L'atac dels clons (VII)

Anterior

Capítol 7

El caçador de recompenses estava còmodament parat a la cornisa, a un centenar de pisos d'altura dels carrers de Coruscant, vestint una armadura gris una mica passada de moda, amb cremades d’incomptables trets làser, però encara innegablement efectiva. També el seu casc era gris, exceptuant una vora blava que li creuava els ulls i que li baixava des les celles a la barbeta. La seva posició semblava una mica precària atesa la força del vent en aquesta altura, però això no preocupava a algú tan àgil i hàbil com Jango, propens a entrar i sortir de llocs difícils.

A l'hora justa, un speeder va frenar al costat de la cornisa i es va quedar allà surant. Zam Wesell, sòcia d’en Jango, va assentir amb el cap i va sortir del vehicle, saltant amb gràcia i lleugeresa a la cornisa, just davant d'unes lluminoses finestres anunci. Portava tapada la part inferior de la cara amb un vel vermell, però no per modèstia o per algun estil de la moda. Igual que tota la resta amb el que anava vestida, des de la pistola làser a l'armadura i les altres armes amagades i igualment letals que portava, el vel de la Zam era una cosa pràctica que ocultava els seus trets de clawdita.

Els clawdites eren una espècie de la qual es desconfiava per motius obvis.

–Saps ja, que hem fallat? –va preguntar Jango, anant directe a l'assumpte.

–Em vas dir que matés als de la nau de Naboo –va dir la Zam–. I jo vaig anar a per la nau, però ells van usar un esquer. Tots els que anaven a bord han mort.

Jango la va mirar fent una ganyota, i no es va molestar a dir que estava esquivant la qüestió.

–Aquesta vegada caldrà provar amb una cosa més subtil. El meu client s’impacienta. No hi pot haver més errors.

Després de dir això, va lliurar a Zam un tub buit i transparent, d'uns vint centímetres de llarg, que contenia dues criatures multípodes i blanquinoses que abastaven tota l'extensió del contenidor.

–Kouhun –va explicar–. Són molt verinosos.

Zam Wesell va alçar el tub per examinar més de prop aquests meravellosos assassins, i els seus ulls van brillar excitats i les galtes s’inflaren quan la seva boca es va eixamplar sota el vel. Va tornar a mirar a Jango i va assentir.

Segur que ella li havia comprès. Jango va assentir i va començar a caminar per la cornisa en direcció al seu propi speeder. Es va aturar abans de pujar a ell, i va mirar cap a l'assassina que havia contractat.

–Aquesta vegada no pot haver-hi errors –va dir.

La clawdita va saludar, donant-se un copet al front amb el tub que contenia els letals kouhun.

–Fes-t’ho com puguis –li va ordenar Jango, i va marxar.

Zam Wesell es va tornar en direcció al seu propi speeder i es va treure el vel. Els seus trets van començar a canviar amb prou feines ho va fer, estirant la boca, enfonsant-se els ulls negres amb unes conques més delicades i allisant-se les arrugues del front. Per quan es va guardar el vel en una butxaca, ja havia assumit una forma de femella humana atractiva i ben proporcionada, de trets foscos i sensuals. Fins i tot les seves robes semblaven diferents i li queien amb gràcia sota el rostre.

A poca distància d'allà. Jango va assentir aprovador i es va allunyar. Havia d'admetre que Zam Wesell tenia certs avantatges en el seu treball per ser una clawdita, una metamorfa.

***

El vast Temple Jedi s'alçava en una plana allisada. A diferència de molts dels edificis de Coruscant, monuments a l'eficiència i al disseny pràctic, aquest edifici era una obra d'art, amb moltes columnes adornades i suaus, i arrodonides línies que atreien la vista i la recreaven. En moltes zones hi havia baix relleus i estàtues, i les llums estaven disposades en diferents angles per distorsionar les ombres i formar dibuixos misteriosos.

