Conseqüències (XVI)

Anterior

CAPÍTOL 16

Un malson.

Del tipus recurrent. Un dels malsons que la Norra té regularment. Està al seu Ala-Y amb el seu droide astromecànic, R5-G4. Tornen a estar en les tortuoses entranyes de l'Estrella de la Mort. Ella surt del conducte principal, i atreu a uns quants caces TIE, que la segueixen com les mosques al voltant de la cua d'un gorth. No se’ls pot treure de damunt, no els pot derrocar, no els pot deixar enrere. De sobte, hi ha més caces davant d'ella. L'interior de l'estació espacial és un laberint que es tanca sobre si mateix. Llavors des d'algun lloc li arriba el so de l'esclat del nucli d'energia. Tot comença a enfonsar-se al seu voltant. A les seves esquenes, l'espai s'omple de foc, i de sobte també té foc davant, que ve corrent a rebre-la...

Es desperta xopada de suor. Com sempre, és igual si l'aire és fred o calent. Norra mira el rellotge. Porta menys d'una hora dormint. Després de rescatar al seu fill de les urpes d'aquest gàngster malvat, encara té la sensació de què els estan perseguint. El cor li batega violentament, té els músculs tibants i la mandíbula atapeïda, i l'adrenalina que la recorre com els trets líquids de blàster. Ha estat una mala idea posar-se a dormir.

Norra baixa a preparar-se un te. Espera que tothom estigui dormint. Norra pensa que ha de donar-li les gràcies a la seva germana, Esmelle, per deixar que aquests curiosos desconeguts passin la nit aquí. De sobte, sent veus que vénen de la cuina.

Asseguts en una taula petita estan els dos curiosos desconeguts: Jas Emari i Sinjir Rath Velus. Han apartat l’hidrodom de l’Esmelle (on cria petites plantes, com corets o llavors sinthanianes) i han disposat una sèrie d'objectes miscel·lanis sobre la taula: un saler, diversos flascons d'herbes, un dispensador de tovallons, un grapat d'escuradents i diversos ganivets de fruita.

Norra entra i els dos es posen drets.

Com nens atrapats in fraganti fent alguna cosa dolenta.

Mhh.

—Què és tot això? —pregunta Norra.

—Res —diu Jas.

—Estàvem... jugant a un joc —diu Sinjir somrient.

És una parella estranya. Ella és una zabrak freda i seca. Els seus ulls són com pedres tallades. Ell és alt, prim i pàl·lid. L'olor de vi o conyac li supura pels porus. Té un somriure ampli i enganyós.

Norra murmura alguna cosa i prem el botó lateral de la tetera. Mira en l'armari superior i selecciona te de gesha. Mesura una quantitat precisa i posa el te en una tassa. Els altres dos l'estan mirant tan fixament que podrien foradar-li el clatell.

La tetera xiula. Se serveix te, envoltada per fantasmes de vapor.

Llavors es dóna la volta i diu:

—Això sembla un mapa.

—No ho és —diu Sinjir, sense deixar de somriure.

—Ho és —diu la zabrak gairebé al mateix temps.

—Em van a explicar el que és? —pregunta Norra.

—No —responen els dos a l’uníson. Jas i Sinjir es miren. Una mirada de perplexitat, alhora que divertida.

Norra s'inclina sobre la taula i observa el muntatge que han fet.

—Això. El dispensador de tovallons. És més gran que tota la resta. Així que representa alguna cosa gran. El palau del sàtrapa, suposo. Dedueixo la resta. Això d'aquí és el vell Capitoli, aquí està l'avinguda de la Satrapia, aquí està l'estret carrer de Withrafisp. Tinc entès que abans era un carreró secret que s'utilitzava perquè els sàtrapes entressin i sortissin del palau sense ser vistos. Però és una via pública des que jo era petita.

—No —diu Sinjir, fingint sinceritat total—. Ho sento. Gràcies per jugar. Ara, si ens permets...

—Calla —li diu Jas. Llavors a Norra—: Sí. Tens raó. Vas créixer aquí?

—Sí —assenteix Norra.

—Ets...? —Jas l'observa de dalt a baix—. Ets una rebel?

—És tan evident?

—No —diu la zabrak, encongint-se d'espatlles—. Però no sóc beneita. Anit no vas tenir cap problema a disparar contra els soldats d'assalt. I no tens pinta de ser una vulgar criminal. O una ciutadana comuna i corrent. Vas vestida... com una rebel. Aquesta armilla. Aquest cinturó multiusos. Aquestes botes —ajusta els ulls—. Pilot?

—Sí —diu Norra rient—. Correcte.

—Jo sóc caça-recompenses —diu la Jas—. Vaig a la recerca d'un objectiu de la Nova República. Crec que em vindria bé la teva ajuda.

—Espera un segon, per tots els estels —protesta Sinjir, agitant les mans—. Em dónes una porció miserable del vint-i-cinc per cent i ara rebaixaràs més la recompensa acceptant-la a ella?

—Espero que ella ho faci perquè és el correcte —diu la caça-recompenses—, perquè és un atac a l'Imperi. No pels crèdits.

Norra sent un formigueig en el seu interior. És la crida del deure. Vol saber més, vol unir-se al pla, escopir-li a l'Imperi en la cara, però...

—No puc —diu, amb la mandíbula atapeïda—. No puc, de debò. El meu fill i jo ens hem d'anar d'aquest planeta. La meva prioritat principal és emportar-me’l...

—Vés a salvar al teu amic —diu Temmin, entrant en la cuina—. Antilles. Ja t'ho he dit. Jo no me’n vaig d'aquí. I per cert, tal vegada pensin que estan parlant en veu baixa... però deixin que els hi digui: estan fent molt soroll.

Norra l’agafa del braç.

—Que un altre salvi a... al Capità Antilles. El meu treball ja no és lluitar en aquesta guerra. El meu treball és cuidar de tu.

Temmin s'aparta d'ella. Se serveix un got de llet blava del carner.

—Ha arribat ja el meu droide? Ja hauria d'estar aquí.

Norra vol seguir discutint amb ell, però es mossega la llengua. És tan testarrut com ella. Pressionar-lo és com empènyer una paret. L'única cosa que aconseguirà és trencar-se les mans.

Sinjir li diu al noi.

—Aquell era el teu droide?

—Sí.

—Allò era un droide de combat.

—Ho sé.

—Són la unitat de combat més inepta de... potser de tota la Història de la galàxia. I, creu-me, actualment els soldats d'assalt són com galledes de fregar armats.

—No cal subestimar als soldats d'assalt —li interromp Jas—. Quan són nombrosos, resulten perillosos.

—I els búfals dels pantans també —diu Sinjir—. Però això no significa que siguin especialment eficaços. I els droides de combat encara menys. Et felicito, noi. Has convertit un d'ells en una veritable màquina de matar —Sinjir aplaudeix suaument—. Encara que crec que et pots començar a conscienciar... potser l’han superat. És un droide de combat, no un miracle tecnològic.

—Sí, bé —diu Temmin impertèrrit i una mica esquerp, bevent del got—. Crec que confondries merdes de borgat amb excrements de dewback. El Senyor Ossos està programat amb... bo, tu confia en mi. El Senyor Ossos estarà perfectament —Norra observa al seu fill. La seva forma d'estrènyer els punys. Les celles arrufades. Està furiós. Com ho estava ella... o potser encara ho estigui. Però llavors els seus ulls s'entretanquen i es queda mirant a la taula—. Què és això?

—Res —diu Sinjir.

—És un mapa —diu Temmin. I Norra sent un petit arravatament d'orgull. Un orgull que va en augment quan Temmin afegeix—: Què és això? El palau del sàtrapa?

—Per tots els estels —diu Sinjir—. De tal pal, tal estella.

El noi arrufa més les celles. Norra nota com una burxada.

Llavors Jas Emari va directa al gra:

—Ara mateix, en aquest palau s'està duent a terme una reunió secreta. Això, si no se'ns ha escapat ja l'oportunitat. En aquesta reunió hi ha uns quants alts càrrecs imperials. Figures destacades. Gent que mou els fils. Gent amb una recompensa sobre el seu cap —i llavors esmenta a tot el repertori: el Moff Valco Pandion, l'Almirall Rae Sloane, el Conseller Yupe Tashu, la General Jylia Shale i l'objectiu original de la caça-recompenses, el banquer i esclavista Arsin Crassus.

—Això és! —diu Norra, amb un espetec dels dits. Una part d'ella sent que hauria d'haver arribat abans en aquesta conclusió. Una altra part d'ella, més realista o més aviat cínica, diu que ella és una simple pilot... com ho hagués pogut saber? En tot cas...—. Tot concorda. Els destructors estel·lars. El bloqueig espacial. Les comunicacions bloquejades. Estan protegint aquesta reunió. I Wedge...

La zabrak aixeca una cella.

—Què és un “Wedge”?

—Wedge Antilles —diu Sinjir—. No? El pilot de l'Aliança Rebel?

—Sí —diu Norra, assentint amb el cap—. Com ho sabies?

Ell dubte.

—Jo... jo també sóc un rebel.

Això li sorprèn. La seva vestimenta concorda, però hi ha quelcom cosa en ell que li sembla una mica estrany. De totes maneres, la Rebel·lió inclou a gent de tot tipus. Norra segueix parlant:

—L’han hagut de capturar. A Wedge. Probablement estava explorant la Vora Exterior i es va topar amb... el que sigui que sigui això.

—Probablement segueixi viu —diu la Jas—. La qual cosa significa que tens una oportunitat. Ajuda'm. Donarem un cop en nom de la teva Nova República. Desmuntarem els plans de l'Imperi, els tallarem els tendons just quan s'estan tornant a posar dempeus. Rescataràs al teu amic.

De nou, Norra sent la crida del deure. La seva oportunitat de fer el bé. Però també apareix el sentiment contrari. Per una vegada, vol baixar el cap i esquivar els trets. No vol llançar-se a les entranyes de la bèstia. Aquesta vegada no.

—No —diu, i les seves celles fosques presideixen una mirada baixa—. El que cal fer és marxar d'aquest planeta. Tan aviat com tornem a tenir comunicacions, alertem a la República, ells enviaran naus i tropes i...

—T'equivoques —la interromp la caça-recompenses—. Quan això passi, la reunió ja haurà acabat. Si no ha acabat ja. I el teu amic haurà desaparegut o estarà mort. El que cal fer és actuar ara. És el nostre treball.

—Jo vaig —diu Temmin—. Però vull la meva part.

—Noi —diu Sinjir, rient-se a sota veu—. No exagerem. T'hem salvat, t'hem evitat una pallissa...

—Molt bé —li diu Jas Emari al noi—. Pots quedar-te la meitat de la seva part —inclina el cap, assenyalant a Sinjir.

—Ei! —protesta Sinjir.

—Mira, tu aconseguiràs un bitllet per abandonar aquest planeta —li diu ella, amb un gest altiu del cap, fent caure cap a un costat el floc de pèl que té entre les banyes—. I la recompensa és tan quantiosa, que fins i tot amb una fracció podràs comprar-te tantes ampolles de licor que podràs estar bevent fins que la Nova República torni a convertir-se en l'Antiga República. Ho prens o ho deixes.

—Bé —diu ell, fent girar els ulls.

—Jo no estic segura —diu Norra.

—Em vindria bé la teva ajuda. I segur que al teu amic també.

Norra titubeja. És com tornar a la infància, i estar a punt de saltar per una de les cascades del canó d’Alear. Ha d'aguantar-se la respiració abans de dir:

—Comptin amb mi. Però jo també vull que em treguin d'aquest planeta.

—Fet —diu Jas—. Ara crec que hauríem de...

Bum, bum, bum.

La casa sencera tremola. Algú està trucant a la porta. Quan Jas desenfunda el blàster, a Norra li assalten els records amb la rapidesa de l'aigua de les cascades. El soroll de punys colpejant a la porta. El so d'imperials que vénen a emportar-se al seu marit.

 Següent