Una nova amenaça (XVIII)

Anterior

Capítol 18

Prop de la base de la ciutadella d’en Wat Tambor, havia caigut un droide aranya cercador. La llarga forma estava desplomada sobre dues de les seves potes, formant un àrea petita i protegida.

Boba es va encaminar cap aquest refugi improvisat. Va haver de saltar sobre diversos clons morts i les restes d'una swoop fumejant. Però una vegada sota l'ombra del droide va estar fora de perill. Bé, per un moment.

I ara què?

Boba es va ajupir, panteixant i va mirar fixament cap al camp de batalla. Els reforços de soldats clon mantenien la seva posició contra els separatistes, però eren incapaços d'avançar. Boba dubtava que fossin capaços de derrotar les forces de Wat Tambor. Els clons eren orgànics i podien ser assassinats. I eren assassinats en gran nombre. Els droides no podien regenerar-se, però semblava haver-hi un subministrament interminable d'ells des de la boca de la ciutadella.

Però, realment podien ser interminables? L'exèrcit de Wat Tambor tenia límits?

Boba mirava cap a fora des del buit del colze caigut del droide. Molt per sobre d'ell, el caça estel·lar d’Ànakin conduïa les forces Jedi en l'atac aeri. El seu objectiu eren els droides aranya.

Mentre Boba mirava, va veure un altre Hailfire que arribava girant des de les ombres dels arbres malvil. Rodava cap al centre del camp de batalla, dispersant als clons com fulles. Es va detenir. Va elevar el seu llançador de míssils apuntant a un dels caces estel·lars. Amb un ensordidor esclat d'energia, una al·luvió de polsos de plasma es van elevar cap amunt, directament cap al caça estel·lar groc d’Ànakin Skywalker.

Està condemnat!, va pensar Boba.

Però el padawan tenia altres plans. Quan la ràfega de plasma se li acostava, va llançar el caça estel·lar cap a un costat. Els rajos d'energia van seguir endavant, cap amunt, cap amunt, pel cel violeta de Xagobah…

I van trobar un altre objectiu… la nau-ariet!

–Ostres! –va cridar Boba.

Una immensa explosió de pura energia, semblada a un raig, va sorgir d'on havia estat la nau-ariet. Boba es va tibar, esperant la caiguda de restes; però no va caure res. L'energia emmagatzemada en la nau-ariet era tan densa i potent que l'explosió va causar una implosió.

Apunta un per a la República!

Ràpidament, Boba es va girar entre les cames del droide aranya caigut. Mirà fixament al camp de batalla. Per un moment, tot havia arribat a un punt mort. Tant els droides com els clons miraven les ones d'energia, violetes, escarlates i daurades, que creuaven a través de l'atmosfera de Xagobah.

–Molt bonic –va murmurar Boba. Mirà l'entrada de Mazariyan. No s’ho podia creure.

No hi havia droides allà!

Mirà al seu al voltant una altra vegada. I sí, els droides de batalla igual que els droides sentinelles semblaven distrets. Aquest era el moment que Glynn-Beti havia predit!

És per l'explosió d'energia!, es va adonar Boba. Ha confós momentàniament als seus centres de comandament.

Aquesta era la seva oportunitat!

Romanent tan ajupit com va poder, Boba va saltar des del refugi del droide aranya. Va córrer cap a la fortalesa, respirant amb dificultat. L'entrada oberta de Mazariyan, brillava lleugerament. Uns pocs metres més i arribaria allà. Cap dels soldats clon arribaria a temps; encara estaven massa lluny.

Boba es va parar, amb el blàster en mà. Darrere d'ell, els sons de la batalla van començar una vegada més. Enfront d'ell hi havia un problema: les gargamelles de la ciutadella de Wat Tambor que donaven a la fortalesa separatista, tenien fulles de fongs morats que envoltaven l'entrada com dents esmolades. Fileres d'espines sobresortien amenaçadorament, llestes per perforar a qualsevol intrús. Va recordar el que li havia dit Xeran i de sobte Boba ho va entendre.

Wat Tambor havia degenerat els fongs de Xagobah per a les seves pròpies finalitats, dins de la seva ciutadella.

Haig d'arribar-hi, va pensar Boba desesperadament. Però com?

Boba va ficar el blàster en el cinturó. Va treure la vibrodaga.

No, va pensar, i de mala gana la va reemplaçar. Això només ho empitjoraria.

La mà d’en Boba es va apartar del cinturó. Va ser llavors quan va sentir alguna cosa en la butxaca. Una cosa rodona.

I de sobte es va recordar Boba.

L'orbe d'espores d’en Xeran.

Què era el que havia dit Xeran?

«Si tens necessitat de camuflar-te, aixafa això».

Boba va treure el globus de la seva butxaca. Es va quedar mirant l'esfera de color porpra en el palmell de la seva mà.

Semblava inofensiu. I Xeran havia dit a Boba que era inofensiu. Però també havia dit que les espores actuen com missatgers químics. Podrien danyar d'alguna manera la ciutadella?

Bé, aquí anem de nou!

Boba va mirar l'enorme estructura. Després va aixecar la mà i, amb l'esperança que això no fos un error, va aixafar l'orbe.

Va ser com l'explosió d'energia que va sorgir quan van destruir la nau-ariet. Només que aquesta sobrecàrrega era d'un porpra més fosc i feia una mica olor d'espècies.

I era, d'alguna manera, sensible. Boba va observar amb sorpresa com un vast núvol d'espores va embolicar la base de la fortalesa. El núvol es movia com un parameci gegantesc. I quan ho va fer, les espines més properes a Boba van caure. Quan Boba mirava, fascinat, va veure més espines metàl·liques lluitant per emergir.

Però de moment el núvol d'espores era més fort. Les espines es van marcir. Altres noves es van retorçar sense poder fer res, llavors van semblar fondre's. Però seguien arribant més agulles esmolades, i Boba ràpidament es va adonar que les espores eren només una solució temporal. I tot el camuflatge que oferien també seria temporal.

Ara!, va pensar, i es va tornar cap a l'entrada. Efectivament, les fileres d'espines s'havien marcit. Penjaven com toves cintes negres al voltant de l'entrada. Boba es va llançar cap endavant, amb el cap cap ajupit. Al seu al voltant, el núvol d'espores ja estava començant a dispersar-se.

Si només pogués entrar…

Espines diminutes començaven a aparèixer a través de l'entrada. Els diminuts pètals esmolats empenyien des de les vores de l'obertura. Boba va agafar la seva vibrodaga i els va tallar. Després, amb una última envestida desesperada, va fer un salt cap endavant. Fils metàl·lics de fongs van raspar el seu casc. Retorçant-se, les vinyes platejades es van lliscar des de la porta de l'entrada…

Massa tard!

Amb un panteix, els peus d’en Boba van arribar al sòl. Va trontollar cap endavant en un túnel de porpra tèrbol, fent cas omís a les espines darrere d'ell. Sota les botes el sòl tremolava com gelatina de virus-kallil. De les parets corbades de duracer, tiges pàl·lides, frondoses i platejades ondaven com dits morts. Hi havia una olor de metall socarrimat i un feble i incessant tamborineig, com si algun inconcebiblement vast cor mecànic estigués bategant en algun lloc fora de vista.

Boba va respirar profundament. Després, amb cada polsim de valor que podia reunir, va fer un pas endavant.

Cap a la ciutadella de Wat Tambor.

Següent