Deute de vida
Conseqüències 2
Chuck Wendig
SÓN TEMPS FOSCOS PER A L'IMPERI...
L'Emperador ha mort, i les restes del seu antic Imperi estan
en desbandada. Mentre la Nova República lluita per restaurar una pau duradora
per a la galàxia, alguns s'atreveixen a imaginar nous començaments i nous
destins. Per a Han Solo, això significa liquidar el seu últim deute pendent:
ajudar a Chewbacca a alliberar Kashyyyk, el planeta natal del wookiee.
Mentrestant, Norra Wexley i el seu equip de caçadors d'imperials
persegueixen a la Gran Almirall Rae Sloane i a la resta de líders de l'Imperi
per tota la galàxia. Cada vegada més oficials compareixen davant la justícia,
però Sloane segueix eludint la Nova República. Norra tem que Sloane estigui
buscant la forma de salvar de l'oblit a l'Imperi moribund. Però la persecució
de l’Sloane s'interromp quan Norra rep una petició urgent de la Princesa Leia
Organa. En el seu intent d'alliberar Kashyyyk, Han Solo, Chewbacca i una banda
de contrabandistes han caigut en una emboscada. Chewie ha estat capturat i Han
Solo ha desaparegut.
L'equip de la Norra deixa a un costat la seva missió oficial
i es dirigeix a tot córrer a l'última ubicació coneguda del Falcó Mil·lenari, preparant-se per a
qualsevol desafiament que aparegui entre ells i els seus camarades
desapareguts.
Però no poden ni imaginar-se la veritable magnitud del
perill que els espera, ni la crueltat de l'enemic que els té al punt de mira.
Fa molt temps en una
galàxia molt, molt llunyana...
El caos s'ha apoderat de l'Imperi. Mentre el vell ordre
s'esfondra, la incipient Nova República busca la forma d'acabar d'una vegada
per sempre amb el conflicte galàctic. Molts líders imperials han abandonat els
seus càrrecs, amb l'esperança de fugir de la justícia en els racons més remots
de l'espai conegut.
Norra Wexley i el seu singular equip es dediquen a perseguir
a aquests desertors imperials. Amb l'arrest massiu d'oficials, molts planetes
que en el seu moment van quedar aixafats sota la bota de l'Imperi ara alberguen
esperances per al futur. I ningú té més esperances que els wookiees de
Kashyyyk. Els herois rebels Han Solo i Chewbacca han reunit a un equip de
contrabandistes i espavilats per alliberar a Kashyyyk dels esclavistes
imperials d'una vegada per sempre.
Mentrestant, les restes de l'Imperi (ara sota el control de
la Gran Almirall Rae Sloane i el seu poderós conseller secret) es preparen per
desencadenar un contraatac sense pietat. Si tenen èxit, potser la Nova
República no es recuperi mai i es deslligui l'anarquia en la galàxia al moment
de major necessitat...
PRELUDI
JAKKU, FA TRES DÈCADES
El noi corre. Els seus passos ressonen en aquest terra dur i
implacable. Va sense sabates, amb els peus embolicats en unes benes rases. El
tipus de benes que utilitza la sanadora ermitana Mersa Topol per guarir els
peus dels miners i carronyers que vénen a demanar-li ajuda. El terra és aspre
sota els seus peus, travessa la fina tela de les benes i li corroeix la pell.
Però ell no sagna perquè els seus peus són resistents, encara que molta gent el
consideri feble.
A cada pas va aixecant núvols de pols, fa saltar grava
contra les roques.
Està perseguint alguna cosa: un parell de deixants de foc
travessen el cel mort. Provenen d'una nau que acaba de sobrevolar-los, una nau
estranya. Mai ha vist res igual. Era negra, resplendent com un cristall polit.
Estaven recollint restes de plaques solars quan l'han vist passar.
—Mira aquesta nau tan bonica, Galli —li ha dit un altre dels
orfes, Brev.
Narawal, la nena que té un ull mort, ha obert els seus
llavis esquerdats i castigats per respondre:
—No serà bonica durant molt temps. Aquí tot es torna lleig
—ha afirmat amb certa autoritat.
Galli ha de veure-la. Ha de veure aquesta nau tan bonica
abans que Jakku acabi amb ella. Abans que els còdols que arrossega el vent
facin miques el casc i perdi el color sota un sol inclement. L'ermità Kolob li
ha dit que no s'allunyi, que acabi els seus quefers, però Galli no li fa cas.
Sent un impuls molt fort, com si fos el seu destí.
Corre. Un quilòmetre, després un altre, fins que li fan tant
mal les cames que sembla que porti dues potes d'embotit curat penjant de la
cintura. Però aquí està, pujat a l'altiplà de la Mà Gemegosa, un aflorament de
roca plana que segons els ermitans és un lloc sagrat. Aquí va viure l’Eremita
Consagrat fa milers d'anys, quan es diu que Jakku era un planeta verd ple de
vida.
