Hereu dels Jedi (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

Tal com jo ho entenc, el sentit humà de l'olfacte està poc desenvolupat en comparació del de la majoria d'espècies. De vegades crec que és una pena; hi ha aromes atractives que podrien ser-ho encara més si se'ls afegeix una mica de profunditat. Però quan la fragància que es cola pels meus orificis nasals és de les desagradables, celebro que no ensumem millor. Els meus viatges a Ròdia, per exemple, em van donar bons motius per agrair els nervis olfactoris atrofiats humans. Vaig tornar a agrair-ho l'endemà passat de veure a la Sakhet, quan estava arraulit en una claveguera de Denon poblada no solament per deixalles sinó també per coses que s'alimenten de deixalles, creant les seves pròpies.

Havíem dedicat el dia anterior a preparar-nos per a l'alliberament de la Drusil Bephorin, començant per deixar un missatge en un lloc de lliurament de l'Aliança comunicant que l'equip del Major Derlin havia de traslladar a la família de la givin a Omereth immediatament. Després vam explorar l'emplaçament i vam comprar el que necessitàvem, particularment millores per a l’R2, però també una mica més de roba per canviar-nos. Després de no dormir prou i un esmorzar ràpid, vam dedicar les primeres hores del matí a repassar noves contingències que se'ns havien ocorregut durant la nit i escenaris en els quals ens veiéssim obligats a avortar la missió. Finalment ens vam col·locar en els nostres llocs abans que arribés la Drusil.

Repassar mentalment les «matemàtiques de la salutació» dels givin que la Leia m'havia ensenyat em va permetre oblidar el fet d'estar arraulit amb el fang fins als turmells, podent sentir les espores de la floridura aferrant-se a totes les superfícies disponibles dels meus pulmons. Estava fosc excepte per la tènue llum que es colava pels embornals i podia sentir criatures xipollejant en l'aigua o rebuscant en les deixalles una mica de menjar; o potser la sortida. Alguna cosa petita va xisclar i va caure abruptament, i llavors una cosa més gran va rotar. Vaig mirar el meu comunicador nou, desitjant que cobrés vida amb un grall i em donés l'ordre d'avançar. Esperar sense tenir res a fer és terrible, però esperar sense tenir res a fer en una claveguera és encara pitjor.

Em preocupava que el senyal no pogués travessar el ciment que tenia damunt i la Nakari no pogués avisar-me de quan em tocava actuar, fotent-lo tot, encara que havíem provat la connexió el dia anterior. La tecnologia és plenament fiable fins que deixa de ser-ho.

Però al cap de poc vaig sentir una xiuletada que indicava que R2 i Nakari estaven en els seus llocs, i un segon que em va dir que havien vist al nostre objectiu aproximant-se a la cafeteria. Aquells senyals no van ser més que xiuletades insignificants, mancades de qualsevol contingut que el droide de seguretat imperial pogués interpretar com una amenaça. Encara que per a mi estaven carregats d'informació. La tercera xiuletada de l’R2 va ser un avís per estar preparat; en menys d'un minut es posaria en acció. Vaig treure el meu blàster, vaig comprovar per cinquena vegada almenys que estava ajustat a la màxima potència i em vaig aixecar, estrenyent l'esquena contra les parets del túnel.

Si el droide de seguretat detectava el meu moviment, genial; seria una distracció respecte al que R2 estava fent, obrir una diminuta escotilla de la seva cúpula per treure un petit blàster d'ions que li havíem instal·lat el dia anterior. Dispararia al droide de seguretat, inutilitzant-lo, un factor clau per a l'èxit de l'operació. Sense enregistraments ni transmissions del procés de segrest, les forces de seguretat del DSI haurien de fiar-se de la informació que els transmetessin en temps real els seus recursos humans, i se suposava que la Nakari havia d'ocupar-se d'ells.

Va arribar l'última xiuletada i em vaig engegar, girant la cantonada de l'esquerra i acostant-me a un embornal ample situat en la vorera enfront de la cafeteria, en la terrassa. R2 devia haver disparat i abatut al seu objectiu, ja que es va sentir un xiuxiueig elèctric, seguit d'un impacte fort, diversos rebots i els crits de diversos éssers aterrits. Vaig contribuir al xivarri disparant diverses vegades a les vores de l'embornal, fins que es va moure, deixant un forat en el terra pel qual podia caure algú... o saltar intencionadament. Quan vaig acabar, algunes de les veus s'havien dissipat; la gent que cridava s'havia allunyat de l'embornal que havia explotat i dels droides que queien del cel. Això va fer possible que se'm sentís des de dalt.

—Drusil Bephorin! —vaig cridar tan fort com vaig poder—. Sóc de l'Aliança, tenim a la seva família! Doni’s pressa, si us plau! Aquí sota!

La givin es va moure amb una agilitat sorprenent; vaig sentir la seva cadira xocant contra la vorera en la seva pressa per reunir-se amb mi. El seu pàl·lid cap va aparèixer en el marc rectangular del forat i els seus ulls cavernosos van mirar cap avall. Per la inclinació de la seva cella em va semblar que estava enfadada amb mi. Vaig suposar que mai em sentiria còmode amb la seva expressió si sempre era així.

—On està la meva família? —va cridar. La seva veu va sonar esmorteïda i enganxosa, com si parlés amb la boca plena de mantega de cacau. Potser fos així... en definitiva, estava relaxant-se en una cafeteria.

—Camí a Omereth, com volia! Hem de donar-nos pressa, salti si us plau!

Va col·locar els peus al costat d'una vora, es va ajupir i es va inclinar cap endavant fins a subjectar amb les mans la vora contrària, després va baixar, quedant per un moment suspesa en l'aire, abans de deixar-se anar per saltar l'últim mig metre. Va doblegar els genolls, esmorteint l'impacte, i després es va redreçar i es va girar per mirar-me amb els seus profunds ulls, ajustant-se en l'espatlla dreta la corretja d'una motxilla que s'havia mogut durant la caiguda. Semblava portar un datapad en ella, com a mínim, pot ser que més coses.

—Normalment no segueixo a humans estranys fins a llocs foscos —em va dir—, però tenint en compte la rapidesa amb la qual s'han desfet del meu equip de seguretat, les probabilitats que siguin qui diuen ser són bastant altes.

—Salutacions de l'Aliança. És un plaer conèixer-la. Sóc Luke Skywalker —era el moment de regurgitar l'equació que havia memoritzat aquell matí—. Mentre fugim de la resta de guardians, voldria dir-me els valors i vectors propis per a tres per tres matriu un, tres negatiu, tres, tres, cinc negatiu, tres, sis, sis negatiu i quatre?

—Encantada, Luke Skywalker. Amb molt de gust! —la vaig portar fins a girar la primera cantonada, fugint d'on podien veure'ns des del carrer i endinsant-nos en el clavegueram pròpiament dit, però amb prou feines havíem donat uns passos quan la vaig sentir darrere meu—. Per respondre a la seva pregunta, els valors propis d'aquesta matriu serien quatre, dos negatiu i dos negatiu, amb els vectors associats arrel quadrada de sis sobre sis vegades el vector un, un, dos, arrel quadrada de dues sobre dues vegades el vector u negatiu, zero, un, i arrel quadrada de dues sobre dues vegades el vector un, un, zero... tot això normalitzat i racionalitzat, per descomptat.

—Per descomptat —vaig contestar, encara que solament tenia una vaga idea del que estava dient. Allò em va permetre entrellucar el sorprenent intel·lecte matemàtic que hi havia dins d'aquella inexpressiva cara. Costava creure que hagués calculat allò mentalment tan ràpidament. La Leia s'havia ofert a explicar-me el problema, però sabia que precisava d'una fórmula de segon grau i moltíssim carrisquejar de dents per tenir la resposta en cinc minuts. La Drusil ho havia resolt en uns pocs segons. Desitjant evitar que em plantegés una pregunta similar (no estava segur de recordar què era un valor propi, ni amb el meu curset accelerat) vaig afegir—, ara hem de córrer tant com puguem fins a una sortida davant la qual tinc un speeder aparcat. El portarem fins a una plataforma d'amarratge del districte veí, on tenim una nau llesta per treure-la del planeta. Quant més ràpid ens moguem, més possibilitats tindrem d'escapar abans que l'Imperi intenti tancar tot el tràfic de sortida.

Les escombraries anaven empitjorant a mesura que ens endinsàvem en el clavegueram, amb els petits afluents de verrim desembocant al nostre canal principal. Avançàvem entre el fang a un trot considerable, utilitzant una llanterna de butxaca per il·luminar el nostre camí. Jo seguia la mateixa ruta que havia usat per entrar, girant en cada encreuament en sentit invers. Els crits i ressons de la persecució rebotaven contra les parets darrere de nosaltres, però la Drusil Bephorin els va ignorar. Estava decidida a saludar-me com era degut.

—Aniré tot el ràpid que pugui, Luke Skywalker. Mentre ens movem, podria matisar matemàticament quelcom matemàticament matemàtic per a mi amb una mica de matemàtiques?

La Drusil va usar els termes adequats, per descomptat, i xifres concretes, però no recordo exactament què em va preguntar, ni tan sols si coneixia aquells termes, per començar. No obstant això, va sonar com si em preguntés alguna cosa amb una resposta única, en lloc d'una sèrie de valors i vectors.

—Uh, deixi'm pensar. Això seria... tres?

La givin va fer un sorollet flegmàtic amb la gola que podia ser un riure.

—Excel·lent.

Sí, excel·lent. Dono gràcies a les estrelles per l'experiència de 3PO i la Leia amb els givin. Una pausa en la conversa em va permetre sentir amb més claredat. Pot ser que fos la meva imaginació, però sonava com si els nostres perseguidors s'estiguessin acostant. Sabia que la Nakari havia eliminat com a mínim a dos dels guàrdies més propers a la Drusil i que R2 havia neutralitzat el droide de seguretat, de no ser així la givin no estaria allà amb mi, però això encara deixava sis agents del DSI capaços de seguir-nos i demanar reforços per capturar-nos. O, la qual cosa era més probable, tornar a capturar la Drusil i executar-me.

Abans que pogués preguntar-li alguna cosa sobre la seguretat restant, em va fer una pregunta.

—He sentit que usava la primera persona del plural quan s'ha referit al nostre viatge de sortida del planeta? No ha dit «tenim» una nau llesta? Per ventura té còmplices?

—Sí, un droide i una franctiradora. Es reuniran amb nosaltres.

—Ah! Els dos que van atacar al meu escorta. Entenc. Deurien estar bé si estan vectoritzant cap a un punt per davant de nosaltres en la superfície, però estic obligada a dir-li que els meus càlculs suggereixen una alta probabilitat que ens abordin abans que arribem al punt de trobada.

—Com pot saber-ho? Ni tan sols sap cap a on anem.

—No ho sé amb certesa... he dit probabilitat, no certesa. Però puc fer conjectures informades sobre la nostra destinació basant-me en variables existents i predir que els nostres perseguidors ens atraparan abans que sortim del clavegueram, si no cometen cap estupidesa.

—I aquesta no és una variable existent?

—De les pitjors. Com bé ha de saber, a diferència de la cinètica, el temps o la distància, l'estupidesa humana és incalculable.

—Eh, jo... bé, sí. Suposo que no admet discussió. Vegem si podem incrementar el ritme i reduir les probabilitats que es produeixi aquest enfrontament que prediu.

—Això seria molt savi.

Augmentar el pas incrementava el soroll que fèiem i facilitava que ens ensopeguéssim i caiguéssim de cara sobre alguna cosa horrible, però preferia córrer aquest risc que el de rebre un tret per l'esquena.

No obstant això, pensar en els agents del DSI em va fer oblidar que els embornals estaven habitats. Quan vam arribar a l'encreuament en el qual se suposava que havia de girar a l'esquerra, un grunyit i el ràpid centelleig d'unes dents em van advertir a temps de salvar tots els dits, encara que pels pèls. Una criatura rodanxona de quatre potes va passar per sobre meu mentre em tirava cap enrere, amb les gargamelles obertes per arrabassar-me la llanterna i devorar-la, probablement emportant-se també les gemmes dels meus dits, si s'ha de jutjar per la intensa punxada de dolor que sentia. La llum es va apagar en els budells d'aquella cosa, submergint-nos en la foscor. Estàvem en les profunditats dels túnels, sense cap embornal que donés al carrer damunt de nosaltres.

