Una nova amenaça (XIX)

Anterior

Capítol 19

Van passar diversos minuts fins que els ulls d’en Boba es van adaptar a la penombra.

Encara no hi havia foscor completa. Una boirina verdosa i misteriosa surava a sobre de tot. Unes esferes brillants semblaven estar posades en els murs corbs i metàl·lics de la fortalesa. Quan Boba es va acostar a una, va veure que no era una esfera, sinó un bolet (un bolet lluminós). Wat Tambor havia fet bioenginyeria al fong per combinar-lo amb circuits de metall i plastiacer. Bacteris fosforescents el feien brillar. Quan Boba el va tocar, una bava verda pàl·lida i brillant se li va enganxar al guant.

–Uf! –Boba se’l va netejar precipitadament. No volia ser més detectable del que ja era!

Va començar a caminar pel passadís. Les parets eren llises, metàl·liques i corbades, com el sostre. Estaven cobertes per una tova capa de fongs violetes que xipollejaven sota els seus peus. Però també hi havia altres coses en les parets. Xips i monitors en miniatura pampalluguejant, i brillants fils carmesins de circuits com vasos sanguinis.

El geni de Wat Tambor no s'havia contingut amb canviar el codi genètic dels arbres malvil. Havia desenvolupat tot tipus de nanotecnologia. Això li havia permès fusionar intel·ligència computeritzada a la ciutadella de fongs.

Però els monitors no semblaven estar alertats per la presència d’en Boba. Es va detenir enfront d'un, aguantant la seva respiració: res.

La sobrecàrrega d'energia provocada per l'explosió de la nau-ariet ha d'haver confós els seus circuits, va pensar. Però això no durarà molt temps… millor donar-se pressa!

Boba es va moure tan ràpid i sigil·losament com va poder. Anava amb compte pels droides però no en va veure cap. De tant en tant altres passatges corbs s'unien al túnel central. Boba va mirar en aquests.

El que va veure li va fer mantenir-se en el passatge principal. Les parets dels túnels eren estranyes, amb formes grumolloses. Formes que de vegades es movien, donaven cops o s'agitaven. Boba no estava segur del que eren.

Però tenia una idea bastant clara, va recordar als últims soldats CAR dels quals la Glynn-Beti li havia parlat.

I a la gent d’en Xeran, els xamsters que havien lluitat contra els malvats separatistes. Boba va fer carrisquejar les dents. Va pensar en els gentils arbres malvil. Va pensar en l'afable Xeran, obligat a prendre les armes contra Wat Tambor. L'odi d’en Boba cap a Wat Tambor va créixer. No tindré pietat, va pensar feroçment. El poble de Xeran ja no pot venjar-se. Jo em venjaré per ells!

I, per descomptat, també obtindré la recompensa d’en Jabba.

El passadís va començar a inclinar-se lentament cap amunt. Quan ho va fer, es va corbar, Boba va pensar que pujava alguna escala de caragol gegant. Va passar parets resplendents, on uns monitors parpellejaven grocs, verds i vermells. Va passar una sala que era com l'aurícula del cor humà, bategava lentament cap a dins i fora. Va passar per obertures amb forma de tub que li van donar una vista fragmentada de la batalla d'allà baix.

Però no es va creuar amb droides. Ni amb clons. Boba podria dir, que era l'únic que caminava dins de Mazariyan.

I això li posava nerviós.

Podria haver-se anat Wat Tambor? Podria haver escapat d'alguna manera, abans que Boba hagués arribat aquí per capturar-lo?

Boba va arrufar les celles. Espero que no.

Les coses havien estat prou dolentes fora, amb la ciutadella assetjada. Sospitava que podien posar-se molt pitjor si li trobaven endins, les tropes de Wat Tambor o de la República.

Va continuar el seu viatge, cap a dins i cap amunt. L'aire es va fer gruixut i pesat. Boba es va assegurar que el filtre d'inhalació del casc estigués funcionant. Va pensar en la boira violeta d'espores que envoltava al planeta. Podia imaginar-se quina classe de fastigoses i protectores espores eren produïdes dins de Mazariyan.

De vegades un pensament desagradable se li clavava com una estella a Boba.

I si mai el trobo? I si no puc trobar la sortida?

Ara estava usant la seva pura intuïció. El passadís corb semblava una espiral sense fi pujant la fortalesa. De vegades es ramificava. Quan això succeïa, Boba triava instintivament un o un altre camí.

Va arribar a un altre lloc on el túnel es dividia. A la seva esquerra, el passadís es corbava cap amunt, amb parets llises que brillaven porpres. A la dreta d’en Boba, es corbava lleugerament cap avall. Aquí el túnel tenia una resplendor més intensa, gairebé anyil.

Em pregunto que significarà això, va pensar Boba.

Durant un moment es va detenir, pensant. Després va posar la mà sobre el blàster i va caminar amb valentia cap al passadís de la dreta.

Esperava haver fet l'elecció correcta.

Fins ara així havia estat… però ja no.

Boba no ho sabia encara. Però la seva sort era a punt de dissipar-se com les espores de malvil.

Següent