L'atac dels clons (XX)

Anterior

Capítol 20

No veia gran cosa amb els ulls. Tot just podia obrir-los de com d’inflats i plens de crostes que els tenia per les pallisses. Tampoc sentia molt bé, ja que els sons que l'envoltaven eren incessantment tallants i amenaçadors. I tampoc sentia amb el cos, ja que només trobava dolor en ell.

No, Shmi s'havia refugiat al seu interior, i revivia aquells moments del passat en els quals Ànakin i ella eren esclaus d’en Watto. No era una vida fàcil, però tenia a Annie amb ella, i això feia que Shmi pogués recordar aquells temps amb grat. Només ara, estant tan distant la possibilitat de tornar a veure el seu fill, apreciava de veritat tot el que havia trobat a faltar al noi en els últims deu anys. Totes les vegades en què havia mirat el cel nocturn, ho havia fet pensant en ell, imaginant-se’l solcant la galàxia, rescatant els oprimits, salvant a planetes sencers de terribles monstres i malvats tirans. Però sempre havia esperat tornar a veure l’Annie, sempre havia esperat que un dia aparegués a la granja d'humitat, amb aquest somriure entremaliat que podia il·luminar una habitació, saludant-la com si mai s'haguessin separat.

Shmi havia estimat a Cliegg i a Owen. I molt. Cliegg havia estat el seu rescatador, el seu cavaller de brillant armadura, i Owen el fill que havia perdut, sempre compassiu, sempre feliç d'escoltar les seves interminables històries de les gestes d'Ànakin. I Shmi estava començant a estimar la Beru. Qui podria deixar de fer-ho? Beru era una combinació molt especial de compassió i tranquil·la força interior.

Però, tot i la bona fortuna que havia portat a aquestes tres persones a la seva vida, millorant-la un milió de vegades, Shmi Skywalker sempre es va reservar un lloc especial en el seu cor per Annie, el seu fill, el seu heroi. I ara, semblant-li que la fi dels seus dies era imminent, els pensaments d’Shmi es concentraven en els records que tenia d'Ànakin, alhora que el buscava amb el cor. Ell sempre havia estat diferent als altres, amb aquestes sensacions que tenia, sempre connectat amb aquesta misteriosa Força. Els Jedi que van anar a Tatooine havien vist això en ell amb molta claredat.

Potser Annie fos capaç de sentir el seu amor per ell. Ella el necessitava, necessitava completar el cicle, fer que el seu fill veiés que, malgrat tot, malgrat els anys perduts i de la gran distància que els havia separat, ella sempre li havia estimat de manera incondicional, i que pensava en ell de forma constant.

Annie era el seu consol, el seu lloc on amagar-se del dolor que els tusken li causaven, i seguirien causant-li, al seu castigat cos. Tots els dies la torturaven una mica més, clavant-li agusades llances o colpejant-la amb pals roms i fuets curts. Tot i que no sabia parlar el seu aspre llenguatge, Shmi s'adonava que els movia alguna cosa més que el simple desig d'infligir mal. Aquesta era la manera que tenien els tusken de mesurar als seus enemics, i els seus gestos i el to de la seva veu mostraven que ella els havia impressionat.

No sabien que la seva resistència naixia de l'amor d'una mare. Que sense el record d'Annie, i l'esperança que ell pogués sentir l'amor que li professava, segurament s'hauria rendit molt abans, i s'hauria permès morir.

***

Ànakin va frenar la motojet a la cresta d'una enorme duna i va estudiar el desert de Tatooine a la pàl·lida llum de la lluna plena. No gaire lluny, sota ell, va veure un campament aixecat al voltant d'un petit oasi, i va saber a l'instant, abans de veure una sola figura, que era un campament tusken. Podia sentir la seva mare en ell, podia sentir el seu dolor.

Es va acostar més, estudiant les cabanes de palla i pells a la recerca de senyals que li indiquessin quina era la finalitat de cadascuna. Li va cridar l'atenció una especialment sòlida a la vora de l'oasi. Semblava menys preparada que les altres, però estava construïda de forma més resistent. Quan es va acostar una mica, això li va intrigar encara més, i va notar que era l'única barraca vigilada, havent-hi dos tusken flanquejant l'entrada.

–Oh, mama –va murmurar Ànakin.

Va creuar el campament silenciós com una ombra, anant de tenda en tenda, enganxant-se a les parets i arrossegant-se pels espais oberts, apropant-se a poc a poc a la barraca on sentia que tenien a la seva mare. Per fi va estar davant d'ella, i va posar les mans contra la suau paret de pells. Sentint les emocions i el dolor de la persona que estava dins. Una ràpida mirada a la part davantera li va mostrar que els dos guàrdies tusken eren a curta distància de la porta.

Ànakin va treure i va connectar el sabre làser, i es va ajupir, tapant la seva brillantor tot el que li era possible. Va enfonsar la fulla d'energia a la tenda i va tallar el material amb facilitat, arrossegant-se dins sense parar si més no a comprovar si hi havia algun tusken dins.

