dimarts, 17 d’octubre del 2017

La lluita per sobreviure (IX)

Anterior



Capítol 9

Boba havia pensat que Geonosis havia de ser diferent de Kamino, que tindria escoles, nens, i moltes coses de tot.
Era diferent, sí, però això era tot.
A Kamino plovia tot el temps. Però si Kamino era tot mar; Geonosis, era un mar de sorra vermell, amb grans torres vermelles que s'elevaven com puntes, aquí i allà, en el sorrenc desert.
De fet, el planeta semblava desèrtic. És el que pensava Boba quan va arribar.
Jango Fett va aterrar l'Esclau I a la base de les estalagmites, o torres de roca.
Anem a aterrar aquí en aquesta roca? Es va preguntar Boba mentre la nau extreia el tren d'aterratge i els motors començaven a detenir-se.
Una porta enmig de la roca es va obrir, i androides de manteniment van aparèixer per atendre la nau.
Boba va ser observat mentre seguia al seu pare a través de la porta de servei, la qual es transformava en l'entrada d'una extensa ciutat subterrània, amb llargs passadissos i enormes habitacions, totes connectades i il·luminades amb llums, fent-se ressò dels crits i dels passos.
Encara que semblava buida. Els habitants eren ombres distants, que es movien amb pressa. Però ningú va parar esment; ningú es va adonar d'un nen de deu anys caminant darrere del seu pare.
A mesura que pujaven les escales que els portaven a l'apartament que els havien donat temporalment, Jango li va explicar al seu fill que els geonosians en si mateixos eren Drons que treballaven tot el temps. El seu planeta era un centre industrial de droides de combat.
–I la gent que fabrica els droides no són molt més elegants o interessants que els mateixos droides, –va dir Jango.
–Llavors, per què estem aquí? –Va preguntar Boba.
–Negocis, –va contestar Jango Fett. –Qui controla la meva mà…
–... em controla completament, –va acabar Boba, mirant al seu pare.
–Correcte, –va dir Jango. Va acariciar el pèl del seu fill i li va dirigir un somriure. –Estic molt orgullós de tu, fill. Estàs creixent per convertir-te en un gran caçador de recompenses, com el teu pare.
L'apartament era alt a la torre de pedra, amb vista cap al desert.
Jango va sortir per trobar-se amb el seu client, deixant a Boba amb un clar advertiment:
–Has d'estar aquí quan torni.
Després d'un parell d'hores sol a l'apartament, Boba va saber que les seves primeres impressions havien estat correctes. Geonosis era avorrit. Fins i tot més avorrit que Kamino.
L'avorriment és com un microscopi. Pot fer que les coses petites semblin grans. Boba va comptar totes les pedres que hi havia en les parets de l'apartament. Va comptar totes les esquerdes que hi havia en el sòl.
Avorrit de les esquerdes i de les pedres, va romandre en l'estreta finestra, observant les tempestes de pols creuant les planícies i els anells que cobrien el cel damunt d'ell.
Boba desitjava haver-se portat algun llibre. L'únic que conservava era el llibre negre que li havia donat el seu pare, l'únic que no podia obrir. Estava en una caixa amb la seva roba i les seves velles joguines, no tenia el suficient valor per fer-li un cop d'ull.
Havia d'entretenir-se per si mateix. Però com podia aconseguir-ho?
–Has d'estar aquí quan torni. –Això no significava que no pogués deixar l'apartament. Tan sols significava que no podia anar-se’n molt lluny.
Boba va sortir al passadís, tancant la porta darrere d'ell. El passadís de pedra estava tranquil. Boba podia escoltar al lluny un soroll en auge. Sonava gairebé com el turmentós Kamino.
Podia haver-hi un oceà per allà, en aquest desèrtic planeta?
Boba va anar fins al final del passadís i va intentar escoltar amb més atenció. El soroll era més suau. Ara sonava com un llunyà tamborineig.
Al final del passadís hi havia una escala de pedra que baixava. En la part baixa de les escales hi havia una altra sala. I al final de la sala, una altra escala.
Graons de pedra baixant en la foscor. Boba els va seguir, seguint el seu instint, pas a pas. Com més avançava, més fosc es feia.
Com més fosc es feia, el soroll disminuïa. Sonava com si un gegant copegés un tambor a la llunyania.
Boba tenia la sensació de què havia anat molt lluny, però no volia tornar. Encara no. No fins que hagués descobert que és el que estava causant aquest soroll continu.
Llavors al final, va trobar una escala de cargol que acabava en una sala estreta. La sala acabava en una porta de gran grandària. El tamborineig era més apagat darrere de la porta ja que aquesta absorbia gran part del soroll.
A Boba li espantava el que podia trobar darrere d'ella. Era a punt de donar la volta. Llavors, en la seva ment, va escoltar la veu del seu pare: “Fes el que més tems, i llavors trobaràs el coratge que estàs buscant”.
Boba va empènyer la porta oberta.
BOOM
BOOM
BOOM
No hi havia una violenta tempesta marina, ni un gegant copejant un tambor.
Però Boba no estava decebut. El que va veure era fins i tot més impressionant.
Estava mirant una immensa habitació subterrània, il·luminada amb brillants llums i plena de figures en moviment. Quan va adaptar la seva vista a la tènue llum, va poder veure una llarga línia d’acoblament, on enormes màquines de metall estaven muntant braços i cames, rodes i fulles, caps i torsos. El soroll era insofrible. Les pesades peces, una vegada fabricades, eren transportades per sorollosos cinturons a un àrea central, on eren muntades per geonosians per crear droides de combat, que començaven a funcionar tan aviat com els seus caps eren muntats.
Els droides ja acabats marxaven en un llarga fila fins a l'extrem de la caverna, on després de travessar un arc s'introduïen en la foscor.
Boba va observar-ho, fascinat. Per a què serien totes aquestes armes de guerra? Era difícil de creure que hi hagués tants droides de combat i droidekes armats amb làsers i fulles.
Els va imaginar en acció, lluitant uns amb uns altres. Era emocionant pensar en això i també una mica aterridor.
–Ei tu, el d'aquí!
Boba va mirar cap amunt. Un droide de seguretat s'estava dirigint cap a ell, a través d'un passadís cap a la porta oberta.
En comptes de tractar d'explicar que és el que estava fent, Boba va decidir fer el més assenyat. Va tancar la porta i va córrer.
Has d'estar aquí quan torni. Jango li havia dit. No acabava de tancar la porta de l'apartament quan va començar a escoltar trepitjades fora.
Ho he aconseguit per poc! Va pensar Boba alhora que el seu pare obria la porta.
Dos homes l’acompanyaven. Un d'ells era geonosià, vestia un elaborat uniforme d'alt oficial sobre un cos en forma de barril. El seu company vestia amb més senzillesa, però era d'alguna manera més familiar.
–I com pot veure, Comte Dooku, hem realitzat grans progressos, –va dir el geonosià.
Era el que el Comte havia fet. Boba va reconèixer l'altre home.
–No és aquest el Comte Tyranus? –Li va preguntar Boba al seu pare, el qual sostenia el seu casc de combat darrere de la porta.
–Sssshhhhh, –li va dir Jango. –Nosaltres som els únics que ho coneixem per aquest nom.
–Ah, i qui és aquest jovenet? –Va dir el Comte. –Seràs un magnífic caçador de recompenses un dia.
Va acariciar a Boba en el cap. El gest era afectuós però la seva mà era freda, i Boba va sentir que s'estarrufava.
–Sí senyor, –va dir, apartant-se.
El seu pare li va llançar una mirada desaprovadora mentre els tres homes caminaven cap a la cuina de l'apartament per a la seva conferència.
Boba va sentir vergonya. Havia estat groller. L'esgarrifança havia estat en la seva imaginació. El Comte Tyranus era el principal patró de Jango Fett. Boba no li devia tan sols respecte, li devia fidelitat.
–Seràs un caçador de recompenses algun dia. –Les paraules del Comte sonaven en el cap d’en Boba. Esperava que un dia es fessin realitat.
El casc de combat del seu pare penjava de la porta. Boba el va agafar i el va portar a l'habitació.
Volia veure com era per dins. Volia saber com se sentia sent Jango Fett.
Va tancar la porta darrere seu i va posar el casc damunt del cap, va obrir els ulls i…
–Uau!
Boba esperava que dins del casc hi hagués foscor, però no era així.
Hi havia tot tipus de dispositius i monitors per l'interior de la placa frontal. Molts d'ells eren sistemes d'armes o de supervivència.
COETS DARD
RAIG SÒNIC
GUANTELLET LLANÇA-CABLE
MOTXILLA COET
BOTES CLAVETEJADES
CENTRE DE COMUNICACIONS
TELÈMETRE
Era com estar a la sala de control d'una petita nau, compacta i eficient. Però era molt pesat. Boba amb prou feines podia moure el cap. Se l’estava començant a treure quan...
Clic.
Boba va sentir com la porta de l'habitació s'obria. Oh, oh. S'havia ficat en un gran problema!
Però no, Jango Fett s'estava rient quan Boba es va treure el casc del cap.
–No et preocupis, fill, la teva pròpia armadura se t'ajustarà molt millor.
Boba va mirar els ulls del seu pare.
–La meva pròpia armadura?
–Quan siguis més gran, –va dir Jango. –Aquesta armadura de combat me la van donar els mandalorians. Tu tindràs la teva pròpia algun dia, quan et converteixis en un caçador de recompenses.
–I m'ensenyaràs a utilitzar-la? –Va preguntar Boba.
–Quan arribi el dia, tal vegada no estigui allà, –va dir Jango. –Has d'aprendre-ho per tu mateix.
–Però...
–Sense peros, –va dir Jango. Va intentar un somriure. –No et preocupis. El teu moment encara no ha arribat.
Li va començar a acariciar en el cap. En aquesta ocasió, no va tenir cap esgarrifança.
Més tard aquella nit, Boba va escoltar un soroll estrany. Però no era el repicar que havia escoltat abans. Tampoc eren els roncs del seu pare, els quals procedien del llit del costat.
OOOOWOOOO!
Era quelcom llunyà i increïblement solitari.
Es va acostar fins a la finestra i va mirar fora. La nit a Geonosis era tan lluminosa com havia estat el dia en el nuvolós Kamino. El planeta d'anells taronges llançava una suau llum sobre els deserts de sorra.
Hi havia un pujol vermell més enllà de la ciutat d'estalagmites. Era travessat per estrets caminois que brillaven, com si estigués pavimentat amb diamants.
El pujol semblava interessant però estava fora dels límits de les zones segures. Jango Fett li havia dit que hi havia animals salvatges anomenats massifs que poblaven les roques i penya-segats.
OOOOWOOOO!
Aquí estava una altra vegada, aquest solitari, udol gemegós. Un massiff, va pensar Boba. Sonava més fervent que ferotge.
Coneixia aquest sentiment.
Volia retornar l'udol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada