Estrelles Perdudes (XVIII)

Anterior

CAPÍTOL 18

Jude mai va esmentar com de bell que era Bespin.

Ciena va contemplar la pantalla de visualització que mostrava les imatges d'uns edificis de vores circulars, del color de l'argila, que semblaven surar per sobre dels núvols. Era característic de Jude no haver esmentat la manera en la qual la llum del sol es filtrava, fent que el cel semblés un etern vesprejar rosat, o fins i tot l'elegància de l'estructura de la Ciutat dels Núvols, que floria per sobre d'uns prims cables, com ombrel·les suspeses en l'aire. En lloc d'això, sempre que hi havia parlat del seu planeta d'origen, Jude discutia sobre les raons geològiques per les quals la mineria del gas tibanna era tan difícil o de les propietats aerodinàmiques dels planadors que havia pilotat quan era nena. Sense importar el que passés, Jude, abans que una altra cosa, era una científica. Havia buscat la veritat amb la mateixa avidesa amb què els caça-recompenses van buscar el Falcó Mil·lenari. (Que irritant que aquella escòria hagués triomfat i que els oficials imperials fallessin. Però les naus civils tenien l'avantatge de viatjar desapercebudes a través de l'espai; una cosa que no podia fer un Destructor Estel·lar).

Encara que a Ciena li hagués agradat visitar la Ciutat dels Núvols, i fins i tot conèixer als pares de la Jude, va romandre a bord de l'Executor. L'equip d'atac que tenia la missió de capturar a la tripulació del Falcó constava només d'uns pocs individus, incloent a Lord Vader, qui en general preferia supervisar personalment aquest tipus d'operacions. D'altra banda, la resta dels milers de persones assignades a l'Executor no tenien res més a fer que esperar.

Ciena hagués volgut tenir alguna tasca per complir en aquest moment; qualsevol, sense importar el difícil que fos o el temps que portés. Almenys això hagués distret la fúria que sentia cap a Thane Kyrell.

Però Bespin va empitjorar les coses, perquè Bespin inevitablement significava Jude. En pensar que ja mai més estaria amb la seva amiga, Ciena va recordar la manera en la qual Jude l'havia ajudat a demostrar la veritat sobre l'estúpid projecte del canó làser.

Aquest incident havia comprovat que Ciena i Thane podien no estar d'acord en certes coses, com va succeir amb la decisió d'ell d'abandonar la flota imperial. Però per més que Ciena s'hagués sentit desconcertada quan Thane va desertar, almenys va entendre la seva decisió, tot i que mai estigués d'acord amb aquesta. Però unir-se a la Rebel·lió?

Com va poder haver-se convertit en un terrorista? Ell sempre havia menyspreat a l'Aliança Rebel tant com ella. Quan hauria canviat de decisió? Per ventura havia perdonat la destrucció de l'Estrella de la Mort, així com l'extermini de centenars i milers de persones a bord? Sí, Alderaan havia estat destruït primer com a part d'una estratègia per acabar amb la guerra abans de començar-la, i l'estratègia va fallar. Però allò havia estat una estació espacial, un planeta: un terrible dia. Els atacs rebels a les naus i bases imperials mai es van detenir, semblava que mai vessarien suficient sang com per sadollar la seva set. Si combatien per un principi, en lloc de només fer-ho per odi cap a l'Imperi, proposarien acords de pau o intentarien reivindicar un sistema estel·lar independent, on poguessin viure sota el tipus de govern que ells triessin. Però no. En lloc d'això assassinaven una, i una altra, i una altra vegada. Malgrat tota la fortalesa de Thane i de les seves habilitats en el camp de batalla, ell mai havia estat un home violent. Llavors, com podia formar part de tal horror?

«Potser el seu pare li va fer això», va pensar la Ciena, mentre caminava pels passadissos de la Ciutat dels Núvols. Uns quants ugnaughts van passar corrent i grunyint al costat d'ella, però amb prou feines es va adonar. En la seva imaginació es trobava parada al costat d’en Thane, després d'aquella carrera d'obstacles de R&A en la qual havia caigut i l’havia embenat. Al moment en el qual s'havia commogut gairebé fins a les llàgrimes per les ferides que Thane tenia en el cos, evidència de la violència, quan va entendre que la crueltat del seu pare era física i emocional, i després es va adonar de com de valent que havia estat Thane en suportar les seves ferides fins a l'últim moment, quan es va desplomar.

