Conseqüències (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

—Hem de donar la volta —diu Norra—. Traça una altra ruta.

—Espera, espera, no —diu Owerto, mig rient. Aixeca la mirada cap a ella. La meitat del fosc rostre de l’Owerto està recobert de cicatrius. Cada vegada que explica la història d'aquestes cicatrius, canvia la causa: lava, wampes, foc de blàster, es va emborratxar amb rom corellià i va caure sobre un fogó bullint...—. Senyoreta Susser...

—Ara que estic a casa, torno a utilitzar el nom de casada. És Wexley.

—Norra. M'has pagat perquè et porti a la superfície d'aquest planeta —assenyala per la finestra. Aquí està la seva llar. O estava. El planeta Akiva. Amb núvols que s'arremolinen en lentes espirals sobre les jungles i les muntanyes. I per damunt, dos destructors estel·lars com dues espases presidint la superfície del planeta—. I el més important de tot, no ets l'únic carregament que porto. Haig d’acabar aquest treball.

—Ens han dit que donem mitja volta. Això és un bloqueig espacial.

—I els contrabandistes com jo som molt bons saltant-nos bloquejos.

—Hem d'informar a l'Aliança... —es corregeix a si mateixa. Aquest terme és antic—. La Nova República. Necessiten saber-ho.

De sobte, un tercer destructor estel·lar apareix enmig de l'espai, alineat amb els altres dos.

—Tens família aquí a baix?

Ella assenteix amb fermesa.

—Per això estic aquí.

Per això he tornat a casa.

—Sempre hi ha hagut risc. L'Imperi porta anys en Akiva. No de la mateixa forma que ara, però... estan aquí i haurem de fer alguna cosa.

Owerto s'inclina cap a ella i diu:

—Saps per què en aquesta nau li he posat de nom Arna?

—No.

—Alguna vegada has intentat atrapar una arna? Subjectar-la amb les mans? Perseguir-la? Arnes blanques, arnes marrons, arnes de qualsevol tipus... No les pots atrapar. Sempre s'escapen. Ballen cap amunt, cap avall, a l'esquerra, a la dreta, com una marioneta sota les cordes. Aquest sóc jo. Així és la meva nau.

—Segueix sense agradar-me la idea.

—A mi tampoc m'agrada, però la vida està plena de coses que no ens agraden. Vols tornar a veure a la teva família? Llavors anem a fer-ho. Ara és el moment. Sembla que s'estan posant en formació. Potser hi ha més de camí.

El seu ull bo brilla amb un punt de bogeria. L'altre ull és una lent d'un vermell implacable envoltada per una junta tòrica mal encaixada, fixada a la seva pell plena de cicatrius. Somriu, deixant entreveure unes dents tortes. En realitat, gaudeix amb això.

«Contrabandistes», pensa ella.

Bé, Norra ha pagat pel seu bitllet.

I el trajecte és a punt de començar.

***

La gran taula negra reflecteix la resplendor d'una imatge hologràfica: un esquema del moll del Vigilància i les zones circumdants. L'esquema inclou l'escaneig que acaben de realitzar els droides, i mostra danys en dos dels caces TIE. També es veuen els cossos dels soldats d'assalt, que s'han quedat aquí com a recordatori del que pot ocórrer quan es lluita contra els rebels.

I el pilot del saltador estel·lar? Sens dubte, un rebel. La pregunta és la següent: ha estat un atac? Sabia el pilot que estaven aquí? O la seva trobada ha estat una confluència de successos, una mera coincidència?

Això és un problema amb el qual bregar més tard. Ara el problema és descobrir cap a on es dirigia. Perquè, tal com l'Almirall imaginava, la nau no portava més tripulació.

Està segura que el pilot ha preparat els torpedes de protons perquè esclatessin. Però just abans... què ha fet el pilot? Sloane toca un botó, torna a l'esquema del saltador estel·lar, que ha tret de les bases de dades imperials. Aquí. Una porta lateral en popa. Petita, però suficientment gran per carregar i descarregar mercaderies petites.

