Una última nit en la Cantina de Mos Eisley: El relat de l'Home Llop i la Llamproide

Una última nit en la Cantina de Mos Eisley: El relat de l'Home Llop i la Llamproide

 

Judith i Garfield Reeves-Stevens

Instants després del salt des de la velocitat de la llum, la situació es va tornar tan simple com l'equilibri entre depredador i presa. Malgrat els secrets pagats amb sang bothan, la mig acabada Estrella de la Mort, suspesa damunt de la lluna boscosa d’Endor, estava preparada pel que se suposava que anava a ser un assalt inesperat. La flota rebel estava condemnada.

Sivrak va pressionar els controls del seu caça ala-X fins i tot mentre l'Almirall Ackbar donava l'ordre de maniobres evasives. Però això només els procuraria uns pocs moments de vida. La flota imperial ja avançava des del sector 47 (destructors estel·lars, creuers, onades de caces TIE) i Sivrak sabia que era un parany. Havia estat un parany des del principi.

El pèl del seu rostre es va estarrufar i els seus ullals van relluir amb una irreflexiva ganyota d'atac. En la llengua comuna de l'Aliança, Sivrak era un home llop shistavanià, i es va enfrontar a la seva mort amb tota la fúria primitiva que l'evolució i uns desconeguts enginyers genètics havien codificat en les cèl·lules de la seva espècie.

Els caces TIE es van avançar a la flota, com si els destructors estel·lars no fossin necessaris en aquesta batalla final. Ja estaven florint explosions letals de naus espacials a l'espai. Sivrak va escoltar les seves ordres a través de l'estàtica de les interferències imperials i els crits dels moribunds: Protegir la flota sense importar el risc.

Sivrak udolà davant el desafiament. No tenia res a perdre. Tot el que havia donat sentit a la seva vida ara era cendra escampada a través dels deserts gelats de Hoth.

Els seus llavis van relluir amb l'anticipació de la caça quan va posar les seves armes en manual i va col·locar la seva nau en un curs de col·lisió amb un trio de caces TIE. Pel comunicador del casc, va sentir que la fragata mèdica estava sota atac. Però ja era massa tard per canviar la seva trajectòria. El seu curs estava ara tan fixat com ho va estar el dia en què la va conèixer a ella.

La lluna d’Endor va augmentar vertiginosament davant Sivrak. Els tres caces TIE van convergir quan van canviar de rumb per trobar-se amb ell. Les seves armes van cisellar l'espai com ardents gotes de sang alliberades per una punyalada dels seus ullals. Les naus imperials van retornar el foc, acostant-se més ràpid del que fins i tot l'ull d'un caçador perfecte podia seguir.

Així i tot, Sivrak va accelerar, més ràpid encara, i els motors del caça van gemegar darrere d'ell. La seva veu a ple pulmó es va unir a ells quan va pronunciar el nom d'ella com un crit de guerra. L'envolupant rugit es va precipitar en un tronador crescendo quan partícules carregades procedents dels caces imperials van ressonar contra l'exterior de la cabina del seu propi caça. L'espai es va distorsionar, embolicant-lo en una destrucció vermella. Va abraçar el final de la seva existència, el primer pas cap al no-res. No obstant això, des d'algun lloc dins d'aquesta voràgine sense sentit, Sivrak va sentir febles retalls de música. Música que havia sentit abans. Feia molt temps. El dia en què per primera vegada...

... va entrar en la Cantina de Mos Eisley, amb les botes pesades per la pols de Tatooine, cremat per la calor dels carrers abrasats per dos ardents sols. Es va netejar la boca amb una pota, sentint el frec de la pols i la sorra contra els ullals, deixant que els ulls s'acostumessin a la tènue llum.

Per un moment, va experimentar una lleugera ona de vertigen, com si el seu cos no hagués esperat estar de tornada en un pou gravitatori natural tan aviat després de... de... no podia recordar què. Va tancar els ulls i un món verd va girar davant seu. Alguna cosa sobre un escut deflector. Alguna cosa sobre una... Estrella de la Mort? Va sacsejar el cap per dissipar la seva confusió, i després va baixar pels graons passant pel detector de droides, en direcció a la barra.

Sense preguntar, el cambrer va servir a Sivrak la seva comanda habitual; una gerra de gilden triturada, circells orgànics seguien retorçant-se, acreditant la seva frescor. Sivrak es rellepà, tractant de recordar com podia ser aquesta beguda la seva comanda habitual quan mai havia estat en aquesta cantina abans. Ell era un explorador, o ho havia estat, fins que l'Imperi va tancar els Territoris de la Vora Exterior a noves exploracions. Ara no era més que un altre ésser desplaçat, escapant de l'Imperi i tots els embolics polítics. I Mos Eisley tenia massa soldats d'assalt imperials per al seu gust. Reconeixia que es marxaria tan aviat com tingués els crèdits necessaris. Ell... es va apartar a un costat un instant abans que un jawa s'escapolís passant al seu costat, corrent pels graons cap a la porta.

