Estrelles Perdudes (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

Si el curs propedèutic de les acadèmies imperials havia estat difícil, la càrrega de matèries de l'Acadèmia Reial  de Coruscant era brutal. L'ambient amigable i sense complicacions del primer dia havia durat exactament això: un dia, ni un més. Ciències, matemàtiques, pilotatge, entrenament físic: cada examen desafiava els límits dels estudiants una vegada i una altra. Els grups es reduïen a la meitat cadascun dels tres anys que durava el programa. Pocs es graduarien, i la competència d'estar entre aquells que ho farien era feroç. Lluny havia quedat allò de quedar-se dormit, saltar-se classes o, fins i tot, parlar en veu baixa a altres estudiants durant les classes; si volies romandre en l'acadèmia, convertir-te algun dia en oficial, mai de la vida podies reduir la velocitat. Havies de portar-te al límit tots i cadascun dels teus dies.

Al cap dels dos primers mesos del seu primer any, Thane va arribar a la conclusió que mai en la seva vida s'havia divertit tant.

—Has d'estar bromejant —va panteixar Nash, mentre tots dos corrien la seva novena volta al voltant de la pista aèria, una pista que es trobava en el sostre de l'acadèmia, molt més amunt que tota la bullícia de Coruscant. Un núvol fred s'havia instal·lat al voltant de l'edifici, embolicant-lo en una pàl·lida boirina—. Despertar-te a l'alba, fer tasca fins a la mitjanit, exercitar-te fins a vomitar? Això és divertit?

Thane va somriure mentre s'assecava la suor del front.

—Naturalment que sí!

—Si així és com es diverteixen a Jelucan, crec que aniré de vacances a un altre lloc. —Van creuar la línia de meta i van començar a baixar la velocitat, trotant fins a detenir-se. Després que Nash es va inclinar amb les mans sobre els genolls i va prendre aire, va continuar—: Algun dia has d'anar amb mi a Alderaan. Confia en mi, podem ensenyar-te alguna cosa més divertida que això.

Nash no ho entenia. No podia. Mentre tots dos caminaven cap als vestidors, Thane va intentar trobar les paraules per explicar-se.

—La major part de la meva vida els meus pares es van oposar a tot el que volia fer, fins i tot la meva preparació per entrar aquí. Havia d'escapolir-me per practicar pilotar naus amb la Ciena. Pots creure-t’ho?

—De debò? —Nash va moure el cap d'un costat a un altre sense poder donar crèdit. La seva samarreta grisa ara era negra per la suor—. Però Ciena Ree és una de les millors pilots aquí. Podries anar a vint planetes diferents i mai trobaries a algú millor per pilotar.

Per ventura era necessari explicar la divisió entre les famílies jelucani que habitaven a la vall i els pobladors de segona generació? Thane va decidir ometre-ho. Aquest era el tipus de pensament «natiu» que els instructors de l'acadèmia rebutjaven.

—El punt és que aquesta és la primera vegada en la meva vida que sóc capaç d'anar a l’encalç d’alguna cosa sense que algú s'interposi en el meu camí.

Nash va sospirar.

—Sona difícil. A Alderaan als habitants se'ls motiva a aprendre i créixer. L'educació és gratuïta i alguns fan voluntariat per ensenyar algunes habilitats i oficis només per diversió. I per descomptat que algun dia l'Imperi íntegrament serà així. —Thane es rigué, la qual cosa va fer que Nash arrufés el nas—. Què et sembla tan divertit?

—Tu, creient que la galàxia sencera pot convertir-se en estrelletes i flors només gràcies a l'Imperi.

—Per a això està l'Imperi, no? —Nash va intentar netejar la suor del seu rostre amb la samarreta, però la va trobar encara més suada; va fer una ganyota de fàstic i la va deixar anar—. Per prendre el millor de cada planeta, de cada cultura i portar-ho a tots els sistemes.

Thane es va encongir d'espatlles.

—En això també consistia la República Galàctica. O almenys això era el que pensaven a l'inici, però de vegades tot s'enfonsa.

—No deixis que altres persones t'escoltin dir això, d'acord? —Nash va mirar al seu voltant, però ningú caminava tan a prop d'ells—. Podrien creure que ets deslleial, mentre que jo, el teu amic, sé que només ets un gran cínic.

—Em confesso culpable. —Havia après aquesta lliçó la primera vegada que els seus pares havien fet la gara-gara a algú en públic. A algú de qui es burlaven en privat. Les aparences enganyaven.

—Bé, algun dia vindràs amb mi a Alderaan i veuràs amb els teus propis ulls com d'increïble que és. Ni tan sols tu podries dir algun comentari cínic sobre el meu planeta.

Thane pensava que Nash estranyava casa seva, així que va decidir creure al peu de la lletra les paraules del seu company d’habitació... de moment.

—Sona com un gran lloc. M'agradaria anar-hi algun dia.

—Només has d'esperar, amic. T'encantarà.

Ara Thane anhelava fer un viatge a Alderaan. En aquest moment, qualsevol planeta del que aprenia es convertia en una destinació possible; si al principi hi havia estat ansiós per abandonar Jelucan, ara aquest desig s'havia convertit en un anhel infinit per conèixer l'univers. Una carrera en la flota imperial li permetria recórrer les profundes neus dels planetes gelats, submergir-se en els infinits oceans d'algun planeta marí gaudir de l’abrasadora calor d'alguna platja sota algun sistema estel·lar binari.

I podria pilotar una nau tots els dies; de vegades, tot el dia. Evidentment en aquest moment els cadets gairebé sempre usaven simuladors, però aquests operaven en un nivell tan sofisticat que Thane mai abans havia vist. (A més, qualsevol cosa superava al vell V-171). Des de l'exterior, els simuladors eren austeres esferes de metall sense gràcia; a l'interior, els cadets trobaven cabines de comandament idèntiques a les reals, resplendents taulers de control i pantalles de visualització que mostraven imatges tridimensionals de qualsevol paisatge estel·lar, i la seva atmosfera planetària, que estiguessin aprenent aquest dia.

El vol se sentia absolutament real, i els reptes als quals s'enfrontaven eren encara més immediats, atemoridors i abundants que els que es podrien trobar en la vida real. Almenys fins al moment. Algun dia, Thane intentaria portar un caça TIE d'algun lloc del profund espai cap a l'atmosfera d'algun planeta amb una gravetat tan intensa que fins i tot podria aixafar a un humà. Un altre dia, intentaria maniobrar un lliscant de neu a través d'una tempesta de neu amb vents que amenaçaven amb arrencar el metall xapat del casc. Alguns estudiants es posaven nerviosos, sentint pànic sobre els resultats que obtindrien de l'entrenament o pensant en com seria quan haguessin de fer-ho en la vida real.

Thane se sentia encara més relaxat quan estava pilotant. No podia esperar a fer-ho en la vida real. Estar en els controls d'una nau seguia sent per a ell el significat de la felicitat més pura que coneixia.

La seva combinació d'entusiasme i constància també es reflectia en els seus resultats. En el rànquing de la classe, Thane sempre figurava entre els primers llocs de pilotatge, i un dels pocs noms que estaven per sobre d'ell sempre era el de Ciena Ree.

Tots dos reien de la situació junts, i es felicitaven en cas que l'altre guanyés i orgullosament declaraven que reprendrien el títol en el següent vol. Ciena s'havia convertit en la seva rival, però una d’amigable. Es veien més dies dels quals no ho feien, així fora en classes o en els desordenats passadissos de l'acadèmia. Encara que l'equilibri entre mantenir la seva amistat i convertir-se en «ciutadans de l'Imperi» era complicat, tots dos creien que ho havien trobat. A pesar que les seves trobades gairebé sempre eren breus, encara es veien per passar temps junts un parell de vegades a la setmana, hores en les quals deixaven la competència a un costat. Thane sabia que sempre havien millorat en mirar-se per igualar les habilitats de l'altre; fins i tot en l'acadèmia, ell i Ciena seguien motivant-se per esforçar-se al màxim.

—És absurd —va dir Ved Foslo amb desdeny una nit que Ciena havia recuperat el lloc més alt—. Et va treure el teu lloc. Per què estàs tan emocionat que la competència la converteixi en una millor pilot? Hauries d'intentar desbancar-la, no ajudar-la a pujar.

—Hi ha lloc per més d'un de nosaltres en la generació que es graduarà —va contestar Thane, mentre s'asseia en la vora de la seva llitera, llustrant les botes de l'uniforme—. A més, per ventura l'objectiu no és preparar als millors oficials imperials? D'aquesta manera, l'Imperi tindrà a dos grans pilots, no només a un.

Ved va negar amb el cap.

—Algun dia ho entendràs.

Des de sota el prim i grisenc llençol de la seva llitera, Nash es rigué.

—Admet-ho, Ved. Només estàs enutjat perquè Thane i Ciena sempre tenen qualificacions més altes que tu. A pesar que el teu pare és... em recordes quin és el seu càrrec?

—Ho saps perfectament bé —va contestar Ved. En el seu rostre es notava el desgrat que li provocava ser superat amb freqüència no per un, sinó per dos nois d'un tros de roca de la Vora Exterior. Sense dir una altra paraula, es va botonar el seu pijama fins al coll, com cada nit. Aquest noi mai es relaxava.

D'altra banda, Ved no era el pitjor company d’habitació. Era net, no roncava i no li molestava explicar els aspectes més precisos de la cultura militar de Coruscant. Entretant, quan no hi havia inspeccions d’habitació, Nash tirava les seves coses pertot arreu, en un espectacular desplegament de desordre; però més enllà d'algunes quantes discussions sobre per què era fastigós que els mitjons bruts de Nash acabessin en el raspall de dents d'algú, ell i Thane tenien una amistat infrangible.

