligent.

I no espera molt, o no necessita molt per ser feliç, va pensar Shmi, doncs la veritat és que era en això on radicava tot. La seva existència en aquest lloc era senzilla, i vulgar. Hi havia poques aventures, i aquestes no eren benvingudes, ja que qualsevol excitació implicava que hi havia guerrers tusken a la regió, que s'acostava una gegantina tempesta de sorra, o qualsevol altre fenomen atmosfèric potencialment devastador.

No, la família Lars només requeria de coses molt senzilles per divertir-se i sentir-se satisfeta, i entre elles destacava la companyia dels altres. Aquesta era l'única manera de viure que havia conegut Cliegg, una forma de vida que es remuntava a diverses generacions de la família Lars. Igual succeïa amb Owen. I Beru, malgrat haver-se criat a Mos Eisley, semblava encaixar-hi.

Sí, Owen es casaria amb ella, Shmi ho sabia, com sabia que aquest seria un dia feliç!

Els dos homes van tornar poc després acompanyats de C-3PO, el droide de protocol que va construir Ànakin en els dies en què rebuscava entre la ferralla de Watto.

–Dos tangaroot més per a vostè, senyora Shmi –va dir el prim androide, lliurant-li un parell de vegetals d’un color verdós–ataronjat recentment arrencats–. Hi hauria portat més, però se’m va dir, i de forma no molt cortesa, que havia d’afanyar-me.

Shmi mirà a Cliegg, i aquest va respondre amb un somriure i un encongiment d'espatlles.

–Suposo que podríem haver-lo deixat fora perquè el netegés la tempesta de sorra. Segur que algun dels còdols més grans li arrencava un o dos circuits.

–Li prego em disculpi, amo Cliegg –va dir 3PO–. Jo només volia dir...

–Sabem el que volies dir, 3PO –va assegurar Shmi a l’androide, posant-li una mà consoladora a l'espatlla, abans de retirar-la ràpidament, pensant que era un gest molt ximple per oferir-lo a una caixa de cables ambulant.

Per descomptat, C-3PO era molt més que una caixa de cables per Shmi Skywalker Lars. Ànakin havia construït aquest androide... o gairebé. Quan Ànakin se’n va anar amb els Jedi. 3PO era completament funcional, però estava sense cobrir, amb els cables a l'aire. Shmi l’havia deixat així durant molt de temps, fantasiejant amb què un dia Ànakin tornaria per completar el seu treball. Només després de casar-se amb Cliegg es va animar a acabar l’androide, afegint la sosa carcassa de metall. Havia estat un moment commovedor per a Shmi, l'acceptació que ella estava on havia d'estar i que Ànakin estava on havia d'estar. De vegades, l’androide de protocol podia resultar irritant, però per a Shmi seguia sent un recordatori del seu fill.

–És clar que, d'haver tusken a les rodalies, segur que el posarien a cobert abans que esclatés la tempesta –va continuar Cliegg, que era obvi que gaudia ficant-se amb el pobre androide–. No et donaran por els guerrers tusken, oi, 3PO?

–No hi ha res en la meva programació que suggereixi una por semblant –va replicar l’androide, tot i que hauria sonat més convincent de no tremolar mentre parlava, i si la seva veu no hagués brollat ​​tan insegura i amb un gemec.

–Deixa-ho ja –li va exigir Shmi al seu espòs–. Au, pobre 3PO –va dir tornant a donar-li un copet a l'espatlla a l’androide–. Camina, surt d'aquí. Aquesta nit ja tinc més ajuda de la que necessito –va dir, fent un gest perquè marxés–. Ets terrible amb aquest pobre androide –li va comentar al seu marit, colpejant-lo afectuosament en els amples espatlles.

–Bé, si no puc divertir-me amb ell, hauré de fer-ho amb una altra persona –va replicar el rares vegades entremaliat Cliegg, estrenyent els ulls i examinant l'habitació fins clavar una mirada amenaçadora en la Beru.

–Cliegg –va advertir-lo ràpidament Shmi.

–Què? –va protestar ell amb gest teatral–. Serà millor que aprengui a defensar-se sola, si pensa venir a viure aquí!

–Papa! –va exclamar Owen.

