Hereu dels Jedi (IX)

Anterior

CAPÍTOL 9

Trigàrem una mica més a preparar-nos per al viatge a Denon ja que teníem gairebé garantit que hauríem de bregar amb forces imperials en un moment o un altre. Vam guardar unes quantes mudes de roba que podrien servir-nos com a simples disfresses, a més de massilla i maquillatge per a camuflatges més sofisticats. Li vam donar a la Joia nous codis transponedors a joc amb la seva nova pintura. Les armes instal·lades a Ròdia havien alterat el seu antic perfil estilitzat, canviant també tota la imatge de la nau. Qualsevol imperial que busqués aquella nau solitària que havia destruït dos caces TIE en el Sistema Llanic tindria dificultats per identificar aquella com la mateixa nau.

Estàvem pràcticament llestos per marxar-nos quan la Leia ens va cridar, corrent per la coberta de l'hangar amb 3PO rabent darrere d'ella tan ràpid com podia.

—Luke! Espera! Has de saber això —quan va arribar fins a mi va esbufegar—. Celebro arribar a temps.

—Què passa?

—3PO em va recordar una tradició de salutació givin que gairebé havia oblidat. Has de saber alguna cosa sobre l'àlgebra de les salutacions.

—Àlgebra de les salutacions?

—Sí, és costum entre els givin saludar amb àlgebra. Si no ets capaç de parlar en llenguatge matemàtic, als givin els costarà fiar-se de tu, així que has de demostrar les teves habilitats des del primer moment. Pots dir pràcticament qualsevol cosa, però et recomano que recorris a alguna cosa senzilla —va dir—. I, facis el que facis, no els hi demanis que facin aproximacions lineals d'equacions diferencials parcials no lineals, perquè s’ho prenen com un insult, com si et burlessis d'ells.

Allò s'estava convertint en la conversa més estranya que havia tingut mai amb la Leia, però li vaig seguir el corrent.

—Burlant-me com?

—Bàsicament, s'oposen a les aproximacions. Demanar aproximacions en comptes de precisió indica falta de fe en les seves habilitats, en el millor dels casos, i en el pitjor es pot interpretar com que els hi estàs dient tanoques.

—Oh. M'alegro que m'ho hagis explicat. Però, com has dit, crec que el millor serà usar alguna cosa senzilla —estava desitjant que definís senzill com a summa o resta.

En la cara de la Leia es va dibuixar un lleu somriure i va assentir.

—Bé.

—Sembla que la llista dels teus talents és interminable. També ets matemàtica? Com saps això?

—Vaig haver de tractar amb givins quan estava en el Senat. Tinc memoritzades algunes equacions que pots utilitzar.

—D’acord, però quan hagi acabat de dir el que em passis, Drusil em respondrà amb una equació perquè jo la resolgui, veritat? Què faig llavors?

—Bé, t'aconsello que la resolguis.

—Au vinga, puc fer una mica d'àlgebra senzilla mentalment, potser, però no equacions diferencials!

—Així està bé, mestre Luke —va interrompre 3PO—. La resposta més probable és tres.

—Què? Com pots saber-ho?

3PO, més recte que un capatàs, semblava més alt i orgullós davant l'oportunitat de ser pedant.

—Al llarg dels anys, els givin s'han habituat a la incapacitat d'altres éssers per saludar-los correctament, així que per educació utilitzarà una equació amb resultat tres per seguir la seva tradicional salutació per estalviar-los a tots dos la vergonya de no saber la resposta. Però si vol impressionar-la, pot demanar una salutació de debò i li plantejarà alguna cosa a l'atzar i molt més complicat.

—No, no, tres està bé, amb tres m'apanyo.

—Genial. Comencem —va dir la Leia, i ens va ensenyar treballosament a Nakari i a mi dues equacions diferents i les seves respostes per usar-les quan finalment coneguéssim a Drusil Bephorin. Evidentment, no era una simple summa i vam necessitar diversos intents per gravar-ho en la nostra memòria.

Quan vàrem acabar i finalment ens disposàvem a marxar, la Leia va mirar l'hangar, vagament decebuda pel que veia. Si hagués de conjecturar alguna cosa, estava buscant el Falcó Mil·lenari i li entristia que Han i Chewie no haguessin aparegut mentre no mirava. Probablement estava preocupada, com jo, per no tornar a veure'ls mai. Però ella seguia lluitant per la gent a la qual podia veure, a la qual podia salvar: ella era l'exemple que tots seguíem. El seu comiat va ser una breu abraçada i l'exigència de tornar sans i estalvis. Com solia en aquest tipus de situació, vaig aconseguir fer un gest amb el cap en partir, res més, girant-me per pujar a la nau abans de fer o dir res inadequat.

