Conseqüències (IX)

Anterior

CAPÍTOL 9

Quan l'Almirall Rae Sloane entra a la sala, tots s'arremolinen al seu voltant. És una sala àmplia, de sostre alt, amb arcades. Al centre hi ha una enorme taula de fusta feta amb algun arbre antic, amb incrustacions de tessel·les de mirall. Però amb tota la gent al seu voltant d'aquesta manera, de sobte sent una mica de claustrofòbia, com si aquesta sala tan gran fos una il·lusió, com si fos molt més petita del que semblen suggerir les seves dimensions. Rae aguanta la pressió. No vacil·la. No deixa entreveure res.

Tots volen saber què ha estat això. De tots ells, Moff Pandion és qui fa la pregunta més concisa. I en parlar, els altres callen.

Ella pren nota d'això. No és que li sorprengui, però igualment pren nota.

—Digui'm una cosa, què ha estat aquest so? —pregunta, avançant cap a ella. Se li acosta tant que envaeix el seu espai personal.

—Es refereix als canons blàster.

—No —diu, fent girar els ulls—, em refereixo al grall dels ocells, al lladruc dels gossos, a la cançó que vostè xiulava en entrar aquí —d'alguna forma, aconsegueix somriure i arrufar les celles al mateix temps—. Sí, em refereixo al so dels canons blàster. Què ha estat això?

—Un insurgent —diu ella.

—Un rebel? —apunta Yupe Tashu, antic conseller de Palpatine, amb una expressió sobtada d'horror—. Aquí?

 —No —menteix ella. Probablement aquesta no sigui l'última mentida que digui durant aquesta cimera—. Ni tan sol això. Un insurgent local. Com saben... —de sobte es deté i diu—: Podem esperar un moment? Asseure'ns? Gaudir del menjar que ens ha ofert el Sàtrapa Dirus?

Tothom assenteix, però amb certa reticència, murmurant. Rae acompanya al grup, saludant amb lleus moviments de cap als altres: Jylia Shale, Arsin Crassus, el sàtrapa i la seva fidel camarilla de consellers.

El servei es mou per tota la sala amb uns bols de fusta que contenen menjars molt variats, que van oferint a tots els membres de la cimera. És menjar que Rae no reconeix. Petites coses retorçades amb tentacles negres, com tacats de tinta. Petites boles de massa que fan olor de pruna. Boletes cobertes de llavors amb una olor que li recorda el moment de treure’s les botes després d'un llarg dia caminant. Yupe Tashu va picant menjar. Crassus menja amb voracitat. Jylia té un platet davant però sembla poc inclinada a tocar-lo. Pandion, com era d'esperar, ha rebutjat tot el menjar.

—Com saben —prossegueix Rae, que s'ha col·locat al capdavant de la taula però no s'ha assegut—, els rebels han començat a divulgar propaganda en forma de diversos holovídeos. En alguns casos, han robat i subvertit alguns dels nostres droides sonda i els estan utilitzant per escampar les seves mentides.

—Però són mentides? —diu Shale, amb el volum just perquè li sentin—, o som nosaltres els que ens estem mentint a nosaltres mateixos?

Un petit silenci incòmode. La mirada de Pandion es clava com un punyal en la dona gran.

Rae ignora aquesta pregunta i continua:

—Ens han traït diversos governadors i líders de sector de tota la galàxia. L’anomenada Nova República ha atacat nombrosos dels nostres vaixell de càrrega i transports. Haig d'afegir que han estat atacs amb èxit. Estem disminuint en nombre. Francament, estem a la defensiva. És un moment inoportú per estar dispersos i sense líder. Aquest és l'objectiu d'aquesta reunió. M'agradaria agrair-los a tots per...

—Llavors, fa un moment —l’interromp Pandion— ens ha atacat un insurgent local? No era un... rebel?

—No —a Rae li molesta la interrupció, però és d'esperar de Pandion—. Com ja he dit, era tan sols un insurgent local. Segurament inspirat per la propaganda de la qual parlàvem fa un moment. Llavors, la cimera comença aquesta nit...

—Per començar, arriba tard. Llavors obre foc just davant del palau del sàtrapa. I què hi ha del rebel que ha pres presoner? O de la nau de contrabandistes que va aconseguir saltar-se el bloqueig espacial i va escapar? Estem segurs aquí, Almirall?

Una sensació de desassossec s'apodera de la Rae. Se li regiren els àcids de l'estómac. Si Pandion sap tot això, significa que té un talp en la seva nau. Un espia. Traïció. Encara no porten ni una hora de reunió i ja té la sensació d'haver perdut el control.

Yupe Tashu sembla encantat.

—Tenim un presoner?

—I no ens ho ha dit? —afegeix Crassus.

—Això és preocupant —diu Shale—. Bastant preocupant.

Rae torna la mirada al seu propi esquadró de soldats d'assalt, que munten guàrdia al costat de la porta. Fa un senyal amb el cap a l'esquadró i al seu pilot.

Desapareixen per la porta.

—El rebel no formava part de cap atac coordinat —explica la Rae—. Anava sol. Segurament a la recerca de presència imperial.

—Bé, doncs sembla que l'ha trobat —diu Pandion amb un somriure de superioritat.

En aquest moment s'obre la porta i entren els soldats d'assalt amb la llitera repulsora. El droide mèdic acompanya al presoner. El Capità Antilles encara està calmat. De moment.

—Això —diu Sloane— suposa un perill per a nosaltres, però també una sort. Ja que no hem capturat a un rebel qualsevol. Aquest és el Capità Wedge Antilles, un dels herois de la desafortunada Rebel·lió, que va participar i va jugar un paper molt important en els atacs a les dues Estrelles de la Mort. Antilles no només ens servirà com a font d'informació. Si els rebels descobreixen que s'està duent a terme aquesta cimera, podem utilitzar-ho com a basa de negociació.

Tashu aixeca la mà.

—Podria participar en la... interrogació?

Rae ho ignora.

—Això és el que som ara? —diu Pandion—. Ens hem vist reduïts a vulgars segrestadors? Potser és veritat que l'Imperi Galàctic s'està apagant, com un estel brillant reduït a pols. Almenys amb gent així als comandaments de l'Imperi —aquesta última frase és com un dard dirigit directament a Sloane.

—La cimera comença aquesta nit —diu Sloane—. Descansin, si és necessari. El temps és or. Anem a decidir el futur de l'Imperi —mira a l’arxivista, un home menut i fràgil anomenat Temmt, Februs Temmt—. Que consti en el registre oficial que aquesta cimera passarà a la història com el Consell del Futur Imperial, o CFT —fa una salutació ferma amb el cap a tots els assistents—. Moltes gràcies. Ens tornarem a veure tots aquesta nit.

S'apressa cap a la porta. Sloane pren del braç a la seva nova assistenta, Adea, i l'acosta cap a si. Murmura:

—Algun indici de la caça-recompenses?

Espantada, Adea nega amb el cap.

—No, Almirall.

—Problemes? —diu Pandion, que de sobte apareix al seu costat. Amb aquest somriure reptilià en el seu rostre massa pàl·lid.

—Cap —diu Sloane.

—Almirall, admiro el que està fent aquí. De debò. No s'equivoca en el fet que ara és el moment d'actuar. El meu adorat Imperi no es recuperarà fàcilment de la pèrdua de l'Estrella de la Mort i del nostre liderat. Però vull que tingui en compte que el futur de l'Imperi mai ho ha decidit alguna cosa tan feble i simple com un consell. Un Imperi necessita un líder. Un Imperi necessita un emperador.

—Llavors potser aquesta serà la conclusió a la qual arribarà el consell —diu. La seva mirada es fixa en les bandes rectangulars que llueix en el pit—. Veig que ha ascendit a gran moff. Un títol autoproclamat, imagino.

De nou aquest somriure malvat.

—Si vols poder, l’has de prendre.

—Cert. Potser.

—Res de potser. Vostè ho sap molt bé. Em consta que vostè s'ha quedat amb el control no només del Vigilància, sinó també del Devastador. I probablement també de la flota que l’acompanya. Imagina. La petita Rae Sloane, als comandaments d'un superdestructor estel·lar. El nostre últim, no és així?

Ella no diu res. L'única cosa que fa és observar-lo amb expressió pètria. Ell prossegueix:

—Era la nau del Comandant Suprem, no?

—Ho era.

—Era. Així que és cert que ens ha deixat?

—És cert. I trist. Era un dels millors.

—Ho era —i a Pandion li parpelleja un ull. Un parpelleig traïdor. Té secrets. Tots tenen secrets. Només que ella encara no els ha descobert—. La veuré en la reunió, Almirall. Estic ansiós per començar.

INTERLUDI

NAALOL

Un petit poble a les muntanyes, reduït a enderrocs. S'aixeca el vent i les fulles seques roden per la carretera entre els cossos. Hi ha cadàvers pertot arreu. Els cossos de dos soldats d'assalt al carrer. Dos soldats de la Nova República desplomats contra una casa en flames, amb el sostre encara fumejant.

Més cossos al llarg del carrer. I més enllà.

La Mon Mothma camina entre les ruïnes, flanquejada pels seus dos assistents: Hostis Ij a l'esquerra i Auxi Kray Korbin a la dreta. Són com un àngel i un dimoni en cada espatlla, encara que els seus rols no són fixos i van canviant depenent de la situació. Van seguits per quatre soldats de la Nova República, amb els rifles blàster a punt.

