Capítol 9
Boba havia pensat que
Geonosis havia de ser diferent de Kamino, que tindria escoles, nens, i moltes
coses de tot.
Era diferent, sí, però
això era tot.
A Kamino plovia tot el
temps. Però si Kamino era tot mar; Geonosis, era un mar de sorra vermell, amb
grans torres vermelles que s'elevaven com puntes, aquí i allà, en el sorrenc
desert.
De fet, el planeta
semblava desèrtic. És el que pensava Boba quan va arribar.
Jango Fett va aterrar
l'Esclau I a la base de les
estalagmites, o torres de roca.
Anem a aterrar aquí en aquesta roca? Es va preguntar Boba
mentre la nau extreia el tren d'aterratge i els motors començaven a detenir-se.
Una porta enmig de la
roca es va obrir, i androides de manteniment van aparèixer per atendre la nau.
Boba va ser observat
mentre seguia al seu pare a través de la porta de servei, la qual es
transformava en l'entrada d'una extensa ciutat subterrània, amb llargs
passadissos i enormes habitacions, totes connectades i il·luminades amb llums,
fent-se ressò dels crits i dels passos.
Encara que semblava
buida. Els habitants eren ombres distants, que es movien amb pressa. Però ningú
va parar esment; ningú es va adonar d'un nen de deu anys caminant darrere del
seu pare.
A mesura que pujaven
les escales que els portaven a l'apartament que els havien donat temporalment,
Jango li va explicar al seu fill que els geonosians en si mateixos eren Drons
que treballaven tot el temps. El seu planeta era un centre industrial de
droides de combat.
–I la gent que fabrica
els droides no són molt més elegants o interessants que els mateixos droides,
–va dir Jango.
–Llavors, per què
estem aquí? –Va preguntar Boba.
–Negocis, –va
contestar Jango Fett. –Qui controla la meva mà…
–... em controla
completament, –va acabar Boba, mirant al seu pare.
–Correcte, –va dir
Jango. Va acariciar el pèl del seu fill i li va dirigir un somriure. –Estic
molt orgullós de tu, fill. Estàs creixent per convertir-te en un gran caçador
de recompenses, com el teu pare.
L'apartament era alt a
la torre de pedra, amb vista cap al desert.
Jango va sortir per
trobar-se amb el seu client, deixant a Boba amb un clar advertiment:
–Has d'estar aquí quan
torni.
Després d'un parell
d'hores sol a l'apartament, Boba va saber que les seves primeres impressions
havien estat correctes. Geonosis era avorrit. Fins i tot més avorrit que
Kamino.
L'avorriment és com un
microscopi. Pot fer que les coses petites semblin grans. Boba va comptar totes
les pedres que hi havia en les parets de l'apartament. Va comptar totes les
esquerdes que hi havia en el sòl.
Avorrit de les
esquerdes i de les pedres, va romandre en l'estreta finestra, observant les
tempestes de pols creuant les planícies i els anells que cobrien el cel damunt
d'ell.
Boba desitjava haver-se
portat algun llibre. L'únic que conservava era el llibre negre que li havia
donat el seu pare, l'únic que no podia obrir. Estava en una caixa amb la seva
roba i les seves velles joguines, no tenia el suficient valor per fer-li un cop
d'ull.
Havia d'entretenir-se
per si mateix. Però com podia aconseguir-ho?
–Has d'estar aquí quan
torni. –Això no significava que no pogués deixar l'apartament. Tan sols
significava que no podia anar-se’n molt lluny.
Boba va sortir al
passadís, tancant la porta darrere d'ell. El passadís de pedra estava tranquil.
Boba podia escoltar al lluny un soroll en auge. Sonava gairebé com el turmentós
Kamino.
Podia haver-hi un oceà
per allà, en aquest desèrtic planeta?
Boba va anar fins al
final del passadís i va intentar escoltar amb més atenció. El soroll era més
suau. Ara sonava com un llunyà tamborineig.
Al final del passadís
hi havia una escala de pedra que baixava. En la part baixa de les escales hi
havia una altra sala. I al final de la sala, una altra escala.
Graons de pedra baixant
en la foscor. Boba els va seguir, seguint el seu instint, pas a pas. Com més
avançava, més fosc es feia.
Com més fosc es feia,
el soroll disminuïa. Sonava com si un gegant copegés un tambor a la llunyania.
Boba tenia la sensació
de què havia anat molt lluny, però no volia tornar. Encara no. No fins que
hagués descobert que és el que estava causant aquest soroll continu.
Llavors al final, va
trobar una escala de cargol que acabava en una sala estreta. La sala acabava en
una porta de gran grandària. El tamborineig era més apagat darrere de la porta
ja que aquesta absorbia gran part del soroll.
A Boba li espantava el
que podia trobar darrere d'ella. Era a punt de donar la volta. Llavors, en la
seva ment, va escoltar la veu del seu pare: “Fes el que més tems, i llavors
trobaràs el coratge que estàs buscant”.
Boba va empènyer la
porta oberta.
BOOM
BOOM
BOOM
No hi havia una
violenta tempesta marina, ni un gegant copejant un tambor.
Però Boba no estava
decebut. El que va veure era fins i tot més impressionant.
Estava mirant una
immensa habitació subterrània, il·luminada amb brillants llums i plena de
figures en moviment. Quan va adaptar la seva vista a la tènue llum, va poder
veure una llarga línia d’acoblament, on enormes màquines de metall estaven
muntant braços i cames, rodes i fulles, caps i torsos. El soroll era
insofrible. Les pesades peces, una vegada fabricades, eren transportades per
sorollosos cinturons a un àrea central, on eren muntades per geonosians per
crear droides de combat, que començaven a funcionar tan aviat com els seus caps
eren muntats.