Volàrem amb un rumb sinuós per sortir d’Orto Plutònia i esquivar a la divisió imperial a la qual havia atacat anteriorment, i ens vam relaxar quan vam poder fixar el rumb per vies hiperespacials transitades.

El que ens esperaven no eren més que avorrides hores d'estels borrosos, així que vaig dir:

—Puc preguntar-te una cosa? Espero no ser groller.

Nakari no va girar el cap, però va arquejar una cella i em va mirar de reüll.

—Bé, si és groller, pots estar segur que t'ho faré saber.

—Espero que em perdonis si ho és. Però allà vaig: a la gent acomodada, com el teu pare i tu, rarament els molesta tant l'estat de les coses com per decidir que tot ha de canviar. Perquè normalment l'estat de les coses és el que els ha fet rics, així que, bé, ja saps...

—Per què estic jo implicada en la rebel·lió? —va concloure Nakari.

—Exacte.

Mirà cap al terra, va serrar les mandíbules i va tancar la seva mà bona en un puny, després va fer un esforç per relaxar-se i parlar assossegadament.

—L'Imperi va matar a la meva mare per una cançó.

—Què?

—La meva mare era compositora i cantant. Solia fer cors en una banda.

—De debò? Quina banda?

—No riguis, d’acord? El nom no va ser idea seva. Es deien Hakko Drazlip i els Tootle Froots.

—Els Tootle Froots?

Nakari va sospirar amb un punt d'impaciència.

—Sé que resulta ridícul explicar-li a ningú que la teva mare era una Tootle Froot. Ni tan sols sé què és un tootle froot, d’acord? Però, en qualsevol cas, va escriure una cançó política per al grup, la van gravar i es va convertir en el seu major èxit. La qüestió és que solament els va servir per acabar tots en les mines d'espècia de Kèssel.

—Però això no significa que podria seguir viva?

—No —va dir secament—. Això va ser fa deu anys. No hi ha cap esperança que hagi sobreviscut tant temps.

Els dos sabíem que l'esperança de vida en les mines no superava els u o dos anys.

—Oh. Ho sento. Entenc que això t'impulsés a fer alguna cosa —em vaig detenir, desitjant saber més però sense atrevir-me a preguntar. La curiositat va acabar imposant-se—. Encara que la reacció de l'Imperi davant una cançó és bastant extrema. Com era...? Pot ser que la conegui?

—Depèn del teu accés al contraban declarat. Es deia «Les moltes peces protètiques de Vader».

—Eh, la conec! És hilarant! Però no sabia que havien castigat a la banda per ella.

—Oh, va ser molt ràpid —es va mirar la falda, el to de veu suau—. Amb prou feines van passar uns dies des que es difongués. Lord Vader no té sentit de l'humor.

—Sí, no sembla —vaig fer una pausa, em costava expressar-me—. Va ser el responsable de la mort del meu pare.

—Doncs això tenim en comú.

—Excepte que tu saps què va fer la teva mare. Jo no tinc la menor idea de per què el meu pare va merèixer semblant traïció.

—Estic segura que ho mereixia tan poc com la meva mare, Luke.

—Gràcies. I, per descomptat, l'Imperi va posar els seus ulls en el teu pare després d’això de la teva mare.

—Així és. Biolaboratoris Kelen té alguns contractes imperials que ens encantaria cremar, però no podem. El meu pare no pot permetre's més que ser-los complaent. Per això tampoc pot donar-li diners a l'Aliança; l'Imperi té espies en la seva organització als quals ell ha de fingir que no detecta, i vigilen les seves finances molt atentament. Però jo no tinc les mans tan lligades. Sóc lliure d'oposar-me a ells.

—Lliure d'oposar-te a ells... és una bona manera de dir-ho. Crec que molta gent s'oposa a l'Imperi però no es creu capaç de fer res més que menysprear-ho secretament. Suposo que a mi també em va alliberar l'Imperi. Encara que de la pitjor manera possible. Quan intentaven recuperar els plànols robats de l'Estrella de la Mort van matar als meus oncles. Després d'això no em va quedar res a Tatooine.