«Aquesta és la realitat de la guerra», pensa la Mon Mothma. Ha d'acabar aviat. Ha d'acabar aviat. Resoldre aquest conflicte era la prioritat principal. Naalol era insignificant a nivell estratègic. Aquí hi havia una sèrie de llogarets muntanyencs amb les seves petites cases rudimentàries, poblades per miners, artesans i pastors de valcérvols. Però no gaire lluny d'aquí hi havia una petita guarnició imperial. Quan l'Imperi va començar a perdre terreny per tota la galàxia, va intentar guanyar més poder en planetes com Naalol. Afermant posicions com a últim recurs. El que era una petita guarnició es va convertir en una més gran. Així va ser com la guerra planà sobre aquesta gent. I ara aquesta gent, o almenys la gent d'aquest llogaret, estan morts o ho han perdut tot.

És com si Hostis pogués llegir-li el pensament. Mentre caminen, Hostis s'acaricia la seva llarga barba i va fent sorolls, com hmm i ahhh. Comença a parlar sense que l'hi demanin, com és el seu costum:

—Aquest és el preu de la guerra. No és culpa de la Nova República, Cancellera.

—He vist la guerra —diu la Mon Mothma—. Sé quin aspecte té. Conec els seus marges. Però mai estaré còmoda amb la guerra.

«Com molts sens dubte ho estan», pensa.

Camina entre alguns vilatans que s'han reunit al llarg d'una paret baixa de roca. Dos soldats de la República els hi serveixen bols de brou calent. Mon Mothma va caminant i donant-los la mà, posant-los uns quants crèdits en ella i dedicant-los algunes paraules de disculpa i agraïment. Mentre ho fa, diu:

—És culpa nostra i hem d'actuar d'acord amb les nostres responsabilitats. Per això la guerra ha d'acabar aviat. No podem seguir combatent. No estem preparats per a això.

—Això no és cert —diu Hostis amb to jactanciós—. Estem més preparats que mai, Cancellera. L'Imperi està en declivi i la galàxia sencera ho està veient. Ara que el conflicte està obert, rebem onades de voluntaris que volen lluitar per nosaltres. Tenim més naus. Més equipaments. Més armes. Han canviat les tornes i...

—No vull dir preparats en un sentit literal, Hostis. Vull dir que aquesta no és la nostra filosofia. La guerra no és una forma de vida. Se suposa que és un caos temporal entre dos períodes de pau. Hi ha qui vol que sigui l’statu quo, una forma d'existir. Però no permetré que això sigui així.

En aquest moment, Auxi intervé. La togruta murmura:

—Cancellera, un breu recordatori. Haurem de marxar aviat si hem d'arribar a Chandrilà a temps per al primer dia oficial del Senat.

—Sí. Per descomptat.

La Mon Monthma es queda dempeus enmig de les ruïnes i els cossos. A la llunyania es veuen les restes d'un caminant imperial AT-AT, caigut cap endavant com un animal amb el coll trencat. Prop de les restes es troben les ales creuades d'un caça Ala-X, cremant en un cingle de la muntanya. Un carrer per damunt, una filera de soldats imperials encadenats en una sèrie de grillons, connectats un amb un altre per un fil energètic. Els presoners marxen cap a un transport, envoltats de tropes de la Nova República.

Aquí hi va haver un gran moment de caos, que ara s'està esvaint. La guarnició imperial està minvada. Van fugir a les muntanyes, perseguides per soldats de la Nova República. Naalol aviat quedarà lliure de les turbulències de la guerra, pensa. Que és el que hauria de ser. No obstant això, la guerra deixa cicatrius per molt curta que sigui. Naalol no oblidarà aquest dia.

Auxi li diu a Hostis:

—És conscient que la renúncia es durà a terme, no?

—Què? No parlarà de debò... —i es dirigeix a la Mon Mothma—. Cancellera. L'hi prego. Ara no és el moment.

—Ara és i ha de ser el moment —diu amb una veu serena però ferma—. Ara mateix, poso el dit en qualsevol punt del mapa estel·lar i les nostres tropes van cap enllà. Lluiten. Alguns moren. Aquesta és la meva responsabilitat, però no la vull. Mai l'he volgut. El títol de Cancellera comporta els poders d'emergència que va establir Palpatine. No poden seguir existint. Són un verí per a la democràcia. Em perjudiquen.

Quan Hostis comença a quequejar, la Cancellera es torna cap a ell, li pren les mans i li diu:

—No sóc un líder militar, Hostis. Sóc la màxima representant del Senat. I si hem d'atreure a més mons i els hem de convèncer perquè es tornin a unir en aquest procés, no pot semblar que estan sota amenaça.

—Però l'exèrcit i la flota de la República...