A Sivrak li va copejar una sensació de reconeixement. Havia esperat que el jawa corregués passant al seu costat. Havia sabut què anava a fer el jawa. Exactament el que el jawa havia fet la primera vegada que va entrar allà i es van trobar...

Sivrak va mirar més enllà de la barra, a la penombra del costat de la cantina enfront de la banda.

I la va tornar a veure. Just com l'havia vist la primera vegada.

Va caminar fins a la seva taula, assaborint les inequívoques feromones que la identificaven com una femella, admirant els sinuosos girs de les seves espirals musculars col·locades sobre la cadira, encara més sensuals per la força que contenien, capaces d'aixafar el crani d'un bantha. Ella es va tornar cap a ell, amb la seva coral·lina mandíbula revelant anells de lluents ullals, amb els més exteriors de la longitud de les urpes de Sivrak. Els seus sensors lumínics es van estarrufar quan es van girar cap a ell, observant en longituds d'ona fins i tot més enllà de l'abast dels brillants ulls de l'home llop.

Sivrak havia sentit parlar d'aquest tipus d'éssers abans, els llamproides de Florn, l'única intel·ligència nascuda en un món amb uns perills que significaven la mort instantània per a qualsevol que posés un peu en ell sense implants nerviosos hiperaccelerats.

—Et puc convidar a una copa? —va murmurar la llamproide seductorament. La seva inflexió del llenguatge del depredador era intensament personal, com si tots dos haguessin caçat i compartit sang una i mil vegades.

Sivrak va sentir augmentar la temperatura de la cantina i es va llevar la jaqueta asseient-se enfront d'ella just com ho va fer la primera vegada.

Però aquesta era la primera vegada, no? Com podien dos éssers trobar-se per primera vegada més enllà de la primera vegada?

—Lak Sivrak —va exhalar ella, i Sivrak grunyí en reconèixer que d'alguna manera, increïblement, ella sabia fins i tot el seu nom de ventrada.

—Dice Ibegon —va respondre ell, pertorbat al moment en què ho va dir en veu alta per saber el seu nom al seu torn, com si sempre ho hagués sabut.

—Estàs en problemes —va dir Dice.

—Ens hem vist abans —Sivrak havia dit aquestes paraules en un centenar d'altres cantines en una dotzena d'altres mons, però aquesta vegada volia dir-les. Encara que, com podia, un caçador perfecte, haver oblidat una trobada amb tal assassina perfecta?

—Estàs segur? —va preguntar la llamproide. Ella va remoure l'exquisida punta de la seva cua letal per la translúcida brillantor d'una copa de sang de bantha refinada. La superfície reflectora del líquid va fer que Sivrak pensés en les emanacions d'un camp de força. No hi havia una altra cosa que hauria d'estar fent? Algun altre lloc en el qual suposadament havia d'estar?

—En la barra, sabia que un jawa anava a ensopegar amb mi —va dir.

—Els jawes ho fan sovint.

Sivrak es va concentrar. Un nou record va arribar a ell.

—Un androide daurat entrarà aviat.

Dice va acostar una gota de sang de bantha al musell d’en Sivrak. El líquid va tremolar en la punta de la seva cua.

—Aquí no serveixen als del seu tipus —va dir ella. La seva veu convidava, distreia.

Sivrak va envoltar amb les seves esmolades urpes la fresca carn rosada de la punta de la cua de la Dice, captivat pels seus sensors lumínics, la seva boca escarlata i els seus interminables anells de dents com agulles.

—El noi granger amb l’androide parlarà amb ell —va dir ell.

La veu de Dic va baixar de to, adquirint un tint confident:

—I l’androide daurat se n'anirà.

La llengua aspra d’en Sivrak va sorgir i va capturar la gota de sang de la cua de la llamproide. Les seves urpes es van tibar al voltant de la dolça carn sense os, sentint les acerades línies dels seus músculs flexionant-se en resposta.

—Digues-me què està passant —va dir Sivrak.

—Només el que va passar —va contestar la llamproide. Un dels seus sensors lumínics es va desplaçar cap a l'esquerra. Sivrak va mirar en aquesta direcció i va veure a un banyut devaronià assegut contra la paret, assentint somiadorament al compàs de la música de la banda de la cantina mentre observava l'entrada principal.

Sivrak va mirar per damunt a l'entrada per veure el que mirava el devaronià... un ancià amb robes del desert, un noi granger, una unitat R2.

I l’androide daurat.

L'ancià es va apressar avançant-se cap a la barra. Sense saber com, Sivrak era conscient del que jeia ocult sota les robes de l'ancià... un antic sabre de llum. Hi havia un pirata aqualish en la barra que aviat perdria un braç.

Sivrak va alliberar la cua de la llamproide i va començar a aixecar-se de la seva cadira. Però les espirals de la Dice serpentejaren estenent-se per subjectar-lo fermament, mantenint-lo en el seu lloc enfront d'ella.

—Ei! No servim als del seu tipus aquí! —va cridar el cambrer.

—Digues-m'ho —va exigir Sivrak.

—El que ja saps? —va replicar Dice.

El noi granger va parlar amb l’androide daurat. L’androide daurat i la unitat R2 se’n van anar. El noi granger es va unir a l'ancià en la barra. Sivrak lluitava... no contra la llamproide, sinó contra el coneixement ocult que estava en algun lloc en el seu interior.

Només podia haver-hi una resposta, no obstant això no tenia sentit.

—És la Força la que ens uneix amb aquest lloc?

—La Força ho uneix tot, si creus en ella.

—Jo només crec en la caça.

Les dents de la llamproide es van bellugar amb diversió (l'equivalent a Florn a un somriure).

—Això no és el que vas dir quan ens vam conèixer aquí. Vas ser més eloqüent llavors, el meu romàntic home llop.

Els ulls d’en Sivrak es van entretancar. Li estava prenent el pèl?

—Hi ha un preu a pagar? —va preguntar amb fredor. Un altercat va començar en la barra—. Per entendre per què tot resulta familiar però nou al mateix temps?

—Pobre home llop —va dir Dice—. Encara no entens la promesa que et vaig fer. Així que ara com ara el preu del teu enteniment és el mateix preu que va ser la primera vegada que ens vam trobar aquí.

Sivrak va buscar en la seva memòria esdeveniments encara per succeir. Va retrocedir per predir el que ja havia vist. A l'altre costat de la barra el noi granger va ser llançat a una taula. Malgrat la subjecció de la Dice, Sivrak es va inclinar cap endavant amenaçadorament.

—Ets membre de l'Aliança, veritat?

Un sabre de llum va vibrar cobrant vida. El pirata aqualish va xisclar. Les fosses nasals d’en Sivrak es van inflamar davant l'olor de sang fresca escombrant a través de l'aire ple de fum. La punta de la cua de la llamproide es va agitar lleugerament quan ella també l’ensumà. Un braç amputat va caure al terra de la cantina.

—Sóc membre de l'Aliança —va dir ella—. Així com tu vas triar ser, aquella primera vegada.

Però l’embriagadora olor de la sang va empènyer a Sivrak més enllà de l'enteniment, i Dice va alliberar ràpidament feromones que guiarien a l'home llop a un estat que ell podria aconseguir sense posar en perill als presents.

Sivrak es va arquejar en la seva terrible agafada, i amb una poderosa ondulació, Dice va desenrotllar la resta del seu cos i es va lliscar sobre la taula cap a ell. Llavors l'assassina perfecta es va reunir amb el caçador perfecte quan els seus ullals es van enfrontar, bloquejats en el petó letal dels depredadors. Els sentits d’en Sivrak estaven aclaparats. Va sentir que el terra de la cantina canviava per sota d'ell, guanyant impuls a mesura que girava més i més ràpid, com si estigués muntat en un...

... caça ala-X girant per l'espai. Una tempesta d'enderrocs va copejar el casc del seu caça mentre Sivrak lluitava per estabilitzar la nau. La seva pantalla tàctica mostrava que dos dels caces TIE havien sobreviscut al seu precipitat atac. El tercer era vapor de partícules incandescents dispersant-se en el buit. Es va tornar cap a la Dice per assegurar-se que estava fora de perill i grunyí quan només va veure el reflex dels seus propis ulls brillants en la cabina. La cantina havia estat una al·lucinació, un somni del que havia estat... el que podria haver estat... no podia estar segur.

Un segon sol va cremar sobre la lluna d’Endor i Sivrak va ser arrencat dels seus records per una llança d'energia inimaginable que es va desencadenar des de l'Estrella de la Mort per reclamar una fragata rebel. Els canals del comunicador es van inundar amb transmissions de commoció i confusió. L'Estrella de la Mort estava operativa.

L'Almirall Ackbar va ordenar la retirada: tots els caces havien de tornar a la base. El General Calrissian va derogar la retirada: tots els caces havien d'atacar als destructors estel·lars a boca de canó. I totes les altres veus rebels van preguntar respecte al comando d'assalt del General Solo en la superfície de la lluna. Podrien destruir el generador de camp de força? Ja ho havien intentat i havien fracassat?

Sivrak va tirar dels controls per portar l'ala-X rumb al destructor estel·lar més proper. Hi havia moltes formes de morir a l'espai. Ell es trobaria amb una molt ràpida, ho sabia.

L'ala-X no va respondre.

Sivrak va activar els diagnòstics, recanalitzant energia auxiliar, i va tancar les ales per augmentar l'estabilitat etèrica.

Però l'ala-X va seguir caient cap a la lluna boscosa, i res que pogués fer podria canviar el rumb.

Un pensament, un sol pensament, va inundar tot el seu ser: Anava a sobreviure.

Una vegada en l'atmosfera de la lluna, Sivrak sabia que podria utilitzar les superfícies de control del caça (inútils en el buit) per conduir la nau en un suau aterratge. Un món boscós sencer li esperava. L'Aliança i l'Imperi s’amainarien en els seus pensaments conscients quan aguaités a la seva presa i tornés al que coneixia i entenia... la caça. Tal vegada, amb el temps, fins i tot podria oblidar a Dice Ibegon, i les coses serien com sempre havien estat. Senzilles. Equilibrades. La pura equació de la vida i la mort, lliure del dolor de l'amor i el deure.

La furiosa batalla espacial va quedar enrere. Va observar que s'esvaïa en la pantalla de la cabina. Pel que semblava, el seu ala-X danyat ja no era un objectiu digne per a l'Imperi.

Es va centrar en la lluna boscosa, acostant-se ràpid, oferint-li una nova vida. Una altra vida.

Com si la vida pogués tenir sentit sense ella.

Una nau rebel va explotar en la pantalla tàctica. Sivrak sabia que això significava que el generador de camp de força en la superfície de la lluna encara protegia a l'Estrella de la Mort. Tal vegada la seva batalla no hagués acabat encara.

Va grapejar els controls atmosfèrics del caça, buscant el primer senyal de resistència per part de les tènues capes superiors de l'atmosfera en la qual se submergia. En una direcció i curs que li portaria a aterrar amb seguretat. Per una altra, els tàctics rebels havien establert les probabilitats d'un atac atmosfèric al generador amb èxit en un milió contra una. Les defenses terrestres imperials estàndard eren massa fortes.

Les urpes d’en Sivrak van subjectar la palanca de control mentre considerava la seva elecció. Una direcció o una altra. I llavors el seu caça va trontollar violentament quan un feix de partícules imperial va arrencar un estabilitzador posterior. La seva pantalla tàctica va mostrar dos caces TIE acostant-se per darrere, ocultant-se en el seu deixant de propulsió... els mateixos dos que havia enfrontat abans. Per alguna raó, tal vegada per venjar la mort del seu company d'ala, Sivrak seguia sent com a poc un objectiu digne per a ells.

L'home llop es va sentir alleujat perquè l'elecció hagués estat presa per ell. Ja no hi havia necessitat de planificacions, no hi havia necessitat de decidir. Només estava la lluita. L'equilibri. L'enormitat tranquil·litzadora de l'ara.

Incapaç de canviar el curs del caça a l'espai, el va llançar en una espiral, alliberant tots els seus esquers i mines en un núvol en expansió de restes de fibra de carboni que confondrien els sensors. Llavors va centrar les seves mires posteriors al centre fosc del núvol, per fer front als caces TIE que aconseguissin sobreviure als perills del núvol. Sivrak va calcular que tindria temps per almenys dos trets abans que els pilots imperials poguessin apuntar-li. Tal vegada aquests trets serien suficients. Tal vegada no. A Sivrak no li importava en qualsevol cas.

Va fer un cop d'ull per davant al disc de la lluna, els colors es gargotejaven mentre el caça girava violentament. Per fi, va sentir els primers tremolors de resistència atmosfèrica lluitant contra el gir de la seva nau. Amb feroç satisfacció, es va imaginar al seu ala-X estripant-se a trossets, plovent sobre la lluna com un cometa arribant a la seva fi. Era una bona imatge. Una imatge apropiada. La mort d'un caçador.

La pantalla tàctica va parpellejar quan les mines que havia desplegat van esclatar darrere d'ell. Almenys un dels caces havia desaparegut. Però llavors la pantalla va relluir quan un penetrant feix de brillant energia es va disparar des del núvol de carboni defensiu, encegant els seus sensors posteriors amb un bany blanc d'estàtica que va embolicar a Sivrak com una asfixiant congesta...

... modelada pels vents gelats de Hoth.

Sivrak es capbussà en la trinxera per davant d'ell quan un raig d'energia d'un caminant imperial va arrasar un emplaçament d'armes proper. L'Estació Echo (el solitari post d'avançada de la base rebel en el contrafort nord) era una ossera. Els malgirbats cadàvers jeien al seu voltant mentre ell es posava dempeus i se sacsejava la neu i el gel del seu pelatge embullat. Feia un fred tan esquinçador que ni tan sols podia olorar la sang dels moribunds. Però llavors va capturar l'olor d'ella.

El terra s'estremia pel baluern dels caminants aproximant-se i els trets constants del canó d'ions producte de rebels desesperats tractant de buidar un camí per als transports en retirada. Però Sivrak només parava esment a una sola sensació... ella estava a prop.

Va córrer cap a ella, esquivant als altres soldats per la relliscosa trinxera vorejada de gel, el seu brillant mico de vol taronja resultava cridaner entre el paisatge blanc de Hoth. El canal principal del comunicador crepitava amb la crida per evacuar a tot el personal de terra. El centre de comandament havia estat colpejat. Totes les tropes en el Sector 12 havien de presentar-se en el post sud per protegir els caces. Però Sivrak ja estava més enllà de l'abast de les ordres. Es va desplomar en la neu al costat de la Dice.

Estava tacada del vívid porpra de la seva sang.

Sivrak va pronunciar el seu nom i li va tocar la cara, temorós de moure el fragment irregular de metall que s'hi havia obert pas a través del seu mico i l'havia apunyalat profundament en la part superior del tòrax. Gotes porpres de sang congelada brillaven aquí, com si, per a ella, el temps s'hagués detingut.

Els seus sensors lumínics van tremolar i es van posar rígids, i ella li va mirar.

—Ves-te’n —va dir ella.

—Com podria? —li va contestar—. He jurat lleialtat a la princesa i al retorn de la República.

Les dents de la llamproide es van moure amb diversió, fins i tot mentre el seu panteix de dolor formava boira en l'aire gelat.

—Mai vas estar destinat a vestir l'uniforme d'un rebel. Aquell dia en la cantina, quan ens vam conèixer, només vas acceptar la meva oferta per unir-te a l'Aliança com un camí per embolicar-te entre les meves espirals.

Ella tenia raó, per descomptat. La primera vegada en la cantina (la veritable primera vegada) havia forjat la major part de la seva simpatia pels rebels, sentint que això podria fer d'ell un company més acceptable per a ella. Però amb el temps, havia arribat a creure en el que l'Aliança representava. S'havia convertit en un guerrer orgullós i disposat per a la seva causa. Però ara Dice estava morint i el passat ja no importava.

—Què és el passat? —va preguntar Dice, llegint la seva ment de nou.

Sivrak va arrencar el kit mèdic del seu cinturó, sabent d'alguna manera que una altra batalla estava sent lliurada sobre un món boscós. Es va quedar mirant fixament al contingut del kit. La majoria dels bàlsams i ungüents eren per a la seva espècie. No tenia ni idea de com reaccionarien amb la biologia de Florn. Però havia de fer alguna cosa.

—Ja has fet alguna cosa —va dir Dice amb dolçor. La seva veu era tranquil·la, gairebé afable. Ella va fixar els seus sensors lumínics en el cel blau clar—. Som iguals —va continuar—, com sempre has sabut. El caçador i l'assassina saben que la malaltia i el mal han de ser extrets de la rajada... i l'Imperi està podrit per la corrupció. Per això has de deixar-me, per continuar la nostra lluita fins al seu final.

Els vials i tubs del kit mèdic es van vessar per la neu des de les potes rígides d’en Sivrak.

—Dice, no. No puc.

—Sé que no pots. Amb el temps, sé que no ho faràs. Però ara com ara, el meu amor, és necessari. Aliança i Imperi. Depredador i presa.

Pel comunicador d’en Sivrak va sorgir el codi sonor d'evacuació. Una veu lacònica va anunciar que les tropes imperials havien entrat a la base.

—Moriré aquí amb tu —va dir Sivrak.

Ell va bressolar el seu cap estrenyent-la contra el seu cos calent.

—Què és la mort comparada amb l'amor? —va preguntar Dice, amb la seva veu esvaint-se.

Sivrak no podia moure's. Estava perdent-la.

—El que has de fer —li va murmurar ella—, és creure en la Força.

—Si així ho desitges, ho faré —va dir Sivrak espessament, disposat a tractar amb l'antiga religió si això portava pau a la Dice en aquest moment. Va sentir el plor del dol elevar-se en el seu pit.

—No perquè jo ho desitjo, sinó perquè no pots prendre un altre camí.

Abans que Sivrak pogués respondre, el cos de la llamproide es va estremir, després es va relaxar. Va baixar la mirada cap a Dice mentre d'un en un els seus sensors lumínics queien, perdent l'enfocament, perdent el contacte. I llavors, enmig dels sons de la batalla a anys llum del moment que compartien, Dice li va beneir amb la Força, disposada a romandre amb ell, per sempre.

Sivrak va romandre immòbil fins que un caminant va destruir el generador principal i les línies de replegament finalment van caure. Rajos d'energia travessaven l'aire com estels fugaços. El comunicador d’en Sivrak va transmetre una alerta d'evacuació final. El rugit de transports anant-se, ara desenganxant de dos en dos, era continu.

Però com si estigués en un món diferent, un que no conegués guerra o conflicte, Sivrak es va incorporar i es va moure amb una lentitud i certesa que l’aïllaven del caos al seu voltant.

No va sentir les explosions mentre tendia a Dice sobre la neu, protegint-la en un nínxol de la trinxera. No va sentir les trepitjades dels caminants mentre col·locava bé la caputxa folrada de pell al voltant del seu rostre serè i immòbil, i acariciava les seves dents anellades que mai més gaudirien de la benedicció de la carn esmicolada.

Un rebel humà es va lliscar per la trinxera fins a detenir-se a prop i va tirar del braç d’en Sivrak per instar-lo a anar cap al punt d'evacuació. Però el grunyit d’en Sivrak va posar a l'humà en marxa sol.

Llavors Sivrak es va posar dempeus sobre la seva estimada i va treure el blàster de la funda. Havia sentit històries del que els biogenetistes imperials feien amb els cossos dels morts rebels. Com parts podien ser clonades i mantingudes vives per a recerques abominables, o per a esport imperial. Va ajustar el blàster per a una completa immolació.

—Que la teva Força t'acompanyi —va dir en la inflexió més íntima de la llengua del depredador, i la seva respiració es va arremolinar en l'aire gelat per unir-se a ella.

Pot ser que arribés al punt d'evacuació o pot ser que no. No hi havia cap raó per apressar-se.

Sivrak va activar el blàster.

El cos de Dice va brillar amb l'energia disassociativa del tret. Es va embolicar en flames, incandescent, i d'alguna manera, va pensar Sivrak, ella podria haver agraït aquesta transformació. I llavors el foc que la consumia es va estendre cap a Sivrak, engolint-lo a ell també quan...

... un solitari caça TIE va emergir del núvol de carboni amb totes les armes disparant a cegues. Parpellejant amb sorpresa, Sivrak va sentir el fred de Hoth encara prement a través d'ell mentre instintivament canviava del seu timó etèric als controls atmosfèrics complets, i esquivava els rajos mortals del caça TIE fins que les seves mires posteriors li van fixar i va disparar.

El caça TIE es va allunyar quan un raig de Sivrak va esquinçar el seu casc i l'atmosfera de la lluna d’Endor instantàniament va convertir la nau imperial en fragments de pols. La caça havia acabat.

Però ara la lluna d’Endor omplia la visió des de la cabina. Sivrak va manipular els controls atmosfèrics, lluitant per reduir el gir de l'ala-X. La pantalla de navegació va mostrar els seus dos possibles cursos. Un cap a la seguretat. Un cap al generador. La pantalla posterior mostrava a l'Estrella de la Mort disparant a plaer. L'ala-X se sacsejava mentre travessava l'atmosfera cada vegada més espessa. Les urpes d’en Sivrak es van clavar en la palanca. Estava a menys de trenta batecs del punt de no tornada. Una vegada més, havia de decidir. No podia decidir. L'atmosfera xiulava contra la nau. Com a música. Com la música de...

... la cantina. Sivrak es va recolzar en la paret interior del portal, tractant d'entendre el que escoltava fora, als carrers de Mos Eisley. Lluita. Disturbis. Lliscants apressant-se. Detonacions en la direcció de l’espaiport.

Ensopegà pels graons cap a la barra, sense alè, sentint el pànic del temps escapant-se.

Era de nit. La cantina estava deserta. La música era gravada. Alguna cosa anava malament.

Sivrak es va recolzar en la barra, sentint-la vibrar com si es llisqués per una atmosfera.

—Jabba està mort —va dir Dice.

Sivrak va aixecar la vista de la barra per trobar a la llamproide al seu costat, estudiant els reflexos en la seva copa de sang refinada.

—Com...? —va dir Sivrak amb veu ronca. La seva pregunta abastava tot el que havia succeït, però Dice la va entendre d'una sola manera.

—Escanyat en la seva barcassa —va dir Dice—. Una esclava humana, d'entre totes les possibilitats. Va utilitzar les seves pròpies cadenes.

Des d'algun lloc fora, va haver-hi una explosió, molt més a prop que des de l’espaiport. Les ampolles i gots apilats darrere de la barra van trontollar.

Dice va aixecar la seva copa.

—Mos Eisley està en flames. Ningú sap qui està al comandament —va desenrotllar la seva llengua introduint-la en la sang i la va ingerir.

