Estrelles Perdudes (i XXIX)

Anterior

CAPÍTOL 29

Ciena es trobava dempeus en la seva cel·la, amb les mans entrellaçades al capdavant. El camp d'energia que la separava de la resta de la presó era gairebé transparent, tenyint el món al voltant d'ella amb un color lleugerament platejat. Gairebé no havia tret el cap fora durant la major part del temps que portava tancada. De vegades se sentia tan deprimida que no tenia ni la força de voluntat necessària per aixecar-se del catre de la seva cel·la.

No obstant això, aquest dia tenia una visita.

Va saber que era Thane amb només escoltar les fortes trepitjades de les seves botes, o potser només era una il·lusió. Ciena havia estat atenta tot el dia de cada petit soroll de l'exterior, malgrat que no l’esperava en aquestes hores.

Però ara sí era ell.

Thane va somriure quan la va veure, a pesar que ella va poder notar l'aflicció en la seva mirada. Se sentia culpable per haver-la tancat com a un ocell? «Què bé», va pensar. Però probablement estava més commogut per veure-la parada aquí, tan prima i senzilla en la seva vestimenta de presó, la qual era gairebé del mateix to marró que el de la seva pell.

—Fulla de tardor —va dir, més per a si mateix que per a ella, i després va recuperar el componiment—. Ciena, gràcies per rebre'm, finalment.

Ella simplement va assentir. No tenia cap sentit dir-li que havia accedit a veure’l amb prou feines una setmana després d'estar tancada, però li van dir que ell es trobava en una missió. Aquell havia estat un moment de feblesa, però ara ja estava preparada per parlar.

—Hi ha molt que ens hem de dir —va dir—. És difícil saber per on començar.

—Primer digues-me per què no em vas deixar visitar-te abans.

Ciena va girar el rostre, incapaç de mirar-lo als ulls en confessar-li el que sentia:

—M'hagués agradat que em deixessis a bord de l’Infligidor.

—Si estàs esperant que em disculpi per salvar-te la vida, hauràs d’esperar molt temps. —Després d'un breu silenci, va agregar—: Però entenc per què et sents així.

—De debò?

—Volies complir amb el teu deure i escapar de l'Imperi al mateix temps. El suïcidi era l'única manera d'aconseguir-ho. D'equilibrar la balança. Però no vas haver d'estimar el teu valor amb base en l'Imperi. Vals molt més que tot l'Imperi.

Llavors, Ciena va girar-se per mirar-lo, commoguda, molt al seu pesar. Thane es veia molt més maco que com se l’imaginava en els seus somnis. El seu cabell s'havia enfosquit lleugerament, ara era més vermell que ros. Algú que no l’hagués vist des que era nen seria incapaç de reconèixer-ho. Però ella va pensar que sempre el coneixeria, pel seu caminar, la seva manera de pilotar o la seva mirada. Hi havia alguna cosa en els seus ulls que mai canviaria.

—Veig que ho entens —va murmurar—, però m'hagués agradat que respectessis la meva decisió.

—Però estàs contenta d'estar viva, cert? —Thane es va acostar una mica més a la barrera i va agregar amb vacil·lació—: Veritat que ho estàs?

Per un moment, Ciena no va poder contestar. Finalment va aconseguir dir-li:

—És massa aviat per dir-ho.

Ell semblava no tenir una resposta per a això. I ella no el culpava.

En ocasions realment va desitjar haver mort en lloc de suportar la vergonya que estava vivint. Però en altres moments, Ciena es va trobar a si mateixa gaudint dels petits plaers que feien que valgués la pena seguir vivint, els únics que tenia al seu abast en aquesta cel·la. Llavors sentia que no havia estat preparada per morir, almenys no en aquell moment.

I mirar a Thane era un d'aquests petits plaers.

Ciena va contestar:

—És difícil. Tot per al que vaig treballar en la meva vida ha estat destruït. Tot pel que vaig lluitar és una mentida.

—No tot. Al final vas lluitar per mi. —El seu somriure semblava ser una ganyota—. Això ha de valer alguna cosa.

La gola se li va tancar en sentir les llàgrimes que es refusava a vessar.

—Aquesta és l'única part que segueix valent la pena.

—Ciena...

—Saps?, era el parany perfecte —va dir, tancant el puny amb tanta força que va sentir com les seves ungles es clavaven en el palmell de la seva mà; en concentrar-se en el dolor evitaria esfondrar-se a trossets—. Em vaig consagrar tant a l'honor, que em vaig convertir en una criminal de guerra.

—Hi ha molts tipus de paranys. Estant allà a dalt, per un segon em vaig convèncer que havíem arreglat la galàxia sencera, que la justícia i la veritat prevaldrien, etcètera, etcètera... Fins i tot vaig començar a creure en la Força i en totes aquestes coses. —Thane es rigué en recordar la seva ingenuïtat—. Així que em vaig armar de valor i vaig emprendre aquesta missió gairebé impossible d'anar a per tu, però resulta que et vaig salvar només per això. Ara estàs atrapada aquí, on ni tan sols podem tocar-nos...

—Atura’t. Si us plau, atura’t. —Ciena va amagar el seu rostre, i li va semblar que ell feia el mateix.

Per uns minuts van romandre en silenci, tractant de calmar-se. Ciena va pensar que ja era suficient amb suportar el seu propi dolor, però ara també hauria de sofrir el de Thane. Era massa per a qualsevol dels dos, i no tenien una altra opció. Quan un estava ferit, l'altre sagnava. Ell era part d'ella: sempre ho seria.

Ella va aconseguir controlar la seva agitada respiració i recuperar el componiment. Quan el va tornar a mirar, s’adonà que ell també s'havia tranquil·litzat.

—Llavors, et trobes bé?, t'estan tractant bé? —Mirà al voltant de la seva petita cel·la, com si estigués inspeccionant-la.

Ella havia d'admetre-ho:

—Sí. Em donen holonovel·les i alguns jocs simples. Tinc dret a set hores a la setmana d'exercici a l'aire lliure, sota supervisió, és clar. Els doctors em van indicar que no haig de fer activitats molt intenses fins que estigui completament rehabilitada. —Va col·locar la seva mà sobre l'abdomen, protegint-lo inconscientment.

Ell va fer una ganyota.

—Hagués estat més acurat amb tu d'haver sabut que tenies ferides tan greus.

—Sí, ho sé. —Encara que potser això hagués significat la mort de tots dos, perquè li hauria costat més treball vèncer-la. I, per estrany que semblés, se sentia orgullosa d'això—. De qualsevol manera, he dormit molt. La cel·la no és molt gran, però és prou còmoda. He estat tractada de manera humanitària per la Rebel·lió... pels oficials de la Nova República. —Es va recollir un floc de cabell que tenia en el rostre, cohibida pel que era a punt d'admetre—. Esperava un interrogatori amb tortura. L'Imperi em va ensenyar a pensar que aquest era el procediment comú. En lloc d'això, rebo tractament mèdic i informació sobre els meus drets.

—Els has dit alguna cosa per voluntat pròpia? —I immediatament Thane es va apressar a agregar—: No t'estic pressionant. No estic aquí com a representant de la Nova República, i mai serà així, d'acord? No pensis que em van enviar per pressionar-te.

Ciena havia tingut foscos pensaments sobre aquesta possibilitat, a les nits, mentre descansava en la seva cel·la. Però ara podia contestar honestament:

—Et crec.

Clarament alleujat, Thane va continuar:

—Només et preguntava, perquè... ja saps, podrien ser benvolents si ho fas.

Com si això pogués persuadir-la.

—El meu jurament segueix vigent, Thane. Encara que admeti que ara veig a la Nova República amb altres ulls, això no vol dir que em convertiré en una traïdora. O que vagi a acceptar el seu govern. Pel que he escoltat, la guerra segueix, el caos ha tornat a la galàxia...

—És el desordre natural que travessen els planetes en reorganitzar els seus governs després de tants anys de... —Thane va sospirar—. Oblidem-ho, ja els dos sabem el que dirà cada qui.

—De qualsevol manera, no té cas —va insistir ella—. No van a ser «benvolents», no importa el que els hi digui. Sóc criminal de guerra, recordes? La Nova República em farà pagar pel meu servei a l'Imperi.

Tal vegada això era just el que es mereixia.

Thane la va observar per una llarga estona; després, per a sorpresa de Ciena, va començar a somriure i a negar amb el cap.

