Estrelles Perdudes (XXII)

Anterior

CAPÍTOL 22

Thane va arribar al Llibertat just a temps. L'esquadró Corona s'estava preparant per sortir, no amb el frenesí que acompanyava alguna amenaça o atac imminent, però tal vegada no els hagués atrapat si hagués arribat unes hores després.

—Senyor Kyrell, que amable de la seva part l'unir-se a nosaltres —va dir la Comtessa en entrar a l'hangar, on els pilots ràpidament instal·laven als seus droides astromecànics i revisaven els seus paquets de racions. Ell va assentir sense disminuir el ritme dels seus passos, mentre es dirigia cap al General Rieekan.

—Kyrell. —Rieekan difícilment desenganxava la vista del seu datapad; estava dempeus enmig de tot el tragí; una guspira de color blanc i blau va sortir d'un bufador per soldar que estava allà a prop; l'aire feia olor d’hule i combustible—. Excel·lent. Té dues hores abans de l'enlairament.

Thane estava en posició de ferms amb la seva barbeta lleugerament alçada, tal com ho havia après en l'acadèmia. Els costums apresos durant el seu antic entrenament van sortir a la llum al moment en el qual s'adonava que probablement havia ficat la pota.

—Senyor, necessito informar-li dels moviments que vaig fer durant la meva absència.

—Aquest és un exèrcit de voluntaris, ho recorda? És vostè lliure d'anar i venir quan vulgui, sempre que prengui en compte tots els protocols de seguretat.

—Vaig anar al meu planeta natal, Jelucan, per ajudar a una amiga que es trobava en problemes —va dir Thane, i Rieekan no el va mirar fins que va agregar—: La meva amiga és oficial de l'armada imperial.

Això sí va cridar l'atenció de Rieekan, qui li va clavar la vista mentre la bullícia de les activitats se silenciava a poc a poc. Thane podia sentir les mirades sobre ell, tan calentes com reflectores.

El volum de veu del General Rieekan es va elevar considerablement.

—Va fer contacte amb un oficial enemic.

—Sí, senyor. —Thane no va dir res més. Ell sabia que havia d’informar-ne, però no tenia intencions de disculpar-se per veure-la.

—Això és altament irregular, Kyrell —va dir Rieekan—. Però li va ocultar a l'oficial les seves activitats amb l'Aliança Rebel?

—La Capitana de corbeta Ree ja estava assabentada que m'havia unit a la Rebel·lió, senyor.

Els murmuris al seu voltant van augmentar; per a aquest llavors, ja hi havia gairebé una multitud. De cua d'ull, Thane va poder notar els rostres atònits de Yendor, Smikes i Kendy. No obstant això, mai va apartar la vista de Rieekan.

—I com dimonis ho va saber? —La preocupació de Rieekan era evident—. Per ventura tenim a un agent doble filtrant informació a la seva intel·ligència militar?

—No, senyor. No en aquest cas. Ella... Ella em va identificar en unes seqüències de batalla. —Ningú li creuria si confessava que Ciena l'havia reconegut per la manera de com pilotava. Només ells dos podrien entendre-ho.

Rieekan va acceptar l'explicació, la qual cosa era un alleujament, però Thane no estava exonerat del tot.

—Està completament segur que l'oficial no va tenir oportunitat de col·locar algun dispositiu de rastreig en la seva nau o en la seva persona?

—Això no va succeir, senyor. —No anava a entrar en els detalls sobre totes les coses que Ciena havia tingut l'oportunitat de fer-li a la seva persona—. L'hi asseguro. I en cap moment vaig compartir algun tipus d'informació sobre els membres de la Rebel·lió, bases o activitats. Ni tan sols ella va preguntar. Allò va ser un assumpte personal.

—Personal —Rieekan va assentir—. L’escanejarem a vostè i a la seva nau. Si els resultats són negatius, oblidarem aquest assumpte.

—Gràcies, senyor.

—I podem donar per fet que vostè mai més tornarà a tenir contacte amb un oficial imperial?

Thane va recordar aquells últims minuts que van passar junts enfront de la casa de la Ciena, la manera en la qual els dits d'ella es van aferrar al coll de la seva jaqueta, com si pogués mantenir-lo aquí únicament amb la força de la seva voluntat.

—Sí, senyor.

—Molt bé. I només com a recordatori, Kyrell... La galàxia està plena de dones que no combaten amb l'enemic.

I amb això, Rieekan va sortir del lloc. Un parell de droides es van acostar a l’Ala-X de Thane per escanejar-lo. Això va fer que finalment s'enfrontés a la resta de l'esquadró Corona. Els altres pilots ja s'havien reunit al seu voltant; les seves expressions mostraven tot tipus d'emocions, des d'incredulitat fins a indignació. Smikes va parlar primer:

—Vas abandonar el teu lloc per anar a tirar-te a la teva ex? L'ex que a més és capitana de corbeta de la flota imperial?

Thane es refusava a ser intimidat.

—Són a punt d'ascendir-la a comandant.

Els altres grunyiren. Òbviament, en els dies següents seria el membre menys popular de l'esquadró Corona: un element perillós, algú capaç de posar-los en risc sense cap raó aparent. Això a ell li era igual; sempre que no dubtessin de la seva lleialtat, li importava molt poc el que els altres pensessin de les seves decisions.

—Tots hem de deixar el nostre passat enrere. Tots. I si això inclou a gent que està del nostre costat, amb més raó als qui li són fidels a l'Imperi. —La Comtessa mai abans havia demostrat enuig, però en aquest moment ho feia.

—Això no significa que no puguem correspondre mai més a les persones que estimem —va contestar Thane.

—Meravellós —es va queixar Smikes—, està parlant d'amor; això cada vegada es posa millor.

Yendor, amb molta major tranquil·litat que els altres, es va recolzar en el puntal del caça estel·lar més proper i va dir:

—Sí ets conscient que la teva noia de l'Imperi ens pot matar a tots, veritat?

Aquesta va ser la gota que va vessar el got. Thane va encarar a Yendor.

—No coneixes la Ciena. Jo sí. Vaig prendre una decisió basada en això. Cap de vostès va ser posat en perill o si més no afectat. Així que res d'això és de la seva maleïda incumbència.

En el silenci que va seguir en aquesta contestació, es va allunyar de Yendor, les mans del qual s'havien alçat, fent un gest que indicava, a qualsevol planeta: «Germà, has de calmar-te». Thane va pensar que l'única cosa productiva que podia fer era presentar-se al 2-1B per ser escanejat. Però quan es va donar la volta, Kendy va parlar amb un to gairebé més baix que un alè:

—Et faràs molt de mal.

I no estava equivocada.

Thane només va poder respondre-li:

—Ella segueix sent la Ciena. —I va sortir d'allà.

Kendy potser ho entendria, però ningú més. No obstant això, no li importava. Era el seu problema si creuava la galàxia sencera, si li trencaven el cor o si pilotava el seu Ala-X amb direcció al nucli d'una estrella.

La nova base de la flota rebel es trobava en un planeta deshabitat, tan petit i fosc que no tenia nom, només el nombre de registre 5251977. La rotació d'aquest món era lenta, la qual cosa significava que els dies i les nits duraven l'equivalent a diverses setmanes en la majoria dels planetes; però en aquest moment, la Rebel·lió havia d'ocultar-se en aquesta infinita foscor.

El primer pensament de Thane, quan va aterrar l’Ala-X, va ser que en aquesta ocasió havien construït un hangar molt més gran que el que acostumaven. La grandària de l'estructura li recordava molt més a les instal·lacions imperials que als improvisats muntatges amb els quals l'Aliança Rebel havia de conformar-se. Quan va entrar a través de les portes escut, es va adonar de per què l'edifici era tan immens... havia de ser-ho. Durant els dos mesos anteriors, la grandària de l'armada rebel semblava haver-se duplicat.

—Què ha passat? —va preguntar Thane, amb el casc de pilot sota el braç, quan l'esquadró Corona va entrar per reportar-se. Es preguntava si l'Imperi hauria destruït un altre planeta o dut a terme alguna altra atrocitat tan espantosa que, finalment, havia satisfet la paciència d'un segment important de la galàxia.

Gairebé tots el van ignorar, però Yendor li va contestar:

—En general, no reuneixen a tota la flota, com en aquesta ocasió, doncs gairebé sempre un parell de divisions està en una altra part, per si de cas, saps? Però ja no. Diuen per aquí que alguna cosa enorme s'està planejant.

—També tenim nous reclutes —va indicar la Comtessa, assenyalant algunes de les naus no regulades que els envoltaven.

Encara que aquest tipus de naus sempre havien estat part de la flota, definitivament hi havia més del normal i molta gent sense uniformes caminava per aquí, amb només uns pegats de la Rebel·lió cosits descuidadament en els seus vestits. Encara que la guerra estava en un punt àlgid i molt més mortífer, valents reclutes seguien unint-se a la causa rebel. Thane va pensar que de seguir així, seria cert que tindrien possibilitats de guanyar. Va observar alguns caces estel·lars individuals, naus de l'armada dorneana, i alguns vaixells que semblaven haver estat armats amb les refaccions de, almenys, una dotzena d'altres naus.

Un gran somriure va aparèixer en el seu rostre al mateix temps que cridava:

—El Majestuós i Omnipresent Apocalipsi!

Els altres membres de l'esquadró Corona van girar-se a mirar-lo amb expressions que suggerien que havia perdut totalment i completament el cap. Una vegada més, a ell no li importava, perquè, ara, la tripulació del vaixell corria cap a ell: Brill somrient amb el seu rosat pelatge, JJH2 rodant cap a ell i xiulant, Methwat somrient a la seva manera i, darrere de tots ells, bramant per donar-li la benvinguda: Lohgarra.

—Ja era hora que hi arribéssiu! —va dir Thane, rient, deixant-se embolicar per una llanuda abraçada de wookiee. Lohgarra bramà planyívolament, i Thane va intentar no posar els ulls en blanc—. Que no estic molt prim.

—Vam restaurar tota la nau —va dir Brill, orgullosa—. Nous escuts, nous amortidors. I està equipada amb les armes de més caces dels quals puguis comptar amb les teves mans. O urpes. O tentacles. El que sigui que tinguis.

—Així que estan preparats per a l'acció, eh? —Ara que tenia un moment per pensar-ho, no li sorprenia que Lohgarra i la resta de la tripulació del Moa s'unissin, finalment, a la Rebel·lió. No obstant això, hi havia alguna cosa increïble en saber que aquelles persones que li importaven ara estiguessin del seu costat. Això li va portar a recordar el moment en el qual va decidir unir-se a la Rebel·lió, i li va recordar la raó per la qual ho va fer. Just quan més ho necessitava.

A bord del Superdestructor Estel·lar Executor, tots els oficials i els soldats d'assalt havien de mantenir les seves habilitats de combat sempre preparades per a l'acció. Però el nombre de certificacions requerides disminuïa en els rangs superiors. Ara que Ciena era comandant, no havia de passar ni tan sols una hora a la setmana practicant el combat cos a cos. No obstant això, això significava que podia passar més temps practicant les habilitats que encara li eren necessàries.

—Podria viure sense mai haver d'usar aquestes coses —es va queixar Ciena, tirant-se a l'espatlla un dels llançaflames de pràctica—. Si alguna vegada necessitem això en el pont, suposo que ja serà massa tard.

—Ciena Ree queixant-se de les regles? —Berisse va agitar el cap, sorpresa—. Mira, si no vols fer això, encara et queden dies per complir els teus requeriments. Hauríem d'aprofitar que estem a la meitat del no-res. —Tècnicament la nau estava en l’hiperespai de camí a la meitat del no-res, però el punt de Berisse estava molt clar. Des que els hi havien demanat que no fessin res més que anar a un sistema inhabitat, asseure's i esperar, tots els oficials tenien més temps lliure del normal—. Hauríem d'anar a veure si Nash i els altres nois estan lliures, per anar a alguna de les cantines i anar a regna solta.

—Jo em quedo aquí. Si tu vols anar-te’n de festa, endavant.

—Molt bé, molt bé. Has tingut un humor des de fa tres setmanes... No creus que és moment que ho superis?

Berisse no coneixia les raons del mal humor de la Ciena i, sens dubte, no s'imaginava que era la cuirassa darrere de la qual amagava la seva dissort. Abans, Ciena se sentia tranquil·la de confiar-li gairebé tot, i en aquest moment anhelava escoltar el seu consell. Berisse era tan pràctica i realista, que sempre escoltava la història completa sense parpellejar i, gairebé sempre, tenia les paraules perfectes perquè Ciena suportés la situació.

Però aquesta era la qüestió: gairebé sempre.

Berisse podia arribar a ser irreverent i no li preocupava trencar alguna regla per alguna fi pràctica, però Ciena mai havia dubtat de la lleialtat de la seva amiga cap a l'Imperi. Si Ciena arribava a dir alguna cosa sobre l'injust que havia estat el veredicte de la seva mare, Berisse podria ser comprensiva; per l'altre costat, també podria informar d’aquesta conversa a Ronnadam.

Per descomptat que Ciena no podia admetre la veritat sobre Thane amb ningú. Havia de suportar la seva tristesa ella sola. De qualsevol manera, hagués estat molt menys terrible si hagués pogut compartir la resta amb algú.

En lloc d'això, es veia obligada a admetre que no tenia un sol amic en la galàxia sencera en qui pogués confiar per complet.

—Millor anem a calcinar a aquests tarats, et sembla? —Ciena va agafar un dels cascos imperials a prova de foc i va preparar els controls. Berisse va decidir seguir-li el corrent i iniciar la secció hologràfica del simulador. Els atacants, imatges poc clares de llum verda, van començar a córrer cap a elles i, llavors, Ciena va tirar del gallet.

El foc va sortir disparat i va incinerar als enemics. I una altra vegada. I una vegada més. Mai li va entusiasmar el servei de combat, pilotar era la seva major alegria i passió; però aquest dia, en cadascun dels seus trets, Ciena va alliberar tot el dolor i la fúria que tenia embussats. Quan la primera simulació va acabar, immediatament li va indicar a Berisse que comencés una altra i, després, una més. Els hologrames verds desapareixien quan els donava un tret letal. Ciena es va trobar a si mateixa desitjant que el programa fos molt més fidel i gràfic. Per una vegada volia veure a les seves víctimes.

—Què bé que ja no compartim habitació —va murmurar Berisse quan l'últim holograma va desaparèixer—. Perquè no volia ser la següent persona amb qui t'enutgessis.

—Tens raó. No volguessis. —Ciena es va aixecar el casc i es va assecar el front amb el canell. Encara quan es va mantenir en posició d'atac tot aquest temps i el llançaflames no era insuportablement pesat, el cansament s'apoderava del seu cos. Havia dormit molt poc des que va tornar a l'Executor.

Malgrat la seva fatiga, ella hauria realitzat una altra ronda de trets de no ser pel lleuger canvi que va sentir en la vibració sota els seus peus.

—Abandonem l’hiperespai —li va dir a Berisse.

—La teva manera de percebre aquests canvis mai deixarà de sorprendre'm —va sospirar Berisse—. I vam creure que anàvem a tenir molt temps lliure, no?

Fins i tot quan seguien enmig del no-res, concretament en el Sistema Hudalla, només conegut pel seu enorme planeta amb un gran anell, necessitaven tornar a les seves estacions de treball. Ciena es va sentir alleujada. Res l'ajudava més que mantenir-se ocupada.

Mentre les dues sortien de la cabina de simulació, va mirar cap a l'espai infinit a través de la finestra triangular, i el que va veure la va fer parar-se en sec: en lloc del planeta Hudalla o del buit de l'espai, va veure un sens fi de naus imperials: Destructors Estel·lars, creuers d'atac, creuers lleugers i gairebé tants caces TIE com estrelles...

—Què dimonis? —va dir Berisse—. Ens van portar de retorn a Coruscant?

Ciena va fer un gest de negació. Només els capitans, almiralls i el mateix Lord Vader coneixien els plans per endavant, així que no sabia amb certesa per què el Sistema Hudalla de sobte s'havia convertit en un punt de trobada per pràcticament tota la flota imperial.

Però el que sí sabia era que, fos el que fora, es tractava d'alguna cosa important... alguna cosa que els afectaria a tots.

L'esquadró Corona va rebre la seva següent missió d'intel·ligència militar només deu hores després d'arribar a 5251977. Per primera vegada no van rebre ordres de Rieekan, sinó de l'Almirall Ackbar, dels mon calamari.

—Els sensors remots van detectar un nivell inusual d'activitat imperial en el Sistema Hudalla —va dir, donant gambades enfront d'ells. Ackbar era una criatura imponent: més alt que qualsevol humà, amb ulls sortits, però marcits; així que l'esquadró va romandre més rígid i callat que de costum—. Res en aquesta àrea pot ser d'interès per a l'Imperi ni per a ningú. Llavors, per què s'establiria aquí? Esquadró Corona, la seva missió és anar a Hudalla. Observin les naus imperials i obtinguin tota la informació que sigui possible.

Se suposava que tots ells anirien a un sistema desolat i prendrien registres de la flota imperial i, a més, sortirien vius? Thane no estava molt segur de si Ackbar era un optimista il·lús o algú a qui no li importava posar la vida de qui fos en risc sense un guany aparent.

Després, Ackbar els va demanar que es retiressin, dient-los:

—Que la Força els acompanyi.

Definitivament es tractava d'un optimista il·lús.

Mentre Thane revisava els sensors del panell de l’Ala-X, li va donar les gràcies a Hudalla pel seu gran anell. El gegant de gas es caracteritzava pels seus remolins vermells i violetes, però el més notable eren els seus anells, els quals eren dels més grans de la galàxia; estaven formats per milions de peces d'enderrocs, la majoria d'ells de menor grandària que un asteroide mitjà, però prou grans com per amagar una nau.

Igual que els altres membres de l'esquadró Corona, Thane es va amagar darrere d'una de les grans roques de l'anell exterior de Hudalla. Els caces estel·lars Ala-X suraven entre els innombrables enderrocs que giraven lentament. La lleu resplendor violeta de la distant estrella del sistema projectava ombres misterioses. La lenta òrbita de l'anell els havia permès amagar-se en llocs prou llunyans com per no ser detectats. En aquest moment es trobaven a una distància difícilment rastrejable i, així i tot, podien obtenir les lectures i hologrames que necessitaven sense preocupar-se per ser escanejats per l'enemic. Amb les seves naus enceses al mínim poder i ben amagades darrere dels anells d'enderrocs, les possibilitats de ser descoberts eren gairebé nul·les.

«Gairebé». Thane odiava aquesta paraula. Sabia que els oficials imperials eren molt acurats, havien estat entrenats per a això. No obstant això, en aquesta ocasió la balança semblava inclinar-se al seu favor. I ell ho aprofitaria.

—Aquesta armada d'atac és gairebé tan gran com la qual van enviar a Hoth —va indicar Yendor; la seva veu cruixia a través dels comunicadors—. Creuen que van rebre algun tipus d'informació equivocada sobre que vam establir una base en alguna de les llunes de Hudalla? Thane va contestar.

—En cas que així hagués estat... no creus que ja haurien descobert l'error? Però han estat aquí durant dies, i les naus no deixen d'arribar.

Què estarien planejant? Thane buscava infructuosament una resposta. Si una nova hiperruta havia estat descoberta en aquesta zona de l'espai, els seus sensors ja l'haurien detectat. I si l'Imperi planejava un atac, no necessitava tant temps per reunir-se. No hi havia elements crítics que poguessin ser extrets d'algun dels planetes o llunes del sistema. El misteri era total.

Thane s'havia ofert per fer el comptatge de caces estel·lars individuals, una missió irritant i enormement detallada, així que tot l'esquadró havia estat d'acord i feliç que Thane l'executés. Aquest tipus de treball el mantindria prou ocupat com per posar-se a pensar en les possibilitats que Ciena formés part d'aquesta gran flota, o per descobrir exactament quins Destructors Estel·lars es concentraven aquí.

«És com si haguessin portat totes aquestes naus per presumir-les», va pensar Thane, amargament, mentre continuava amb els seus càlculs, afegint la nova informació proporcionada pels seus sensors. Per a què reunir-se a la meitat del no-res si ningú t'està observant? Què motivaria un desplegament tan ostentós i una concentració d'armes de foc imperials de tal magnitud en un lloc on no hi havia res interessant?

De sobte, les seves mans es van paralitzar, deixant que els llargs rotllos plens de nombres s'escampessin pertot arreu. Thane va maleir gairebé en un murmuri quan es va adonar del que estava succeint.

L'Imperi demostrava freqüentment el seu poder amb un grau de teatralitat que a Thane li semblava absurd encara quan formava part d'ell, però mai ho feia sense cap raó. Gairebé sempre, una demostració de poder tenia la intenció d'intimidar a aquells que vivien sota el domini de l'Imperi, però en altres ocasions, els oficials i les naus ho feien per impressionar als seus superiors. Mentre més gran era el nombre d'homes i naus sota el mandat d'un comandant, més important era aquest.

I aquesta flota havia estat reunida per demostrar la importància d'algú. Només una persona de la galàxia podia merèixer tanta atenció, una concentració d'armes de foc de tal magnitud, i tant... temor.

Thane va murmurar:

—L'Emperador.

Següent