Sivrak va allisar el pelatge agitat al voltant del seu musell. Sabia que hi havia alguna cosa que havia de fer, però no podia aclarir-ho. Havia de descobrir el que estava fora de lloc allà.

—Si Jabba està mort —va començar amb incertesa—, llavors Hoth... Hoth ja ha estat evacuat.

Dice va posar la copa de tornada en la barra.

—Així és —va dir ella.

Sivrak va sentir el pelatge estarrufar-se al llarg de la seva columna vertebral.

—Però llavors —va dir—, estàs morta.

Dice va lliscar la punta de la seva cua per l'avantbraç d’en Sivrak.

—Semblo morta? —va preguntar.

L'home llop va tancar les seves urpes al voltant de la punta de la cua, centrant-se únicament en la màgia de la seva presència improbable. Va sentir altres sons ara. Peus arrossegant-se. Veus. Botes molent sorra contra el terra. Mirà a Dice. Estaven asseguts en la taula de la cantonada, el banyut devaronià assentia amb la música darrere d'ells. Ara la cantina estava plena, bulliciosa. Com ho havia estat, temps enrere.

—L’androide daurat vindrà aviat —va dir Sivrak. No estava segur de com, però estava començant a entendre el que estava passant, l'elecció que havia de fer—. I després l’androide daurat es marxarà de nou.

Els sensors lumínics de la Dice eren insondables, tan profunds com un pou gravitatori.

—I què hi ha de tu, aquesta vegada? —va preguntar ella, com si li hagués llegit el pensament—. Vas a optar per marxar-te també?

—La Força —va dir Sivrak amb sorpresa quan la comprensió finalment va brollar en el seu interior—. La Força està amb mi, veritat?

Dice va somriure, un hàbit molest d'aquells que coneixien bé la Força.

—La Força està en tot —va dir.

—Però aquí i ara, en aquesta cantina —la veu d’en Sivrak es va elevar quan tot el que havia succeït, tot el que anava a succeir, tot el que podria succeir, va convergir en el seu interior al mateix temps—, en les trinxeres de Hoth, o caient cap a alguna lluna sense nom d’Endor... la Força ho uneix tot.

El seu pols martellejava, els seus pulmons s'esforçaven per respirar. Un centelleig de llum en l'entrada va delatar que algú havia entrat en la cantina. El devaronià va mirar per veure qui era.

—Per descomptat —va dir Dice, com si hagués sentit cada paraula que havia dit feia incomptables vides.

El noi granger va aparèixer en els graons mentre l'ancià s'apressava per davant. La unitat R2 i l’androide daurat li seguien.

—Aquesta vegada, quan l’androide daurat se’n vagi, jo també puc marxar-me, veritat? —va preguntar Sivrak.

—Aquesta elecció va ser només teva quan ens vam conèixer —va dir Dice—. Res ha canviat.

Sivrak va sentir les línies de l'univers convergint, a continuació, es van separar, no en aquest lloc i temps, sinó en aquesta sensació única, aquesta experiència única que transcendia tota la resta.

Ara sabia que a través d'una espècie de truc de la Força, podia seguir a l’androide daurat de nou als carrers de Mos Eisley, i tot seria com havia estat abans que es trobés amb Dice Ibegon.

Una segona oportunitat per triar.

Amb amor, Dice li oferia aquesta sortida.

—Ei! —grunyí el cambrer des de darrere de la barra—. No servim als del seu tipus aquí!

Sivrak va observar fixament. El noi granger va parlar amb els seus droides. Només romanien els batecs del cor. El temps entre una decisió i una altra. Una direcció o l'altra.

—Jo no vull deixar-te —li va dir Sivrak a Dice.

—Sabent tot el que saps? —va preguntar—. Sabent amb certesa el que jeu davant?

Sivrak no va respondre. Simplement es va acostar a ella, per reunir les seves espirals al voltant seu en un moment sense temps que duraria, havia durat, per sempre.

L’androide daurat va sortir de la cantina. La música s'escoltava. Sivrak va esperar al fet que el brunzit del sabre de llum de l'ancià ofegués tots els altres sorolls.

—De vegades l'elecció és una il·lusió —va dir Sivrak, sabent per fi que totes les opcions eren la mateixa elecció, i així havia estat des de l'instant en què va posar un peu en la cantina i va veure a Dice Ibegon, esperant com sempre ho havia fet per unir-se a ell.

Va forçar als seus ulls a tancar-se, sabent tot el que anava a succeir. L'ancià es va ficar la mà en la seva túnica i va treure el seu antic sabre de llum. La lluentor del seu feix va centellejar en els gots de la barra. El pirata aqualish va xisclar. La cantina es va estremir...

... davant el fulminant assalt de l'atmosfera de la lluna d’Endor.