L'interior del Temple no era diferent. Era un lloc de meditació, un lloc on el disseny convidava a la ment a vagar i explorar, un lloc on les línies demanaven ser interpretades. L'art era tan important per a un Cavaller Jedi com el seu entrenament de guerrer. Molts dels Jedi, passats i presents, consideraven l'art com un llaç conscient amb els misteris de la Força, de manera que les escultures i retrats que s'alineaven en els salons eren molt més que simples rèpliques, eren interpretacions artístiques dels grans Jedi allà representats, i que deien per les seves formes el que els mestres retratats podrien haver dit amb paraules.

Mace Windu i Yoda caminaven lentament per un polit i decorat passadís d'escassa llum, en direcció a una sala brillantment il·luminada.

–Com és que no vam poder avançar-nos amb aquest atac a la Senadora? –preguntava Mace, negant amb el cap–. No hauria d'haver estat una sorpresa per als prudents d'esperit, i fàcil de predir per nosaltres.

–Aquesta pertorbació en la Força el futur ennuvola –va replicar el seu acompanyant. El diminut Jedi semblava cansat.

Mace comprenia bé l'origen de la seva fatiga.

–La profecia s'està complint. El Costat Fosc creix.

–I només els qui en el Costat Fosc estan, sentir el que espera en el futur poden –va dir en Yoda–. Només mirant al Costat Fosc veure podrem.

Mace va emprar un moment per acceptar aquest comentari, ja que el que havia dit no era una qüestió d'escassa rellevància. En absolut. El viatge als confins del Costat Fosc era una cosa que no s’havia de prendre a la lleugera. Més preocupant encara era el fet que el Mestre Yoda cregués que la pertorbació de la Força sentida per tots els Jedi estigués tan arrelada al Costat Fosc com per ser un presagi en si mateixa.

–Han passat deu anys i els Sith segueixen sense mostrar-se –comentà Mace, atrevint-se a dir-ho en veu alta.

Als Jedi no els hi agradava ni esmentar als seus majors enemics, els Sith. En el passat s'havien atrevit a creure moltes vegades que havien aconseguit eradicar-los, que la seva vil pudor havia desaparegut de la galàxia, i a tots els hauria agradat poder negar l'existència dels misteriosos habitants de la Força Fosca. Però era una cosa que no podien fer. No hi havia cap dubte, ni es podia negar que qui havia matat a Qui-Gon Jinn deu anys enrere a Naboo havia estat un Lord Sith.

–Creus que els Sith estan darrere de l'actual pertorbació? –es va atrevir a preguntar Mace.

–A l’aguait estan –va dir Yoda amb resignació–. Una certesa això és.

Per descomptat. Yoda es referia a la profecia que el Costat Fosc s'alçaria i que naixeria algú que portaria l'equilibri a la Força i la galàxia. Aquest individu potencial ja era conegut entre ells, i això també produïa certa trepidació en aquests salons.

–Creus que l'aprenent d'Obi-Wan podrà portar l'equilibri a la Força? –va preguntar Mace.

Yoda va deixar de caminar i es va tornar lentament per mirar a l'altre Mestre, la seva expressió revelava tal gamma d'emocions que va recordar a Mace que en realitat no sabien què podia significar això de portar equilibri a la Força.

–Només si ell seguir el seu destí tria –va respondre Yoda i de la mateixa manera que va succeir amb la pregunta d’en Mace, la resposta va penjar en l'aire entre ells: un credo fet paraules que només podia comportar més incertesa.

Els dos comprenien quins eren els llocs als quals, almenys uns quants Jedi, haurien de viatjar per trobar la veritable resposta, i que aquests llocs, llocs emocionals que no físics, molt ben podien posar-los a prova a tots fins al límit de la seva habilitat i sensibilitat.

Van reprendre el seu camí i l'únic so que es va sentir va ser el dels seus passos. Però tant un com l'altre sentien encara a les orelles el ressò de les terribles paraules del diminut Mestre Jedi.

–Només mirant al Costat Fosc veure podrem.

Següent