Nakari finalment es va girar per mirar-me amb una arruga entre els ulls i amb la boca girada cap avall en un gest de preocupació.

—I què hi ha de la teva mare?

—Va morir quan era un nadó. Em van criar els meus oncles.

—Van ser ells els qui et van dir que el teu pare era un Jedi?

—Esquivaven el tema tant com podien. Si els preguntava, desviaven la conversa. La cosa va ser així... això és una conversa real, d’acord? Dic: «Explica'm coses sobre el meu pare, oncle», i a ell li dóna un atac de tos abans de contestar: «S'ocupava dels vaporitzadors del vessant oest, com jo. Vés a fer-los un cop d'ull». Sembla com si es creguessin la versió imperial que els Jedi eren deshonrosos.

—I què més dóna si ho eren?

—Què?

—Sé que l'Imperi probablement menteix sobre ells... no em malentenguis. Però i si hi ha un polsim de debò en el que l'Imperi diu dels Jedi?

—Un polsim de debò no canviarà les meves ganes de saber-ho tot. Costa trobar informació perquè l'Imperi ha fet tot el possible per esborrar tots els registres dels Jedi. Però això en si et diu que la veritat contradiu el que l'Imperi vol que creguem, de no ser així deixarien que fos accessible.

Fingint empipament en cada paraula, Nakari va dir:

—Vols dir que no creus que la supressió de la informació sigui pel nostre propi bé? Estic sorpresa, senyor, de debò!

Imitant el seu to, vaig dir:

—No solament això, també tinc seriosos dubtes que l'Estrella de la Mort hagués portat la pau a la galàxia!

Nakari va riure i després em va assenyalar amb la mà dreta.

—De debò, Luke, aquí tens la resposta. L'Imperi no va pensar en tot quan va construir l'Estrella de la Mort. Ni tampoc van aconseguir eliminar tot rastre dels Jedi. Aquesta és una galàxia molt gran. Estic segura que no ho han eliminat tot. Deu haver-hi alguna cosa, o algú, en algun lloc, que pugui ajudar-te a aprendre el que vols aprendre.

—Pot —pensava deixar-ho aquí, però llavors vaig comprendre que tenia a algú que m'escoltava i temps per parlar-ho, per una vegada, així que vaig prosseguir—. Durant un temps vaig pensar que Ben Kenobi anava a ensenyar-me. Mai ho he explicat a ningú a part de la Leia, però vaig sentir la seva veu en el meu cap després que morís en l'Estrella de la Mort.

Nakari es va girar bruscament i em va mirar per veure quina altra bogeria li deixava anar; o potser vaig mal interpretar la seva expressió. Era molt possible que sospités, perquè la gent que afirma que sent veus no sol estar molt ben vista. Fins i tot jo començava a tenir dubtes sobre aquest tema.

—O com a mínim, això em va semblar. D'alguna manera suposo que no importa... si era ell o si simplement m'ho estava imaginant en una espècie d'al·lucinació posttraumàtica de combat, els seus consells em van ajudar. Però des d'això, res. No sé si això significa que no té res més a dir-me o si s'ha esfumat o si estic fent alguna cosa malament... potser ha perdut l'interès per mi.

Un deix bromista es va colar en la veu de la Nakari.

—Vols dir que no va ser una veu en el teu cap la que et va fer fer-li gestos amb la mà a aquest rodià perquè et portés davant Soonta després que es negués a fer-ho? Perquè això explicaria moltes coses.

Em vaig ruboritzar en recordar el meu fracàs.

—No. Però vaig veure a Ben fer-li alguna cosa així a un soldat d'assalt. Va utilitzar la Força i no sé com va aconseguir convèncer als soldats que ens deixessin passar.

—I això de la mà formava part de l'assumpte?

—No ho sé. Solament ho vaig fer perquè ell també ho va fer. Mai em va explicar com ho havia fet exactament, solament esperava arreglar-me-les amb una mica de sort i la millor intenció.

—Et diré una cosa: quan acabem amb això, t'ajudaré a trobar a algú que t'ensenyi a ser un Jedi.

—De debò? És a dir, gràcies, però per què anaves a fer-ho?

Em va mirar i la seva expressió es va convertir en alguna cosa que la meva imaginació hauria dit coqueteria. Però llavors va mirar cap amunt i va encongir les espatlles.

—Tu m'has ajudat amb la meva nau. És el mínim.

 Següent