Deute de vida (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

Sloane està dempeus al centre d'un cercle blau brillant, parlant-li a la galàxia.

—Aquí la Gran Almirall Rae Sloane, comandant de la flota imperial i líder de facto de l'Imperi Galàctic. L'Imperi segueix combatent al govern anarquista criminal conegut com la Nova República. El somni d'una galàxia unificada, segura i sana no va morir amb el gloriós Emperador Palpatine. L'Imperi Galàctic segueix endavant, incansable i diligent, en la seva missió de retornar l'ordre i l'estabilitat a la galàxia. Mentrestant, la Nova República segueix amb la seva missió de destruir el que hem construït junts. El crim s'ha multiplicat per deu en tota la galàxia, ja que les dinasties criminals del baix món han tornat a apoderar-se de planetes que estaven lliures de les seves influències tòxiques gràcies a l'acció de l'Imperi. S'han interromput les rutes de proveïment i molts planetes passen gana a causa de l'escassetat de menjar. La influència corrosiva de la Nova República ha causat una pèrdua insalvable d'ocupacions, ingressos i fins i tot de vides.

«Ara és el moment», pensa. Sloane intenta parlar com si tingués acer en l'espina dorsal i... què és el que li va dir el seu nou conseller? Bronze en la veu.

Segueix parlant:

—Però no temeu. L'Imperi segueix aquí, ferm com una muntanya, cert com les estrelles que veiem per tota la galàxia. Anem a derrotar la insurrecció. Farem que aquest fals govern pagui pels seus crims contra tots vosaltres. Estem construint noves naus, fundant noves bases i investigant noves tecnologies per protegir-vos. L'Imperi ve a ajudar-vos. Us protegirem i lluitarem contra els nostres enemics. Mantingueu la calma, la lleialtat i l'honestedat, i aviat obtindrem la victòria. Per a nosaltres, per a tota la galàxia.

Assenteix lleugerament, i el cercle de resplendor blava que l'envolta desapareix. Durant un moment roman a les fosques enmig de la sala, escoltant els murmuris i els passos llunyans. És un dels pocs moments de pau que té, i s'aferra a ell com una nena a una nina.

Llavors tornen a encendre's les llums i la seva nova vida segueix.

Aquesta sala és l'Oficina de Promoció Imperial, Veritat Galàctica i Correcció de Fets. Molta gent la diu senzillament OPI. Va sorgir de les cendres de la COMPNOR per contrarestar la influència de la Nova República en diversos sistemes i sectors.

Sloane passa molt temps aquí, massa a desgrat seu.

Se li acosta Ferric Obdur amb la seva assistent, una jove preciosa. És tan pàl·lida que Sloane pot veure-li les venes fosques sota la pell. Entre els dos ajuden a Sloane a baixar de la plataforma de projecció. Obdur és major que Sloane. És un pocavergonya irascible amb flocs de cabell blanc que li surten de les galtes i el mentó. És com una relíquia del passat: Obdur era un jove soldat quan es va produir el procés tumultuós de transformació de la República en Imperi. Va ajudar a dissenyar l'assalt informatiu amb el qual es van mitigar els ànims de la galàxia durant la transició. I per això actualment Ferric Obdur és el primer oficial d'informació, un càrrec que li va assignar la pròpia Sloane, però sense haver-ho decidit ella. Algú ho va decidir per ella.

Obdur està somrient, com sempre. En la mirada té un centelleig, com si sabés més que la resta de la gent de la sala.

—Gran Almirall Sloane, bon treball. Encara que una mica... rígida.

—Em van dir que parlés com si tingués acer en l'espina dorsal. I ho he fet.

—Per descomptat, evidentment. Ho ha fet bé, sens dubte. Per aquí, vull ensenyar-li unes imatges —la condueix fins a una llarga taula metàl·lica que hi ha al costat de la paret del fons. És una taula lluminosa. Ferric l'encén, obre una carpeta i comença a mostrar-li una sèrie de pàgines translúcides; la llum de la taula fa ressaltar les línies i els colors—. Com pot veure, són cartells. Els penjarem en planetes que tinguem assegurats i en mons en disputa.

En un cartell es veu a dos soldats d'assalt donant-li un cistell de fruita a una família d'humans necessitats. En un altre es veu un petit batalló de soldats de la Nova República, representats com uns homes malrobats, bruts, sense afaitar i amb cascos que no els queden bé. Porten llançaflames i estan atacant les portes d'una acadèmia imperial. Es veuen nens en les finestres, cridant darrere dels cristalls. Una tercera imatge mostra a un grup de soldats sorruts de la República, dominats per l'ombra d'una cria de hutt. Obdur s'acosta a aquesta imatge.

—Aquesta no m'agrada molt. Massa subtil. Evidentment, l'objectiu és suggerir la connexió entre els rebels i les organitzacions criminals. Però amb suggerir no hi ha prou. Necessitem que la connexió sigui clara i concisa, que sigui com una plantofada en la cara. Una dosi de realitat.

«Realitat», pensa Sloane. Quina ironia més gran. Res d'això és real. Llavors verbalitza el que està pensant:

—Per què estem recorrent a aquestes... exageracions si se sabrà la veritat? Tenim els fets del nostre costat. L'Imperi és estabilitat. La galàxia és massa gran per abandonar-la als seus propis mecanismes. Si de la Nova República depengués, deixarien que cada planeta es governés a si mateix, la qual cosa sona bé en teoria...

—En aquesta guerra, Almirall, les seves armes són les naus, els blàsters, el blindatge. Les meves són les paraules i les imatges, que són encara més importants. Aquestes imatges són una representació artística de la realitat. Els fets són flexibles, i aquestes imatges assenyalen en direcció a la veritat de la qual vostè parla, encara que no la il·lustrin literalment —Obdur li recolza la mà en l'avantbraç. Segurament ho fa amb la intenció de consolar-la, però l'efecte és molt diferent. Rae aparta el braç, l’agafa pel canell i l’hi retorça.

—Sóc la Gran Almirall Sloane. No sóc una noia ni una assistent a la qual vostè pugui grapejar, consolar o entabanar. Si em toca una altra vegada, no només faré que li arrenquin el braç. A més, ordenaré que li anul·lin tots els nervis del monyó perquè no pugui ni instal·lar-se una mà robòtica.

Obdur empal·lideix, però sense perdre el somriure. En lloc d'això, deixa anar una rialleta entre dents:

—Un error per la meva banda, Almirall. Té raó. Li demano mil disculpes —es llepa el llavi—. Tenim la seva aprovació per utilitzar aquestes imatges? O hem de revisar-les?

Sloane vacil·la abans de respondre. Sent una punxada àcida en la gola, com si estigués empassant verí. Malgrat les seves reticències, finalment accepta:

—Deixi-les com estan. Té la meva aprovació.

Llavors ho entén. El pensament és com un tret precís de blàster en el front.

«Ja no sóc almirall. Sóc una política».

No pot contenir una esgarrifança, que li recorre tota la columna vertebral. L'únic suport que té en moments com aquest és la seva assistent personal, Adea Rite. Una jove brillant. Forta i determinada. A més de clarament lleial. Sloane creia que l'havia perdut, però l'Almirall de la Flota Gallius Rax té molts recursos. Té gent dins de la Nova República. La va treure de Chandrilà abans que la tanquessin en una cel·la com a favor personal cap a l’Sloane. Un favor pel qual ella li està enormement agraïda. L'Imperi necessita a més gent com Adea Rite i a menys com Ferric Obdur.

—Almirall —diu Adea.

—Això ho hauria d'estar fent vostè —comenta Sloane en veu baixa—. Vostè hauria d'estar al comandament de les nostres tasques de propaganda.

—Estic segura que se'ls dóna molt bé el seu treball. A mi se'm dóna bé ser la seva assistenta.

Sloane reacciona amb un somriure. Una visió poc habitual.

—Què tinc ara en l'agenda?

—Una reunió imprevista.

—Sí?

—Ha sol·licitat la seva presència.

—Ah —Rae sap que es tracta d'ell. Gallius Rax. El seu... conseller—. Quan?

—Ara mateix, Almirall.

Amb acer en l'espina dorsal i bronze en la veu, Rae li diu:

—Anem?

En realitat, Rae Sloane sap molt poc sobre l'Almirall de la Flota Gallius Rax. El que sap és que va aparèixer en el registre de la flota fa dues dècades. Rax va debutar a l'edat de vint anys en un càrrec inusualment alt per a algú amb poca o cap història. Gairebé immediatament després d'allistar-se, va ser assignat a l’AIN, l'Agència d'Intel·ligència Naval. Amb el rang de comandant.

Els seus informes no anaven als seus superiors. Fins i tot se saltaven als Vicealmiralls Rancit i Screed. Anaven directament a Wullf Yularen, caigut en la primera Estrella de la Mort durant l'assalt dels terroristes rebels.

Amb la desaparició de Yularen, els informes d’en Rax anaven directament pel cap alt alt: al propi Emperador Palpatine.

I el pitjor de tot és que gairebé tots els informes estan considerats material confidencial. El noranta per cent dels registres està ratllat, de manera que resulten incomprensibles. Rae coneix les dates en les quals va servir en l’AIN a les ordres de Yularen i després de Palpatine i poc més. Això és pràcticament tot el que Adea va poder extreure dels registres.

Llegir els fragments no ratllats dels informes no li va aportar massa informació interessant. Ha pogut saber que Gallius Rax va servir majorment en la Vora Exterior. No obstant això, ella també va estar servint aquí i mai va escoltar parlar d'ell fins als últims anys.

I després? La informació sobre ell és mínima. Se’l considera un Heroi de l'Imperi Galàctic i ha rebut nombroses condecoracions: l'Estel Nova, la Medalla del Servei, la Medalla de la Guerra Galàctica contra la Insurrecció, el Sol Daurat i la cèlebre i polèmica Voluntat de l'Emperador. Però malgrat tots aquests honors, no hi ha registres sobre com o quan els va obtenir.

Rax és un espectre. Al principi era tan sols un nom, i de sobte es va fer manifest. Quan es troben, Rae té la sensació d'estar amb l'holograma d'un mort que es fa passar per una persona real.

Ara mateix, té exactament aquesta sensació.

Rae entra en les estances de Gallius Rax. Prefereix rebre-la aquí que en el pont. «Aquest és el seu territori», li va dir una vegada Gallius, «jo no controlo la flota, aquest és el seu treball». En aquesta ocasió, Rae va completar mentalment la resta de l'afirmació: «Però la controlo a vostè, Gran Almirall Sloane».

Les seves estances són molt menys austeres que l'estètica imperial dominant. A més dels tons grisos i negres, ha afegit diversos tocs de color: un estrany tapís vermell en la paret, amb un motiu laberíntic que resulta irritant si s'observa massa estona; un aquari cilíndric per on es mouen unes criatures aquàtiques vaporoses, que tenen òrgans brillants de diferents colors; una vitrina que conté dues vibrofulles amb forma de falç unides per una cadena daurada, amb una il·luminació intensa que permet veure les seves ornamentades talles en espiral.

En aquests moments, la sala està dominada per la resplendor blava d'un mapa galàctic. Sloane pot veure les divisions territorials, que il·lustren l'estat actual d'inestabilitat política. La galàxia ha quedat reduïda a un mosaic desordenat. Alguns sistemes s'han passat a la Nova República, i d'altres s'han organitzat en els seus propis feus. Els territoris de la galàxia que encara controla l'Imperi segueixen minvant. La Nova República ha tingut un efecte mortífer gràcies a un atac incessant i efectiu. En observar el mapa, Rae se sent superada pels esdeveniments. L'ansietat s'apodera d'ella.

Gallius ni s'immuta. Rae pensa que la impassibilitat de Gallius hauria de consolar-la, però en canvi la fa sentir encara més sola.

Està aquí dempeus, impassible. Ja no porta uniforme d'almirall, sinó que va abillat amb una túnica que arriba fins al terra. Una túnica vermella com la sang. Quan es troba amb una altra gent, sol portar l'uniforme d'almirall de la flota, el seu rang formal com a conseller de l’Sloane. Però aquí, en les seves estances, va vestit amb roba més còmoda. Gallius es torna cap a ella i li clava aquesta mirada confiada i salvatge. Gairebé de desdeny. Arqueja una cella i obre els braços.

—Almirall Sloane. Gràcies per venir.

«Com si tingués alguna alternativa», pensa Rae. Quan el titellaire tira del fil...

—Per descomptat —és la seva única resposta.

—Com li va al nostre Imperi? —pregunta Gallius, amb un to de sarcasme tan subtil que resultaria imperceptible per a molta gent. Però Rae ho detecta. Llavors recorda les paraules que l'almirall de la flota li va dir una nit, fa mesos: «Aquesta ja no és la nostra galàxia». En aquell moment, Gallius li va explicar que havien perdut. Que l'Imperi al que ella servia era... Com ho va dir? «Una maquinària lletja i poc elegant. Crua».

«Acer en l'espina dorsal. Bronze en la veu», pensa Rae abans de dir:

—Ens estem centrant massa en la batalla de la propaganda. Guanyarem els cors i els cervells dels habitants de la galàxia mitjançant victòries militars sobre la Nova República, no penjant pòsters en les parets de les cantines.

—Hum —murmura Gallius, caminant entre les imatges flotants del mapa galàctic, amb pas dramàtic i gesticulant ostentosament amb la mà—. No li falta raó. Encara no hem tractat el tema de l'acció militar. Demani-li a Obdur que busqui imatges d'arxiu on se'ns vegi derrotant a aquests traïdors de la República. Imatges de batalles. Que siguin violentes, però no massa. Hem de quedar com a herois i conqueridors, no com pinxos de mala mort. Això serviria per calmar les seves preocupacions, Almirall Sloane?

«No», pensa, mentre assenteix fredament amb el cap.

—És un principi. Però em sento cada vegada més incòmoda amb tot aquest artifici... —i es deté a mitja frase.

—Rae, sap alguna cosa sobre òpera?

—Què?

—Òpera. El Cicle de Nonagon? L’Esdritia i el Tholothià? L'Obra Mestra de Lllure Beelthrak? Fins i tot els hutts tenen la seva pròpia òpera... unes narracions bastant desagradables sobre traïció i criança. La Lah’chispa Kah Soh-na —diu aquest últim títol fent una ganyota—. La galàxia podria viure sense els càntics d'aquests llimacs.

—Sé una mica d'òpera, però no sóc una entusiasta.

Gallius ajunta els palmells de les mans.

—Hauria de ser-ho. Així la nostra col·laboració serà més profitosa per a vostè. L'òpera m'emociona. I res d'això és real. Aquí resideix el més important que ha de comprendre: perquè alguna cosa tingui efecte, no sempre és necessari que sigui real. Els instruments i les cançons, el drama i el melodrama, la tragèdia i la compassió. És tot mentida. És ficció. I, no obstant això, la qual cosa ocorre en l'escenari comunica una espècie de debò. Els fets i la veritat són entitats separades. A mi m'interessa més la veritat que els fets. Em sento còmode amb l'artifici quan s'ajusta a les nostres necessitats. I en aquest cas és així.

—Però...

De sobte, Gallius sembla impacientar-se. Li aletegen les fosses nasals i estreny els punys.

—Estem d'acord en què la Nova República és perillosa, no és així?

—Sí. Evidentment.

—Ho podem comprendre perquè som ments elevades. Però la majoria de la gent és ignorant. Sé que està d'acord amb mi. Sempre que vostè i jo coneguem la realitat, no veig res dolent d’empènyer a les ments més febles a arribar a una conclusió a la qual nosaltres ja hem arribat. Necessiten aquest tipus de drama i melodrama per comprendre una cosa que per a vostè i per a mi va ser molt fàcil d'entendre. Arribem a la conclusió de forma natural. Però a uns altres cal ajudar-los, fins i tot cal empènyer-los. És clar?

Sloane empassa saliva. Encara que la veu d’en Gallius és serena, en la seva cara es percep clarament la ira. La seva expressió és d'intensitat continguda. A Rae l'assalta un record de fa moltíssims anys. S'havia detingut en un dipòsit flotant per proveir-se amb el seu vaixell, l'Estel Temible. Era en el Mar de Carawak, en la novena lluna de Tilth. S'acostava una tempesta i el mar havia canviat d'aspecte. Les ones encara no eren molt altes, però s'agitaven i s'arremolinaven. A més, es van tornar d'un color gris metall. Quan va arribar finalment la tempesta, el mar es va transformar en un monstre.

Gallius li recorda aquest moment.

«Quan arribarà el moment de la tempesta? Es convertirà en un monstre?»

Potser s'està tornant paranoica.

—Això és clar —diu Rae per fi—. El que no tinc tan clar és el nostre objectiu.

—El nostre objectiu —respon Gallius, somrient— és el ressorgir de l'Imperi. Un Imperi més fort, més efectiu.

—Sí, però... com? No li hem fet cap proposta a Mas Amedda, que segueix atrinxerat a Coruscant. Per ventura triarà a un altre Emperador? La nostra reunió en Akiva va ser... —aquí dubta com acabar la frase. «Un ardit perillós i desafortunat», pensa. Però en lloc d'això, diu— ...un ardit necessari. No obstant això, no elimina la nostra necessitat d'unitat. Molts moffs s'han rebel·lat, assegurant que Palpatine segueix viu. El Gran General Loring està amagat a Malastare. A més...

—Tingui fe en mi, Rae. La fe guiarà els nostres passos. Deixi que jo em preocupi per tots aquests problemes. Això són preocupacions per al futur. Quant al present, tinc tasques per a vostè. De moment una, però aviat vindran unes altres.

«Tasques». Com si fos una noia dels encàrrecs amb una llista de qüestions pendents. Rae té una sensació estranya. Serà perquè, malgrat el seu càrrec, en realitat no és ella qui controla l'Imperi? Serà perquè no té ni idea de qui és realment Gallius ni si es mereix l'honor de donar-li ordres? Serà perquè simplement no confia en ell?

Gallius comença a caminar d'un costat a un altre de la sala, amb les mans darrere de l'esquena.

—Necessito que vagi a buscar a algú.

Una altra vegada aquest to condescendent. Com si ella fos un gos perseguint un pal o una pilota.

—A qui?

—A Brendol Hux.

Aquest nom li sona. El coneix? Hux, Hux, Hux...

—El Comandant Hux? —pregunta Rae abruptament—. De l'Acadèmia Arkanis?

Una por indescriptible torna a apoderar-se d'ella. Hux entrena a nens, els millors i més brillants de l'Imperi.

—El mateix.

—Actualment Arkanis està assetjat per l'exèrcit de la Nova República.

«De fet, estem perdent tot aquest sistema», pensa Rae.

—Sí. I vull que li rescati personalment.

—Rescatar-li? Literalment, o és una metàfora?

No seria la primera vegada que Gallius Rax li encarrega erradicar a membres de l'Imperi als quals considera ineptes o els seus competidors. En aquest sentit, la cimera d’Akiva va ser tan sols el principi. La llista de gent desapareguda o morta a les mans d’en Rax ha augmentat considerablement des de llavors. Rax sempre parla de polir l'Imperi com s'esmola un ganivet. A la Rae la idea li resulta preocupant. Fins i tot pertorbadora.

Rax somriu, deixant entreveure les dents.

—De moment, rescatar-li. Espero que ell sàpiga apreciar els nostres esforços i s'uneixi a nosaltres voluntàriament. Té un fill, un fill bastard, segons tinc entès. No és de la seva esposa Maratelle, sinó d'una serventa de la cuina. No m'importa la mare, ni tampoc la seva esposa, però un fill és un fill, la sang és sang. Asseguri's de rescatar també al nen.

—És una bona idea dedicar tants recursos per rescatar al seu fill?

—L'Imperi ha de ser jove i fèrtil. Els nens són crucials si volem tenir èxit. Molts dels nostres oficials són ja vells. Necessitem aquesta vitalitat. Aquesta energia dels joves. L'Imperi necessita nens.

«L'Imperi necessita nens». Rae es repeteix la frase mentalment una vegada i una altra. Cada vegada li resulta més aterridora.

No obstant això, no li falta raó. La Nova República la lideren els joves. Per molt ingenus que siguin, els rebels són fidels a la causa. Tenen energia i, encara que no sempre siguin eficaços, estan motivats.

—Podríem restablir els antics programes de reproducció de l'Imperi —afegeix la Rae—. Per animar a la gent a començar una família o a ampliar-la. Podem recompensar-los.

Rax ajunta els palmells de les mans, somrient.

—Sí. Sabia que faríem un bon equip. Quan acabem, en la galàxia no quedaran mons per conquistar. Seran tots nostres. Gràcies.

—De res —Rae assenteix, reticent.

—Una vegada acabada aquesta operació, quan Hux estigui amb nosaltres, crec que ja tindrem el nostre Consell en l'Ombra. Llavors el futur de l'Imperi estarà clar.

Consell en l'Ombra? Rae ni tan sols necessita preguntar-ho. La seva expressió és suficient perquè l'Almirall Rax l'hi expliqui:

—Ah, no l'hi havia explicat? Estic formant un Consell en l'Ombra per governar l'Imperi des d'un segon pla. Només els millors, els més brillants, les ments imperials més destacades. Quan Hux estigui a bord, celebrarem la reunió inaugural. Evidentment, vostè formarà part del consell. Li informaré més quan torni. Bon viatge, Almirall Sloane. Espero que les estrelles li acompanyin i tingui èxit.

Rae està esperant algun tipus de comentari condescendent. Però l'única cosa que fa Gallius és donar-se la volta i introduir-se de nou en la resplendor blava del mapa estel·lar.

Les paraules de Gallius Rax se li queden enganxades com una mala olor. «La fe guiarà els nostres passos. L'Imperi necessita nens. Estic formant un Consell en l'Ombra...»

Així no és com es lidera un Imperi. Aquest home no vol un govern; vol una secta. Els rumors sobre Palpatine sempre es van moure entre allò estrany i sinistre. S'explicaven moltes històries fosques sobre ell: que si sacrificava animals, que si caçava nens, que si desapareixia durant mesos... Molta gent compartia la idea que era etern i no havia viscut una sola vida, sinó diverses. Independentment de si aquests rumors eren certs o falsos, una cosa estava clara: Palpatine mai va permetre que l'Imperi es desestabilitzés. No governava com un polític, sinó com un teòcrata encaputxat. Als planetes controlats per l'Imperi mai es passava gana. Mai regnava l'anarquia. Si l'Imperi governava la galàxia amb mà ferma era sempre pel bé de la pròpia galàxia, una massa massa extensa per deixar-la sola, massa imprevisible i dispersa per sobreviure sense un poder central fort i una visió clara per unificar-la. I si a Palpatine se li donava bé alguna cosa, era emprar a la gent adequada per fer funcionar la màquina. Confiava en ells. Els deixava fer el seu treball. L'Emperador sabia delegar quan era necessari.

Rax, en canvi, vol controlar-ho tot. Vol tenir les mans en tots els comandaments.

Sloane no sap quin és el seu joc, la seva estratègia global. Això la preocupa. A Gallius Rax li agrada tant l'artifici... Què estarà amagant?

Sloane arriba al turboascensor, on l'espera Adea amb l'esquena alçada i els ulls intensos i clars. La considera la viva imatge de l'ideal imperial. Adea Rite és el tipus de persona que haurien de fer prosperar. És una administradora lleial i dedicada. Li encanten les dades. La logística. Causa i efecte, fet i conseqüència. És una imperial molt més eficient que algú com Brendol Hux, un ésser esmunyedís que percep a la gent com a eines, com attrezzo.

«No m'estranya», pensa Rae «que a Rax li interessi tant mantenir-lo amb vida».

Durant un moment Sloane es deixa portar per la fantasia. Pensa en un món en el qual Adea Rite és molt més que la seva assistent. Adea seria perfecta com a filla. Sloane mai va triar aquest camí, és clar. Mai va pensar a crear una família. Hagués estat una excusa més perquè els homes de les altes esferes li impedissin pujar de rang. No obstant això, ara mateix pensa en com hagués estat la seva vida si hagués triat aquest camí. Una família, un marit, una filla com Adea...

Sloane entra en el turboascensor seguida per Adea, que li lliura una tauleta de dades amb un horari molt ajustat. La porta es tanca a les seves esquenes al mateix temps que s'esvaeix la fantasia de l’Sloane de tenir família. Pensa que és un somni que ha arribat massa tard.

Sloane rep la tauleta de dades però ni tan sols la mira. Té la vista perduda en un punt indeterminat, a mil quilòmetres de distància.

—Passa alguna cosa? —li pregunta Adea.

El turboascensor comença a moure's per portar-les als nivells inferiors del Devastador, l'últim superdestructor estel·lar de l'Imperi. De sobte, a Rae l'assalta una pregunta que l'aguaita recentment: és realment l'últim? Ho ha acceptat com un fet, però Rax ha deixat clar que els fets i la veritat són entitats separades. Sloane pensa que és hora de fer un nou recompte de totes les naus de la flota. De fet...

Rae deté el turboascensor.

—Adea, necessito la seva ajuda.

La jove es torna cap a ella, confosa.

—Per què ens hem...?

—Perquè aquesta és una conversa privada i no vull que escolti gent en qui no confio —«I la llista de la gent en la qual confio és més curta del que m'agradaria»—. Admiro a l'Almirall Rax, però és un misteri per a mi. No estic segura de què pugui governar l'Imperi amb mà ferma. Encara no.

Adea és conscient que Sloane ocupa una posició de poder inferior a la de Rax. Molts oficials d'aquesta nau ho saben, de manera que no trigarà a saber-ho tot l'Imperi. Però Sloane no pot preocupar-se per això ara mateix.

—Duré a terme una altra cerca del seu historial —proposa Adea.

—No. Aquesta vegada ho faré jo mateixa. No és que no em fiï de vostè, és que la necessito fent altres coses. Primer necessito un recompte precís de totes les naus al servei imperial quan Palpatine encara vivia. En segon lloc, necessito que em posi en contacte una altra vegada amb el caça-recompenses. Busqui a Mercurial Swift i prepari una trobada. Ah, i també necessitaré un esbós d'una nova iniciativa, un programa de reproducció. Per cada fill que tingui un imperial, rebrà una recompensa: crèdits, o bé un permís remunerat. Pot fer-ho per mi?

—Per descomptat.

Dues paraules precioses, perfectes. «Per descomptat». Sense discussió. Sense preguntes. Una afirmació rotunda.

—Perfecte.

—Què va a fer, Almirall?

—Aquí tot està entortolligat en un gran nus, Adea, un nus que no puc desfer. Sap quina és la millor forma de desfer un nus així? —pregunta, somrient—. Tallant-lo.

INTERLUDI

VELÚSIA

L’atol de Kolo-ha: l'entrada a un volcà submarí extingit que va emergir de l'aigua i es va convertir en una illa. Una illa amb forma d'urpa, amb una terra fèrtil i negra com el sutge. En la seva petita jungla creixen una infinitat de plantes embullades entre elles, amb flors de colors vius, els pètals dels quals mosseguen l'aire quan passen insectes. Més enllà de l’illa hi ha un anell de sediments resplendents sota la superfície del mar. És una acumulació de matèria cristal·lina que, en realitat, està composta per cadàvers fossilitzats de chomong, unes criatures marines gelatinoses que són com unes masses elàstiques de pell brillant.

«Els velusians les mengen», els hi va explicar la Mon Mothma, i al final va afegir... «crues».

La Leia s'estremeix davant aquesta idea. En els anys que ha passat com a princesa, ambaixadora i general, ha viscut una infinitat de reptes culinaris indescriptibles: ous de coodler en escabetx a Goliath Mal (el record d'aquesta textura la va perseguir durant temps), fruits doorangos mig rancis (que tenien un sabor que recordava a l'olor de la mort), broquetes de mandlertok en una foguera (ha de reconèixer que aquestes petites sargantanes estaven força bones, passant per alt el fet que explotaven en mossegar-les). Curiosament, el pitjor record de tots segueix sent la pasta de proteïnes que de vegades havien de menjar en els primers dies de l'Aliança. L'aspecte i el sabor recordaven a la substància que s'utilitza per calafatejar el casc de les naus. De fet, va arribar a pensar que es tractava realment d'això.

Menjar coses estranyes és el normal en presència d'altres ciutadans de la galàxia. Leia ho sap. És un honor, un detall de benvinguda... encara que no sempre sigui agradable. Per sort, avui no haurà de fer-ho. Els nadius velusians no viuen a l’illa de Kolo-ha. Aquí no viu ningú.

Es troba en la coberta d'un creuer flotant. En el seu moment va ser un creuer de luxe, encara que ha viscut temps molt millors. Bona part del material que posseeix la Nova República està abonyegat, danyat, ple de marques de blàster o simplement antiquat. Això està canviant lentament, a mesura que la seva maquinària política va fent fora a l'Imperi de sistema en sistema. Però ara com ara, hauran de conformar-se amb aquesta vella carraca, que s'adapta bé al mar, al cel i als estels.

Se li acosta una dona de blanc, amb el cabell de color vermell intens que contrasta amb el seu somriure plàcid i conciliadora. Mon Mothma té aquest efecte. És serena fins i tot quan està preocupada o enfadada.

—Sembles indecisa —comenta la Mon.

—Tot això és preocupant, per no dir una altra cosa —li respon —. Què estem fent aquí? No pot ser una petició de debò.

—Potser no, però ho sembla. A més, portem protecció —la cancellera aixeca la mirada al cel. Allà, més enllà de l'atmosfera, hi ha una flota de la Nova República. I aquí sota, a l’atol, els acompanya un escamot dels seus millors soldats d'elit. Pel que pugui passar—. Ja han pentinat l'illa. Relaxa't, Leia. Estem segurs.

—Podria ser un parany.

—Sembles paranoica.

—Haig de ser-ho —li respon —. És com si tot el que té de bo aquesta galàxia es retorcés a les nostres mans com una serp. Quan creus que la tens ben agafada per la cua, gira el cap i et mossega.

—On està la idealista a la qual vaig conèixer en Alderaan? —pregunta la Mon amb un estrany somriure en els llavis—. No ens veiem prou, Leia. Et trobo a faltar. Com està el teu home?

—Està bé —menteix la Leia, afegint una altra mentida al munt. Una vegada has instal·lat els fonaments, per què no construir una casa i viure aquí?—. La seva missió va bé. És un home nou.

La cancellera se la queda mirant. És un besllum de sospita el que aprecia en la seva mirada? O és paranoia per part de la Leia?

—Suposo que ha de ser difícil estar casat enmig de tot això. Però aquesta transició acabarà aviat, ho prometo. Aviat tornarà la pau, la prosperitat i, si les estrelles s'alineen, la normalitat —afirma la cancellera, tornant a aixecar la mirada cap al cel.

Leia també ho veu: una nau està entrant en l'atmosfera. Una discreta nau minera: una Kinro 9747. Des d'on estan, la Leia pot veure les marques de plasma i d'impactes amb els enderrocs.

A les seves esquenes ressona la veu del Sergent Hern Kaveen, un pantorà barbut que s'encarrega de les mesures de protecció de la cancellera. A la Leia li han dit que ella també necessita mesures de protecció; la seva resposta sempre és que ella mateixa se sap defensar molt bé.

—Ja està aquí, cancellera —anuncia Kaveen. La nau minera va seguida per dos caces Ala-Y que la flanquegen. Amb les armes llestes, per si de cas.

—Està sol? —pregunta la Leia.

—Només hi ha una nau, i en el seu interior solament es detecta una forma de vida.

Han habilitat un espai en una platja de l’atol. La Kinro 9747 descendeix verticalment sobre la plataforma d'aterratge improvisada. Els conductes de fuita expulsen un núvol de sorra al mar, i finalment la nau pren terra.

La nau queda immediatament envoltada per un gran nombre de soldats de la Nova República, amb les armes a punt. Tan aviat com la rampa d'aterratge descendeix, els soldats entren en la nau.

Malgrat l'aire marítim càlid i agradable, de sobte la Leia sent fred. Sap el que podria ocórrer a continuació: la nau podria detonar i eliminar a tots aquests homes. O podria contenir alguna cosa encara pitjor: un agent biològic, armes químiques, un rancor millorat cibernèticament o qualsevol altra criatura famolenca... Arribats en aquest punt, ni tan sols se sorprendria si de la nau sortís la silueta negra letal del propi Vader.

Kaveen parla amb els soldats a través del comunicador.

—Cancellera —anuncia Kaveen—, han donat el senyal. Tot buidat.

Mon assenteix amb el cap. Amb aquest gest i prou. Els soldats escorten al pilot de la nau minera fins a la platja.

Mas Amedda és una figura imponent. La seva pell chagriana té el color blau grisenc d'un mar agitat, res a veure amb el to aiguamarina de l'oceà de Velúsia. Els seus llargs tentacles laterals i les banyes que els culminen li donen aspecte de criatura perillosa i verinosa. A la Leia això li sembla bastant adequat. Es tracta d'un home que en el seu moment va ser el líder administratiu de l'Emperador Sheev Palpatine i que més tard es va convertir en el seu apoderat, a nivell personal i polític.

Amedda les observa des de la platja. No aparta la mirada d'elles, fins i tot quan els soldats li lliguen les mans a l'esquena i l’ajuden a pujar al repulsor marítim. L'embarcació vola cap al vell creuer de luxe, balancejant-se suaument i deixant al seu pas dos deixants paral·lels d'escuma en l'aigua.

—Allà anem —diu la Leia.

A mesura que l'embarcació s'acosta, la Leia adverteix que la figura de Mas Amedda li sembla menys imponent. Té aspecte desgastat, envellit. Els tentacles superiors han llanguit. Té la mirada buida, Leia fins i tot diria que desesperada.

El repulsor marítim es deté sota la plataforma exterior del creuer. Leia i Mon Mothma s'acosten a la barana i li observen des de dalt.

—Puc pujar? —pregunta Amedda, oferint-los un somriure inert.

—No —respon la Mon Mothma—. Parlarà amb nosaltres des d'on està.

Amedda no perd el temps.

—M'ofereixo a vostès com a presoner. Jo, el Gran Visir Mas Amedda, líder del Consell Rector Imperial, em lliuro a la Cancellera Mon Mothma i a la Princesa Leia Organa de la Nova República. Portin-me.

Leia és l'encarregada de respondre:

—No.

Amedda es queda petrificat.

—Qu... què?

—No acceptem la seva «rendició».

Amedda es torna cap als soldats, en pànic aterrit.

—Aneu a matar-me? Aquí, ara? No és propi de vosaltres. Això... això no pot...

—Calmi's, Amedda —li diu Mon Mothma—. Nosaltres no executem als nostres presoners... o a algú que intenta ser el nostre presoner.

—Simplement no l’acceptem com a presoner —afegeix la Leia.

—P... però... —quequeja Mas—, sóc el líder en funcions de l'Imperi Galàctic. Estic en el cim del govern. No hi ha objectiu major. Sóc un premi!

—És un home de palla —replica la Mon.

—Sé moltes coses! Noms, detalls... Puc ajudar. He... he vingut fins aquí, he fugit de la capital —la seva veu puja de volum, però segueix dominada per la desesperació—. No permetré que neguin la meva rendició, va en contra de l'Acord galàctic de Sistemes signat el quinzè any de...

—Fa temps que l'Imperi va ignorar aquest acord —replica la Leia—. Es va invalidar gràcies als seus esforços. I estic segura que els noms i detalls que diu saber resultaran molt menys impressionants del que pretén, Amedda —Leia somriu—. Però encara podem fer un pacte, si està disposat, Gran Visir.

—El que sigui. Qualsevol cosa.

—Firmi un tractat de rendició.

Al principi es peta de riure, però aviat el riure es congela en els seus llavis.

—No... no està parlant de debò. Vol que firmi la rendició... de tot l'Imperi Galàctic?

—Això és.

—Però jo no... —comença a respondre, però es queda sense veu.

Leia sospita què és el que anava a dir i li ajuda a acabar la frase:

—No té el poder necessari, veritat?

—Jo...

—Llavors haurà de recuperar-lo. Torni aquí amb un tractat.

—Aquest —afegeix la cancellera— és l'únic pacte que farem. És l'única cosa que li permetrà tenir una vida. Si no, li espera un judici pels seus crims de guerra i una condemna terrible. Això, si la seva pròpia gent no el llança abans per la resclosa d'aire.

—Però com ho vaig a fer?

Mon s'encongeix d'espatlles.

—Vostè es dedica a l'administració. Doncs administri.

Tot seguit, la cancellera fa un lleu gest amb el cap. Els soldats li donen mitja volta a Amedda, que queda de cara a l’illa. Els motors del repulsor marítim s'engeguen i la petita comitiva torna a l’atol. Durant tot el trajecte, Mas Amedda no deixa de protestar i suplicar, fins que el so del mar s'empassa la seva veu. Al lluny, Leia i Mon observen com el fan baixar del repulsor. Una vegada en la sorra, tallen els seus lligams. Amedda es queda aquí com un estaquirot, bocabadat.

—Només teníem aquesta opció —conclou la Mon.

—Ho sé. Per ser un peix gros, és sorprenentment petit. Però em fa por que hàgim comès un error terrible. Podria haver estat un gran cop. Haguéssim pogut atribuir-nos una victòria per a la Nova República.

—Sí, això és cert. Però no sembles del tipus de persona que busca atribuir-se victòries. Tret que la guerra t'hagi canviat...

La Leia sospira.

—No. Prefereixo tenir paciència i assegurar-nos una victòria real, no una cerimonial.

—Molt bé. Ara tornem a Chandrilà. La guerra segueix.

 Següent