—Vas a sortir d'aquí molt ràpid, fins i tot si no dius res. Si donessis alguna informació, estic segur que ni tan sols series enjudiciada.

—De què parles? —El defensor que se li havia assignat li va mostrar la llista de càrrecs en contra seva; el document era tan extens que calia desplaçar diverses vegades el contingut de la pantalla per veure-ho complet, i descrivia amb summe detall la seva participació en les batalles de Hoth, Endor i Jakku. Ella no podia negar que era responsable de cada element d'aquesta llista—. Els dos sabem que sóc culpable. La Nova República voldrà donar-me un càstig exemplar. Necessiten comprovar que la llei i l'ordre prevalen, precisament perquè és una nova llei i un nou ordre. Les línies s'han tornat a traçar, i jo estic en el costat equivocat. —I, per fi, va poder confessar en veu alta la seva por més profunda—. Potser passi la resta de la meva vida en aquesta cel·la.

—Ja hem tingut aquesta discussió abans —va dir Thane i es va acostar més al camp d'energia—. La meva fase idealista es va acabar. Acabo de recordar com funciona en realitat aquest món. I la veritat, Ciena, és que tot acaba. Són massa les persones que van treballar per a l'Imperi, seria impossible empresonar-les a totes. I aquest és el cas de, literalment, centenars de milers de milions de persones, i això sense comptar a les tropes que han desaparegut amb la resta de la flota imperial. Creus que la Nova República pot castigar-los a tots?

—Alliberaran als oficinistes i als intendents, no a una capitana d'un Destructor Estel·lar.

Però Thane no estava tan segur.

—Tens habilitats útils. Aquesta és una de les coses que, tard o d'hora, buscarà la Nova República. A més, tens amics en llocs alts, o almenys jo els tinc, és igual, i estic disposat a parlar amb cadascun d'ells perquè t'ajudin.

—No necessito que demanis un tracte especial en el meu nom —va protestar.

—Què malament —va dir ell—, perquè la baralla sempre està arranjada, l'única cosa que podem fer és acomodar-la al nostre favor.

Ciena va recordar la primera vegada que ell havia esmentat alguna cosa així. Estaven en una cantina a Valentia, els seus destins eren a punt de dividir-se com mai abans, van discutir i van suplicar, fins que finalment es van rendir i van fer l'amor. Això semblava pertànyer a una altra vida, haver estat recolzada al seu costat, atraient-lo cap a ella, però al mateix temps semblava que havia passat el dia anterior. Mai oblidaria el que havia sentit per Thane aquest dia, i no volia perdre aquesta sensació mai.

—Així que aquí estem una vegada més —va dir ella, amb un trist somriure—. Discutint sobre l'ordre i el caos.

—Potser el destí s'encarregarà de resoldre-ho. Si estàs en el correcte, bé, doncs sí, et queden anys difícils per davant. Però si jo estic en el correcte i la Nova República escull la llibertat abans que la venjança, estaràs fora d'aquí més ràpid del que t'imagines. —Malgrat la resplendor platejada del camp d'energia, ell va poder contemplar la tendresa dels seus ulls—. De qualsevol manera, saps que t'estaré esperant, cert?

Ciena hagués donat el que fos per abraçar-lo; no obstant això, només va dir:

—No hauries.

—Tu ho faries si fos jo el que estigués en aquesta cel·la.

—Sí, ho faria.

Lentament, ella va alçar la mà i va estendre el seu palmell enfront de la superfície del camp d'energia. Thane va fer el mateix. Eren un reflex l'un de l'altre, gairebé tocant-se però sempre apartats.

«A un mes de la Batalla de Jakku, l'Imperi no ha intentat cap altre atac a gran escala. Algunes fonts informen que totes les naus imperials dins del Nucli i de la Vora Interior romandran dins dels límits, d'acord amb el tractat». La dona de les holonotícies va somriure i va seguir parlant: «Alguns destacats membres del Senat Provisional han especulat que la guerra entre la Nova República i el que queda de l'Imperi ha conclòs, per la qual cosa una rendició final és imminent. No obstant això, en el discurs d'avui, la canceller li va advertir a tots els planetes que han de romandre alertes, i que la flota de la Nova República haurà de romandre en peu de guerra per qualsevol esdeveniment que es pogués presentar en el futur immediat. Per discutir sobre les dues cares d'aquest conflicte estan aquí...».

Nash va apagar la propaganda rebel provinent del Sistema Hosnian. Ja sabia tot el que havia de saber, concretament, que l’autoproclamada Nova República creia que havia vençut a l'Imperi. Imbècils.

«Deixem que es dormin en els seus llorers», va pensar. «Deixem que se sentin orgullosos de si mateixos. Deixem que es confiïn».

El Comandant Nash Windrider va abandonar la seva oficina privada i va caminar cap a la badia d'acoblament principal de la seva nova nau: el creuer d'atac Garrot. Tots els seus subordinats es van redreçar en escoltar el so de les seves botes sobre el terra metàl·lic; cap d'ells va deixar de mirar cap al treball que estaven realitzant, i molt menys van aixecar la vista cap a Nash. Bé. Ja havia aconseguit restablir la disciplina.

Per a algú que havia passat tants anys assignat a un Destructor Estel·lar, un lloc en un creuer d'atac semblaria un descens en la piràmide de poder, però a l'Imperi li quedaven molt pocs Destructors Estel·lars. Ell era comandant de vol en una nau estratègicament important, la qual cosa era un pas endavant per rebre la seva pròpia comandància. Nash se sentia orgullós de preparar el Garrot per a la següent etapa de la guerra, el proper atac.

Aquell que els rebels no esperaven.

Va caminar donant gambades entre les llargues files de caces TIE; tots estaven sent reequipats amb armes més poderoses de recent disseny. Aquests nous models serien capaços de penetrar els escuts d'energia i els cascos dels caces estel·lars amb un sol tret, la qual cosa significava que l'únic avantatge que els Ales-X havien tingut davant els caces TIE, el seu escut, desapareixeria. Amb canvis d'aquest tipus podrien guanyar la guerra.

Encara que era odiós pensar que Ved Foslo havia inventat aquestes armes. Nash sempre va assumir que el seu ascens de rang es devia a les influències del seu pare, però, pel que sembla, el seu antic company d'habitació tenia més aptituds, després de tot. Encara que, sense cap dubte, l'arrogància que li va caracteritzar quan era adolescent ara, d'adult, seria insuportable.

Nash va sospirar en recordar que, dels seus companys d'habitació en l'acadèmia, Ved Foslo era el menys rebutjable.

Pensar que Thane Kyrell havia sobreviscut a la guerra i estaria per aquí festejant envanidament l'avantatge temporal de la Rebel·lió li emmalaltia. Per què Ciena havia hagut de morir i ell havia romàs amb vida?

Però un no li podia demanar justícia al destí, un havia d'aplicar càstig amb les seves pròpies mans. L'Imperi li ho havia ensenyat.

—Senyor? Comandant Windrider? —L'assistent d’en Nash el perseguia com era el seu costum—. Em permet preguntar-li alguna cosa?

—Endavant, Tinent Kyrell.

Dalven Kyrell es va parar enfront d'ell, amb el seu datapad entre les mans, notòriament nerviós. Ell no tenia idea de la participació del seu germà en la Rebel·lió; Nash havia decidit conservar aquesta informació per a si mateix i tractar a aquest Kyrell com un cas a part. Li semblava el més just. No obstant això, si s'ha de jutjar pel que havia vist, Dalven era feble, adulador i només capaç de complir amb les tasques bàsiques que se li assignaven. Afortunadament, un assistent de comandant de vol no necessitava més aptituds.

—Li volia preguntar sobre la llista dels oficials que va nominar per als esments més alts.

Per ventura Dalven li anava a preguntar per què no figurava en aquesta llista? I si ho feia, Nash l'hi anava a deixar molt clar.

—Quina és la seva pregunta?

—Vostè va nominar a la Capitana Ciena Ree per a la Distingida Medalla d'Honor Imperial, però em sembla que es referia a la Medalla d'Honor, la més comuna i no aquesta.

