Capítol
21
Boba
grunyí rabiós.
–Aquestes
van a ser les teves últimes paraules, clawdite!
Va
començar a pressionar la vibrodaga contra la vena jugular del canviant. Llavors
es va detenir.
Si troben el cos d’en Nuri, Wat Tambor
sabrà que hi ha un intrús dins de la seva fortalesa. Però si el deixo anar,
donarà l'alerta…
Boba
va mirar al voltant del fosc túnel. La seva mirada es va posar en un grup dels
paralitzants fongs xabar.
Això és!
Va
començar a arrossegar al clawdite cap als fongs. Nuri va lluitar amb fúria.
Però Boba era més fort.
–He
tingut molta curiositat per saber com funciona això –va dir. Va tirar al
clawdite al sòl, i després va agafar el braç al canviant–. Ara anem a
esbrinar-ho.
Nuri
va lluitar quan Boba li va empènyer el braç cap avall. En sentir la presa, els
tentacles del xabar es van alçar, retorçant-se expectants.
A
prop… més a prop…
La mà
del clawdite penjava per sobre dels fongs. Llavors, com dits prènsils i
pàl·lids, els tentacles la van agafar.
Unnnhh…!
De
sobte, el clawdite es va relaxar. Penjava, com un pes mort, de les mans d’en
Boba. Boba va retrocedir, preocupat perquè la toxina podia arribar a ell
d'alguna manera.
–Nuri?
–va dir en veu baixa–. Nuri?
El
clawdite estava tombat davant d'ell. Semblava mort. No tenia pols. Ni
respirava. Els seus ulls miraven cap amunt, blancs i freds com una pedra. Quan Boba
li va tocar el braç amb cautela, el va sentir rígid.
–Bé –va
dir Boba, posant-se de nou a peu dret. Mirà al clawdite caigut, tirat al costat
dels fongs xabar. Si algú el trobava, assumiria que havia ensopegat
accidentalment sobre el fong paralitzant–. Espero que això funcioni durant una
bona estona. El temps suficient perquè, almenys, doni amb Wat Tambor.
Va
començar a córrer pel passadís. S'estava notablement més càlid aquí. I hi havia
més signes del geni tecnològic de Wat Tambor.
Franges
de circuits brillaven al llarg de les parets toves i viscoses del túnel.
Brillants esferes fosforescents penjaven al costat de tubs de plastiacer que
crepitaven amb electricitat. Monitors de computadores de la grandària del polze
d’en Boba parpellejaven com ulls de color carmesí. Els fongs xabar brollaven
com el pèl en trossos de droides desfets.
I
sempre estava aquest constant i poderós tamborineig, com el batec d'un enorme
cor.
Boba
tractava de no pensar massa en això. No li agradava imaginar quina classe de
criatura pogués tenir un cor d'aquesta grandària.
Per
davant d'ell la resplendor de color blau fosc del túnel va començar a
il·luminar-se. Ara era difícil veure les parets del passadís darrere de totes
les capes de metall i circuits de computadores. El túnel va girar, i va girar
de nou. Boba va reduir el pas. S'arrossegava al costat de la paret, amb els
ulls fixos en el que hi havia per davant d'ell.
A
pocs metres, el túnel acabava. Un arc alt, llis i obert donava a una única
càmera gran. Llançava una llum violeta i platejada, barrejada amb un morat fosc
i vermell sang.
La
llum era tan intensa que danyava els ulls d’en Boba. Va fer una pausa i va
ajustar els sensors òptics. A continuació, va comprovar les armes. Els blàsters,
la vibrodaga, l’holodisfressa d’Ygabba, l’atordidor d'ions, els disparadors de
dards…
Que
li ajudaria per capturar a Wat Tambor?
Totes
elles, o cap?
L'estómac
d’en Boba es va tibar. Per primera vegada una esgarrifança de temor li va
travessar.
La por és energia, es
va dir a si mateix. Usa-la.
Va
respirar profundament. Després, tan silenciosament com va poder, va córrer els
últims metres del túnel a través de l'arc.
I es
va trobar cara a cara amb Wat Tambor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada