Jocs perillosos (V)

Anterior

Capítol 5

Els dits d'Ànakin buscaven el seu sabre làser. L'última vegada que Sebulba l'havia amenaçat, només havia estat un nen i estava desentrenat. Ara podia despatxar a Sebulba abans que el dug aconseguís parpellejar.

Però va veure immediatament que Sebulba no el va reconèixer. La seva mirada era hostil, però l'hostilitat no era personal. No tenia ni idea que Ànakin era el jove esclau que li havia humiliat en una cursa anys abans.

Ànakin va somriure de nou.

El somriure va enfurismar a Sebulba.

–Per què somrius? I com t'atreveixes a intimidar al meu fill!

–Ell no m’estava intimidant, pare, –va gemegar Hekula en huttès–. Jo estic intimidant-lo!

–Estaves fent un pobre treball, –va respondre Ànakin en huttès–. Però això no em sorprèn.

–Com t'atreveixes! –va rugir Sebulba–. Prepara't per morir!

Deland ràpidament es va moure entre ells.

–Qui parla de morir? –va dir en un to jovial–. Guardem-ho per a la Cursa de beines. Oi, Hekula? Jo em preocuparia més de xocar que dels espies, si estigués en el teu lloc. T'he vist córrer!

El llarg cap d’en Hekula es va llançar cap a Deland.

–T'ofegaràs en la meva pols, fill de raft!

Sebulba era més llest que el seu fill. Va somriure amb cura i va llançar una mirada a Djulla, que estava al costat de la Beina de carreres d’en Hekula, preparant un refrigeri per als dos dugs.

–Espero que estigueu vius per veure a la vostra germana escombrar el terra sota els nostres peus, –va xiuxiuejar ell–. Durant els propers cinquanta anys!

Ànakin i Deland es van tensar, preparats per colpejar. Amb la provocació d’en Sebulba Ànakin va escoltar tota la crueltat que ell i la seva mare havien resistit sempre.

Doby va agafar les vores de les túniques d'Ànakin i Deland.

–Passeu d’ells, –va murmurar ell–. Guanyarem la cursa. Aquesta és la nostra millor venjança.

Ànakin va veure la mà d’en Deland obrir-se i tancar-se. Els seus propis dits cremaven per treure el sabre làser fora de la seva funda.

–Deixem als covards amb el seu joc, –es va mofar Sebulba. Ell i Hekula van saltar lluny, els seus passos rebotant al terra de pedra.

Deland es va netejar les seves mans greixoses amb una tela violentament, com netejant-se el record de la provocació d’en Sebulba.

–Hem de derrotar-lo. Hem de fer-ho.

–Ell és ràpid–, va dir Doby, observant a Hekula i a Sebulba tornar a la seva comitiva. Una mirada de dolor va creuar la seva cara mentre Djulla donava a Hekula una copa de suc de juma i Hekula el va escopir cridant un insult–. És igual de cruel i perillós que el seu pare. Potser encara més, perquè corre més riscos.

La temptació es va alçar davant l’Ànakin. Podia ajudar a Doby i a Deland a derrotar a Hekula. Ho sabia. No era part de la seva missió aquí. Però Obi-Wan li havia permès tenir temps lliure. Quina millor manera d'utilitzar-lo que en alliberar una esclava de l'agafada d'un dur amo?

–Sebulba li va ensenyar a com fer trampes també, –va dir Deland preocupat–. Anem, Doby. Tornem a la feina.

–Podeu derrotar-lo. –La seguretat en la veu d'Ànakin va fer que els dos germans es tornessin per encarar-lo–. Amb la meva ajuda. Hekula té la meva vella Beina de carreres. La vaig construir amb les meves pròpies mans. Poden haver-la pintat i polit, però encara conec aquests motors. Conec les seves debilitats. Sé com fa trampes Sebulba. Puc ajudar-vos a guanyar.

Doby i Deland van intercanviar una mirada.

–No podem demanar-te que facis això–, va dir Deland.

–No ho esteu demanant.

–No podem pagar-te, –va dir Doby–. Tots els nostres crèdits són a la Cursa de beines. Tot just tenim prou com per arribar a casa.

–No necessito crèdits. I no necessito gratitud–, va dir Ànakin–. Només necessito que guanyeu.

 Següent