—Seguiran existint durant un temps, però no sota el meu lideratge. La seva existència se sotmetrà a unes condicions que ja existeixen en la pràctica, només que no estan recollides per la llei: formaré part d'un consell de savis que determinarà la millor forma de procedir en termes de presència militar durant aquesta guerra civil —fa una pausa per reflexionar sobre el que dirà a continuació—. És essencial desmilitaritzar el nostre govern perquè no pugui tornar a produir-se una guerra galàctica com aquesta.

S'aixeca vent, que fa volar l'escàs pèl vermellós d’Hostis.

—Encara no hem arribat en aquest dia. De moment hem de seguir demostrant força militar. Si projectem una imatge de feblesa, l'Imperi s'aprofitarà d'això. Deixar la guerra en mans dels capritxos dels polítics alentirà el nostre temps de resposta, afeblirà la nostra determinació i ens farà semblar vulnerables. En part, perquè serem vulnerables.

Auxi somriu. És un somriure irònic, de complicitat. Segur que està gaudint molt amb això.

—Ah, i ara ve el pitjor, Hostis. Digui-li-ho, Cancellera.

La Mon Mothma sospira i diu:

—Avui proposaré una votació per reduir la nostra presència militar en un noranta per cent, una vegada hàgim pogut confirmar la fi d'aquesta guerra.

El rostre d’Hostis es torna pàl·lid. Té els ulls oberts com a plats i s'ha quedat bocabadat, com si intentés atrapar una de les cervillones d'ulls ataronjats que voleien al seu voltant.

—No pot dir-ho de debò.

—Ho dic molt de debò. Miri al seu voltant. Les baixes del nostre bàndol no són soldats de debò, per molt que vulguem creure-ho. Són grangers i miners, pilots i contrabandistes, que s'han vist atrets en aquest conflicte contra un mal major, l'Imperi. Una vegada acabat el conflicte, què els hi diem? Que segueixin lluitant per nosaltres? Contra què? Amb quina fi? Per quin ideal?

—Per la democràcia, evidentment...

—La democràcia no necessita que la defensin. La gent sí. I és per això que conservarem un deu per cent. Un exèrcit de pacificació. Li dedicarem molta energia a formar els exèrcits d'altres planetes. Serem una veritable aliança galàctica, i no una falsa aliança amb un sol autoritari al centre.

Hostis arrufa les celles i diu molt seriosament:

—Llavors veurem innombrables guerres, Cancellera. Aquests exèrcits petits són sinònim de petites guerres civils per tota la galàxia. L'opressió creixerà com les males herbes i no tindrem ulls per veure-les ni control per detenir-les. En aquests temps d'agitació, la galàxia necessitarà llei i ordre. I aquestes mesures només portaran el caos. És aquest tipus de vulnerabilitat el que va causar l'auge de l'Imperi. Gent de tota la galàxia buscant una autoritat central, desesperats per obtenir protecció...

A continuació, parla Auxi. La dona sempre té un aire irònic, mordaç, de vegades fins i tot corrosiu.

—Sembla que està en el costat erroni del conflicte. Estic segura que a l'Imperi li encantaria comptar amb vostè, Hostis.

—Però... com s'atreveix...?

La Mon Mothma estén les mans.

—Prou. Si us plau. No discuteixin. Així no. Hem de respectar les opinions divergents. Dit això, Auxi té raó. No estem lluitant contra l'Imperi per després convertir-nos en l'Imperi. Això no és una mera lluita pel poder, i això és el que vull que vegi la galàxia. Vull que la gent sàpiga que confiem en ells, com sempre ha confiat la República. Si anem a demanar-li a algú que es baralli per nosaltres, ha de saber per què es baralla. I lluiten per una galàxia unificada i democràtica. No una galàxia oprimida per un puny inflexible. Hem de donar llibertats. I en relació amb el teu comentari sobre la història recent... tindrem certs dispositius de seguretat. Avançarem cap endavant, ho farem millor. Anirem amb més cura.

—Cancellera... —diu Hostis, però es queda sense poder continuar.

—Ja he pres una decisió... És per això que els he portat aquí als dos. Volia que veiessin els cossos. Les ruïnes. La tragèdia de la guerra. Necessito que vegin per què hem d'acabar amb la guerra. No li puc demanar a la nostra gent que lluiti per això una vegada i una altra. No ara que l'Imperi està minvat.

Auxi assenteix i diu:

—És hora de marxar, Cancellera. La Història ens espera.

Hostis no afegeix res més. Es limita a esbossar un somriure incòmode i es queda amb una expressió adusta.

—Per descomptat —diu.

—Gràcies als dos —diu la Mon Mothma.

Donen mitja volta i tornen a creuar les ruïnes de la guerra. És hora de tornar a casa. És hora de retornar-li la democràcia a la galàxia.

 Següent