–Mare –va tornar a dir, i les cames li van flaquejar.

El lloc estava il·luminat per dotzenes d'espelmes i per un raig de la pàl·lida llum de la lluna que brollava d'un forat al sostre, il·luminant la figura d’Shmi, lligada contra una reixa d'un costat de la barraca. Tenia els braços estirats, lligats pels ensangonats canells, i el seu rostre, quan el va moure, evidenciava senyals de setmanes de tortura.

Ànakin la va alliberar ràpidament i la va agafar suaument en braços per dipositar-la a terra.

–Mare... mare... mare –va xiuxiuejar.

Sabia que era viva, encara que ella no respongués immediatament i el seu cos estigués tan flàccid. Podia sentir-la amb la Força, però era una sensació molt, molt feble.

Li va bressolar el cap i va seguir repetint el seu nom, amb suavitat, i per fi, les parpelles d’Shmi es van moure, obrint-se tot el que podien amb la inflor i la sang seca.

–Annie? –va xiuxiuejar ella. Ell va notar que xiulava quan intentava parlar, i va saber que tenia diverses costelles trencades–. Annie? Ets tu?

A poc a poc, els seus ulls es van començar a enfocar, i ell va poder veure que en el seu castigat rostre es formava un feble somriure de reconeixement.

–Estic aquí, mare –li va dir–. Ja estàs fora de perill. Aguanta. Vaig a treure't d'aquí.

–Annie? Annie? –va respondre ella, i va inclinar el cap com solia fer-ho quan Ànakin era un nen, semblant divertida amb ell–. Estàs molt, maco.

–Conserva les teves forces, mare –va dir, intentant calmar-la–. Hem de sortir d'aquí.

–Fill meu –va seguir dient Shmi, i no semblava estar en el mateix lloc que Ànakin, sinó en un altre més segur–. El meu fill... crescut. Sabia que tornaries amb mi. Sempre ho vaig saber.

Ànakin va intentar dir-li que no es mogués i que estalviés forces, però les paraules no van arribar a sortir de la seva boca.

–Estic molt orgullosa de tu, Annie. Molt orgullosa. T'he trobat molt a faltar.

–Jo també t'he trobat a faltar, mare, però ja en parlarem després...

–Ara estic completada –va anunciar Shmi, i va mirar fixament, més enllà d'Ànakin, més enllà del forat del sostre, potser a la brillant lluna.

Ànakin, en algun lloc del seu interior, ho va comprendre.

–Segueix amb mi, mare –va suplicar, i va haver d'esforçar-se perquè la desesperació no es reflectís en la seva veu–. Faré que et posis bé. Tot... sortirà bé

–T’estimo... –va començar a dir Shmi, però després es va quedar molt immòbil, i Ànakin va veure que la llum abandonava els seus ulls.

Ànakin amb prou feines podia contenir l'alè. Amb la mirada desencaixada, incrèdul, va abraçar a Shmi contra el seu pit i la va bressolar durant una llarga estona. No podia haver mort! No podia! Va tornar a apartar-la, mirant-la als ulls, pregant en silenci que li respongués. Però en ells seguia sense haver llum, ni vida. La va abraçar amb més força, bressolant-la.

Llavors, la va dipositar a terra i li va tancar suaument els ulls.

Ànakin no sabia què fer. Va romandre allà, immòbil, observant a la seva mare morta, i després va alçar la mirada, els seus ulls blaus refulgint per l'odi i la ràbia. Pel seu cap van passar tots els esdeveniments recents de la seva vida, preguntant-se si podria haver fet les coses d'una altra manera, haver-les fet millor, perquè Shmi seguís amb vida. Es donava compte que, per començar, mai hauria d'haver-la deixat allà, mai hauria d'haver permès que Qui-Gon se l’emportés de Tatooine sense emportar-se també a la seva mare. Ella va dir que estava orgullosa d'ell, però com podia ser mereixedor d'aquest orgull si ni tan sols havia pogut salvar-la?

Volia que Shmi estigués orgullosa d'ell, volia explicar-li tot el que li havia passat a la vida, el seu entrenament de Jedi, totes les bones obres que havia fet i, sobretot, volia parlar-li de la Padmé. Oh, com li hauria agradat que la seva mare conegués la Padmé! L'hauria estimat molt. Com no anava a estimar-la? I Padmé l'hauria estimat a ella.

Què anava a fer ara?

Van passar els minuts i Ànakin encara hi era, immòbil per la confusió, per una ràbia que anava en augment i pel sentiment més profund de buit que havia conegut mai. Només quan va començar a banyar-lo la pàl·lida llum de la lluna, fent que la llum de les espelmes semblés encara més feble, va recordar on es trobava.

Va mirar al seu voltant, preguntant-se com podria treure d'allà el cos de la seva mare, ja que no pensava deixar-lo amb els guerrers tusken. Però, amb prou feines podia moure’s. Tot semblava no tenir sentit, tots els seus gestos eren absurds.

En aquest moment, l'únic sentit, l'únic objectiu, que se li va ocórrer era el de desfogar la ràbia que s'acumulava en ell, una ràbia per perdre algú a qui no desitjava renunciar.

Una petita part d'ell va avisar que no cedís en aquesta ràbia, advertint-li que aquestes emocions pertanyien al Costat Fosc.

Llavors va mirar a Shmi, immòbil, semblant en pau, però coberta amb les proves del dolor patit pel seu pobre cos en els últims dies.

El padawan de Jedi es va posar dempeus i va agafar el sabre làser, girant-se després resoltament per sortir per l'entrada.

Els dos guàrdies tusken van llançar un crit i van alçar les seves llances, corrent cap a ell, però la fulla blavosa es va encendre i Ànakin va acabar amb ells en un fogonada de llum assassina, a l'esquerra i a la dreta.

La ràbia no estava sadollada.

***

El Mestre Yoda estava sumit en la seva meditació, mirant al Costat Fosc, quan va sentir una sobtada descàrrega de ràbia, d'ultratge més enllà de tot control. Els ulls del diminut Mestre es van obrir de cop davant l'aclaparadora força d'aquesta ira.

I llavors va sentir una veu, una veu familiar, cridant: "No, Ànakin! No! No ho facis!"

Era Qui-Gon. Yoda sabia que era Qui-Gon. Però ell estava mort. S'havia convertit en un amb la Força! En aquest estat no es podia retenir la consciència i el sentit del jo, però tampoc es podia parlar.

No obstant això, Yoda havia sentit aquesta crida fantasmal, i en aquest profund estat de meditació, els seus pensaments estaven tan clars com ho estaven sempre; el Mestre Jedi sabia que no s'havia equivocat.

Llavors va voler concentrar-se en això, potser intentar seguir aquesta crida fins al seu fantasmal origen, però no va poder fer-ho, una altra vegada aclaparat per aquest arravatament de ràbia i dolor i... poder.

Va fer un soroll i es va inclinar cap endavant, sortint del seu tràngol quan es va obrir la porta i va entrar Mace Windu.

–Què passa? –va preguntar Mace.

–Dolor. Patiment. Mort! Una cosa terrible ha passat, em temo. El jove Skywalker pateix. Terriblement pateix.

No li va explicar a Mace la resta, que el patiment d'Ànakin en manifestar-se en la Força havia despertat d'alguna manera l'esperit del Mestre Jedi mort, que li havia descobert. Estaven passant massa coses.

Aquesta incorpòria veu familiar estava en els pensaments d’en Yoda. Doncs, si era cert, si havia sentit el que estava segur d'haver sentit...

***

Ànakin també havia sentit la veu d’en Qui-Gon, suplicant que es contingués, que rebutgés la ira. Però no l'havia reconegut, doncs estava massa ple de dolor. Va veure a una femella tusken a un costat, davant una altra de les tendes, portant una galleda d'aigua bruta, i va veure una cria a l'ombra d'una altra tenda propera, mirant-lo amb expressió incrèdula.

Llavors es va moure, encara que a penes era conscient dels seus actes. I amb la seva fulla rutilant va córrer. La femella tusken cridà empalada.

Tot el campament va semblar avivar-se llavors, sortint tusken de cada tenda, molts d'ells armes en mà. Però Ànakin ja s'havia sumit en la dansa de la mort, en l'energia de la Força. Saltava a grans distàncies, d'una tenda a una altra, movent la seva arma abans inclús d'aterrar, abans fins i tot que els tusken s'adonessin de què havia saltat entre ells.

Un altre va arribar fins a ell, atacant-lo amb una llança, però Ànakin va alçar una mà i va aixecar una paret d'energia amb la Força, sòlida com la pedra. A continuació el va empènyer amb aquesta mà, i el llancer tusken va volar lluny, a trenta metres, travessant la coberta d'una altra cabana.

Ànakin corria, i saltava, movent la seva arma a esquerra i dreta com una figura borrosa, fent caure a un tusken amb cada cop, clavant-los tremolosos a terra, deixant en cada estocada una despulla de tusken en el terreny.

Aviat no va quedar ningú per enfrontar-se a ell; van intentar fugir, però Ànakin no ho pensava permetre. Va veure que un grup es ficava corrent en una cabana i va buscar en la distància, fins a trobar un gran penyal. Aquest va volar davant la seva invocació, travessant la sorra, aixafant a un tusken que fugia.

Ànakin va deixar anar el penyal sobre la cabana plena de tusken, aixafant-los a tots.

I llavors es posà a córrer, cada gambada augmentada per la Força, avançant a les criatures que fugien, matant-les a totes, fins a l'última.

Ja no se sentia buit. Sentia una onada d'energia i poder superior a tot el que havia conegut abans, ple en la Força, ple de poder, ple de vida.

I llavors tot va acabar, bruscament, i Ànakin es va veure enmig de les ruïnes del campament, envoltat de dotzenes i dotzenes de guerrers tusken morts, i només quedava una única barraca dreta.

Va apartar el sabre làser i va caminar fins a la barraca, on va agafar en els seus braços, delicadament i reverencialment el cos de la seva mare.

Següent