Aquells que alguna vegada havien estat maltractats de vegades repetien el patró, tornant-se violents. Per ventura Thane ara arremetia contra la galàxia que li havia ferit primer?

No. Ell sempre va jurar que mai es convertiria en alguna cosa semblada al seu pare; i Ciena sempre el va creure. Però això la deixava sense cap resposta.

—No m’ho puc creure —va dir Nash Windrider.

Espantada en haver estat treta dels seus pensaments. Ciena es va adonar que havien arribat a la plataforma d'aterratge, on el seu amic estava parat enfront del Falcó Mil·lenari. La seva presa havia volat directe cap a Bespin, com Lord Vader ho va predir. «Llavors, per què ens prenem la molèstia de perseguir-lo en el camp d'asteroides?», va pensar. «Haguéssim vingut aquí i posat el parany molt abans».

Va caminar cap a la plataforma on estava Nash, amb les mans en el maluc, mentre contemplava la nau capturada.

—Quan ho vaig veure en la primera persecució, no podia creure que aquesta cosa no estigués en una deixalleria. Ara que ho veig més a prop, ja sé per què cap ferroveller l’accepta.

—És gairebé un miracle que aquesta cosa funcioni —va sentir una guspira de reticent admiració pel Falcó, doncs ella havia après a volar en un V-171 i en ocasions sentia nostàlgia per les tosques naus velles—. Quines són les nostres ordres?

—Deshabilitar l’hiperpropulsor.

—Per a què deshabilitem una nau que ja hem capturat?

—Lord Vader té les seves raons —va dir Nash, aixecant una cella. Però en realitat va voler dir: «Vols dir-li que està equivocat?».

Ciena va assentir.

—Entesos.

Ella i Nash van treballar junts en silenci durant uns quants minuts. Fins i tot a l'estreta zona d'enginyeria del Falcó, a Ciena li va semblar que Nash estava més a prop del necessari. Però tal vegada només s'estava imaginant coses perquè volia estar tota sol mentre resolia els seus pensaments sobre Thane.

La deshabilitació de l’hiperpropulsor va ser tasca fàcil. Abans del que estava planejat, ella i Nash es trobaven en la nau que els portaria de retorn a l'Executor; ara podien pilotar lliurement, doncs un altre dels pilots buscats per Darth Vader, una altra presa que havia caigut en el seu parany, acabava d'arribar. En uns quants minuts, la cacera hauria acabat. La Princesa Leia seria portada a judici. I els seus companys rebels rebrien un càstig exemplar. Potser la Rebel·lió seria exposada a la llum... I Thane amb ella.

Va caminar per la nau de manera automàtica, per informar-li amb gratitud a qui es trobava en el pont que les següents hores prometien ser tranquil·les. Però aquesta promesa no es va fer realitat; les sospites de Vader, sí. Com hi havia previst, el Falcó Mil·lenari va desenganxar de la seva plataforma i gairebé va aconseguir escapar, però després, inexplicablement, va tornar a la Ciutat dels Núvols i es capbussà sota ella.

—Què creuen que aconseguiran amb això? —Els llargs dits d’en Nash van pressionar els botons que enfocarien tots els sensors en el Falcó.

—Qui sap? —Ella gairebé podia sentir llàstima per aquestes persones, que creien estar lliures quan, en realitat, Darth Vader havia estat dos passos davant d'ells durant tot aquest temps.

Encara que en el pont de l'Executor s'escoltava l'aldarull que havia generat la represa de les activitats, Ciena no podia fer res més que monitorar els últims moments de la cacera. Seguia sentint-se estranyament indiferent davant tot el que estava succeint, tot i que Lord Vader va tornar al pont.

L'Almirall Piett va dir:

—Estaran dins del camp del raig tractor en uns quants minuts, senyor.

A través del soroll aspre del seu respirador, Vader va dir:

—Els teus homes van deshabilitar l’hiperpropulsor del Falcó Mil·lenari?

—Sí, milord.

—Bé —va dir Vader—. Prepari l'escamot d'abordatge i preparin les armes atordidores.

En general, Ciena s'enorgullia quan el seu treball era reconegut. Però en aquest moment es va sentir indiferent, com si només fos un simulacre o un record... fins i tot l'horrorós moment en què el Falcó va donar el salt cap a l’hiperespai i va desaparèixer.

«Com dimonis van fer això?».

Nash la va mirar bocabadat. Ciena hauria mostrat la seva indignació si no hagués mirat el rostre de l'Almirall Piett. S'hi havia posat pàl·lid, i fins i tot des del seu lloc en els pits d'informació, podia observar el nus en la gola que se li feia en empassar saliva amb dificultat.

«Som a punt de ser assassinats», va pensar. «L'almirall, Nash i jo... Vader ens matarà a tots. Nosaltres vam complir amb la nostra tasca, però què més dóna».

Durant anys s'hi havia sentit agraïda de mai haver presenciat alguna de les «eliminacions» de Vader. Ara semblava que la primera que presenciaria seria la seva.

Però Vader simplement es va quedar aquí uns minut més, en silenci; després es va donar la volta i va caminar cap al pont sense dir ni una paraula. Quan les portes es van tancar darrere d'ell, Piett va flaquejar per un moment, com algú que hagués deixat anar una càrrega pesada, però el cos del qual encara ressentís el pes. Nash es va inclinar cap als seus monitors amb una mà en el cap. Ciena també va esperar poder sentir-se alleujada, però el terror l'havia calat tan profundament que semblava haver-li arribat als ossos.

Aquella tarda, asseguts en una cantonada de la cafeteria del quadrant, amb plats buits enfront d'ells, Ciena va preguntar:

—Per què creuen que algú s'uniria a la Rebel·lió?

Berisse va encongir les espatlles.

—Per la mateixa raó que hi ha gent que roba o fa negocis amb els hutts. No troben el seu lloc en una societat normal, així que odien als qui sí ho vam fer.

Thane havia estat en l'equip de pilots d’elit. Si s'hagués quedat en el servei, Ciena no dubtava que també l’haguessin ascendit a comandant. Hauria de buscar una altra resposta.

—Tu què penses, Nash?

—A qui li importa com comença l'escòria com aquesta? —va dir en veu baixa—. Només vull veure'ls acabats.

—Per què ho preguntes? —Berisse li va donar un altre glop a la seva llet nutritiva. Si bé podien aconseguir-se menjars «regulars» per encàrrec, només els oficials d'alt rang podien gaudir d'aquestes sense ser considerats febles. Ciena havia menjat la seva última llesca de pa feia més de dos anys.

Va alçar les espatlles.

—Res més.

—Estàs una mica estranya avui —va dir Nash. Els seus càlids ulls marrons van observar els d’ella. S’havia aprimat tant des que es van graduar de l'acadèmia, que el seu cos havia passat de ser vigorós a demacrat, però els seus ulls, almenys, seguien sent els mateixos—. Què passa?

Ciena no s'atrevia a explicar tota la veritat, però si algú podia ajudar-la a entendre l'elecció de Thane, aquest era Nash.

—He estat pensant molt en Thane últimament.

Berisse va envoltar les espatlles de la Ciena amb un braç. El somriure d’en Nash es va convertir en tristesa.

—Encara no m’ho puc creure —va dir suaument—. Thane era l'última persona que hagués cregut que se suïcidaria.

—Després de l'Estrella de la Mort, cap de nosaltres hi érem del tot —va dir Berisse, sacsejant el cap.

—Però tenia molt per què viure. El seu càrrec, la seva carrera com a pilot, venjar-se dels rebels, i... et tenia a tu, Ciena. —Nash va quequejar, encara que ho va dissimular bastant bé—. Això hauria d'haver estat suficient per a qualsevol.

Ciena va decidir evitar la seva mirada.

—Segueixo preguntant-me per què se sentia tan desil·lusionat.

Només un home sense esperances canviaria l'Imperi per la Rebel·lió. Una cosa era que Thane trenqués el seu jurament perquè no el podia complir, però unir-se a un grup de guerrillers nihilistes? Ell no era idealista, així que no podrien haver-lo convertit sigui quin sigui l'estrany dogma polític que utilitzaven per influir en la gent ingènua. Thane estava actuant sense pensar, no hi havia més.

—Thane tenia altres amics propers en l'Estrella de la Mort? Algú a qui no coneguessis? —Berisse va dubtar, ficant un floc de pèl negre en el monyo que portava per reglament—. Com... bé, alguna noia de l'acadèmia? Em refereixo a algú abans de tu... Potser estava massa trist per la seva mort.

Però va ser Nash qui va respondre:

—Mai va estar amb ningú més mentre vam estar en l'acadèmia. I suposo que tampoc a Jelucan.

—No. —En ocasions, Ciena el va veure passejant amb noies de segona generació, però mai amb la mateixa dues vegades.

Encongint-se d'espatlles, Berisse va dir:

—Tal vegada va ser per alguna cosa que va passar al teu planeta natal. Estava devastat després d’allò de l'Estrella de la Mort, va abandonar el servei però només per tornar a casa i organitzar els seus pensaments... i quan va arribar, alguna cosa terrible va succeir.

—Sempre vaig tenir el pressentiment que la relació amb el seu pare era, en el millor dels casos, tibant, i en el pitjor, abusiva —va dir Nash—. No em miris així, Ciena. Vaig viure a la mateixa habitació que Thane durant tres anys. Creus que mai vaig veure les cicatrius de la seva esquena? —La seva expressió s'havia endurit—. Suposo que el seu pare el va agredir en el pitjor moment possible, portant-lo al límit.

—Venint del seu pare, no m'estranyaria. —Almenys això era completament cert. Però en aquest moment, Ciena es va adonar que Nash tampoc li donaria una resposta. La decisió de Thane d'unir-se a la Rebel·lió romandria com un desesperant misteri... com una fletxa clavada en la seva pell, una que no es podria treure i que deixaria la ferida oberta per sempre.

Ella va romandre perduda en els seus pensaments fins que pràcticament havia arribat a la seva habitació, acompanyada per Nash. La seva porta estava al final del passadís més llarg de la secció de cabines, així que estaven bastant lluny de tots quan ell agafà el braç de la Ciena amb la seva mà.

—Ja te’n vas a dormir? —li va dir amb un to suau, però els dos van entendre el veritable significat d'aquesta pregunta.

Ciena va sospitar que alguna cosa així succeiria, però amb tantes preocupacions, mai va pensar que seria aquesta nit. Ara ja no li semblava estrany que, una estona abans, Berisse s'hagués disculpat per haver de marxar; ara estava en seriosos problemes per dissimular-ho.

—Nash, és una mala idea.

—Al contrari, és una magnífica idea. —Li va llançar una mirada entremaliada i plena d'expectativa—. No creus que ens mereixem una mica de diversió?

De la manera més amable que va trobar, Ciena va respondre.

—Em sembla que tu vols una mica més que diversió. I jo no puc donar-te això.

Nash inclinà el cap; no va replicar, però tampoc es va rendir.

—Almenys et puc convèncer de passar més temps lliure junts? Així ens podrem conèixer més sense que Berisse o qualsevol dels nostres altres amics estiguin aquí. Sé que la transició d'amic a, bo... a una mica més, pot ser complicada, però crec que val la pena intentar-ho. I per tu, jo estaria disposat a esperar.

Ciena va fer un pas enrere. La seva esquena va xocar contra la malla metàl·lica de la paret. Què ridícul era sentir-se tan tímida i maldestra com una col·legiala. Amb un to més ferm, va dir:

—No puc.

El rostre d’en Nash es va entristir, i ella va poder notar que havia deixat de ser dolç i en qüestió de segons semblava sentir-se incòmode.

—Què idiota sóc. Fa una hora estàvem parlant de Thane. Hauria d'haver sabut que aquest no era el moment per a això. Si us plau, disculpa'm.

—Està bé, de debò.

—Jo també el trobo a faltar, saps? —Nash semblava tan afligit que Ciena se sentia culpable. La mentida que havia dit sobre el suïcidi li havia salvat la vida a Thane, però havia ferit als seus altres amics per sempre—. No volia menystenir els teus sentiments cap a ell.

—Sé que no era la teva intenció. —Ciena va intentar somriure—. Millor cal donar-nos la bona nit.

Nash va sospirar.

—Millor. —Va estrènyer la seva mà un moment, només una vegada i després es va anar.

Quan la porta de la seva cabina es va tancar, Ciena es va deixar caure en el llit; se sentia tan cansada que semblava com si hagués treballat tres torns seguits.

Es va convèncer a si mateixa que havia rebutjat a Nash perquè no sentia res per ell. I, fins al moment, això era cert. Però no va poder negar que en gran manera havia estat pel que encara sentia per Thane Kyrell.

«Ara hauria d'odiar-lo. Necessito aprendre a odiar-lo. Però no puc, i mai vaig poder».

La petita unitat de comunicació en la cantonada de la seva llitera va parpellejar: la llum blava indicava que el missatge provenia d'una font no imperial. Per a Ciena això només podia significar un holograma de casa. Els seus dits gairebé pressionaven el botó, quan es va detenir. «Ho hauria de veure en aquest moment? Hauria de veure-ho?».

Encara estranyava Jelucan. Encara que prenia els seus nutrients, desitjava una peça de pa cada vegada que entrava a la cafeteria. Parlava amb la seva família freqüentment, per holograma, en lloc de dependre dels comunicats bimestrals suggerits per l'oficina d'assumptes interns.

Ciena va tirar el petit morral que tenia en la seva butxaca, on guardava el braçalet de pell que la unia a la Wynnet. Havia passat molt temps des de l'última vegada que li havia demanat a la seva germana que mirés a través dels seus ulls.

«Fa molt temps», va pensar amb un sobtat sentiment que va fer que els seus dits estrenyessin amb força el morral. «No tinc per què decidir entre ser jelucani o ser una bona oficial imperial. Puc ser ambdues coses».

Ciena somreia mentre l'holograma començava a reproduir-se i mirava el rostre del seu pare buscant-la. Després d'escoltar unes quantes paraules del discurs prèviament gravat, el seu somriure va desaparèixer.

Les celles grises de Ronnadam es van arquejar tant que gairebé van arribar a les seves ja, de per si mateix, profundes entrades de cabell.

—Llavors vols tornar al teu planeta natal per un... temps indefinit.

—He acumulat set setmanes de llicència, senyor, realment dubto que vagi a usar-les totes.

Un oficial imperial ideal no utilitzava les seves llicències, tret que necessités recuperar-se d'una greu malaltia o lesió. Ciena mai havia demanat un sol dia de llicència, fins ara.

Ronnadam es va aixecar del seu escriptori i va estrènyer les mans darrere de la seva esquena. Els seus ulls verds tenien una aparença lletosa, com si pertanyessin a un home molt més vell.

—La decisió de prendre una llicència és només seva. I no qüestiono el temps que es prendrà. Qüestiono el motiu pel qual desitja tornar al seu planeta natal.

—La meva mare serà enjudiciada per malversació de fons de la mina local en la qual treballa... treballava; era supervisora. —Les paraules per si soles li semblaven surrealistes. La seva mare, una lladre? Era impossible. A ella no li importaven les possessions materials més enllà del que ja tenien, i el seu ascens en la mina havia fet que tota la família se sentís orgullosa—. A les valls de Jelucan, que l'honor d'un sigui posat en dubte és la crisi més greu que algú pot enfrontar, senyor. I aquells que confien en l'honor de la persona han de reunir-se al voltant de casa seva en aquest moment. És un deure sagrat.

—En efecte, «sagrat». —En boca de Ronnadam, la paraula tenia un aire despectiu—. S'adona, Tinent Comandant Ree, que els càrrecs en contra de la seva mare han estat imposats per les autoritats imperials locals? Està qüestionant la sentència d'un col·lega servidor de l'Emperador?

—Per descomptat que no, senyor. Però a la meva mare li podrien haver tendit un parany per incriminar-la, o ha d'haver-hi hagut algun altre tipus d'error que es va convertir en un... malentès.

Ronnadam va arrufar els llavis compassivament, un gest que semblava burlar-se d’ella en lloc de convèncer-la.

—Està escoltant el que diu, Ree?

—No vull emetre cap judici basant-me en informació incompleta, senyor. Haig d'investigar això pel meu compte. —Ella va aconseguir mirar-lo als ulls—. I sense importar quin sigui la veritat, l'enfrontaré.

Lentament, Ronnadam va assentir.

—Sí. Aquesta experiència pot servir-li d'aprenentatge. —Es va posar davant d'ella, mesurant els seus passos—. Prengui la seva llicència, tinent comandant. Sigui testimoni del judici de la seva mare.

Ciena va intentar imaginar a la seva mare enfront d'un jutge, amb les mans emmanillades. Però no va poder.

Ronnadam va començar a somriure.

—I quan torni, reporti's amb mi immediatament. Comuniqui'm la resolució final sobre la seva culpabilitat o innocència... i em dirà si creu que el judici va ser justificat.

Sense importar el que el jutge ordenés, Ronnadam esperava que Ciena acatés la seva decisió... encara si era enviar a la seva mare a presó.

«Això no succeirà. No pot succeir. El jutge prendrà la decisió correcta al final». Això es va dir a si mateixa. I s’ho volia creure.

Però per primera vegada, el seu jurament a l'Imperi flaquejà. El sentiment que havia intentat mantenir a ratlla durant els últims tres anys, aquell en el qual mai havia volgut pensar deliberadament, no podia ser reprimit ni un minut més: el dubte.

Següent