Els mecanismes del poder

Els mecanismes del poder

Jason Fry

Mentre que les forces imperials i rebels s'enfronten en la superfície i l'espai per sobre de la lluna boscosa d’Endor, l'Almirall Rae Sloane comanda des del pont del Destructor Estel·lar Vigilància. En un moment en què el que està en joc no podria ser major, Sloane s'esforça per protegir l'Estrella de la Mort i assegurar la victòria imperial, molt conscient que en les seqüeles de la batalla l'Imperi podria enfrontar un futur incert.

—Almirall! Les naus rebels estan accelerant a velocitat d'atac per tot el front!

En escoltar l'informe cridat pel Tinent Habbel, els rostres en els pous de tripulació del Vigilància es van apartar de les seves estacions de treball i equips sensors per alçar la mirada cap a l'Almirall Rae Sloane, que es trobava dempeus, observant a través dels finestrals del seu Destructor Estel·lar el caos sobre la lluna boscosa d’Endor.

Sloane sabia que el seu rostre no demostrava cap expressió... de la mateixa manera que sabia que les seves mans enfundades en guants negres estaven immòbils a la seva esquena, prop de la funda de la seva pistola cromada, i les seves llustroses botes negres estaven separades mig metre.

Anys enrere, a bord del creuer Desafiament, en nombroses ocasions el Comandant Baylo havia aixecat la barbeta de Sloane i li havia fumut trepitjades en els peus per col·locar-los en la posició correcta, bordant sobre la postura adequada d'un oficial a bord d'una nau capital.

Llavors, com a tinent novençana convertida en cadet d'escola de vol, li divertia la idea que tal cosa pogués importar; ara, comprenia el molt que importava. La por era contagiosa, i s'estenia dels rangs més alts als inferiors. Una tripulació de pont que veiés al seu capità nerviós o intranquil era més propensa a cometre errors, i els errors feien que morís gent. Baylo li havia ensenyat a no moure's precipitadament ni alçar la veu tret que fos absolutament necessari. Deixa que el teu rang faci el treball pesat, li havia dit.

Sloane va girar el cap i va mirar a través del pou de tripulació a Habbel, que desplaçava ansiosament el seu pes d'un peu a un altre. Què hauria pensat Baylo d'ell?

L'ancià comandant portava molt temps mort, un cadàver momificat vagant entre els sediments de residus ejectats des de la nau en la qual havia mort. Havia estat el producte d'una altra època i d'una altra guerra. Però les lliçons que li havia ensenyat s'aplicaven a aquesta època i a aquesta guerra.

Habbel tenia uns ulls blau pàl·lid en un rostre vermell pastós envoltat per cabell gris. Era de la vella guàrdia de l'Armada, un oficial que coneixia de memòria les regulacions i els manuals tàctics però al que li faltava tant el toc amb la gent com el sentit innat d'una nau que necessitava un comandant. Això era el més alt que arribaria a ascendir. Sloane es va preguntar quan ell s'adonaria d'això. O si ja ho havia fet.

—Ordeni al Líder Safir que reposicioni els nostres TIEs en un perímetre defensiu —va dir Sloane a Habbel—. I enviï solucions d'objectiu a les tripulacions de turbolàser.

—A l'ordre, almirall —va dir el tinent, allunyant-se. El rostres dels homes i dones de baix van tornar a les seves pantalles. Sloane va examinar els pous de tripulació buscant senyals d'intranquil·litat o ansietat. No en va veure cap; la tripulació del pont tenia les seves ordres i les seves rutines. Això era bo; era la base que els permetria enfrontar-se a allò inesperat.

Però a les seves esquenes va escoltar noves trepitjades, l'arrogant repic dels talons d'unes pesades botes. Reprimint una ganyota d’enuig, Sloane es va tornar suaument, fixant els seus ulls foscos en Emarr Ottkreg abans que ell pogués arribar fins a ella. A més dels seus molts altres defectes, l'agent de l'Oficina de Seguretat Imperial tenia un problema amb el concepte d'espai personal.

Darrere d'ell anava Nymos Lyle, l'oficial executiu de Sloane... i el més proper que tenia a un confident. Sloane va sentir enuig quan Ottkreg va arribar a bord del Vigilància; no sabia si era a causa de la visita de l'Emperador a l'Estrella de la Mort, o si era algun nou espasme de paranoia de l’OSI. I, francament, no li importava massa. Havia ordenat a Lyle que assistís a l'oficial de lleialtat, confiant que Nymos llegís entre línies i comprengués l'ordre que li estava donant realment: Mantingues-lo allunyat de mi.

Cosa que Lyle havia fet el millor que havia pogut. Però aquesta vegada no podia rebutjar a l'oficial de lleialtat.

—Què ocorre, coronel? —va preguntar Sloane, mirant fredament a Ottkreg.

L'agent de l’OSI semblava confús.

—Estem sota atac —va dir, dirigint la mirada als centelleigs de llum en l'exterior dels finestrals darrere de Sloane.

—És un risc habitual durant les batalles espacials —va dir Sloane.

Darrere d’Ottkreg, la comissura dels llavis de Lyle es va aixecar lleugerament. Sloane es va tornar per evitar que la seva pròpia expressió la traís. No podia provocar a l'agent de l’OSI, però era difícil resistir-se.

Sloane va caminar cap a proa, amb passos deliberats, sense pressa, i es va detenir a un metre de distància dels finestrals del pont. La part davantera del pont era territori reservat per a l'oficial al comandament d'una nau, i els oficials menors s'acostaven allà només per invitació o en cas d'emergència. Sabia que Ottkreg no respectaria aquesta tradició, però almenys allí era menys probable que la tripulació escoltés el que hagués de dir-li.

Conforme el so dels talons de les botes de l’Ottkreg sonava més fort, Sloane es va fixar en la situació a l'altre costat d'aquests finestrals. Sota el pont, s'estenien les cobertes grises del seu Destructor Estel·lar, que acabaven en forma de punta de daga gairebé mil sis-cents metres més enllà. L'esfera a mig acabar de l'Estrella de la Mort penjava en la negror de l'espai, amb el seu superlàser com l'ull d'algun déu maligne. I sota l'estació de batalla es trobava la lluna verda d’Endor, una joia encastada en la negror.

Sloane podia veure les puntes de fletxa d'altres Destructors Estel·lars a banda i banda, i més lluny es trobava la brillant mola de l'Executor, l'immens cuirassat que servia com a nau insígnia de la força d'atac.

Abalançant-se cap a la línia de naus capitals hi havia un bigarrat conjunt de naus enemigues. En aquesta distància eren amb prou feines més que taques de llum, però Sloane podia identificar a la majoria d'elles per les seves siluetes i la manera en què es movien: bulbosos creuers estel·lars mon calamari, fragates Nebulosa-B amb proes dentades, fins i tot voluminosos transports GR-75 posats amb prou feines en servei.

La flota rebel semblava una horda de pirates, però sabia que no havia de subestimar aquestes naus ni als seus capitans; eren lluitadors capaços, i havien demostrat que la seva fe en la seva causa era absoluta.

Entre les línies rivals, espurnes dansaven i es retorçaven. Van recordar a Sloane els núvols d'escarabats nocturns en el camp de Ganthal, el seu planeta natal. Però això eren caces estel·lars rebels i imperials, girant en un letal i sempre canviant ballet.

—Almirall, per què està assumint una postura defensiva? —va preguntar Ottkreg, amb les galtes enceses—. Els nostres caces han estat mastegant als traïdors... ara és el moment d'avançar i destruir-los.

—No, no ho és —va dir Sloane—. No hi ha necessitat de sacrificar pilots imperials innecessàriament. Deixi que els rebels s'immolin a si mateixos en un inútil atac a la nostra línia... mentre l'Estrella de la Mort acaba amb ells un a un.

Com si això fos un senyal, un raig làser verd va sortir disparat de l'estació de batalla, convertint un creuer alat mon calamari en una bola de foc.

—Quina potència —va dir Ottkreg en un murmuri, i hi havia una terrible cobdícia en els seus ulls. Després es va tornar cap a Sloane—. Però segur que seria millor si...

—Les meves ordres vénen de l'Almirall Piett —va dir Sloane, amb veu gèlida—. Hem de mantenir-los aquí i impedir que escapin.

Lyle va fer una ganyota, examinant la batalla que els envoltava. Sloane sabia que ell se sentia igual que Ottkreg; anhelava veure destruïts als enemics de l'Emperador, i li fastiguejava que els haguessin dit que es mantinguessin lluny del fragor del combat.

Sloane va prendre nota mentalment de recordar a Lyle que no deixés que les seves expressions li traïssin. Però almenys l'home més jove era prou llest per no qüestionar les ordres d'un superior. Ottkreg, d'altra banda, no formava part de la jerarquia naval. El que significava que no tenia tals escrúpols.

—Però per què Piett faria... —va començar.

—Ell no —va dir Sloane ràpidament, pensant que feia temps que Piett havia fet les paus amb les ordres irracionals—. Això és algun pla de l'Emperador.

Va observar com Ottkreg analitzava aquestes paraules a la recerca d'algun tipus de deslleialtat. Es va preguntar si l'home no trobava esgotadora aquesta incessant cerca d'enemics. Probablement no; sens dubte els oficials de lleialtat trobaven la caça embriagadora. Si no fos així, per començar no s'haurien convertit en oficials de lleialtat.

—Tenim les nostres ordres —va dir Sloane—. És el nostre treball acceptar que l'Emperador té una visió més àmplia, de la qual nosaltres no som sinó una petita part.

Ottkreg va assentir, aparentment satisfet per aquesta mostra de vassallatge. Espirals i remolins d'energia blava dansaven a l'espai davant d’ells, assenyalant l'impacte dels projectils i trets de turbolàser rebels contra els escuts del Vigilància. Sloane va catalogar amb mirada casual els punts d'impacte, traçant amb la seva ment les trajectòries fins a les posicions rebels, calculant abast i potència de foc efectiva.

—Tres corbetes corellianes —va dir a Habbel—. Aconselli al Líder Safir que prepari un pla d'intercepció si mantenen el seu curs actual. Però que esperi la meva ordre abans d'iniciar l'enfrontament.

Sabia que Maus Monare —Líder Safir— faria una ganyota de disgust sota el seu casc negre quan rebés les ordres. A Maus li agradava l'acció.

—Com sap que això són corbetes? —va preguntar Ottkreg, passant la mirada de Sloane als tres distants punts de llum.

—Springbuck, activa l’holotanc —va ordenar Sloane a un controlador.

L'aire entre Sloane i Ottkreg va tremolar en activar-se un holoprojector en la coberta. Van aparèixer dues boles blaves; imatges del planeta Endor i la seva lluna. Llavors es va mostrar una esfera més petita, incompleta; l'Estrella de la Mort. Van cobrar vida amb un parpelleig diverses puntes de fletxa; primer la daga que representava a l'Executor, després la resta de Destructors Estel·lars. A continuació van aparèixer les naus rebels, i finalment els acrobàtics caces estel·lars; una representació tridimensional completa del camp de batalla.

Sloane rarament sol·licitava la visualització; l'etiqueta «comandant d’holotanc» havia estat un insult naval durant generacions. Però si donava a Ottkreg alguna cosa al que mirar, tal vegada ocuparia menys del seu temps amb molestes preguntes.

—Aquí està el Vigilància —va dir Sloane, i llavors va escombrar amb la mà els Destructors Estel·lars—. I aquesta és la nostra línia defensiva. Aquí a dalt estan els creuers interdictors que bloquegen la retirada dels rebels. I aquí estan aquestes corbetes corellianes. Pot tocar en elles per veure les seves etiquetes de transponedor, rumb actual, velocitat estimada, i tot això.

Ottkreg va mirar les naus en miniatura. Lyle es va posar al costat de Sloane, mossegant-se el llavi inferior mentre observava les naus rebels que es llançaven cap a ells.

—Cap escut deflector de la galàxia pot detenir un tret d'aquesta estació de combat —va dir Lyle—. Per què els rebels no es retiren?

—Perquè són fanàtics —va dir Ottkreg amb desdeny—. Una última mostra de desafiament, ara que saben que la seva extinció s'acosta.

Sloane va ignorar al presumptuós agent de l’OSI.

—Això és el que vostè faria? —va preguntar a Lyle—. Retirar-se?

—És l'únic curs d'acció entenimentat —va respondre Lyle, acostant-se a l’holotanc—. Si jo fos el seu comandant, em reagruparia i colpejaria per obrir-me pas a través dels nostres interdictors, aquí. O em dispersaria; per donar als nostres operadors de camps tractors més objectius dels quals poden abastar.

Sloane va assentir.

—D'acord; això és el que qualsevol comandant racional faria. De manera que hem de preguntar-nos per què estan fent una altra cosa.

Veure-ho tot. quest havia estat el lema del Comte Denetrius Vídian, l'expert en eficiència al que havia servit breument però en un punt crític del seu desenvolupament com a oficial. Sloane li havia odiat, però també havia après d'ell; la seva ment havia estat incessantment treballant, avaluant les situacions des de tots els angles. Quantes vegades havia vist a Vídian obsessionar-se amb algun detall aparentment menor que havia resultat ser el punt d'inflexió sobre el qual tot es movia i canviava?

—Estan tractant de guanyar temps —va dir Sloane.

—Amb quin propòsit, almirall? —va preguntar Lyle—. Han perdut.

—Ells no semblen pensar el mateix.

Veure-ho tot. Trobar el punt d'inflexió.

—Springbuck? Quin és l'estat d'aquest esquadró d'ales-B d'allà? Localitzi'ls i prepari una valoració de tots els objectius potencials pels quals l'interval de confiança excedeixi el cinquanta per cent.

—A l'ordre, almirall.

—Comunicacions, tenim confirmació de si Monare té una solució d'intercepció per a aquestes corbetes?

—El Grup Safir s'està enfrontant a bandits en el sector vuit —va respondre immediatament l'oficial de comunicacions Ives. Sloane va advertir amb satisfacció que no havia necessitat mirar la seva pantalla—. Però estan monitorant a les corbetes i estan preparats per interceptar-les.

Hi havia caces estel·lars rebels pertot arreu; esquivant i colant-se entre les naus de guerra més grans, perseguint TIEs i sent perseguits al seu torn per ells. Estaven atacant les naus de la línia imperial, però no l'Estrella de la Mort. L'estació de combat encara estava segura darrere de la cobertura de l'escut projectat des de la lluna verda d’Endor.

—Deflectors del pont al màxim —va ordenar Sloane—. Tinent, què és l'últim que sabem de la guarnició en la lluna boscosa? Aquesta incursió rebel de la qual van informar abans... ha estat reprimida?

Habbel semblava sorprès; com la majoria d'oficials navals, considerava que qualsevol cosa que ocorregués en la superfície d'un planeta no era digna de la seva atenció. Ella va mantenir la mirada fixa en ell mentre ell s'apressava a buscar un oficial de comunicacions.

—Una altra nau rebel destruïda! —clacà Ottkreg, mirant a l'Estrella de la Mort—. Això és més fàcil que capturar salta-llacs a la meva casa de Pondakree. I pensar que això és només una prova de camp; aviat els mons refugi dels rebels seran els nostres objectius. Pot imaginar tenir semblant potència de foc sota el seu comandament, almirall?

Habbel va alçar la mirada, amb expressió pètria. Sloane sabia en què estava pensant; estava molest pel projecte Estrella de la Mort, considerant que eren bilions de crèdits que haurien d'haver estat destinats a la flota estel·lar imperial.

El Comandant Baylo hauria ostentat la mateixa expressió.

—Un Destructor Estel·lar Imperial és bastant per a mi, coronel —va replicar Sloane, alçant la veu perquè sabia que complauria a la seva tripulació. Però, francament, aquesta discussió no tenia interès per a ella. El poder era el que importava; poder que podia concentrar-se on fos més necessari. La forma que prengués aquest poder era irrellevant.

Havia estat una vegada a bord de la primera Estrella de la Mort, convidada pel gran Moff Tarkin. El despietat gran moff l'havia ajudat a obtenir el seu primer comandament, com a capitana interina a les ordres d’en Vídian a bord de l'Ultimàtum. Havia odiat estar a l'interior de l'estació de combat perquè no podia veure els estels; s'havia sentit com si estigués a l'interior d'una tomba de metall.