Els droides ja acabats
marxaven en un llarga fila fins a l'extrem de la caverna, on després de
travessar un arc s'introduïen en la foscor.
Boba va observar-ho,
fascinat. Per a què serien totes aquestes armes de guerra? Era difícil de
creure que hi hagués tants droides de combat i droidekes armats amb làsers i
fulles.
Els va imaginar en
acció, lluitant uns amb uns altres. Era emocionant pensar en això i també una
mica aterridor.
–Ei tu, el d'aquí!
Boba va mirar cap
amunt. Un droide de seguretat s'estava dirigint cap a ell, a través d'un
passadís cap a la porta oberta.
En comptes de tractar
d'explicar que és el que estava fent, Boba va decidir fer el més assenyat. Va
tancar la porta i va córrer.
Has d'estar aquí quan torni. Jango li havia dit.
No acabava de tancar la porta de l'apartament quan va començar a escoltar
trepitjades fora.
Ho he aconseguit per poc! Va pensar Boba alhora
que el seu pare obria la porta.
Dos homes
l’acompanyaven. Un d'ells era geonosià, vestia un elaborat uniforme d'alt
oficial sobre un cos en forma de barril. El seu company vestia amb més
senzillesa, però era d'alguna manera més familiar.
–I com pot veure,
Comte Dooku, hem realitzat grans progressos, –va dir el geonosià.
Era el que el Comte
havia fet. Boba va reconèixer l'altre home.
–No és aquest el Comte
Tyranus? –Li va preguntar Boba al seu pare, el qual sostenia el seu casc de
combat darrere de la porta.
–Sssshhhhh, –li va dir
Jango. –Nosaltres som els únics que ho coneixem per aquest nom.
–Ah, i qui és aquest
jovenet? –Va dir el Comte. –Seràs un magnífic caçador de recompenses un dia.
Va acariciar a Boba en
el cap. El gest era afectuós però la seva mà era freda, i Boba va sentir que
s'estarrufava.
–Sí senyor, –va dir,
apartant-se.
El seu pare li va
llançar una mirada desaprovadora mentre els tres homes caminaven cap a la cuina
de l'apartament per a la seva conferència.
Boba va sentir
vergonya. Havia estat groller. L'esgarrifança havia estat en la seva
imaginació. El Comte Tyranus era el principal patró de Jango Fett. Boba no li
devia tan sols respecte, li devia fidelitat.
–Seràs un caçador de
recompenses algun dia. –Les paraules del Comte sonaven en el cap d’en Boba.
Esperava que un dia es fessin realitat.
El casc de combat del
seu pare penjava de la porta. Boba el va agafar i el va portar a l'habitació.
Volia veure com era
per dins. Volia saber com se sentia sent Jango Fett.
Va tancar la porta
darrere seu i va posar el casc damunt del cap, va obrir els ulls i…
–Uau!
Boba esperava que dins
del casc hi hagués foscor, però no era així.
Hi havia tot tipus de
dispositius i monitors per l'interior de la placa frontal. Molts d'ells eren
sistemes d'armes o de supervivència.
COETS DARD
RAIG SÒNIC
GUANTELLET LLANÇA-CABLE
MOTXILLA COET
BOTES CLAVETEJADES
CENTRE DE
COMUNICACIONS
TELÈMETRE
Era com estar a la
sala de control d'una petita nau, compacta i eficient. Però era molt pesat.
Boba amb prou feines podia moure el cap. Se l’estava començant a treure quan...
Clic.
Boba va sentir com la
porta de l'habitació s'obria. Oh, oh.
S'havia ficat en un gran problema!
Però no, Jango Fett
s'estava rient quan Boba es va treure el casc del cap.
–No et preocupis,
fill, la teva pròpia armadura se t'ajustarà molt millor.
Boba va mirar els ulls
del seu pare.
–La meva pròpia
armadura?
–Quan siguis més gran,
–va dir Jango. –Aquesta armadura de combat me la van donar els mandalorians. Tu
tindràs la teva pròpia algun dia, quan et converteixis en un caçador de
recompenses.
–I m'ensenyaràs a
utilitzar-la? –Va preguntar Boba.
–Quan arribi el dia,
tal vegada no estigui allà, –va dir Jango. –Has d'aprendre-ho per tu mateix.
–Però...
–Sense peros, –va dir
Jango. Va intentar un somriure. –No et preocupis. El teu moment encara no ha
arribat.
Li va començar a
acariciar en el cap. En aquesta ocasió, no va tenir cap esgarrifança.
Més tard aquella nit,
Boba va escoltar un soroll estrany. Però no era el repicar que havia escoltat
abans. Tampoc eren els roncs del seu pare, els quals procedien del llit del
costat.
OOOOWOOOO!
Era quelcom llunyà i
increïblement solitari.
Es va acostar fins a
la finestra i va mirar fora. La nit a Geonosis era tan lluminosa com havia
estat el dia en el nuvolós Kamino. El planeta d'anells taronges llançava una
suau llum sobre els deserts de sorra.
Hi havia un pujol
vermell més enllà de la ciutat d'estalagmites. Era travessat per estrets
caminois que brillaven, com si estigués pavimentat amb diamants.
El pujol semblava
interessant però estava fora dels límits de les zones segures. Jango Fett li
havia dit que hi havia animals salvatges anomenats massifs que poblaven les
roques i penya-segats.
OOOOWOOOO!
Aquí estava una altra
vegada, aquest solitari, udol gemegós. Un
massiff, va pensar Boba. Sonava més fervent que ferotge.
Coneixia aquest
sentiment.
Volia retornar l'udol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada