Conseqüències (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

Una densa boirina cobreix la ciutat de Myrra. Fins i tot el sol, brillant, atrevit i inclement, sembla fer grans esforços per travessar aquest aire tan espès. Els vapors de calor que pugen de del terra ho distorsionen tot. La humitat no només es pot sentir, també es pot veure.

Jas Emari triga una estona a estar segura del que està veient. Al capdamunt, descendint dels cels com si fos una quadriga divina, hi ha una nau retallant el sol. Un iot, per ser més precisos. Una nau pomposa i ornamentada, coberta de metalls resplendents i conductes de color carmí. Una nau construïda pensant tant en la funció com en l'aspecte.

És el iot de l’Arsin Crassus.

L'Imperi Galàctic té un poder gegantesc, com un puny cuirassat que aixafa als sistemes que s'atreveixen a negar la seva autoritat... Però semblant força i autoritat no sorgeix del no-res. Ni tan sol els Sith aconseguirien conjurar una màgia així.

El que va marcar la diferència va ser una altra cosa:

Els crèdits. Els diners.

Crassus és un dels principals prestadors de l'Imperi. Ho és des de fa dècades. La història és la següent. Una vegada hi havia un jove de la Federació de Comerç que, quan l'Imperi encara no estava instituït però ja començava a expandir-se, va portar als líders de la Federació a Mustafar. Allà van ser massacrats. I llavors va saquejar els seus comptes per ajudar a finançar el nou govern. I aquí ha estat des de llavors, contribuint al costat corporatiu del govern imperial.

A més, és traficant d'esclaus.

I avui, és el seu objectiu.

Jas s’enganxa a la vella torre rovellada que s'alça per sobre del difunt Capitoli de Myrra. Està subjectada a l'edifici mitjançant uns cables al voltant de la cintura i de la cama dreta, la qual cosa li permet inclinar-se amb llibertat de moviment. I, el més important, li permet tenir ambdues mans lliures. Tot això sense caure.

La caça-recompenses porta hores aquí. Esperant. Amb prou feines sense dormir. Està cansada. Li fan mal els músculs. Però aquest és el seu treball. La vida del caça-recompenses implica moltes hores d'observació i espera. Estones molt llargues alternades amb ràfegues d'acció breus i intenses.

Es despenja el rifle de l'esquena. És un rifle de llarg abast que la zabrak es va construir ella mateixa. Es va basar en un vell rifle llança-cartutxos Czerka, que va modificar per disparar diferents municions segons les seves necessitats, depenent de quin canó i quina recambra li col·loqués. Una vegada Jas va escoltar la història que els Jedi es construïen les seves pròpies espases de llum i va pensar: per què no fer el mateix amb el rifle? I això mateix va fer. Perquè pot fer tot el que es proposi.

Jas aixeca el rifle i se’l porta a l'espatlla. Amb la mà esquerra encaixa el monòpode telescòpic en el mosquetó que té en la cintura per donar-li al rifle una mica d'estabilitat addicional. Una cosa molt important en una posició tan inestable com aquesta, suspesa per sobre de la ciutat, a més de cent metres del terra. Llavors clava l'ull en la mira telescòpica.

Aquí està el iot. La mira telescòpica li ofereix dades essencials: la calor emesa per la part posterior, la velocitat i trajectòria de la nau, un escaneig de signatures biològiques, encara que actualment no hi ha cap lectura a causa dels escuts del iot.

Apunta l'arma cap a la plataforma d'aterratge elevada que hi ha sobre el palau del sàtrapa. Aquí viu el Sàtrapa Isstra Dirus, un governador corrupte famós per interessar-se molt poc per la gent de la seva ciutat i més per enriquir-se amb els crèdits dels altres.

En una galàxia perfecta, ell també seria el seu objectiu.

Però Jas Emari és una professional. Res de danys col·laterals. Per molt que estiguin justificats.

Ho veu a través de la mira: el iot redueix velocitat i es prepara per a l'aterratge. Aterra deixant anar unes fantasmagòriques plomes de vapor i balancejant-se suaument. S'estén una passarel·la i apareix el sàtrapa: un home alt, que en el seu moment va ser ben plantat, però fins i tot a través de la mira pot veure les línies que li travessen la cara com l'aigua obrint-se pas per una muntanya. Somriu i dóna palmades. Fa humils reverències, però és com un pa de muftari: el revers és salat i picant. Jas ha vist el seu historial, ha vist com el flux de crèdits surt de diverses corporacions imperials i acaba en les seves arques il·limitades. Els planetes de la Vora Exterior són un lloc molt bo per amagar diners i aconseguir mercaderies il·lícites (esclaus inclosos), i Akiva és un d'aquests planetes. Darrere del sàtrapa surten dos dels seus guàrdies. Cascos alts amb plomatges vermells. Tots dos porten unes vibropiques encara més altes que ells, amb les fulles cap al cel.

Crassus baixa per la passarel·la, acompanyat per la seva pròpia guàrdia: unes dones que porten unes robustes màscares animals. Segurament també siguin esclaves.

Crassus no seria precisament un objectiu petit. És alt i gras, amb una barba tenyida del color de l'espai profund. Porta una túnica lluenta que va arrossegant pel terra, com un paó amb la cua en el fang. Crassus dóna una palmada i allarga les mans per saludar al sàtrapa, prenent-lo amablement pels canells.

Els dos riuen.

Ha, ha, ha.

La teva alegria ha arribat a la seva fi, Arsin Crassus. Però hi ha un centelleig en la mira.

S'acosten naus.

Jas gira el rifle, seguint les fletxes de la pantalla de la mira... i llavors veu una llançadora imperial, de classe Lambda, que descendeix a través de les espirals de núvols. Llavors apareix una segona fletxa. I una tercera.

Dues llançadores més.

I acompanyant-les, caces TIE.

Torna a apuntar el rifle a la plataforma. Crassus segueix aquí. Jas deixa anar un sospir entre les dents, satisfeta de no haver perdut la seva oportunitat per culpa d'una distracció. Crassus està braç a braç amb el sàtrapa. La seva guàrdia personal està en formació, esperant. Crassus s'ha llevat la túnica, mentre una de les seves serventes el venta.

Llavors, per la porta de la terrassa entren tres soldats d'assalt.

Què curiós.

Dispara, pensa. Guanya't els crèdits.

Però...

Però.

Aquí està passant alguna cosa. La informació que li van donar no esmentava res d'això. Es maleeix a si mateixa per caure en un parany que li resulta familiar. Treballa massa sovint amb els aclucalls posats. Veu l'objectiu i va directament cap a ell... Però de vegades, en fer-ho, es perd detalls. L'escenari global. Enemics ocults. Complicacions. La vista que li dóna la mira telescòpica és l'única perspectiva que necessita. O això creu fins que la realitat li demostra el contrari. Porta un mes rastrejant a Arsin Crassus. Seguint el seu deixant envanit per la galàxia com un petit pardal espantat. I quan es va assabentar de la trobada amb el Sàtrapa Dirus, no va preguntar res més. Hauria d'haver-ho fet.

El dit li vacil·la. Una a una, les llançadores comencen a aterrar.

Les llançadores es posen en semicercle i comencen a obrir-se. Els hostes van baixant.

En veure-ho, Jas es queda un moment sense respiració. Se sent com si hagués cavat un forat al pati de darrere i dins hagués trobat un bagul ple de vells diaris de l'Antiga República. Un tresor inesperat.

Arsin Crassus, sí.

Llavors surt algú amb un barret absurd. Si Jas l’hagués de descriure, diria que sembla com si algú hagués caçat un kofturogall maragda i se l’hagués posat en el cap. Porta les luxoses vestidures de color porpra d'un vell conseller imperial.

De la següent llançadora surt algú que reconeix a l'instant: Jylia Shale. Una dona gran, encongida com un càlcul biliar i amb tota la duresa d'una nou de koja sense partir. Les espatlles cap endavant, les mans tancades per darrere de l'esquena. Shale porta uniforme gris imperial, el pèl recollit en una austera trossa. Va acompanyada per dos guàrdies imperials de casc vermell i capa vermella. Membres de la guàrdia reial del propi Palpatine.

Queda una última llançadora.

Moff Valco Pandion.

És rígid, de cara esmolada, i té una cicatriu en la cella. El tipus de cicatriu que sembla que tingui tota una història darrere.

En el pit porta un emblema curiós: rectangular, amb sis quadrats blaus en la fila superior i tres vermells i tres grocs en la inferior.

No és l'emblema d'un moff, sinó d'un gran moff.

Un títol que li va ser assignat, o un títol que li va arrabassar a algú?

Aquí, en aquesta plataforma, té tres objectius de pes. Crassus és el seu objectiu original, però i Shale? I Pandion? Es pagarien molt millor. Especialment Pandion, que és el nombre més alt en la baralla de cartes de Pazaak que li va donar el seu contacte dins de la Nova República. Com més gran és el nombre de la carta, més valuós és l'objectiu. I aquí té a tres d'aquests objectius.

Sent un pessigolleig de nervis en l'estómac.

Mata a Pandion.

La Nova República els preferirà vius, però igualment pagaran bastant bé pels seus cadàvers. Sempre que no estiguin desintegrats. Lliurar un pot de cendres greixoses no és la millor forma que et paguin. Ella sempre va voler acabar amb Crassus. Un home així està millor sota terra que dins d'una cel·la. Penitència pels seus crims.

En la plataforma d'aterratge, Pandion s'uneix als altres, encara que es manté un o dos passos per darrere. Distant, altiu, resolt a anar separat dels altres. La resta està sumida en una conversa. S'estaran presentant. O tornant-se a presentar.

Jas comença a fer plans mentals. Es treu les ulleres per pensar més enllà del moment, més enllà de l'instant de prémer el gallet.

Matar a Pandion, o a qualsevol d'ells, és una opció.

Un sol tret i cau un d'ells. I ella rep una paga significativa.

Els altres es dispersaran. Tornaran a les llançadores o entraran per la porta del palau. Si es refugien en el palau, llavors potser tingui una oportunitat d'eliminar o capturar a la resta. Però si se’n van volant, llavors aquesta oportunitat desapareixerà.

Bufa el vent. És un vent càlid, fins i tot aquí a dalt. Com l'alè d'una bèstia. Bufa entre els punxons esmolats que li surten del cap.

Podria funcionar.

Deixa que se’n vagin. Aconsegueix un objectiu.

Però hi ha molt més en joc. Tots ells junts. Per a ella, seria un gran cop. Jas tenia un nom en l'Imperi. També entre molts dels sindicats del crim de la Vora Exterior: els hutt, Sol Negre, el Sindicat Crymorah, el Càrtel Perlemià. Però després de la destrucció de l'Estrella de la Mort (una altra vegada) i després del seu canvi de lleialtats, el nom i la reputació de Jas semblen estar canviant. Igual que la galàxia sencera. Per guanyar-se la vida, haurà d'assumir riscos més grans. Anar a cop segur i fer les coses lentament i amb calma ja no és una opció. Pren una decisió i aparta el rifle.

No n'hi ha prou amb un objectiu.

Ha d'eliminar-los a tots.

I haig de fer-ho ara mateix.

***

Hi ha turbulències quan la llançadora entra en l'atmosfera d’Akiva. Sloane està asseguda en la cadira del capità. Donada la curta distància del vol no és un rol essencial, però podria dur-ho a terme si fos necessari. Observa com la foscor de l'espai va donant pas a la llum difuminada del planeta i com es van obrint pas entre els núvols. En la pantalla integrada en el cristall davanter es pot veure la línia de l'horitzó, la seva trajectòria, la ruta traçada.

La dona que té asseguda al costat és la seva pilot, Morna Kee. Fa ja un temps que és la seva pilot. És molt capaç. És lleial a l'Imperi. A Rae li agrada tenir al voltant a gent que coneix, que sap com es diuen. Però la derrota d’Endor... i els pactes de la Nova República amb governadors i líders de sector per fer-se amb les naus imperials... per no parlar de l'amenaça d'un cisma intern. Tot això l'ha deixat commocionada. Aferrant-se a detalls que abans li semblaven vitals. Detalls que ja no poden ser importants.

Darrere d'ella està l’arxivista, un home menut que s'encarregarà de prendre notes durant la cimera. Posarà per escrit els resultats de la cimera, perquè la història del ressorgiment imperial quedi ben documentat, registrat de forma oficial. Al costat de l’arxivista està l'assistent de la Rae en aquesta missió, una jove corelliana d'ulls clars anomenada Adea Rite. Finalment, hi ha mig esquadró de soldats d'assalt. Els que tenen els millors expedients d'entre les files del Vigilància. Vigilen al seu nou presoner: el Capità Wedge Antilles. El rebel està recolzat en una taula mèdica flotant, dormit per l'anestèsia que li bomben en el braç. El droide mèdic flota per damunt seu, comprovant les seves constants vitals, assegurant-se que tots els conductes estiguin ben col·locats.

El presoner suposa un obstacle important.

És perillós. Els rebels vindran a indagar.

I llavors què?

Sent una pressió en la mandíbula. Això ha de funcionar. Tot això. La reunió ha de donar resultats. D'això depèn el futur de l'Imperi i l'estabilitat de la galàxia.

La reunió no va ser idea d'ella sola, encara que els participants així ho creuen. Raó de més perquè això surti segons els seus plans, i sense més obstacles. Si la reunió fracassa, em culparan a mi.

Per sota, la ciutat de Myrra. Una extensió urbana de creixement desordenat. Edificis amb angles estranys que sobresurten de la jungla. La jungla, al seu torn, intenta recuperar terreny. Les enfiladisses cobreixen les parets i les rajoles de fang dels terrats com si fossin dits cruels intentant esfondrar la ciutat a càmera lenta. Entre els edificis hi ha vies massa estretes com per dir-les carrers. Són més aviat carrerons, un dels motius que dificulten una ocupació imperial. Aquests “carrers” són massa estrets per a qualsevol dels seus transports, exceptuant les motos speeders. I fins i tot les motos tenen dificultats per girar aquestes cantonades tan anguloses.

No importa, es diu a si mateixa. Això és temporal. Aquesta reunió no pot durar per sempre. Encara que està segura que en alguns moments donarà aquesta impressió.

La llançadora descriu una corba pronunciada en descendir sobre la ciutat. Just davant, el palau del seu aliat, el Sàtrapa Isstra Dirus. Un adulador insofrible. Però es recorda a si mateixa que persones així són necessàries de tant en tant. La màquina només funciona quan totes les parts estan d'acord. El palau és una construcció pomposa, un vell temple adaptat per allotjar l'opulència de la satrapia. Parets de quarcina amb elements de color vermelló intens, decorades amb inútils piques daurades. Les finestres cristal·lines i multifacètiques són belles a la vista, però els hi falta una de les característiques essencials de les finestres: la transparència. Rae prefereix el disseny auster i autoritari dels...

Just davant, moviment.

Algú està lliscant per un cable des d'una torre de comunicacions propera. Sembla que la torre porta anys sense utilitzar-se. En el seu moment va formar part del Capitoli, una institució que no ha aconseguit governar des que la satrapia es va quedar amb tot el poder. No és una casualitat que això ocorregués just quan l'Imperi es va apoderar del Senat Galàctic. Rae prem un botó i fa girar una roda.

Una secció de la pantalla integrada en la finestra captura la imatge de l'intrús que està lliscant pel cable. S'amplia la imatge. Un zabrak, si s'ha de jutjar pels punxons del cap. Femella.

Un rifle en l'esquena, un rifle llarg. Una franctiradora.

Caça-recompenses.

Rae Sloane gruny, s'aixeca violentament i s’asseu al costat del tauler de comandaments que té darrere. El lloc d'artilleria. Sigui qui sigui aquesta zabrak, Rae no té ni el temps ni la paciència per endevinar-ho. És una mica estrany que un almirall es posi als comandaments de l'artilleria. Però el moment ho requereix.

Que es preocupin.

Pren els controls i comença a disparar.

***

Jas resa perquè el cable, que ha llançat des de la torre a l'altre costat del carrer, aguanti. És llarg i la torre en la qual està lligada és feble. Pot escoltar el grinyol de la torre a les seves esquenes. Al final, no importarà massa.

A la seva esquerra apareix del no-res la llançadora. Un altre transport imperial de classe Lambda. Amb un cristall negre en la cabina allargada.

Implacable, sense compassió.

Els canons comencen a disparar. Jas conté l'alè i contreu el cos. S'acosta tot el que pot al cable. Els músculs li cremen. Doblega les cames i acosta els genolls a la panxa. Tot això per fer-se el més petita possible davant el tret dels canons blàster.

Els trets esquincen l'aire, davant d'ella. Darrere d'ella. Al seu costat. Per sota i per dalt. Sap que està cridant, un crit perllongat de por i ràbia, però no ho sent. L'única cosa que pot sentir és el vent i els canons.

La bona notícia és que els blàsters que la llançadora té sota les ales no estan fets per impactar objectius diminuts, com ella ara mateix. Impactar ara seria un acte de pura providència còsmica, tret que l’artiller sigui sensible a la Força (un Jedi o una Germana de la Nit dathomiriana).

La mala notícia és que qui sigui que està disparant ha arribat a la mateixa conclusió.

La llançadora s'inclina lleugerament...

I dispara contra la torre de la qual acaba de saltar.

Un centelleig brillant de flames darrere de la Jas. Un crepitar metàl·lic. I la torre comença a caure. S'adona perquè, de sobte, el cable pel qual es llisca es destensa. De ser una línia rígida, passa a ser com un llarg fideu solt.

«Agafa't, agafa't bé al cable, baixaràs pendulant...», pensa.

Però l'agitació la supera. El cable se li escapa de les mans.

Colpejada pel vent. Amb la ciutat precipitant-se a donar-li la benvinguda.

Jas Emari cau.

 Següent