–Ep, no et preocupis pel vell Cliegg –va intervenir la Beru, remarcant la paraula "vell" –. Quina dona estaria feta jo si no el pogués vèncer en un duel de paraules.

–Vés per on! Un desafiament! –va rugir Cliegg.

–A poc important, al meu entendre –va replicar Beru secament, i Cliegg i ella van començar a intercanviar insults de bon grat, amb l'ocasional intervenció d'Owen.

Shmi tot just escoltava, massa concentrada a observar la Beru. Sí, la noia encaixaria a la granja d'humitat, i molt bé. El seu temperament era ideal. Era seriosa, però alegre quan la situació ho requeria. El rondinaire d’en Cliegg podia batre’s en un duel verbal amb els millors, però Beru podia comptar-se en aquesta elit. Va tornar a concentrar-se en els preparatius del sopar, somrient cada vegada més obertament quan Beru etzibava a Cliegg amb un comentari especialment desagradable.

En concentrant-se en la feina de casa, no va veure venir el projectil, i va deixar anar un crit quan el vegetal madur la va colpejar en una banda de la cara.

Per descomptat, això només va fer esclatar de riure als altres tres.

Shmi es va tornar per descobrir que seguien asseguts, mirant-la. A jutjar per l'expressió avergonyida de la Beru per la manera en què li havia arribat el vegetal, i en estar la Beru asseguda just darrere d’en Cliegg, resultava obvi que el projectil l'havia llançat contra ell, però que havia anat massa alt.

–La noia escolta quan li dius que calli –va dir Cliegg Lars amb un to sarcàstic, interromput per una riallada que no va poder contenir.

Es va callar quan Shmi li va encertar amb una peça de sucosa fruita, que li va esquitxar les espatlles.

La baralla de menjar va donar començament. Naturalment, de manera mesurada i llançant-hi més amenaces que verdures.

En acabar, Shmi es va posar a netejar el lloc, ajudada una mica pels altres tres.

–Vosaltres aneu a passar una estona junts sense la presència de l’esvalotador del teu pare –va dir a Owen i la Beru–. Això ho va començar Cliegg, així que serà ell qui m'ajudi a netejar. Us diré quant el menjar estigui a taula.

Cliegg va llançar una rialleta.

–I com espatllis el següent menjar, passaràs molta gana –va dir Shmi, amenaçant-lo amb un cullerot–. I la passaràs sol.

– No! Això mai! –va dir ell, alçant les mans en gest de rendició.

Shmi va posar a Owen i Beru amb un gest del cullerot, i la parella va sortir alegrement.

–Serà una bona esposa –li va dir Shmi a Cliegg.

Aquest es va acostar a ella per darrere i la va agafar per la cintura.

–Els Lars ens enamorem de les millors dones.

Shmi va mirar cap enrere per veure el somriure càlid i sincer del seu espòs, i l’hi va retornar. Les coses eren com havien de ser. Un treball honest, la sensació de fer alguna cosa útil i suficient temps lliure per divertir-se, ni que fos una mica. Aquesta era la vida que sempre havia desitjat. Era perfecta, o gairebé.

Una mirada nostàlgica va sorgir al seu rostre.

–Penses altra vegada en el teu noi –va comentar més que preguntar Cliegg. Shmi el va mirar amb una expressió que era barreja d'alegria i tristesa, com un únic núvol fosc que creués un assolellat cicle blau.

–Sí, però aquesta vegada no importa –va dir–. Està fora de perill, ho sé, i fent grans coses.

–Però quan fem broma t'agradaria que fos aquí.

–Així és, com en les altres ocasions –va dir la dona, tornant a somriure–. M'agradaria que Ànakin hagués estat aquí des del principi, des que tu i jo ens vam conèixer.

–Fa cinc anys.

–T’hauria volgut tant com jo, i Owen i ell... –el seu veu es va apagar.

–Creus que Ànakin i Owen haurien estat amics? –va preguntar Cliegg–. Bah! Doncs, és clar que sí!

–Si ni tan sols vas conèixer al meu Annie! –li va renyar ella.

–Haurien estat grans amics –li va assegurar ell, abraçant-la amb més força–. Com no anaven a ser-ho, tenint-te a tu per mare?

Shmi va acceptar el compliment, mirant cap enrere i donant a Cliegg un afectuós petó d'agraïment. Pensava en Owen, al florent romanç que tenia amb l'encantadora Beru. Quant els volia a tots dos!

Però això li va produir certa sensació d'incomoditat. Shmi s’havia preguntat molt sovint si no seria Owen part del que la va motivar a acceptar tan ràpidament a Cliegg en matrimoni. Va mirar al seu espòs, i li va fregar els amples espatlles. Sí, l'estimava, i molt, i per descomptat no podia negar l'alegria que va sentir quan per fi la va alliberar de l’esclavitud. Però, tot i això, quin paper havia jugat la presència d'Owen en les seves decisions? Era una pregunta que havia romàs amb ella tots aquests anys. Hi havia omplert amb Owen una necessitat del seu cor? Una necessitat maternal de tapar el buit que va deixar en el seu cor la partida d'Ànakin?

La veritat era que els dos nois tenien temperaments molt diferents. Owen era sòlid i estable, la roca que estaria encantada de fer-se càrrec de la granja d’en Cliegg quan arribés el moment, ja que la granja d'humitat havia passat de generació en generació de la família Lars. Estava preparat, fins i tot encantat, de ser el legítim i lògic hereu del lloc, més que capacitat per acceptar la seva habitual i difícil forma de vida a canvi de l'orgull i el sentiment d'haver fet quelcom de forma honesta que li proporcionava el fet de dirigir correctament la granja.

Però Annie...

Shmi gairebé va llançar una riallada en pensar en una situació similar amb el seu fill impetuós i amb ànsies de viatjar. No tenia cap dubte que Ànakin donaria tants problemes a Cliegg com se'ls havia donat a Watto. Sabia que l'esperit aventurer d'Ànakin mai es veuria doblegat per aquest sentiment de responsabilitat generacional. La seva necessitat de buscar l'aventura, de participar en les carreres de beines, de volar entre els estels, no hi hauria disminuït en res, i segurament hauria tornat boig a Cliegg.

Shmi va llançar una rialleta, imaginant a Cliegg vermell per l’exasperació quan Ànakin tornés a descuidar les seves tasques.

Cliegg la va abraçar amb més força en sentir-la, evidentment sense tenir ni la més mínima idea de quines eren les imatges que aletejaven per la seva ment. Shmi es va fondre en aquesta abraçada, sabent que estava on havia d'estar, i consolant-se en l'esperança que també Ànakin estava on havia d'estar.

***

Ella no portava posat un dels grans vestits que assenyalaven el rang que havia arribat a la vida durant una mica més d'una dècada. No portava el cabell pentinat de manera fastuosa, ni amb brillants joies entreteixides en els espessos cabells castanys. Però, en aquesta senzillesa, Padmé Amidala semblava molt més bella i enlluernadora.

La dona que seia al seu costat en el banc, i amb la qual resultava obvi que l'unia un parentesc, era una mica més gran que ella i tenia un aspecte potser més maternal, així com robes encara més senzilles que les de la Padmé, portant el cabell una mica despentinat. Però no era menys bella que ella, i resplendia amb una bellesa interior igualment intensa.

–Has acabat ja les teves reunions amb la Reina Jamíllia? –preguntà Sola. Pel seu to resultava evident que les reunions a què es referia no es trobaven en el primer lloc de la llista de desitjos personals.

Padmé la va mirar, tornant a mirar després a la casa de nines on Ryoo i Puuya, filles de la Sola, jugaven frenèticament a fet i amagar.

–Només va ser una reunió –va explicar la Padmé–. La Reina volia comunicar-me certa informació.

–Sobre l'Acta de Creació Militar –va afirmar Sola.

Padmé no es va molestar a confirmar allò evident. L'Acta de Creació Militar, que en aquests moments es debatia al Senat, era l'assumpte més important dels últims anys, i les seves implicacions per a la República eren fins i tot molt superiors a les dels temps foscos en què Padmé era Reina i la Federació de Comerç intentava conquistar Naboo.

–La República està sumida en el tumult, però no hem de témer res perquè la Senadora Amidala s'encarregarà de solucionar-ho–va dir Sola.

Padmé es va tornar cap a ella, una mica sorpresa pel sarcasme que traslluïa el seu to.

–És el que fas, no? –va preguntar aquesta innocentment.

–És el que intento fer.

–És l'únic que intentes fer.

–Què se suposa que vol dir això? –va preguntar Padmé, amb el rostre alterat pel desconcert–. Al capdavall sóc una Senadora.

–Senadora després de Reina, i probablement encara t'esperen molts més oficis –va dir Sola. A continuació va tornar a mirar la casa de nines i va demanar a Ryoo i Puuya que es calmessin una mica.

–Parles com si això fos una cosa dolenta –va comentar la Padmé.

–És una cosa important –va dir, mirant-la amb serietat–. Si ho fas per un bon motiu.

–I què se suposa que vol dir això?

Sola va arronsar les espatlles com si no estigués segura.

–Crec que t'has convençut que ets imprescindible per a la República. De què no poden seguir endavant sense tu.

–Germana!

–És cert –va insistir Sola–. Tu dónes i dónes i dónes i dónes. És que mai vols prendre, ni que sigui una mica?

El somriure de la Padmé va evidenciar que les paraules de la Sola l’agafaven desprevinguda.

–Prendre què?

Sola va tornar a mirar a Ryoo i Puuya.

–Mira-les. Veig com et brillen els ulls quan veus les meves filles. Sé quant les estimes.

–Doncs, naturalment que les estimo!

–I no voldries tenir fills propis, una família pròpia?

Padmé va seure molt dreta, obrint molt els ulls.

–Jo... –va començar a dir, interrompent-se, diverses vegades–. En aquest moment treballo per una cosa en el que crec profundament. Per una cosa que és important.

–I un cop ho hagis fet, un cop l'Acta de Creació Militar sigui una cosa del passat, trobaràs una altra cosa més en el que creure profundament, alguna cosa que serà important de veritat. Alguna cosa que importarà a la República i al govern més del que t’importarà a tu.

–Com pots dir això?

–Perquè és veritat, i ho saps. Quan faràs alguna cosa només per a tu mateixa?

–Ho faig.

–Ja saps a què em refereixo.

Padmé va riure i va bellugar el cap, tornant-se per mirar la Ryoo i Puuya.

–És que tothom ha de definir-se pels seus fills?

–Doncs, és clar que no. No ho dic per això. O no només per això. Em refereixo a alguna cosa més important, germana. Et passes tot el temps preocupant-te pels problemes dels altres, per la disputa d'aquest planeta amb aquell altre, o de si aquesta Federació de Comerç es comporta bé o malament amb aquest sistema. Dediques totes les teves energies en intentar millorar les vides dels altres.

–Què té això de dolent?

–Què passa amb la teva vida? –va preguntar Sola amb serietat–. Què passa amb Padmé Amidala? Se t'ha acudit pensar alguna vegada en quant podria millorar la teva vida? Ja sé que sents una gran satisfacció ajudant els altres amb el teu càrrec públic. Això resulta evident. Però, per què no et busques alguna cosa per a tu en el que creguis profundament? Què passa amb l'amor, germana? I, sí, què passa amb tenir fills? Has pensat alguna vegada en això? T'has preguntat mai el que seria establir-te en algun lloc i preocupar-te per les coses que faran que la teva vida sigui més plena?

Padmé volia replicar que la seva vida no necessitava ser més plena del que ja era, però es va descobrir contenint aquestes paraules. Li semblaven buides en aquells moments, mentre mirava com les seves nebodes corrien pel jardí de casa i saltaven sobre el pobre R2-D2, el seu droide astromecànic.

Per primera vegada en molts dies, els seus pensaments van vagar lliures de responsabilitats, lliures de la important votació del Senat en la qual participaria en menys d'un mes. D'alguna manera, les paraules "Acta de Creació Militar" no aconseguien travessar la cançoneta que Ryoo i Puuya improvisaven sobre R2-D2.

***

–Massa prop –va comentar Owen a Cliegg amb gravetat, mentre els dos recorrien el perímetre de la granja d'humitat, comprovant la seguretat. La seva conversa es va veure interrompuda per la crida d'un bantha, una d'aquestes bèsties grans i peludes que solien muntar els tusken.

Els dos sabien que era improbable que hi hagués algun bantha salvatge a la regió, ja que hi havia poques zones de pastures prop de la desolada granja d'humitat. Però havien sentit la seva crida, l'havien identificat sense cap dubte, i sospitaven de la possible proximitat d’enemics potencials.

–Per què s'acostaran tant a la granja? –va preguntar Owen.

–Fa massa temps que no organitzem res contra ells –va replicar Cliegg asprament–. Deixes lliures aquestes bèsties i obliden les lliçons que els vas ensenyar en el passat. –Va mirar amb duresa l'expressió escèptica del seu fill–. De tant en tant cal anar a ensenyar modals en aquests tusken. S'organitza una partida d'homes, se'ls dóna caça i se'ls mata, i els que han escapat recorden quins són els límits que no poden sobrepassar. Són com animals salvatges que necessiten unes quantes fuetades.

Owen es va quedar immòbil, sense dir res.

–T'adones del temps que ha passat? –va dir Cliegg amb un esbufec–. Ni tan sols recordes l'última vegada que vam sortir a caçar tusken! Aquí està el problema!

El bantha va tornar a mugir.

Cliegg va grunyir en direcció al so, va agitar la mà i va començar a caminar cap a la casa.

–No et separis de la Beru. Quedeu-vos els dos dins el perímetre i tingues a mà un làser.

Owen va assentir i va seguir obedient a Cliegg mentre aquest entrava a la casa. El bantha va tornar a mugir just abans que toquessin la porta.

–No sona molt lluny.

–Què passa? –va preguntar Shmi quant el seu marit va entrar a la casa.

Aquest es va parar, forçant un somriure tranquil·litzador.

–És la sorra. Ha cobert alguns sensors, i ja m'estic afartant de desenterrar-los! –va dir amb un somriure encara més ample, movent-se cap a un costat de la sala, en direcció al gabinet de tocador.

–Cliegg –li va dir Shmi amb aire de sospita, detenint-lo.

Owen va creuar llavors la porta i Beru el va mirar.

–Què passa? –va preguntar ella, com un ressò inconscient d’Shmi.

–Res, res en absolut –va replicar Owen, però Beru es va posar en el seu camí tot just creuar la sala i el va agafar pels braços, obligant-lo a mirar-la als ulls, amb una expressió massa seriosa per ser ignorada.

–Només que hi ha indicis d'una tempesta de sorra –va mentir Cliegg–. Però està molt lluny i segur que no és res.

–Però prou a prop com per enterrar alguns sensors del perímetre? –va preguntar Shmi.

Owen la va mirar amb curiositat, i després va sentir com Cliegg s’aclaria la gola. Va mirar al seu pare, que va bellugar lleument el cap abans de mirar a Shmi i assentir.

–Són els primers vents, però no crec que sigui tan fort com creu el pare.

–Aneu a quedar-vos aquí mentint? –va deixar anar bruscament la Beru, traient-li les paraules de la boca a Shmi.

–Què heu vist, Cliegg? –va exigir saber aquesta.

–Res –va respondre l'home amb convicció.

–Doncs, què heu sentit llavors? –va pressionar la dona, reconeixent amb claredat la distracció semàntica del seu marit.

–Només vaig sentir un bantha, res més –va admetre Cliegg.

–I creus que és una muntura tusken. Va sonar molt lluny?

–Qui sap? De nit i amb el vent bufant? Va poder ser a quilòmetres d'aquí.

– O...?

Cliegg va caminar per la sala fins parar-se davant de la seva esposa.

–Què vols que et digui, cor? –va preguntar, donant-li una forta abraçada–. He sentit un bantha. No sé si hi havia un tusken amb ell.

–Però hi ha hagut més senyals dels tusken –va admetre Owen–. Els Dorr van trobar deposicions de bantha mig tapant un dels sensors del seu perímetre.

–Potser només es tracti d'uns quants banthes salvatges, potser mig famolencs i buscant menjar –va suggerir Cliegg.

–O pot ser que els tusken s'estiguin encoratjant, s'estiguin apropant al perímetre de la granja per comprovar la seguretat –va dir Shmi.

Les seves paraules van resultar gairebé profètiques, ja que les alarmes van sonar tot just les va pronunciar, indicant que alguna cosa havia creuat la línia de sensors del perímetre.

Owen i Cliegg van agafar els rifles làser i van sortir corrent de la casa, seguits per Shmi i Beru.

–Vosaltres quedeu-vos aquí –instruí Cliegg a les dues dones–. O almenys agafeu una arma!

Va mirar al seu voltant, indicant a Owen un lloc elevat perquè assumís allà una posició defensiva i li cobrís.

A continuació, va córrer pel complex, rifle en mà, fent ziga-zagues, mantenint-se ajupit i buscant qualsevol senyal de moviment, amb intenció de disparar i investigar després si veia alguna forma que s'assemblés a un tusken o a un bantha.

Però no va caldre arribar a això. Cliegg i Owen van registrar tot el perímetre, van explorar la zona i van comprovar les alarmes, sense trobar cap senyal d'intrusos.

Els quatre van romandre en vetlla el que quedava de nit, encara que van mantenir les armes a prop i només van dormir per torns.

L'endemà, Owen va trobar una cosa al costat del costat occidental del sensor que havia disparat l'alarma: una petjada al costat d'una zona de terreny sòlid situat en els confins de la granja. No era la gran depressió que hauria format un bantha, però sí la que podia esperar-se d'un peu embolicat en un material tou, molt semblant al que duria un tusken.

–Hauríem de parlar amb els Dorr i els altres –va dir Cliegg quan Owen li va mostrar la petjada–. Reunim una partida i tornem aquests animals al desert.

–Als banthes?

–A ells també –va bordar Cliegg. Va escopir a terra, amb els ulls més acerats i furiosos que mai li havia vist.

***

La Senadora Padmé Amidala es trobava estranyament incòmoda al seu despatx, situat al mateix complex on es trobava el palau reial de la Reina Jamíllia, encara que no comunicat amb aquest. El seu escriptori estava cobert d’holodiscs i altra parafernàlia inherent al seu càrrec. Davant d'ella es projectava l'holograma d'una sèrie de números, amb un soldat a un costat de l'escala, i una bandera de treva a l'altre, agrupant la previsió de vots de l'assemblea de Coruscant. La representació hologràfica d'aquestes escales estava equilibrada gairebé a la perfecció.

Padmé sabia que la votació estaria molt igualada, ja que el Senat estava dividit gairebé a parts iguals sobre la qüestió de si la República havia de tenir o no un exèrcit oficial. Li irritava que hi hagués tants col·legues seus que, en comptes de votar pel que més convenia a la República, votessin moguts per beneficis personals que podien anar des de potencials contractes per avituallar als exèrcits dels seus sistemes natals a suborns directes d'alguns els sistemes separatistes que pensaven separar-se de la República.

En el seu cor, Padmé seguia convençuda que s’havia d'actuar per derrotar la moció de crear aquest exèrcit. La República es va fundar basant-se en la tolerància. Era una vasta xarxa de desenes de milers de sistemes, amb encara més espècies diferents, cadascuna amb una perspectiva diferent. L'única cosa que tenien en comú era la tolerància. La tolerància d'uns envers els altres. La creació d'un exèrcit podria resultar a molts d'aquests sistemes i espècies, éssers que vivien molt lluny de la gran ciutat–planeta de Coruscant, una mica irritant, i fins i tot clarament amenaçador.

Una commoció a l'exterior va atreure la Padmé al finestral, des d'on va mirar al pati de sota per veure un grup d'homes barallant-se mentre les forces de seguretat de Naboo acudien a controlar la situació.

Algú va trucar a la porta del despatx, i quan es va tornar cap a ella, la porta es va lliscar donant pas al Capità Panaka.

–Només és una comprovació, Senadora –va dir l'home que havia estat el seu guardaespatlles personal quan era Reina. Alt i de pell fosca, tenia una mirada acerada i un físic robust accentuat pel tall de la seva casaca de cuir marró, la seva camisa blava, i els seus pantalons. La seva mera visió omplia a Padmé de tranquil·litat. Ja rondava la quarantena, però seguia donant la impressió de poder vèncer en combat a qualsevol home de Naboo.

–No hauria d’ocupar-se de la seguretat de la Reina Jamíllia? –preguntà la Padmé.

–Li asseguro que està ben protegida –va assentir Panaka.

–De qui? –va respondre Padmé immediatament, fent un gest amb el cap en direcció al finestral i al tumult de més enllà.

–Miners d'espècia –va explicar Panaka–. Problemes de contractació. Res que hagi de preocupar-la, Senadora. En realitat, jo em dirigia cap aquí per parlar de la seguretat del seu viatge a Coruscant.

–Encara falten setmanes per això.

–La qual cosa ens dóna més temps per preparar-ho tot adequadament –va dir Panaka, mirant pel finestral.

Padmé sabia que no serviria de res discutir amb el tossut home. Panaka tenia el dret, quan no la responsabilitat, de supervisar la seva seguretat des del mateix moment en què va començar a volar en les naus oficials de la flota de Naboo. I, en realitat, la seva preocupació li agradava, encara que mai ho admetés davant seu.

Un crit a l'exterior i la renovació de la batussa van desviar breument la seva atenció, provocant una ganyota del seu rostre. Un altre problema. Sempre hi havia un problema en algun lloc. Padmé començava a preguntar-se si no estaria en la naturalesa de la gent crear problemes quan tot semblava anar bé. Després de tenir aquest incòmode pensament, acudiren a ella les paraules de la Sola, al costat d'imatges de la Ryoo i Puuya. Quant estimava aquests dos petits esperits despreocupats!

–Senadora? –va dir Panaka, arrencant-la de les seves meditacions privades.

–Sí?

–Hauríem de parlar dels procediments de seguretat.

A Padmé li feia mal haver de deixar de banda la imatge de les seves nebodes, però va assentir, obligant-se a ser responsable. El Capità Panaka deia que calia parlar de qüestions de seguretat, i Padmé Amidala parlaria de qüestions de seguretat.

***

Estaven escoltant, una nit més, el mugit de nombrosos banthes. Cap dels quatre tenia ja dubtes de la presència de tusken a la zona, a prop de la granja, potser fins i tot vigilant les llums.

–Són bèsties salvatges i hauríem d'haver demanat a les autoritats de Mos Eisley que els exterminessin com a les feristeles que són. A ells i aquests pudents jawes!

Shmi va llançar un sospir i va posar una mà al tibant avantbraç del seu marit.

–Els jawes ens han ajudat –li va recordar amb suavitat.

–Doncs als jawes no! –va rugir Cliegg, sobresaltant a la seva dona, i calmant-se de seguida en adonar-se de l'expressió horroritzada d'ella–. Perdona. Als jawes no. Però sí als tusken. Maten i roben sempre que poden onsevulla que van. Res de bo surt d'ells!

–Si intenten entrar aquí, hi haurà menys als que expulsar de tornada al desert –va suggerir Owen, i el seu pare va assentir apreciativament.

Van intentar acabar el sopar, però s’alertaven cada vegada que mugia un bantha, portant les mans dels coberts a les pistoles làser.

–Escolteu –va dir de sobte Shmi, i tots van callar, escoltant amb atenció. Tot estava silenciós fora; no mugia cap bantha.

–Potser només passessin per aquí –va suggerir Shmi quan va estar segura que els altres ho sentien atentament–. Camí del desert al qual pertanyen.

–Al matí anirem a veure els Dorr –li va dir Owen a Cliegg–. Organitzarem als grangers, i pot ser que també truquem a Mos Eisley. –Va mirar la seva dona i assentí–. Només per si de cas.

–Al matí –va assentir Owen.

***

A l'alba del dia següent, Owen i Cliegg van sortir de la casa abans fins i tot d'esmorzar, ja que Shmi s'havia avançat a ells, tal com feia cada matí, per recollir fongs dels vaporitzadors.

Esperaven creuar-se amb ella camí de la granja dels Dorr, però en comptes d'això només es van trobar amb les empremtes, envoltades de les de molts altres, empremtes de les botes toves dels tusken.

Cliegg Lars, l'home més fort i dur que havia conegut aquesta regió, va caure de genolls i va plorar.

–Hem d'anar a buscar-la, pare –va dir de sobte una veu forta i inamovible.

Cliegg va alçar la mirada per veure a Owen parat davant seu amb expressió fosca i decidida, com un home i no com un simple noi.

–Està viva i no podem deixar-la en les seves mans –va dir Owen amb una calma estranya, gairebé sobrenatural.

Cliegg es va assecar l'última de les seves llàgrimes i va mirar de fit a fit al seu fill abans d'assentir sorrut.

–Fes córrer la veu entre les granges veïnes.

Següent