Hereu dels Jedi (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

Sakhet va resultar ser la kupohana del mocador vermell. Encara el portava quan vam tornar a la paradeta de fideus pel matí. Vaig notar més detalls que no havia vist abans amb la llum baixa de la parada. Tenia cinc torques en el coll, envoltant la seva gola i indicant que havia arribat a la seva sisena dècada de vida. Les seves orelles basals queien gairebé fins al terra pel pes de les arracades que indicaven el seu estatus. Els kupohans portaven joies per alguna raó, mai per adorn, i les arracades de la Sakhet indicaven que s'havia guanyat més prestigi entre la seva gent del que normalment tindria un venedor ambulant de menjar. Va assenyalar un speeder de repartiment que havia aparcat a prop i va dir:

—Pugeu.

Portava imprès el nom de FIDEUS SAKHET i feia olor d'oli. Dins hi havia diverses bosses amb caixes que evidentment contenien menjar recentment fet. No hi havia lloc per a l’R2 i em vaig alegrar quan li vam convèncer que es quedés allà esperant, una altra vegada. Pressentia que seria vital durant l'evacuació, però en aquell moment seria un afegit enutjós en la comitiva.

—Per a qui és tot això? —vaig preguntar, asseient-me al costat de les caixes.

—Això és la nostra tapadora —va contestar Sakhet—. Estem fent el repartiment d'un càtering. La gent menja a tota hora a Denon —va conduir fins a un cinturó verd urbà que servia com a àrea d'esbarjo del districte. Cadascun vam agafar unes quantes bosses i la Sakhet ens va portar per una passarel·la elevada que quedava sobre el parc. Passarel·les similars situades en el costat contrari al nostre reflectien el sol, i la nostra vista aèria del parc ens permetia veure camins que serpentejaven entre els arbres i tanques esculpides, camps oberts d'herba per jugar i un munt de bancs per relaxar-se. Hi havia unes quantes persones, llançant-los pilotes o cordes a les seves mascotes perquè les recollissin.

Comportant-se com si allò fos un lliurament normal i l'escenari un avorriment, Sakhet va dir:

—Tots els matins l'objectiu surt a fer una passejada. La destinació varia depenent del dia de la setmana. Avui estarà al parc entre les deu i les onze del matí. Demà estarà en el jardí botànic. Passat, en una cafeteria que ofereix música en viu de grups d'alienígenes de baixa estofa. Etcètera. Us donaré l'esquema i uns mapes quan tornem a l’speeder. Deixeu les bosses aquí —va deixar els fideus davant una porta qualsevol i nosaltres vam deixar les nostres al costat. Va trucar al timbre una vegada i va tirar a caminar cap a l’speeder, sense esperar resposta. Em vaig preguntar si algú en aquesta casa havia demanat realment fideus o si era un regal sorpresa de la Sakhet.

—El costat bo és que l'objectiu té una rutina establerta i és vulnerable en públic... deliberadament, és clar. Està esperant que actueu. El dolent és que el seu equip de seguretat també té una rutina establerta.

—Què són? Soldats d'assalt?

—No. Agents del DSI. Saben el que es porten entre mans. Tindran vigies en aquesta passarel·la i en la de davant. Poden fer venir soldats d'assalt i suport aeri, també, amb una simple trucada pel comunicador, i això és així en tots els emplaçaments. No us podeu permetre cap tipus de combat perllongat; si no ho aconseguiu a la primera, hauries d'avortar l'operació, tret que estigueu desitjant morir. Us aconsello que torneu aquí més tard per veure-la perquè el seu equip de seguretat em reconeixeria. Després d'avui, ningú us ha de veure amb mi.

—I on treballa? No podem accedir a ella allà?

—Oblideu-ho. És un parany mortal imperial, pitjor fins i tot que intentar arrabassar-la-hi als agents. No us demoreu, se suposa que sou emprats ajudant a la vella Sakhet a repartir els seus fideus.

Ens apilem de tornada en el vehicle de repartiment i Sakhet ens va portar fins a la seva parada. Pel camí, va passar l'informe complet de la vigilància de Drusil Bephorin al datapad de la Nakari. Mapes locals i fotos, preparatius de seguretat destacats, ubicació de forces imperials a poca distància de cada emplaçament, i el seu temps d'arribada estimat després d'una petició d'ajuda.

—També trobareu un arxiu encriptat que podeu obrir amb la contrasenya “Salsa de Rancor”, tres paraules. No ho obriu tret que ho necessiteu i desfeu-vos d'ell completament quan hàgiu acabat la missió.

—Què és?

—Una llista de contactes kupohans en diversos planetes, per si heu d'escapar i necessiteu ajuda.

—No sabia que els kupohans tenien una xarxa d'aquest tipus.

—Oficialment, no la tenim. No estem organitzats com la xarxa d'espies bothana. Però vas ser tu qui vas abatre els dos caces TIE a Llanic, veritat?

—Sí, vaig ser jo.

—El meu fill anava en aquella nau. Anit et va cuinar els nuggets de nerf, de no ser per tu no hauria pogut fer-ho. Així que us estic donant un lloc al que fugir per si ho necessiteu. Contacteu amb qualsevol d'aquesta llista i digueu-li que sou amics de la Sakhet de Denon i que faig els millors nuggets de nerf que heu provat mai. Us ajudaran en tot el que puguin.

—Gràcies. Esperem no necessitar-ho. Et devem res?

—El vostre almirall m'ha pagat ja aquests serveis. Bona sort —va dir mentre sortia de l’speeder, deixant-nos sols ara que havia complert amb la seva comesa.

Vam tornar al nostre hotel i vam recollir a R2 abans de tornar al parc amb un speeder de lloguer. A més d'aconseguir una identificació positiva de Drusil Bephorin, necessitàvem veure com es comportava l'equip de seguretat i si encaixava amb l'informe que ens havia passat la Sakhet. R2 tenia molt per escanejar, havia d'accedir a les xarxes de comunicacions locals, buscar caps per lligar encriptats i seguir-los fins als seus nòduls; no necessitava saber els codis imperials per entendre que uns éssers enviant i rebent transmissions encriptades en un parc públic definien clarament al personal de seguretat amb tanta claredat com una armadura de soldat d'assalt.

Nakari i jo ens vam vestir amb uniformes iguals que suggerien que érem treballadors d'un creuer de passatgers gaudint d'una estona lliure. Els dos portàvem gorres que ens tapaven els ulls i ens havíem aplicat trossos de massilla de carn sintètica en la cara per modificar les formes de les nostres galtes, nassos i barbetes. També portàvem roba de recanvi per després en petites bosses de lona. Vàrem entrar al parc pel vessant sud, amb R2 seguint-nos els passos. Vàrem triar un banc que ens oferia una bona vista de la resta del parc i esperàrem.

Un droide de seguretat volador, un aparell negre i esfèric replet de blàsters i sensors, va arribar i va escombrar la zona, gravant-nos sens dubte i buscant la nostra imatge en les bases de dades imperials. El meu aspecte modificat no concordaria amb cap arxiu que tinguessin sobre Luke Skywalker. També anàvem desarmats, havia pres la precaució de deixar la meva espasa de llum, i per tant érem inofensius, així que es va allunyar de nosaltres després d'un escanejat succint per posar-se a investigar a altres persones.

Nakari va cridar la meva atenció i amb moviments dels ulls em va fer fer un cop d'ull a les passarel·les elevades sobre el parc. Dos homes vestits amb roba ampla, un a cada costat, havien pres posicions per tenir una visió perfecta del cinturó verd. Podien ser simples ciutadans gaudint de les vistes, excepte perquè portaven talls de cabell militars, tenien una manera d'observar que no es corresponia amb el simple turisme i segurament portaven blindatges amagats sota la seva roba desenfadada.

Quan vaig saber què havia de buscar, vaig veure uns quants més caminant pel parc; quatre, per ser precisos: individus aïllats que ignoraven els encants del parc i preferien mirar a tothom amb recel. Un va passar prop de nosaltres i ens va mirar de reüll, la seva boca es va convertir en una línia de preocupació sota el seu nas. Vaig suposar que no encaixàvem amb el perfil que tenia dels ociosos de Denon. Si la seva expressió era sempre tan agra, em vaig preguntar quina cara anava a posar quan aconseguíssim escapar amb la seva protegida.

Nakari i jo teníem la precaució de no parlar de res relacionat amb l'operació; sabíem que podien estar apuntant dispositius d'escoltes de llarg abast cap a nosaltres. Ja ho parlaríem després. Mentrestant, parlàvem de la tripulació i els passatgers de la nostra nau creuer imaginària i els seus petits pecats, fingint estar esplaiant-nos mentre ens xopàvem dels hàbits de l'equip de seguretat.

Finalment va aparèixer el nostre objectiu, flanquejada per dos guardaespatlles ben visibles de negre, en contrast amb els altres que hi havia escampats pel parc, que intentaven passar desapercebuts. El dron de seguretat que havíem vist feia poc va tornar, volant darrere d'ella, encara que es mantenia a la suficient distància perquè no li molestés el brunzit del seu mecanisme.

Drusil Bephorin s'havia vestit amb una túnica llarga i solta que li queia per sota dels genolls, amb un cinturó marró. No vaig poder saber si tenia bona o mala salut.

A ulls humans, els givin semblaven esquelets tristos, els seus caps semblaven cranis amb celles arquejades que s'unien en el mig, donant-los l'aspecte de dol permanent o potser consternació per haver descobert alguna cosa peluda reptant en el seu menjar. L'entorn del seu planeta natal era tan rigorós que els seus òrgans estaven aïllats de l'atmosfera i podien sobreviure durant una estona en el buit. Allò em deixava sense res per avaluar; no tenien ulls visibles i una boca bastant inflexible que amb prou feines delatava res en termes d'expressió. No tenia manera de saber com estava fins que m'ho digués, i pel que sabia podia expressar-ho en àlgebra.

Els guardaespatlles de negre caminaven un parell de passos per darrere de la Drusil, i vaig notar que s'esforçaven per mantenir-se darrere d'ella i, per tant, fora de la seva vista. Potser ella volia fingir que no l'escortaven, i l'Imperi estava d'acord a permetre aquella ficció. Era una presonera amb privilegis, però una presonera al cap i a la fi.

La Drusil va passar els bancs i va triar deliberadament un punt en l'herba per asseure's, amb les cames doblegades sota ella i les seves mans de dits llargs recolzades en els genolls. Tenia l'esquena ben recta, com si tingués la missió de mantenir la postura correcta. Havia triat una vista d'un pícnic familiar, amb uns quants adults bevent al voltant d'una taula metàl·lica i diversos nens jugant en un camp proper, llançant-se una pilota i rient. Resultava impossible saber si allò la complaïa.

Els dos guardaespatlles mantenien la seva posició i miraven cap als costats, atents a qualsevol possible problema. El droide de seguretat surava en el seu lloc i rotava en manera sentinella, amb unes llums de colors parpellejant mentre escanejava a la recerca d'amenaces i banyava la zona amb xiulades de radar, sens dubte fixant blancs en tot el que tenia a la vista. La seguretat de paisà mantenia el perímetre i rotava en el sentit de les agulles del rellotge, mentre els dos homes que ocupaven les passarel·les elevades seguien immòbils.

Després d'uns minuts, amb la Drusil completament quieta, se'm va ocórrer que potser no estava mirant als nens, sinó meditant. Podia tenir els ulls tancats i jo no podia saber-ho.

Els ulls del droide de seguretat estaven vigilants, no obstant això, i estava programat per emprar mesures letals, la qual cosa va quedar clar quan la pilota es va allunyar dels nens i va fer una paràbola en l'aire, acostant-se al radi de llançament de granada respecte a la posició de la Drusil. El droide va girar, va avançar i va destruir la pilota abans que pogués tocar el terra. Els nens van cridar i els seus pares, que havien deixat de beure, també van llançar uns esgarips. S'havia acabat el joc.

La Drusil es va estremir pel soroll i es va aixecar, girant-se per renyar als guardaespatlles com si haguessin estat ells els qui havien volat la pilota.

—No és fàcil relaxar-se en aquest parc —va dir la Nakari, aixecant-se del banc—. Millor ens marxem.

—Sí —gairebé tothom també s'estava marxant, si ens quedàvem cridaríem l'atenció. A més, ja teníem tota la informació que necessitàvem: dos guardaespatlles evidents, quatre de paisà, dos més en les altures i un droide de seguretat amb una programació agressiva. A més de tot el que se'ns passés per alt i que R2 hagués pogut registrar; no trigaríem a preguntar-li-ho.

Vàrem trigar una estona a tornar a l'hotel perquè vàrem prendre mesures per assegurar-nos que no ens seguien. Després de desfer-nos de l’speeder llogat, ens llevàrem la massilla de la cara en el bany d'un restaurant públic, vam destruir els nostres uniformes i bosses de lona a l’incinerador, ens vam posar roba anodina i vam evitar que cap càmera de seguretat ens veiés la cara en sortir cobrint-nos amb caputxes. La identitat de l’R2 era bastant més difícil d'ocultar, per la qual cosa ni tan sols ho vam intentar. Havíem d'assumir el risc de fer-li tornar a l'hotel pel seu compte i esperar que ningú l’abordés durant el trajecte. La Nakari va comentar que la gent suposaria que estava fent un encàrrec, no vagant sense rumb. Afortunadament no va tenir cap problema i ens esperava en la porta. Ens va seguir fins a un altre establiment, perquè no vam entrar directament a l'hotel; volíem assegurar-nos que ningú ens havia seguit, i a més teníem molt a fer.

Ens vam amagar en una zona aïllada d'un bon restaurant i vam demanar begudes calentes que ens va servir un droide. Allà vam estudiar minuciosament la informació que la Sakhet havia descarregat en el datapad de la Nakari i vam comparar les observacions de l’R2 sobre la seguretat amb les nostres pròpies usant un interfície.

R2 havia identificat al mateix personal de seguretat que nosaltres a través dels senyals de comunicació locals. Seria capaç d'identificar les ubicacions en un altre emplaçament si no aconseguíem veure'ls; tot semblava indicar que no tornaríem a tenir una visió tan buidada i clara com la d'aquell matí.

—No crec que poguéssim fer-ho en el jardí botànic demà, ni encara que volguéssim.

—No, és massa aviat —va coincidir la Nakari—. I hi haurà flors, copes i troncs d'arbres bloquejant la meva visió.

—Però aquesta cafeteria de demà passat sembla molt prometedora —vaig dir jo.

La Nakari es va inclinar cap a mi i va mirar per sobre de la meva espatlla, alguns dels seus rínxols indomables em van fregar l'orella. Feia olor de cítrics i menta.

—Depèn d'on s’assegui. No podem fer-ho dins.

—Les notes de la Sakhet diuen que s’asseu en una taula de fora per veure passar el món.

—Anem a intentar emportar-nos-la en un carrer abarrotat?

—Bé, no crec que estigui molt abarrotat a mitjan matí. L'hora punta haurà passat ja i solament veurem a la gent que s'hagi aixecat tard i els que fan negocis en les cafeteries. A més, qualsevol innocent s'oposarà als imperials tant com nosaltres. Mira això —vaig dir, assenyalant un detall de l’holo de l'emplaçament que la Sakhet ens havia proporcionat.

—Oh. Oh! Això podria funcionar.

—Celebro que tu també ho creguis —em vaig girar cap al meu droide—. Eh, R2. Què et sembla si ara millorem les teves prestacions?

Següent