El seu nou amic, el pilot del caça, s'ha escapat per la part posterior. Ha hagut de ser un salt considerable. És un Jedi? No. No pot ser. Només queda un d'ells aquí fora... i és impossible que els rebels hagin enviat al seu nen maco, Skywalker.

Torna a l'esquema del moll.

El fa girar. Se centra en els conductes d'accés.

Això és. Activa el comunicador.

—Tothwin. El nostre pilot està en els conductes. M'aposto tots els meus crèdits al fet que trobaran un conducte de ventilació obert...

—Tenim un problema.

«El problema és que m'has interromput», pensa ella, encara que no ho diu.

—Què és?

—Una nau s'ha saltat el bloqueig.

—Un altre terrorista?

—Podria ser. Encara que sembla un contrabandista comú. Vola en un petit vaixell de càrrega corellià, un... anem a veure... un MK-4.

—Enviïn als TIE. Que s'encarreguin ells.

—Per descomptat, Almirall.

***

Tot sembla que vagi a càmera lenta. Norra està immòbil, asseguda en la cadira del capità al costat de l’Owerto Naiucho, el contrabandista amb la cara plena de cicatrius. En el seu rostre es reflecteixen centelleigs de llum, la resplendor verda dels rajos làser que els ataquen i la llum ataronjada de l'explosió que acaba amb un caça TIE. En l'exterior, un esquadró de caces TIE plana sobre ells com un eixam d'insectes. Norra sent la vibració sota el seu seient quan passen els caces amb aquest xiscle horrible, i s'aferra al tauler de comandaments amb tanta força que els artells se li posen blancs. Als moments en els quals parpelleja, no veu la foscor de l'espai. Veu com es desenvolupa una altra batalla...

—És un parany! —diu la veu de l’Ackbar pel comunicador. La sensació de terror quan els TIE imperials se'ls tiren damunt com unes vespes enfuriades sortint d'un rusc. La foscor de l'espai s'il·lumina amb un centelleig de llum viridiana, que prové de l'Estrella de la Mort a mig construir. I l'imperi tira una paletada més de terra sobre la tomba de l'Aliança quan destrueix una de les seves naus principals, escombrada en un esclat de llum i foc.

El vaixell de càrrega es llança fent tirabuixons cap a la superfície del planeta. Diversos impactes de làser sacsegen els laterals de la nau. Els escuts no aguantaran per sempre. Owerto li crida:

—Has d'encarregar-te de les armes! Norra!

Les armes. Però no es pot aixecar de la cadira. Les seves mans empal·lidides no poden separar-se del tauler de comandaments. Se li ha assecat la boca. Té les aixelles humides. El cor li batega com un púlsar abans d'apagar-se.

—Volem que volis amb nosaltres —diu el Capità Antilles. Ella es nega, evidentment. Porta ja uns anys treballant per als rebels, des d'abans de la destrucció de la primera Estrella de la Mort, però sempre com a pilot de càrrega. Portant droides missatgers, passant armes de contraban o simplement transportant gent d'un planeta a un altre, d'una base a una altra.

—Això no canvia el tipus de pilot que ets —diu el capità—. Vas aconseguir deixar enrere un destructor estel·lar. Vas fer xocar a dos Interceptors TIE. Sempre has estat una gran pilot. I et necessitem ara, per quan el General Solo inutilitzi els generadors d'escuts. —L'hi torna a preguntar. Compten amb ella? Volarà amb els esquadrons Vermell i Or?

Sí. Diu que sí. Per descomptat. Com podria dir que no?

Una gran sensació de mareig. Llums parpellejant per tota la carlinga. Un centelleig d'espurnes per darrere dels seients. En l'Arna, tot sembla estar penjant d'un fil. A través del cristall, veu el planeta. Els núvols que s'acosten. Diversos caces TIE foradant la nau, que va deixant un rastre de fum. Norra s'aixeca, amb les mans tremolant.