Però el millor dels primers mesos de Thane en l'acadèmia va ser veure a Dalven de nou.

La major part de la seva vida, Thane havia tingut una alçada mitjana entre els de la seva edat. De vegades mirava amb desconsol als seus altíssims pares i al seu llarguerut germà. Aquí, en l'acadèmia, també va pensar que succeiria el mateix. No obstant això, uns mesos abans d'entrar, el seu cos va començar a recuperar el temps perdut. Els ossos de les seves cames li feien mal a les nits i semblava que mai menjaria prou com per deixar de sentir-se famolenc; a més, va necessitar uniformes nous als tres mesos d'haver arribat a l'acadèmia.

Mentre feia fila en el magatzem del sector, esperant el seu torn per obtenir unes noves botes, va escoltar la monòtona veu d'un droide:

—Alferes Kyrell, H-J-Dos-Nou-Zero: paquet llest.

Thane va arrufar les celles. Ell encara era un cadet i el seu nombre d'identificació era AV547, però estava segur d'haver escoltat el cognom Kyrell.

De sobte, Dalven va aparèixer d'entre la multitud d'oficials que esperaven, prenent ràpidament un paquet d'uniforme. Semblava tenir pressa, però quan va girar-se i va veure al seu germà menor dempeus enfront d'ell, es va congelar horroritzat.

—Dalven? —Thane no sabia què dir. «Què bé veure't» seria una frase fal·laç per a tots dos.

—Molt bé. Així que... no t'han suspès encara. Quina sorpresa. —En acabar de dir això, Dalven va alçar el rostre, clarament preparat per seguir amb el seu camí, però Thane es va parar enmig d'ell i de la porta, i no es va moure.

—«Alferes»? Ens vas dir que havies aconseguit ser tinent.

Les galtes de Dalven es van enfosquir.

—Jo... Bé... L'ascens arribarà en qualsevol moment.

Thane va assentir.

—Cert. Segurament. Per això estàs recollint un nou uniforme. M'imagino...

La seva veu es va apagar quan va veure l'etiqueta del paquet que Dalven tenia en braços: «PERSONAL D'OFICINA/TERCER RANG».

—Adéu. —Dalven es va apressar a sortir; òbviament tenia la ferma intenció de creure que Thane no havia vist res.

Tal vegada era de mal gust, fins i tot roí, però saber que el seu autoritari germà gran havia estat considerat molt més apte per estar darrere d'un escriptori que per a un Destructor Estel·lar li va alegrar el dia.

Aquest matí, mentre es dirigia cap a la pista aèria per córrer una vegada més, es va imaginar explicant-li a Ciena sobre la trobada. Ella avorria a Dalven gairebé de la mateixa manera que ho feia ell; Thane fins i tot podia escoltar el seu riure, veure els seus foscos ulls brillant amb satisfacció pel que havia succeït.

Després va arribar a la pista i es va trobar amb altres cadets, els qui també feien una mica d'exercici extra, i Ciena estava entre ells.

Ella portava la mateixa vestimenta que qualsevol altre cadet: samarreta gris, pantalons curts negres i les sabates reglamentàries. Ciena només era una de les tantes persones que estaven aquí, en el lloc més llunyà de la pista. Malgrat tot, la va reconèixer a l'instant: fins i tot de l'altre costat de la pista aèria, fins i tot amb el sol que resplendia amb tanta intensitat. Thane reconeixia la manera en la qual corria, la forma dels seus negres rínxols que trenats li arribaven al coll...

«És bella», va dir per a si. Un pensament que li va espantar i que després li va fer sentir-se com un ximplet. Com podria no haver notat això en una noia que havia vist gairebé tots els dies en els últims vuit anys? Però això era el que succeïa. Thane coneixia a Ciena massa bé com per veure-la amb objectivitat. El seu rostre era tan familiar com el seu en un mirall... O ho havia estat fins aquest moment.

La seva evident ceguesa li va desconcertar. Era com si Ciena s'hagués transformat d'alguna manera i no li ho hagués dit a ell primer. Les remotes possibilitats que s'havia negat a considerar en el passat ara treien el cap en la seva ment. Possibilitats que eren tan emocionants com aterridores. Va sentir una esgarrifança recórrer la seva pell, que només havia sentit quan pilotava una nau: aquest precís moment en el qual abandonava el terra i aconseguia el cel.

Thane va decidir no pensar en això per més temps. En lloc d'això, correria, tan ràpid com pogués, fins que se sentís rendit i mig atordit. Quan la veiés de nou, seria capaç de parlar-li com sempre ho havia fet. Res havia de canviar.

Següent