Conseqüències (VIII)

Anterior

CAPÍTOL 8

Norra torna al soterrani. La porta secreta segueix tancada, el valacordi segueix aquí. Rondina. Més a si mateixa que a una altra cosa. Ara ha de fer alguna cosa que mai se li ha donat bé.

Ha de recordar com es toca el valacordi.

És a dir, ha de recordar com es toquen algunes notes en el valacordi. Mai ha tingut ni una centèsima part del talent musical del seu marit i del seu fill. S’asseu, toca algunes tecles. Cada tecla fa sonar una nota melodiosa acompanyada d'un lleu murmuri mecànic. Tap, tap, tap. No està tocant música. Està fent soroll.

Però llavors... ahh. Aquí. Així és. Així comença La cabanya del picapedrer i el carreter, no? La vella cançó de miners. Norra tanca els ulls. Recorda les mans del seu marit sobre les tecles. La forma en la qual el polze i el menovell se separen. La progressió de notes, un, dos, tres, quatre, cinc...

Respira profundament i comença a tocar aquestes notes.

La porta s'obre de cop, amb el so de l'aire que entra. Alleujada, Norra entra per la porta. Una altra vegada està aquí aquesta olor. L'olor de vell, de pols, de floridura. L'olor de drap brut a la mà, o l'olor de molsa seca i triturada.

Davant seu, unes parets que semblen de pedra antiga. Myrra va ser en el seu moment la llar de la Norra. Sap que sota la ciutat hi ha unes velles catacumbes, una ciutat sota la ciutat, un laberint d'una època anterior. Corren molts rumors sobre aquest laberint: un temple de formació dels Jedi, un parany dels Sith, el primer emplaçament dels primitius uugteens, una zona de cria de hutts bavosos. Hi ha històries de gent que s'ha perdut aquí sota i no l'han trobat mai. Devorada pels rancors. Caient per sempre per barrancs sense fons. Nadons robats pels uugteens i criats com un d'ells, siguin el que siguin. Hi ha fins i tot històries de fantasmes, com si el lloc estigués encantat.

Coneix aquestes històries.

El que Norra no sabia era que les velles catacumbes connectaven amb la seva casa. És increïble.

Fa un pas endavant i gairebé crida.

Temmin està aquí assegut, en un petit buit. Té el rostre il·luminat per la resplendor blava d'un petit ordinador holotàctil, en el qual es veu un mapa. L’apaga de seguida i la pantalla s'esvaeix. Està sanglotant. S'asseca els ulls amb el dors de la mà i aixeca la barbeta, com per amagar el fet que ha estat plorant.

Norra diu:

—Ho sento.

—Sí. I jo.

Ella estén la mà, ell l'accepta. Norra li dóna una petita encaixada.

—No sabia que això... estava aquí.

Ell mira cap amunt, al voltant.

—Les catacumbes? Sí. Vaig aconseguir un mapa fa un parell d'anys. Aquest laberint subterrani connecta amb moltes cases, especialment aquí, en el Pujol de Chenza.

—Vaig parlar amb les teves ties.

—Sí?

—Em van dir que ja no anaves mai a estar amb elles.

El noi s'aclareix la gola.

—No. Ara estic aquí. Sóc independent —sospira—. Les aniràs a veure ara que estàs aquí?

—No —diu ella.

—Ho imaginava.

Sent un atac de ràbia. No està enfadada amb Temmin, sinó amb les dues ties. La seva germana Esmelle i Shirene, la seva esposa. Sap que no tenen la culpa, però no pot evitar sentir-se així. No han pogut cuidar de Temmin i així està ara. Té la seva botiga. Viu la seva vida. Gairebé el maten... uns criminals. Perdonavides locals. Pinxos de mala mort.

—He parlat amb elles. No volen anar-se d’Akiva. Estan arrelades aquí, i suposo que no els ho retrec.

Temmin s'aixeca. Amb un somriure incrèdul i sarcàstic en la cara.

—Anar-se’n? Què vols dir, anar-se’n?

—Temmin —Norra li estreny la mà—. Per això estic aquí. He vingut a buscar-te. Ens hem d'anar.

—Marxar? Ni parlar. Aquesta és la meva vida. Aquesta és la meva botiga. Aquesta és la meva llar. Estàs boja si creus que me n’aniré.

—Escolta'm. Alguna cosa està passant. L'Imperi no ha caigut completament. La ciutat està plena de soldats d'assalt. L'Imperi està aquí. Han imposat un bloqueig espacial i han tallat totes les comunicacions.

Temmin entretanca els ulls. Segur que no sabia res d'això. La gent de Myrra probablement no ho sabia, encara que s'assabentaran més d’hora que tard.

—Bé. Em porto bé amb alguns imperials. Els venc coses. No em preocupa. Hauries d'anar a salvar al teu... amic. Wedgie o com es digui.

—Wedge.

—Això.

—No. He sentit el que has dit, Temmin. He pres una decisió, i tu estàs en ella. Ets la prioritat. Et vaig a treure d'aquí.

—No. No ho faràs. Jo em quedo aquí. Pots anar-te’n si vols. Seguiré fent el que he estat fent: sobreviure sense tu.

Ella es mossega el llavi, intentant reprimir totes les coses que amenacen amb sortir per la seva boca. El seu fill sempre ha estat decidit i obstinat, però aquí està a un altre nivell. Temmin s'obre pas per anar al soterrani de la botiga a través de la porta secreta.

—Temmin, espera...

—Haig de començar a treure tot això a les catacumbes. Amagar-ho de Surat. M'ha agradat veure't, mama. Ara ja pots anar-te’n.

Norra l’agafa del braç quan Temmin va a sortir per la porta. Ell torna el cap i veu el que la seva mare té a la mà. La seva boca intenta protestar...

Norra li clava l'agulla mig trencada que li ha robat al droide d'interrogació. La hi clava en el coll. Quan va per la meitat de l'agulla, les parpelles de Temmin comencen a aletejar com papallones dins d'un pot.

Norra el sosté quan es desploma.

—Ho sento molt —diu.

Llavors comença a arrossegar-lo fins a dalt.

 Següent