Dins de les entranyes de la bèstia. Canonades i vapor bullint. Bigues esquelètiques i manolls de cables i conductes. Les entranyes de l'Estrella de la Mort, ressuscitada. Els escuts han caigut. Aquesta és l'única oportunitat que tenen. Però els caces TIE estan pertot arreu. Trepitjant-los els talons, com uns falcons picotejant-li les plomes de la cua. Ella sap com acabarà tot això: sap que va a morir. Però així és com es fan les coses. Arriba un missatge del Líder Or. Escolta la veu de Lando i la del seu copilot sullustà.

Li diuen el que ha de fer. I torna a pensar: ha arribat el moment, així és com moriré. Accelera el caça. El senyal tèrmic del nucli està a l'esquerra. Ella fa girar el seu Ala-Y cap a la dreta. Un grup de caces TIE se separen de l'esquadró i la segueixen a prop. Allunyant-se del Falcó Mil·lenari i dels Ala-X. Els impactes de làser li estan fregint els motors. Li fan saltar el cap al seu droide astromecànic. La cabina s'omple de fum. Olor d'ozó...

—No sóc artillera —diu—. Sóc pilot.

Llavors aparta a Owerto del seient del pilot. Owerto protesta, però ella li clava una mirada, una mirada que ha practicat, una mirada dura com l’acer fred, la mirada d'un au rapaç abans d'arrencar-te els ulls. El contrabandista assenteix amb el cap, gairebé imperceptiblement. I fa bé. Perquè tan aviat com s’asseu i pren el control de la nau, veu un parell de caces TIE acostant-se per davant a tota velocitat.

Serra les dents amb tanta força que creu que se li partirà la mandíbula. Els hi plouen trets làser com rajos demoníacs.

Tira de la palanca de comandament. L'Arna deté el seu descens cap a la superfície del planeta. Els trets fallen per poc, passen fregant el sostre del transport i es perden a l'espai.

Bum.

Derroquen dos dels caces TIE que els estan seguint a prop. Segueix tirant de la palanca de comandament. El seu estómac i el seu cor intercanvien posicions, la sang li rugeix en les oïdes. Aconsegueix fer un rínxol amb la nau, just a temps per veure la col·lisió dels dos caces TIE restants. Les ales verticals xoquen entre elles i els caces imperials surten acomiadats per l'espai, fent piruetes com les rodes pirotècniques del Dia de la República.

—S'acosten més! —li crida Owerto per darrere, i llavors sent cruixir dels engranatges dels canons bessons de l'Arna quan la torreta es posa en posició i comença a escopir foc.

Comencen a travessar núvols.

La nau tremola i s'estremeix en obrir un forat en l'atmosfera.

Això és casa meva, pensa.

O ho era. Va créixer en Akiva. I el més important, la Norra de llavors era com la Norra d'ara: no li interessava massa la gent. Anava molt pel seu compte. Explorava els voltants de la capital, Myrra. Els vells temples, els sistemes de coves, els rius, els canons.

Coneix aquests llocs. Cada corba, cada racó, cada amagatall, cada esquerda. Torna a pensar: Això és casa meva. Amb aquest mantra en manera bucle, se li calmen les mans tremoloses i s'inclina a estribord, fent tirabuixons per evitar els trets làser.

La superfície del planeta s'acosta a gran velocitat. Massa ràpid, però es diu a si mateixa que sap el que està fent. Allà a baix, un mar de pujols verds convergeix en el serpentejant Canó d’Akar. Cap a allà dirigeix l'Arna. Cap al canó cobert de pluviselva. Amb la visibilitat enterbolida pel plugim, que cau a tota velocitat. El transport es balandreja a dreta i esquerra, trencant branques al seu pas amb les ales i deixant enrere un núvol de fulles arrencades. Resulta dificilíssim disparar contra l'Arna.

Els trets làser escombren els arbres per sobre del transport.

I llavors: un banc de boira.

Empeny la palanca de comandament cap endavant, i el vaixell de càrrega baixa encara més. Aquí el canó és més estret. De les protuberàncies rocoses surten arbres que s'estenen com unes mans retorçades. Norra frega deliberadament els arbres, primer per l'esquerra, després per la dreta. La torreta de l'Arna no deixa d'escopir foc, i de sobte un caça TIE se'ls tira damunt com una roca llançada a tota velocitat. Aconsegueix decantar la nau violentament per esquivar-lo i el caça s'estavella contra un arbre, causant una gran una explosió de foc.

El vaixell de càrrega s'estremeix.

Més espurnes. La carlinga es queda a les fosques. Owerto crida:

—Hem perdut la torreta!

«No la necessitem», pensa Norra.

Perquè ja sap el que ve ara. Un complex de temples abandonats. Dels més antics que existeixen. Un reducte arquitectònic d'una època molt remota, de quan els Ahia-Ko encara vivien aquí. Però just abans hi ha una cascada, un torrent d'aigua platejada que salta per un penya-segat. En aquest penya-segat li diuen el Dit de la Bruixa perquè sembla un índex retorçat i acusador. Hi ha un espai per sota d'aquest pont de pedra, un canal de pedra molt estret. Massa estret, pensa. Però potser no. Especialment ara que s'han quedat sense torreta. És massa tard per fer-ho d'una altra manera.

Inclina la nau a un costat.

Veu una obertura sota la roca. La cascada a un costat. L'abrupta paret del penya-segat a l'altre. Norra conté la respiració. Obre bé els ulls.

Diu el seu mantra una última vegada, en veu alta:

—Això és casa meva.

El transport travessa el canal de pedra. La nau tremola com un vell borratxo. El que quedava de la torreta surt acomiadat. Rebota contra la roca i desapareix entre l'aigua de la cascada.

Però han sortit. Sans i estalvis.

En el tauler de comandaments, dos punts vermells pampalluguejant.

Caces TIE. Darrere d'ells.

Espera una mica.

Espera... una mica...

L'aire s'estremeix amb un parell d'explosions.

Els dos punts vermells titil·len i desapareixen.

Owerto xiscla i dóna una palmada.

—Estem salvats!

Vaja si ho estem.

Li dóna mitja volta al vaixell i posa direcció als afores de Myrra.

***

Nils Tothwin empassa saliva i passa per sobre dels cristalls trencats i del toll de licor espumós. Són les restes d'una ampolla cerimonial de vi de grosella lothaliana, un vi tan porpra que és gairebé negre. A primera vista, el toll podria arribar a confondre's amb un forat en el terra.

Tothwin es frega les mans. Està nerviós.

—No ho has trobat —diu la Rae Sloane.

—No.

—I he vist que la nau del contrabandista ha desaparegut.

—Ha desaparegut... Vol dir que ha escapat.

Ella entretanca els ulls.

—Ja sé el que volia dir.

—Per descomptat, Almirall.

El toll bombolleja. Va rebre aquesta ampolla per celebrar la seva promoció a almirall. Resulta apropiat que es tracti d'una ampolla cerimonial, perquè en això s'ha convertit el seu càrrec. El seu comandament és una mera cerimònia. Fa anys que la tenen marginada. Cert, la van posar al comandament del Vigilància. Però el Vigilància no va jugar un paper significatiu en la lluita contra l'ascens de la Rebel·lió. Tasques insignificants. Patrulles per la Vora Exterior, principalment. Protegir i escortar a buròcrates, moffs, dignataris, ambaixadors.

Tot es deu al fet que va fer massa enemics en el passat. Sloane sempre va ser propensa a dir el que pensava. No era conscient de la seva posició. I això li va fer molt de mal.

Però ara té una segona oportunitat.

Trenca el silenci:

—Aquest és un mal moment per al caos, tinent. Aquí fora, ja han arribat dos dels nostres benvolguts hostes —en el destructor estel·lar Victòria va Moff Valco Pandion, i en el Coronació es troba la General Jylia Shale, una de les ments tàctiques més brillants i veteranes de l'Imperi Galàctic—. Aviat arribaran els altres. En un moment així, no puc demostrar feblesa. No podem fer l'efecte que no controlem el nostre propi entorn, perquè això significaria (especialment per Pandion) que ni tan sols podem controlar aquesta reunió. I aquesta reunió... Aquesta reunió cal controlar-la.

—Absolutament, Almirall. Trobarem a l'intrús...

—No. Lideraré jo mateixa la recerca del nostre hoste inesperat. Vostè prepari un equip. Baixi a la superfície abans de la reunió. Segueixi al contrabandista del transport que ens ha evitat. Asseguri's que no formi part d'una cosa més gran. Això ha de sortir bé. Si surt malament, el faré personalment responsable d'això.

El poc color que li quedava en la cara s'esfuma.

—Com desitgi, Almirall.

***

De la superfície de l'Arna surten vapors amb forma d'espectres sinuosos. Ha deixat de ploure i ha sortit el sol. Un sol càlid i brillant. Un aire dens a causa de la humitat. El cabell de la Norra, que normalment és llis i platejat com la cascada per la qual ha passat fa menys d'una hora, està començant a embullar-se i a arrissar-se per les puntes. Un pensament estrany: He portat pinta? Haurà portat també la roba adequada? Què pensarà Temmin d'ella?

No veu al seu fill des de fa... des de fa massa. Tres anys estàndard? Es posa trista de pensar-ho.

—La teva forma de pilotar és de bojos —diu Owerto, sortint pel lateral de la nau. Li dóna uns cops al fuselatge: clang, clang, clang—. Sóc prou home com per reconèixer que acabes de salvar-li la pell a l'Arna.

Ella li dedica un somriure lluent.

—Bé. He tingut un bon moment.

—Pilotar així no és qüestió de sort. És habilitat. Ets pilot rebel, no?

—Sí.

—Llavors sembla que estàs en l'equip guanyador.

«Encara no», pensa ella. Però el que diu és:

—Això espero.

—Han desaparegut de debò? L'Emperador? I aquest home-màquina, Vader? I han tornat a destruir l'Estrella de la Mort?

—Això segur. Jo vaig estar allà. Vaig estar... de fet vaig estar dins.

Owerto fa una xiulada lenta i silenciosa.

—Això explica la teva forma de pilotar.

—Potser.

—Felicitats, ets una heroïna. Degué de ser una cosa molt forta.

—Sí, va ser molt fort —fins i tot ara, en pensar en això una esgarrifança li recorre l'esquena, malgrat la calor opressiva. A uns altres la batalla els va semblar una experiència emocionant. Però ella la segueix revivint en els seus malsons. Veure a innombrables bons pilots baixant en espiral cap a la superfície d'aquella estació espacial descomunal. Escoltar els seus crits pel comunicador—. Els teus diners —diu abruptament. Treu un saquet de la seva bossa de viatge i l'hi llança—. Deu mil en arribar, tal com vam acordar. Gràcies. Ho sento per la teva nau.

—Ja l’enviaré a reparar. Bona sort amb la teva família.

—El meu fill, més que res. He vingut a buscar-lo i ens anem una altra vegada.

Owerto arqueja la cella de l'ull bo.

—Això no serà gens fàcil, amb el bloqueig espacial. Has pensat en com sortiràs del planeta?

—No. T'estàs oferint?

—Si em pagues el mateix i em promets que si les coses es torcen tornaràs a pilotar tu, tenim un tracte.

Ella allarga el braç. Segellen el tracte amb una encaixada.

—Per cert —afegeix ell en allunyar-se—. Benvinguda a casa, Norra Wexley.

 Següent