Aquí fora, a la vall, veu la nau. El sol es reflecteix en la
seva superfície impol·luta d'acer, però conserva la seva foscor implacable en
ple dia.
«Hauria de detenir-me aquí», pensa.
De fet, és cert. Hauria de detenir-se aquí. Sap que hauria
de donar mitja volta i tornar a casa, a l'orfenat, al seu treball, a les seves
contemplacions, als altres orfes.
Però se sent com obligat a seguir endavant. Com si li
arrossegués una força incorpòria, com si un fil invisible tirés de la seva gola
com una corretja.
«M'acostaré una mica més. No em trobaran a faltar».
Galli s'arrossega per l'estret camí en ziga-zaga que porta
fins a la vall. Aquí a baix veu que tan sols li separen de la nau uns quants
afloraments rocosos, unes agulles de pedra vermella tortuosa que surten de la
sorra com unes dents trencades i ensangonades. Va amagant-se de pedra en pedra.
Intenta anar en silenci, com els ratolins de les sorres que recorren el desert
quan cau la nit i el terra es refreda.
En veure la nau, comprèn que no pertany aquí. És com un
gegantesc mirall fosc, llarg i esvelt, amb ales en fletxa i finestres de color
carmesí. Està posada sobre la sorra, silenciosa i pacient com un au rapaç. Com
els despietats vworkkes, que cauen en picat i cacen els petits ratolins de les
sorres.
Galli es va acostant de pedra en pedra. Arriba un punt en
què està tan a prop que pot sentir l’olor d'ozó que desprèn la nau. Tan a prop
que sent la calor que irradia el casc de la nau. Per sobre d'ella, una boirina
fa ondar l'aire del desert.
No es mou res. No se sent ni un so des de l'interior.
«Ja he vist suficient. Hauria d'anar-me’n».
Però malgrat aquests pensaments, no pot moure's d'aquí.
Finalment s'escolta una sacsejada i un xiuxiueig mecànic.
Una rampa descendeix del fi ventre de la nau, deixant anar gasos vaporosos en
l'aire ardent.
Una figura descendeix per la rampa. A Galli gairebé se li
escapa el riure. Si s'ha de jutjar per la seva vestimenta, segur que s'ha
perdut. L'home porta una llarga toga porpra i un barret alt. Galli pensa:
«Alguns ermitans també porten vestidures pesades, no? Diuen
que els posa a prova. És essencial per aprendre a suportar la calor. Diuen que
és necessari per apartar el dolor, per aprendre a viure evitant-lo».
Potser aquest home sigui un ermità. Però els ermitans eviten
les coses atractives i elegants, no? «Cal desvincular-se de les possessions
materials», diuen. I a Galli li sembla que aquesta nau és una possessió
material important.
Igual que els droides que surten a continuació. Sis droides.
Caminen sobre unes cames negres reflectores com el cristall. Dels seus caps
insectoides surten petites antenes. L'home de la vestimenta porpra els fa un
senyal perquè li segueixin, sense intervenir paraula. Els seus petits altaveus
incorporats emeten una sèrie de tons i espetecs abans d'arribar a la dura roca
erosionada per la sorra. Galli els observa mentre van descarregant unes caixes
negres, connectades entre elles mitjançant un feix de llum verd, tan brillant
que es veu fins i tot a plena llum del dia. El feix de llum va d'una caixa a
l'altra i acaba formant una espècie de marc.
L'home descendeix lentament per la rampa, fregant el metall
amb la capa.
—Aquí és. Aquest és el lloc. Marqueu-lo i comenceu
l'excavació. Tornaré.
—Sí, Conseller Tashu —respon un dels droides.
En aquest moment Galli comprèn que se li ha presentat una
oportunitat. Odia aquest món, no pertany aquí. Quan l'home de la vestimenta
porpra torna a pujar per la rampa, pensa:
«Aquesta és la meva oportunitat. La meva oportunitat de
sortir d'aquí i no tornar mai».
Es queda congelat durant un instant, paralitzat per la
indecisió. Dominat per la por de la indecisió. Desconeix completament on es
dirigeix aquesta nau, o qui és aquest home, o què li faran si el troben. Però
sap que aquest lloc està mort.
La rampa comença a pujar i Galli pensa:
«Haig d'apressar-me».
I ho fa. Ràpid i silenciós com els ratolins de les sorres.
Salta per les roques i els seus peus embenats aconsegueixen arribar a la vora
de la rampa en tancar-se. Galli s'introdueix a l'interior fosc, s'ajup en un
racó i espera mentre la nau comença a enlairar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada