Foc creuat (XII)

Anterior

Capítol 12

–Em dic Garr, –va dir el visitant asseient-se al peu del llit, estenent la mà.

Boba la va agafar amb cautela.

–Teff –va dir ell, recordant el nom que havia inventat pels Jedi. (En aquest moment desitjava haver estat més creatiu.) Es va asseure i va moure el cap. –He hagut de quedar-me adormit. Quant temps he estat dormint?

–Un munt, –va dir Garr. –Un dia estàndard, segons el rellotge de la nau. Ens adonem quan hi ha algú nou: has estat en un tanc bacta, encara es nota en l'olor. On et van recollir, si es pot saber?

–De Raxus Prime, –va dir Boba.

–Aaggg. És tan dolent com la gent diu?

–Pitjor, –va confiar Boba. Va decidir canviar de tema. –D'on ets, bé, on et van recollir?

–D’Excarga–, va dir Garr. –Els meus pares són comerciants de mineral. Quan els separatistes van arribar per prendre el control de les nostres instal·lacions de processament de mineral, es van emportar a tots com a presoners, així que els meus pares em van amagar. Més tard, quan la República contraatacà, em van rescatar, però no vaig poder trobar als meus pares. I què ha estat dels teus pares?

–Els meus pares?

Garr va assenyalar el Saló d'orfes.

–Tots nosaltres estem aquí perquè vam ser separats dels nostres pares. De vegades penso que per això se'ls anomena separatistes. –Què ha estat dels teus pares? Han estat capturats, o, ja saps...

Garr es va mostrar reticent a dir la paraula. Boba no ho estava.

–Mort–, va dir. –El meu pare va ser assassinat. Ho vaig veure.

Boba va mirar cap avall i va veure que estrenyia els punys. Es va preguntar si havia d'informar al seu nou amic que no eren els separatistes els qui havien matat al seu pare, que eren els Jedi els qui havien estat els causants.

–Ho sento, –va dir Garr. –Què li va passar a la teva mare? Si no et molesta que t'ho pregunti.

–No em molesta que m'ho preguntis, –va dir Boba, –sempre que a tu no t'importi que no et contesti.

–Molt bé. –Garr es va aixecar i va tirar de la mà de Boba. –Anem a buscar una mica de menjar. La cuina tanca en pocs minuts, i la majoria dels xavals han acabat, per la qual cosa tindrem una mica de pau i tranquil·litat.

Durant els següents dies, i per primera vegada en la seva vida, Boba tenia un amic. Amb prou feines s’ho podia creure. Va decidir no qüestionar-ho, simplement acceptar-ho com una de les sorpreses que li proporcionava la vida. Per naturalesa –i per experiència– sospitava de qualsevol que estigués prop d'ell, doncs no duraria molt... Però ara estava... gaudint de la situació.

Garr era el millor per divertir-se. Quan no estaven explorant la nau, els dos jugaven al sàbacc o simplement romanien en les seves lliteres i es quedaven parlant, intentant ignorar el caos i la bogeria de la resta d'orfes.

Hi havia altres nens de la seva edat, però Garr els evitava, i Boba també ho feia. Podien preguntar massa coses. Per què molts dels orfes eren massa joves, Ulu estava massa ocupat amb els “mocosos de l'espai” (com els anomenava Garr) com per preocupar-se pel que estaven fent els orfes de major edat.

Tots els orfes tenien prohibit rondar per la nau sense anar acompanyats, però això és exactament el que feien Garr i Boba, dient-li a Ulu que anaven a una de les biblioteques de la nau a buscar un llibre (el que no anaven a fer de cap manera, ja que tots els manuals militars que tenien eren avorrits), de fet el que estaven fent era explorar interminables passadissos de la nau.

Boba va compartir el seu descobriment amb Garr, que ningú li parava esment a un nen de deu anys. I era veritat. Els soldats o els membres de la tripulació anaven pels passadissos assumint simplement que els dos amics tenien alguna altra responsabilitat, i no es fixaven en ells en absolut.

A Garr no li interessaven els polítics, però les naus si que li interessaven.

–Aquesta és la nau d'assalt més avançada de la flota de la República. –El seu amic l’hi havia explicat. –Hi ha prop de quinze mil soldats, amb les armes més avançades. Tots són iguals. Crec que són clons.

–Imagina-t'ho, –va dir Boba. Es preguntava que pensaria Garr si sabés el veritable origen dels clons.

El lloc favorit d’en Garr era la badia de càrrega posterior, on els caces estel·lars estaven alineats per ser armats i atesos per droides atrafegats.

–Puc pilotar un d'aquests, –va dir Boba. Va lamentar el que havia dit al moment, havia anat massa lluny.

–De debò? –va preguntar Garr. –Qui t'ha ensenyat? El teu pare?

Boba va assentir.

–La meva mare hagués sofert un atac, –va dir Garr. –Què pensava la teva mare que ja pilotessis un caça estel·lar sent tan jove?

–Si et vaig a dir la veritat, no ho sé, –va dir Boba. –Mai l'hi vaig preguntar.

Boba sabia que les seves paraules sonaven buides. Ell també se sentia buit.

El lloc favorit d’en Boba en la nau era la cúpula d'observació posterior. Una habitació petita i freda sota una cúpula de plexiglàs clar, en general buida, ja que la tripulació estava massa ocupada com per mirar les estrelles i els soldats no li donaven gens d’importància en allò que no fos la guerra i la disciplina.

La nau estava viatjant a través de l'espai normal, la qual cosa significava que les estrelles no passaven com estels fugaços (o el que semblaven estels fugaços) com ho feien a l’hiperespai. Malgrat que la nau viatjava a milers de quilòmetres per segon, l'espai era tan enorme que la nau semblava com si estigués parada.

Dempeus o assegut en un banc sota la cúpula, Boba va veure un mar d'estrelles que s'estenia en totes les direccions. No hi havia planetes visibles, tan sols gegants gasosos, estavelles nanes, quàsars, i l'ocasional taca negra que marcava la ubicació d'un forat negre. Les diferents galàxies semblaven molinets de foc.

–Bé, ja hem vist l'espai, i és avorrit! –Garr havia estat sempre més interessat en aventures que en l'astronomia. –Trobem alguna cosa a fer.

–Espera només uns minuts...– a Boba li agradava el que veia, li agradaven els somnis que tenia, però encara li agradava més mirar fixament l'espai. Somiava amb el dia en què recuperés l'Esclau I, i experimentés el vol entre les estrelles per si mateix.

Mentre exploraven els passadissos de la nau, Boba i Garr solien haver d'apartar-se de formacions de soldats clon desfilant cap al menjador o la badia principal d'atracada preparats per sortir per a la batalla.

–Penso que són esgarrifosos, –va dir Garr.

–Jo també ho penso, –va dir Boba.

–Si els veus sense els seus cascos, tots semblen iguals, –va dir Garr.

Els soldats anaven d'un lloc a un altre, o s'asseien en les seves lliteres polint els seus làsers de gas Tibanna. No parlaven amb ningú que no compartís el seu mateix rang, i molt rarament parlaven amb algú, i mai es van adonar dels dos nens de deu anys que caminaven entre ells. Sempre viatjaven en grups, de quatre, sis, deu, sempre amb algú més. No els agradava estar sols.

No li van parar esment a Boba ni a Garr mentre seguien anant a tots els llocs junts. Van veure les immenses granges hidropòniques, ateses per droides, que convertien les deixalles en aire i aigua, tal com ho feien els boscos i les prades d'algues als planetes. Van veure els immensos motors de plasma, a cura d’androides i a uns pocs membres de la tripulació molt atrafegats. Van veure als soldats clon, que mai estaven entusiasmats, mai avorrits, sense parar de netejar les seves armes.

Després d'uns dies d'exploració, ja havien cobert gairebé tota la vasta nau d'assalt, excepte un àrea.

El pont.

–Donaria el que fos per entrar en el pont! –Va dir Garr. –Fins i tot ho he intentat una vegada, però no vaig poder colar-me. No es permet l'entrada als nens! El pont és on els Jedi passen el temps, ja saps.

–I a qui li importa? –Va dir Boba. Com menys veiessin als Jedi, molt millor. Per sort, semblaven haver perdut l'interès per ell després de la sorpresa d'haver-lo trobat a Raxus Prime.

–A mi m'importa! –Va dir Garr. –Admiro als Jedi. Són els guardians de la civilització, sacrificant-se a si mateixos perquè els altres puguin viure en pau. Desitjaria que em trobessin sensible per a la Força i m'entrenessin com a un Jedi. No ho desitges tu també?

–Jo no, –va dir Boba. Va pensar a explicar-li la veritat a Garr, que odiava als Jedi, i volia ser un caçador de recompenses, com el seu pare.

Però al final va decidir no fer-ho. Hi ha un límit quant a confiar en algú, fins i tot quan aquest és el teu millor amic.

Garr també tenia un secret, almenys pel que Boba podia deduir.

O almenys, hi havia un misteri sense esclarir.

El misteri era si Garr era un noi o una noia. Boba havia passat tant temps sense donar-li importància que ara li feia vergonya preguntar-ho. Però Boba ja sabia prou com perquè la vergonya el detingués (Això era una part de la saviesa)

–Garr, –li va dir un dia mentre corrien per un llarg passadís, –t'importa si et faig una pregunta?

–En absolut, –va dir Garr. –Sempre que a tu no t'importi que no et contesti.

–Em sembla correcte, –va dir Boba, reconeixent les mateixes paraules que li havia dit a Garr quan ell havia preguntat sobre la seva mare. –Ets un noi o una noia?

–Vols dir, com mascle o femella?

–Sí, bé, ja saps.

–Realment, no ho sé, –va dir Garr. –Vull dir, sé el que em vols preguntar, però encara no sé si sóc un mascle o una femella. Al meu planeta no es determina fins als tretze anys.

–Determina?

–En algun moment sobre l'edat dels tretze anys, els nostres cossos canvien, i es converteixen en mascle o en femella. Fins llavors, és quelcom, ja saps, que està en l'aire.

–Bé, –va dir Boba. –Només estava preguntant.

–Fa que hi hagi alguna diferència? –Va preguntar Garr.

–A mi no.

–Perfecte. Desitjaria que tothom fos com tu, Teff. No t'has preguntat alguna vegada per què no vaig amb els altres nens de deu anys? Volen tractar-te d'una manera, si ets un nen, i d'una altra manera, si ets una noia, i no hi ha un punt intermedi. No hi ha manera de ser només un nen, només una persona.

–Quina estupidesa–, va dir Boba. Però ell no es va sorprendre. Sempre havia pensat que la majoria de les persones, incloent la majoria dels nens, eren una mica curtets. –No poden tractar a algú solament com a un amic?

–No, –va dir Garr. –Però anem-hi! Trobem alguna cosa a fer!

Van marxar de nou.

El transport de tropes va navegar lentament (per sota de la velocitat de llum) a través de l'espai normal, a la recerca de les forces separatistes. No va haver-hi més batalles, encara que es van escoltar rumors d'altres batalles que tenien lloc en tota la República.

–La nau saltarà a l’hiperespai molt ràpid–, va dir Garr un dia. –Ens portaran a un dels mons centrals, probablement Bespin, on ens deixaran en algun orfenat. Espero que continuem junts.

–Jo també ho espero–, va dir Boba. Ell no volia dir-li al seu amic que el que desitjava no anava a succeir. Boba no tenia intenció d'anar a un orfenat.

Següent