Sivrak udolà a la lluna mentre aixecava el nas de l'ala-X per treure’l de la turbulència, muntant la seva pròpia ona de compressió sònica, reduint just la suficient velocitat perquè aquesta estigués per sota de la càrrega de tensió crítica de l'ala-X. Aquesta vegada va aconseguir el punt de no tornada i va saber immediatament que sempre havia viscut la seva vida precisament com en aquest moment. L'enormitat de l'ara. Els seus moviments eren instintius, cap pensament requerit, cap decisió possible. Va tirar de la palanca de control per portar el seu curs entorn de la intersecció amb les coordenades del generador terrestre.

El seu ala-X xerrotejava a través de l'atmosfera, els escuts deflectors davanters estaven cremant, vermells com un estel moribund. La pantalla tàctica romania en silenci... no hi havia defenses terrestres imperials rastrejant-lo. Les defenses estàndard eren infranquejables, però tal vegada, amb la batalla espacial en curs per damunt, aquests no eren temps estàndard.

La pantalla de navegació va confirmar la seva trajectòria. Els escàners de llarg abast el van fixar cap a l'antena de transmissió del generador. L'ala-X se sacsejava com un tauntaun embogit. Tot el que Sivrak veia per davant era una taca, barrejada amb la cacofonia del seu comunicador: un esclat d'estàtica, però llavors la veu exultant de l’Ackbar va sorgir:

—L'escut ha caigut! Comencin l'atac al reactor principal de l'Estrella de la Mort!

Avançava centellejant per sobre del bosc de la lluna quan va veure una columna de fum i foc aixecar-se, les restes de l'antena de transmissió ja destruïda. El comando d'assalt d’en Solo havia tingut èxit després de tot.

La veu del General Calrissian va irrompre a través de l'estàtica.

—Estem de camí!

Veus crues i animades. Humanes i bothanes. Mon calamari i bith. Fins i tot un droide anunciava que sempre havia volgut fer això.

Era el frenesí d'una caça reeixida, sabia Sivrak, així com comprenia que cap poder en l'univers podria canviar el rumb descontrolat del seu caça, perquè ja havia estat establert pel poder més fort.

Les ruïnes flamejants de la base imperial van arribar a ell amb la velocitat de la destinació. Amb calma, Sivrak va portar les seves urpes als controls...

... i va caminar pel bosc de la lluna d’Endor.

Era de nit. La brisa era fresca. Les seves fosses nasals estaven inflamades amb les aromes d'una multitud de preses i fogueres fumejants. El cruixit distant dels focs estava puntejat per tambors rítmics i veus excitades elevades en cants triomfals.

Sivrak va aspirar l'aire net, purgant dels seus pulmons les últimes restes de ranci oxigen reciclat del caça. Aquesta vegada, no va tractar de recordar el que havia passat. Sabia que amb el temps, totes les respostes vindrien.

—Aquests són els ewoks cantant —va dir la Dice per darrere d'ell, com sabia que faria.

Es va tornar cap a ella, panteixant davant la meravella etèria de la seva forma llamproide mentre relluïa amb la llum interior que sempre havia posseït. Els foscos arbres del bosc es deixaven acariciar per la seva resplendor.

—Celebren la mort de l'Emperador —va dir ella.

—Llavors, la batalla de la lluna d’Endor...? —va començar Sivrak.

—S'ha guanyat. La nostra lluita ha aconseguit el seu final.

Sivrak va aixecar la seva pota per tocar-la, i no es va sorprendre quan va veure que el seu propi braç relluïa com el cos de la Dice.

Ella va enroscar la punta de la seva cua al voltant de la pota d'ell.

—Som éssers lluminosos —va dir ella—, i sempre ho hem estat. El veritable amor mai pot ser negat.

Durant una llarga estona, Sivrak va romandre en silenci en aquest bosc, unit per fi de tal manera que sabia que mai estaria sol de nou... un equilibri encara més simple que l'existent entre depredador i presa, la unió de totes les coses en la Força. Però barrejat amb el cor dels ewoks, va sentir els concordes d'una música diferent, d'un temps diferent.

—La cantina —va explicar Dice sense que ell hagués de preguntar.

—Ho sé —va dir Sivrak—. Però no hi ha necessitat de tornar allà.

—Mai n’hi va haver —va dir ella.

I llavors, cua amb pota, els seus cors i ànimes entrellaçats per sempre, Dice va portar a Sivrak a través del bosc de la lluna d’Endor, a un lloc especial prop d'un poble ewok on tres amics esperaven, com sempre havien esperat, com sempre esperarien, a tots els que volguessin unir-se a ells, lligats per la Força.

I per darrere d'ells en el bosc, la música de la cantina es va esvair lentament, i mai es va escoltar de nou.

FI