—Enrere! —vaig avisar-la mentre sentia a la criatura ennuegant-se i escopint la llanterna. Ja no funcionava; encara que potser solament estava apagada, no trencada, però no pensava buscar-la a les fosques en el fons d'una claveguera amb una cosa famolenca a prop. Necessitàvem veure, així que vaig treure la meva espasa de llum desitjant que donés la suficient llum ambiental per veure la criatura abans que tornés a atacar. Subjectant-la enfront meu en posició defensiva, la vaig encendre al mateix temps que sentia a la criatura grunyint i regirant-se en les escombraries. El tall de plasma blau va aparèixer i les meves pupil·les, dilatades en la foscor, van veure que aquella cosa obria la boca i s'impulsava amb les cames posteriors per abalançar-se sobre el meu bescoll. Les dents semblaven caramelles viscoses i verdoses. La bèstia tenia uns grans orificis nasals i unes orelles de pell pàl·lida, però solament dos ulls diminuts. L'absència de pelatge sens dubte era un alleujament allà baix. Els seus orificis nasals es van obrir i les orelles es van inclinar cap a mi, i llavors va saltar-me a sobre, amb les gargamelles obertes, convençuda que seria molt més comestible que una llanterna de butxaca. No hi havia temps ni espai per fer molt més que tirar-me a un costat i assestar-li una estocada neta a una amenaça clara; estic segur que la meva estocada no mereixeria l'elogi de ningú entrenat en les arts marcials. Però en aquell espai limitat va ser bastant eficaç. L'espasa li va tallar un tros de galta i pot ser que algunes dents; la seva inèrcia va llançar a la criatura contra la meva espatlla, però això solament em va produir una taca en la carn, sense cap ferida. Udolant per la por i el dolor, la criatura es va girar en aterrar i va fugir de nosaltres. Acostumada a tendir emboscades a les seves preses, no li agradaven les que es resistien.

Desgraciadament, el seu atac i posterior retirada va permetre que els agents del DSI no solament detectessin la nostra posició pel soroll, sinó que també reduïssin la distància que ens separava.

—Estan aquí a baix! —vaig sentir que cridava un.

La Drusil va dir:

—Excel·lent! Això és una espasa de llum autèntica? Les possibilitats de trobar un ésser amb una espasa de llum en aquesta galàxia són extraordinàriament baixes. Bé, és tan petita que...

—Anem! —vaig dir—. Segueixi l'espasa de llum. Aquí girem a l'esquerra.

En comptes de seguir-me immediatament, la Drusil va sacsejar el cap, una cosa que amb prou feines vaig percebre perquè els talls pàl·lids de les seves galtes dansaven d'un costat a un altre.

—No es preocupi, Luke Skywalker. La meva vista és lleugerament millor que la dels humans. Veig prou per esquivar els obstacles.

Una descàrrega de blàster va passar al costat de nosaltres, i el soroll del seu tret va ressonar i es va amplificar en el túnel. Uns puntets de llum al fons del túnel delataven la presència de llanternes de butxaca com la qual acabava de perdre poc abans.

—Suposo que haurà vist això, no? Anem.

—Al més aviat possible, sí —tombàrem la cantonada mentre els nostres perseguidors tornaven a disparar, però aquesta vegada el so va ser diferent; el batre elèctric distorsionat d'una descàrrega atordidora. En el petit diàmetre del túnel, es dispersaria fins a cobrir tota la zona, impossible d'esquivar. Excepte perquè ja havíem tombat la cantonada i va passar darrere de nosaltres, afeblida i a punt de dissipar-se després de recórrer tanta distància. El seu centelleig va il·luminar breument el meu camí, cosa que vaig agrair.

Drusil va preguntar:

—Ens estem acostant al punt de sortida previst? La probabilitat que mori augmenta a cada segon que seguim sota terra.

—Sí, solament hem de prendre un encreuament a la dreta i començarem a veure la llum dels embornals. Encara que trobar l'encreuament pot resultar complicat, amb solament la llum d'una espasa làser. No sé com vaig a trobar-ho a les fosques.

—És la primera corba a la dreta d'aquest passadís?

—Sí, per què?

—Acabem de passar-la.

Vaig intentar detenir-me ràpidament, vaig relliscar en el fang, i em vaig preparar per a un maldestre aterratge mentre m'assegurava que no em travessava amb la meva pròpia espasa de llum. L'impacte va ser molt més suau i tou del que esperava. No vaig voler pensar en el tipus de substàncies que m’havien esmorteït. Em vaig aixecar entre clapotejos que aguaitarien els meus somnis més endavant, i l'olor va ser a punt de fer-me vomitar. Probablement ho hauria fet si no hagués tingut tanta pressa.

—De pressa. S'acosten —va dir la Drusil—. Per què no em segueix? No veig amb detall però sí prou per orientar-me.

—Sí, endavant —vaig dir, allargant la meva mà esquerra. Estava coberta de quisca i era la que m'havia esgarrapat i mossegat la criatura, però la givin la va agafar i em va arrossegar fins al passadís que se m'havia passat completament per alt a les fosques. Just abans de sortir del túnel en el qual m'havia caigut, vaig veure les llums de les llanternes de butxaca del DSI a la dreta i vaig sentir els seus passos precipitats. Estaven molt a prop.

—No hauríem de trigar a veure llum des de dalt —vaig dir—, i una escala de mà a l'esquerra que porta a la superfície. Hi ha una porta de servei al carrer, entre dos edificis. Pujarem per ella i hauríem de trobar un speeder esperant-nos.

—Sí. Ja veig la llum. Això hauria d'ajudar-nos. Pot córrer més de pressa?

—Sí, crec que podré —aquell passadís concret no estava tan ple de quisca com els altres; s'utilitzava per desguassar l'aigua de pluja i accedir als túnels més profunds, així que el terra solament relliscava per les gotes de les pluges lleus de la nit anterior. Més endavant, vaig veure rajos de llum solar arribant des del carrer; això em va orientar i em va donar més confiança per allargar les meves gambades. Darrere de nosaltres va augmentar el volum de les veus i clapotejos, en girar-me vaig veure les llums de dues llanternes de butxaca que passaven lluny de la nostra posició, després la tercera va parar, va girar cap a nosaltres i el que la portava els va cridar als altres que tornessin. Probablement hauria d'haver apagat la meva espasa de llum quan vaig veure la llum del sol; allò podria haver-los despistat uns quants segons més abans d'adonar-se del seu error i tornar. Però, ara que ens havien vist, em vaig alegrar de tenir-la preparada. Me la vaig passar de la mà dreta a l'esquerra, això em permetria brandar-la defensivament quan pugés per l'escala. Encara em feien mal les gemmes dels dits i tenia la mà coberta de quisca, però funcionava bastant bé.

—Vostè primera, tan ràpid com pugui —li vaig dir —. Hauria de trobar una dona humana amb el pèl arrissat i negre i un droide astromecànic esperant-la. Marxi's amb ells.

Ella va obeir i va començar a pujar, però em va cridar:

—I vostè?

—La segueixo.

L'agent que ens havia vist va esperar que arribessin els seus companys abans de llançar-se a per nosaltres. Les llums de tres llanternes de butxaca s'acostaven, sens dubte empunyades per agents que la Nakari i jo havíem vist donant voltes pel parc dos dies abans. Em vaig preguntar si havien conegut a Darth Vader i havien vist el que podia fer amb una espasa de llum. En aquest cas, podien saber més sobre aquesta arma que jo mateix. Si em disparaven descàrregues de blàster, podia atrapar una o dues amb el tall, com havia fet amb el remot d'entrenament en el Falcó Mil·lenari, però dubtava que les meves febles habilitats amb la Força em permetessin desviar el foc constant de tres blàsters alhora. Però si disparaven descàrregues atordidores, bé, no sabia exactament què anava a passar, però vaig seguir un pressentiment i vaig bloquejar la posició d'encès en l'interruptor de la meva empunyadura.

La Drusil estava a tres quarts de l'ascens. Vaig començar a pujar darrere d'ella, utilitzant matusserament solament tres de les meves extremitats, subjectant la meva espasa de llum darrere meu. A les fosques, els ulls dels agents se centrarien naturalment en la font de llum, i tenint en compte que probablement estarien disparant-me en uns segons, el més savi era assegurar-se que el meu cos estigués sempre per davant d'on ells apuntaven. Vaig suposar que solament guanyaria segons o desenes de segon, però podien ser suficients per sortir d'allà.

El que no em vaig plantejar va ser el difícil que els resultaria valorar la distància en aquelles condicions. Podia sentir-los discutint sobre com de prop que estava, perquè no volien disparar precipitadament, i això ens va donar un parell de segons més. Quan la Drusil va obrir la porta d'accés, no obstant això, i un requadre de llum natural ens va il·luminar, es van adonar que estàvem molt més a prop del que pensaven... i que érem a punt d'escapar.

—Aquí estan!

—Ja els veig!

—Atordeix-los!

Allò podia ser el final... vaig desitjar que la Drusil pogués escapar i donar avantatge en la guerra a l'Aliança, sense importar-me el que pogués succeir-me a mi. Nakari la va treure pel forat, deixant-me el camp lliure. Encara que no arribaria abans que els agents del DSI em disparessin. Van aixecar els blàsters i em van disparar, expandint halos blaus d'energia que trastocarien el meu sistema neuronal i em deixarien inconscient... o fins i tot em matarien, tenint en compte que rebria tres impactes simultanis. L'elecció de les descàrregues atordidores en comptes dels trets de plasma, no obstant això, indicava que volien interrogar-me abans d'executar-me.

Vaig col·locar la meva espasa de llum enfront meu, amb el tall alineat horitzontalment però apuntant lleugerament cap als agents, de manera que la punta pogués rebre la primera andanada. No havia de fer moltes maniobres ni es precisava gran habilitat en la Força... era molt simple, o l'espasa em salvava o no ho feia. I ho va fer, més o menys. Es va produir un espetec quan les descàrregues van colpejar el tall i una teranyina blava d'energia refulgí mentre les descàrregues es dissipaven, deixant-me atordit i als agents del DSI, atònits. Però abans de dissipar-se, part de l'energia va impactar en els dits amb els quals estava subjectant l'empunyadura de l'espasa de llum; se'm van adormir i vaig deixar anar l'arma. Pot ser que contra una sola descàrrega atordidora no hagués succeït, però havien estat tres. Part d'aquestes descàrregues havia travessat les meves defenses. En aquest moment els agents podien disparar-me netament i deixar-me fora de circulació.

—Nakari! Socors! —vaig cridar mentre baixava per l'escala, treia el meu blàster i disparava als agents, que van trigar a entendre que la situació havia canviat per complet tàcticament. Es van recuperar ràpidament després que el primer cridés, amb un forat socarrimat en el pit; el blindatge que portava no era suficient per repel·lir la calor del meu blàster a màxima potència. El segon va disparar una descàrrega atordidora una desena de segon després que el meu tret li encertés, per la qual cosa el seu tret va impactar en el sostre. El tercer, no obstant això, tenia un blanc buidat i ho va aprofitar, amb el blàster apuntat cap avall perquè el centre de la descàrrega m'encertés de ple.

Una de les particularitats d'atordir a algú és que no necessites ser molt bon tirador gràcies a l'ona expansiva de la descàrrega. Però en aquest cas això em va afavorir: l'aigua del terra va tocar el tall de la meva espasa de llum, que seguia brillant i tirada en el terra, i quan ho va fer, el tall va dissipar la descàrrega amb el mateix crepitar elèctric d'abans.

La Nakari va disparar a l'últim agent abans que jo pogués fer-ho des de dalt. Vaig aixecar la vista i vaig veure el cap i braç dret penjant de l’escotilla d'accés; havia disparat amb gran precisió de cap per avall.

—Gràcies —vaig dir.

—De res. Aguanta —va tornar a disparar als cossos de tots els agents.

—Per què fas això?

—Per assegurar-me. Seràs vulnerable uns segons, mentre puges fins aquí, no podem permetre'ns que un segueixi viu i pugui disparar-te netament.

Era un argument convincent que no m'havia plantejat. Encara que d'haver-ho pensat, dubtava que jo els hagués tornat a disparar. Hi havia alguna cosa en això que em semblava sàdic... o simplement dolent. Hauria de reflexionar sobre això. Em vaig guardar tots aquells pensaments per a mi mentre enfundava el meu blàster, recuperava la meva espasa de llum i la retornava al meu cinturó després d'apagar-la. Per primera vegada podia mirar-me bé la mà esquerra; em faltava pell al voltant dels artells i en les puntes dels dits, i seguia sagnant. La tenia molt bruta, amb un aspecte terrible, així que necessitava que me la revisessin i submergir-la en un tanc ple de líquid desinfectant.

Però encara no estàvem lliures de problemes; vaig suposar que no anàvem a estar-ho en una bona estona. Vaig desitjar tenir temps suficient per posar-me presentable abans de sortir a l'exterior, però havíem d'arribar a la nau al més aviat possible. Vaig pujar ràpidament i vaig començar a llevar-me immediatament la meva túnica, abans, blanca. Havíem planejat canviar-nos més endavant, però no vaig poder esperar. La túnica fosca que portava sota estava mullada i probablement empestava, però com a mínim no estava coberta de deixalles. Nakari va arrufar el nas.

—Puaj, Luke, què és això que tens damunt? Has relliscat i has caigut a...?

—Ni ho esmentis, d’acord? Si no ho comentem en veu alta potser pugui oblidar-ho d’aquí a uns milers d'anys.

—Ep, tothom sofreix accidents —s'esforçava a reprimir un somriure, però semblava estar perdent la batalla. Estic segur que em vaig ruboritzar, sentia la calor en la meva cara.

La Nakari va tancar la porta d'accés d'una puntada i ens vam apinyar en un petit speeder amb els cristalls tintats. R2 i Drusil ja esperaven dins i jo vaig ajustar els repulsors a la màxima potència, dirigint-me cap a un aparcament situat a la vora del districte. Nakari i Drusil van intercanviar equacions educadament i la Drusil ens va agrair per l'intent de rescat en el qual encara estàvem embarcats.

—Espero reiterar-los el meu agraïment després d'haver aconseguit fugir —va afegir, les seves paraules emfatitzaven que encara ens quedava molt camí per recórrer.

Teníem un altre speeder llogat esperant en l'aparcament i vàrem dedicar un moment a canviar-nos de roba per complet abans de posar-nos a la vista de les càmeres de seguretat. Portàvem una túnica amb caputxa per a la Drusil, per ocultar totalment la seva cara, i R2 intentaria interferir les transmissions locals durant els pocs minuts que estiguéssim dins del garatge, ja que no podíem fer gran cosa per ocultar-ho. Quan vam planejar l'operació, el dia anterior, vaig pensar que aquella part era un excés de cautela i que perdríem velocitat amb aquelles martingales, però la Nakari va insistir; estava convençuda que el DSI revisaria tots els enregistraments de seguretat per buscar-nos, i si ens trobaven abans que sortíssim del planeta, ens veuríem obligats a combatre contra els reforços que poguessin fer arribar.

R2 havia programat un rumb en la rudimentària computadora de navegació de l’speeder que ens trauria del garatge i ens faria volar en un patró aleatori fins al districte de Lodos. Era un truc que no anava a servir-nos per molt temps però, com tot el que fèiem, estava dissenyat per guanyar una mica de temps... solament necessitàvem el suficient per fer el salt de sortida del sistema. «Deixa'ls que segueixin endavant i encaixin totes les peces», em va dir la Nakari. Sempre que ho fessin massa tard per detenir-nos.

Mentre el programa d'interferència de l’R2 operava, vam pujar a un altre speeder, també amb els cristalls tintats, i sortírem de Lodos mentre el nostre cimbell s'endinsava en ell. Vam veure vehicles d'agents imperials i locals llançant-se per sobre dels nostres caps per vectors que els portarien fins a la cafeteria, i la Nakari va semblar lleugerament petulant.

—Alguna predicció sobre les probabilitats que ens atrapin, Drusil? —vaig preguntar.

—No tinc prou dades per realitzar els càlculs —va contestar ella—. Seria una equació plena de variables i pocs nombres reals, sent poc més que una conjectura.

—Oh, perdó.

—Potser podria dir-me si té proves sòlides que la meva família està bé, o si parlava de probabilitats? —va preguntar ella.

—Probabilitats —vaig reconèixer—. Hem informat a l'Aliança que intentaríem rescatar-la avui, per la qual cosa un altre equip deu estar evacuant a la seva família en aquests moments —vaig desitjar que el Major Derlin hagués tingut èxit, o tindríem una givin extremadament desgraciada a les nostres mans.

—O potser ja ho hagin fet —va dir la Nakari—. No ho sabrem fins que arribem a Omereth, desgraciadament.

—Per què Omereth, si puc preguntar-ho? —li vaig preguntar a la Drusil.

—És insignificant i poc interessant tant per a l'Imperi com l'Aliança. Les escasses infraestructures, l'absència de forma de vida intel·ligent i les seves pobres reserves de minerals han fet del planeta una mera destinació vacacional per a aventurers. No pot mantenir una gran població ni massa comoditats modernes sense grans importacions d'altres mons. Ningú sospitarà que una criptògrafa visqui en un lloc tan apartat de les xarxes comercials actives i les zones de proves militars. És un dels llocs en els quals hi ha menys probabilitats que em trobin... ho he calculat, l'hi asseguro.

Somrient, vaig dir:

—No ho dubto. Ja seguirem parlant d'això quan sortim del sistema.

Vaig guiar l’speeder fins aterrar suaument en una plataforma d'amarratge a poca distància de la Joia del Desert. Com amb l'anterior, vam enviar l’speeder volant en un rumb preprogramat quan vam desembarcar. Hi havia alguna possibilitat que no el descobrissin immediatament, així que R2 l'havia programat perquè aterrés fora de perill abans de quedar-se sense combustible.

—Espero que els imperials no hagin començat a registrar les naus que surten del planeta —va dir la Nakari mentre la rampa descendia i pujàvem a bord de la nau.

—Quants membres de l'equip de seguretat van sobreviure? —va preguntar la Drusil—. Dos van morir al costat meu. Tres en els embornals. Això ens deixa amb altres tres, tret que els hagin matat després.

—No, així és —va confirmar la Nakari—. Tres van sobreviure i sens dubte estan coordinant l'intent de caçar-nos.

R2 va rodar fins a les cabines d'estribord per connectar-se a la computadora de navegació de la Joia. Ja sabia on havíem de fer el primer salt, però necessitava ajustar els càlculs per a la nostra sortida possible més immediata. Vaig anar directament a la cabina per activar la Joia mentre Nakari i Drusil seguien parlant en el passadís. La givin estava enumerant escletxes en el coneixement imperial, principalment deguts a l'eliminació del droide de seguretat, que ens donaven més temps.

—Saben que vostè i el seu droide astromecànic van estar implicats, però pot ser que no hagin vist al Luke fins que va sortir de l'embornal darrere meu. Suposo que a hores d'ara ja han descobert aquest emplaçament localitzant els comunicadors dels tres agents del DSI morts. Sens dubte, estaran registrant la ciutat i buscant el primer speeder. La qüestió no és si voldran activar els seus recursos orbitals i molestar a la població civil per intentar evitar la nostra fugida; la qüestió és quant trigaran a donar aquesta ordre.

Intentar bloquejar tot el tràfic seria molt demanar, ja que Denon estava en la intersecció de dues de les vies hiperespacials més concorregudes de la galàxia.

—Potser no s'adonin que pertanyem a l'Aliança —vaig cridar mentre revisava els sistemes i m'alegrava en veure un enfilall de llums verdes—. Podríem ser mercenaris treballant per als hutts o algun altre.

—És veritat, però probablement això no influirà en la seva decisió. Volen mantenir-me sota el seu control i s'esforçaran perquè això sigui possible.

—Entesos, però si creuen que estem amb els hutts, potser perdin temps buscant-nos pel submón criminal local —potser estava pensant massa; podia veure fins a quin punt l'anàlisi de les diferents possibilitats podia alentir la presa de decisions. Fins aquest moment, m'havien donat poca llibertat per planejar i executar les operacions pel meu compte. Normalment, volava on l'Aliança em deia que volés i disparava al que em deien que disparés. Molestar a l'Imperi produeix un plaer innegable, però planejar i anticipar les maniobres de l'enemic té un atractiu diferent que estava començant a apreciar. Vaig deixar anar els frens i vaig dir:

—Serà millor que et lliguis el cinturó. Anem a enlairar-nos i pot ser que sigui un viatge emocionant.

La Nakari va mostrar a Drusil la cabina d'estribord i després es va reunir amb mi en la cabina, asseient-se en el seient del copilot i connectant un canal d'intercomunicació amb la cabina perquè tant R2 com la Drusil poguessin sentir-nos.

La Joia del Desert es va elevar suaument del seu amarrador i va tallar l'atmosfera sense cap persecució imperial. Quan vaig haver-hi fixat el rumb, li vaig demanar a R2 que controlés els canals de seguretat com a subrutina mentre mantenia com a principal prioritat el nostre salt hiperespacial. Anàvem a saltar cap al nucli per la via Hydiana, fins a Exodeen, i des d'allà prendríem una via hiperespacial més petita coneguda com a Ruta Comercial Nanth’ri, des de la qual tindríem diverses opcions per arribar fins a Omereth.

El cel va cremar i els estels el van substituir quan vam sortir de l'atmosfera de Denon, sense problemes. En comentar-ho, Drusil va llançar una lleu rialleta.

—Els problemes no haurien de trigar a arribar —va dir ella—. La probabilitat és gairebé absoluta.

R2 va emetre una xiuletada d'alarma i una filera de lletres va aparèixer en nostra holorrepresentació de mà, traduint-les: L'IMPERI HA ORDENAT UN BLOQUEIG TOTAL DEL SISTEMA PER ATRAPAR A UNS ESPIES REBELS. CREUERS INTERDICTORS EN RUTA. TOTES LES NAUS QUE SURTIN SENSE SER INSPECCIONADES PER L'IMPERI, SERAN DETECTADES.

La clarividència de la Drusil em va fer voler disposar de més temps per estudiar matemàtiques.

—Que les detectin! Tens llest el rumb? Si és així, fes el salt.

SALTANT.

Desitjava sortir del sistema sense que ningú ens seguís, però aquell pla s'havia fumut. Havíem de confiar que nostra nau fos més ràpida que qualsevol parany que l'Imperi pogués tractar de tendir-nos.

 Següent