—Sé perfectament el que vaig escriure, Tinent Kyrell. —Nash gaudia referir-se a ell pel seu cognom, amb un lleuger aire de menyspreu—. La Distingida Medalla d'Honor Imperial és la condecoració més alta que se li pot atorgar a algú, i em sembla que ningú la mereix més que ella, per haver romàs a bord de la seva nau tot i que l’autodestructor va fallar, i per estavellar-la personalment contra la superfície d'un planeta per tal d'evitar que caigués en mans enemigues, encara que això li costés la seva pròpia vida. Per tot això, la Capitana Ciena Ree mereix ser recordada.

—Sí, senyor —va dir Dalven feblement, però va insistir—. Jo només em referia al fet que... nominar a algú a tal honor és una cosa molt gran, i uns altres podrien comentar que és un indici de faccionalisme.

—Usualment ho és. No obstant això, en aquest cas, sé de bona font que un gran nombre d'autoritats com a capitans, generals i almiralls també tenen pensat nominar-la. Fins i tot el Gran Moff Randd podria fer-ho. L'Imperi podrà tenir conflictes interns, però en això tots estem d'acord: la Capitana Ree va morir sent una heroïna.

—Té raó —va agregar Dalven ràpidament—. Quina manera tan terrible de morir.

—Terrible? Jo en diria gloriosa. A tots ens agradaria que seguís amb nosaltres, però això no canvia el fet que no existeix un millor destí que morir per l'Imperi. Espero tenir un dia l'honor de fer-ho.

—Clar que sí, senyor. Per descomptat, senyor. —I Dalven s’escapolí.

Thane li havia explicat que Dalven es reia de la Ciena quan eren nens, burlant-se de la seva pobresa i dels seus costums arcaics, com si Dalven, per ser de Jelucan, no fos també un provincià d'un lloc oblidat. En ocasions, quan Nash recordava això i s'imaginava a Dalven ridiculitzant a una jove i indefensa Ciena, sentia ganes d'enviar-lo a alguna missió suïcida.

Però ja no podia donar per descomptat que Thane sempre havia dit la veritat. Aparentment, Thane Kyrell era un gran impostor.

Nash va caminar cap a la gran entrada de la badia d'acoblament. Va sentir el lleuger pessigolleig del camp d'energia que mantenia la pressió atmosfèrica, un senyal que s'estava acostant massa a la riba. De qualsevol manera, va romandre aquí, el lloc amb la millor vista.

Dins de l'enorme massa gasosa de la nebulosa de Queluhan, oculta dins dels corrents resplendents de gas ionitzat que confonien els sensors enemics, esperava la flota imperial. Mentre els comentaristes rebels predeien amb confiança la desaparició de l'Imperi i la seva conseqüent rendició, creient que s'havia dividit com a conseqüència de les lluites de poder i ara jeia indefens, la flota havia començat a reunir forces i a tornar-se encara més forta que abans.

Segons l'opinió d’en Nash, havien trigat massa a congregar-se novament com un front unit. Les lluites internes havien permès que els rebels guanyessin territori que no haurien pogut aconseguir d'una altra manera. No obstant això, ara la flota imperial havia restablert una jerarquia de comandament. Havia desenvolupat una estratègia a llarg termini. El vell faccionalisme era assumpte oblidat i, finalment, es mantenien junts, units una vegada més.

Li agradava pensar que la Ciena Ree havia tingut alguna cosa a veure amb això. Potser això només era un sentiment personal, però no quedava el menor dubte que la desinteressada acció d'ella els havia inspirat a tots.

«Ens vas recordar el veritable significat de la disciplina», va pensar Nash. «Ens vas recordar que el preu de la victòria mai és massa alt».

Davant seu, a través de la resplendor blava violàcia de la nebulosa, va poder veure almenys deu Destructors Estel·lars i encara més creuers lleugers. Cadascun contenia innombrables caces TIE, que serien pilotats pels nous reclutes; l'entrenament havia de ser més ràpid i sever en aquests dies, però els pilots progressaven notablement. La flota imperial potser no tenia la grandària que alguna vegada havia aconseguit, però Nash va pensar que reapareixeria més forta que mai.

I aquesta vegada no es detindrien fins que la Rebel·lió fos exterminada definitivament. Thane i els altres pagarien per haver obligat a la Ciena a sacrificar la seva vida. Ells pagarien per tot.

—Seràs venjada... —va murmurar Nash— quan l'Imperi torni a ascendir.

FI