Que és el que l'Estrella de la Mort havia resultat ser per a Tarkin. El gran moff havia vist l'estació de combat com un símbol. I atès que creia que l'Imperi era invulnerable, havia suposat que el símbol de l'Imperi era invulnerable també. El poder definitiu de l'univers, l’havia anomenat, mentre els seus subordinats assentien orgullosament.

S'havia equivocat sobre aquest tema, i això li havia matat.

Baylo, Vídian, i Tarkin. Tots ells havien forjat a Sloane com a jove oficial, i ella encara pensava sovint en ells... el seu propi seguici de fantasmes, sempre presents.

—Almirall? Els ales-B s'estan enfrontant amb el Devastador —va dir Springbuck—. Si ens ataquen, tenim solucions d'objectiu preparades per a les tripulacions de turbolàser i el Grup Safir.

—Explicarem aquest dia als nostres fills, almirall —va murmurar Ottkreg, contemplant l’holotanc—. El dia en què va morir la Rebel·lió.

Sloane va assentir amb el cap a Springbuck, i després es va tornar expectant cap a Habbel.

—La guarnició d’Endor no respon a les trucades, senyora —va dir—. Però l'última comunicació deia que els insurgents havien estat capturats.

La lluna boscosa. Aquest és el punt d'inflexió.

—L'última comunicació? —va preguntar a Habbel—. Segueixi trucant a aquesta guarnició. Canals prioritaris. Vull una actualització immediata.

***

Les tres corbetes rebels van sobreviure al pas entre les línies rebels i imperials, amb els seus canons làser disparant contínues andanades al mateix punt dels escuts protectors del Vigilància. Sloane va mirar el tremolor blau dels escuts sobrecarregats. Els artillers rebels eren bons; no era gens fàcil coordinar el foc sota l'atac constant dels caces estel·lars.

Però aquesta concentració i disciplina no els havia ajudat a aconseguir res. Els escuts deflectors del Vigilància estaven aguantant.

Sloane va esperar fins que les corbetes es comprometessin a l'atac, i llavors va donar a l'Esquadró Safir l'ordre que sabia que Monare estava anhelant escoltar: Enfrontar-se als objectius i foc a discreció.

—Indiquin als equips de turbolàser que cobreixin el sector set —va dir, tornant el cap cap als pous de tripulació—. Les naus rebels s'allunyaran per allà quan Maus comenci a atacar-les.

Els caces TIE van creuar l'espai en trios quan els Safirs van sortir de les seves posicions de patrulla. Sloane va comptar una esquadrilla, després una altra, després una tercera, i després hi havia massa com per seguir-los la pista; els Safirs eren un eixam que disparava foc làser pels seus canons. Un escut centellejà en la corbeta al capdavant, un últim espasme d'energia defensiva abans de sobrecarregar-se per complet i apagar-se. Al costat de Sloane, Lyle va murmurar alguna cosa, estrenyent els punys.

Sloane romania immòbil, segura que Monare també havia vist caure l'escut. Dues esquadrilles de Safirs viraren bruscament a estribord, donant la volta per apuntar al forat en les defenses de la corbeta. La nau vulnerable va minorar perquè la corbeta a babord pogués arribar en la seva ajuda, però era massa tard: Els precisos làsers dels TIEs van perforar el casc, llançant llengües de foc a l'espai. La proa de la corbeta es va enfonsar i llavors es va esvair en un núvol de foc i gas.

Habbel estava dempeus a uns metres de distància, esperant expectant. Sloane li va mirar. Per ventura pensava que un almirall no podia manejar dues coses alhora?

—Alguna cosa que informar, tinent?

—Els controladors a bord de l'Estrella de la Mort informen d'un nou esclat de lluita en la lluna boscosa, liderat per indígenes. S'ha perdut el contacte amb diverses unitats de tropes d'assalt. Però un informe de la guarnició d’Endor indica que l'atac rebel ha fracassat, i que estan fugint als boscos.

Sloane va arrufar les celles. Fins i tot les operacions de combat que seguien el manual al peu de la lletra estaven plenes d'informes contradictoris i dades d'intel·ligència incorrectes; particularment durant la lluita en la superfície. Però alguna cosa sonava malament en el que Habbel li estava dient.

—Quin informe és el més recent?

—El de la guarnició, almirall.

La corbeta d'estribord va trencar la formació, tractant de fugir dels TIEs. Sloane va assentir mentre els turbolàsers del Vigilància obrien foc, cosint l'espai amb foc carmesí. La corbeta es va estremir, amb el costat destrossat, i es va partir per la meitat mentre el foc consumia els fragments. La tercera corbeta estava tractant de virar a babord, però Sloane immediatament va poder veure que la nau rebel estava condemnada.

—Contacti personalment amb la guarnició d’Endor, tinent —va dir Sloane, apartant la mirada dels TIEs que perseguien a l'última corbeta—. Vull un informe de situació complet tan ràpid com pugui.

Habbel la va mirar fixament, incrèdul. Ottkreg havia deixat de contemplar l’holotanc per mirar-li també a ella. L'expressió de Lyle era de confusió; la d’Ottkreg de desdeny.

—Senyora? —va preguntar Habbel.

Sloane va apuntar amb el seu índex a l'Estrella de la Mort.

—El nostre únic propòsit és protegir aquesta estació de combat... i a l'home en el seu saló del tron —va dir—. Ara, porti'm aquest informe de situació, tinent.

Durant els pròxims anys, la ment de Sloane tornaria a aquest moment, debatent-se entre la ràbia i la desesperació. La força d'atac rebel havia quedat atrapada entre una flota imperial a la qual no podien superar en potència de foc i una estació de combat que era invulnerable als atacs; un instrument de la indomable voluntat de l'Emperador i la seva set de venjança.

Amb el temps descobriria que aquest moment va ser l'apogeu del poder imperial.

***

Sloane va romandre en silenci mentre rebia l'informe de danys. Tres generadors deflectors de proa i una unitat dorsal s'havien cremat sota l'assalt rebel, però les unitats auxiliars s'havien activat, i els escuts havien aguantat. Els Safirs, mentrestant, havien perdut sis pilots.

El dany als generadors deflectors mancava d'importància. La pèrdua de pilots no, i va sentir una ràbia ardent per les seves morts. La va apartar de la seva ment, molesta amb si mateixa. Aquest era el preu de la guerra.

Altres Destructors Estel·lars de la línia imperial havien sofert danys molt pitjors: el Vehement i l'Herald, de classe Tector, havien estat destruïts, mentre que el creuer de batalla Orgull de Tarlàndia i el Devastador estaven greument danyats i no responien a les trucades. I l'assalt rebel encara no havia donat senyals d'esgotar-se; els creuers Mon Cal i les fragates Nebulosa-B encara seguien lluitant decididament contra els Destructors Estel·lars... intercanviant en alguns casos andanades d'una banda a una altra, gairebé a boca de canó, com armades marítimes en algun conflicte de la història antiga.

Però la línia imperial estava aguantant.

Només quedava l'inquietant assumpte de la incursió en la lluna boscosa. Habbel havia descendit al pou de tripulació i estava dempeus darrere d’Ives, irradiant impaciència mentre l'oficial de comunicacions parlava pels seus auriculars. Sloane va apartar la mirada. Estaven seguint les seves ordres; ella no podia fer una altra cosa que esperar.

—L'assalt rebel estava condemnat des del principi —va dir Ottkreg, exultant. Estava dempeus en l’holotanc, girant el cap a esquerra i dreta per estudiar la representació hologràfica de la batalla que li envoltava—. Un últim i insignificant cop de cua del seu moviment terrorista.

Serà millor que s'aparti abans que aquesta esquadrilla d'ales-A li voli el nas, va pensar Sloane.

Sloane va considerar dir-li a Ottkreg que encara no havia acabat; no fins que sabessin que l'amenaça al generador d'escut de l'Estrella de la Mort havia estat continguda. Va decidir no fer-ho. El més probable era que la confusió sobre el que estava passant en la lluna boscosa fos l'habitual boira de la guerra. Després de la batalla, l'oficial de lleialtat faria els seus informes, i no seria bo per a Sloane que l'etiquetessin com massa cauta o insegura de les capacitats imperials.

La política és una lent borrosa que entorpeix la visió.

Va ser Vídian qui va dir això, fa temps? Tal vegada fos una conclusió de la pròpia Sloane, i simplement sonava com un dels aforismes del difunt comte.

Tal vegada sigui així, comte, però segueixo havent de bregar amb ella, va pensar.

—Preparin solucions navegacionals i d'objectius per a dos escenaris diferents —va dir Sloane a la seva tripulació—. Primer, una operació d'escombratge per incapacitar o destruir les naus rebels restants. Segon, persecució de la concentració més propera de naus enemigues en cas que cessin en el seu atac i tractin de fugir.

—A l'ordre, almirall —va dir Habbel.

No sabia quina ordre donaria Piett, però ambdues eren probables. D'aquesta manera, el Vigilància tindria terreny guanyat per obeir a qualsevol d'elles.

—Almirall, ha passat alguna cosa.

La veu va provenir del pou de tripulació d'estribord, i no van ser les paraules el que va cridar l'atenció de Sloane, sinó el to. El controlador —es deia Feldstrom, va recordar— sonava com si no estigués segur de si havia d'haver parlat o no.

Aquesta vegada Sloane es va moure amb prestesa, amb el so dels talons de les seves botes ressonant amb força en la coberta.

—He perdut la meva lectura de l'escut de l'Estrella de la Mort —va dir Feldstrom—. Pot ser una fallada, però...

—Enfoquin els visors orbitals en l'emplaçament del generador d'escut —va dir Sloane, recorrent amb la mirada els pous de tripulació a la recerca del tripulant encarregat de la imatge.

La controladora Heurys va assentir, i després va alçar el cap, atònita.

—No tinc lectures de l'emplaçament —va dir—. La visual és anòmala...

—Mostri-ho en el tanc.

La representació de la batalla va desaparèixer, reemplaçada per una vista ampliada dels visors del Vigilància. Ottkreg va fer un pas enrere, tractant de centrar-se en el que estava veient, però Sloane va captar la seva importància immediatament. Una immensa columna de fum s'alçava sobre el bosc on havia estat el generador d'escut.

—Torni a la vista principal del tanc, Heurys —va dir Sloane—. Destaqui tots els caces estel·lars i naus d'atac de l'enemic.

Els caces estel·lars rebels s'estaven abalançant sobre l'Estrella de la Mort. Ottkreg va balbotejar indignat mentre s'esvaïen en la superestructura de l'estació de combat, perseguits per grups de TIEs.

Ottkreg estava cridant alguna cosa. Lyle semblava atordit per la commoció. Sloane els va ignorar, passant la mirada de l’holotanc als finestrals.

Mans a l'esquena, peus separats. El poder definitiu de l'univers. Veure-ho tot.

—Almirall? —va exclamar Ives—. Líder Safir sol·licita permís per perseguir als caces rebels per la superestructura.

Per descomptat que això és el que Maus vol fer.

—No —va dir—. Estan massa lluny per servir de cap ajuda.

Ives va transmetre l'ordre, i després va tornar a alçar el cap.

—Almirall, el líder de vol Monare pregunta...

—Té les seves ordres. Hi ha més caces rebels aquí fora.

—Almirall, hem de... —va començar a dir Ottkreg.

—Silenci en coberta —va exclamar Sloane, amb la mirada fixa a l'altre costat dels finestrals, on l'Estrella de la Mort penjava sobre la frondosa lluna verda.

Es va adonar que eren les naus imperials les que estaven clavades en el seu lloc. El cor de l'Estrella de la Mort —del propi Imperi— estava sent atacat. I cap d'ells podia afectar al resultat d'aquesta batalla.

Sloane va sentir que el seu cor accelerava els seus batecs, però sabia que la seva expressió no havia canviat. I no deixaria que ho fes. La por era contagiosa, després de tot.

El seu cervell ja estava pensant per endavant, classificant inconscientment eventualitats i probabilitats. Va deixar que fes el seu treball, desconnectant-se de les airades objeccions d’Ottkreg i de la xerrameca dels pous de tripulació.

Però la conclusió que va aconseguir la va sorprendre fins i tot a ella.

Sloane va girar sobre els seus talons, amb les mans encara a l'esquena, i va observar a la seva tripulació.

—Facin tornar als TIEs —va dir.

***

Sloane va escoltar com la seva pròpia veu s'alçava quan va haver de repetir les seves instruccions. Això no hauria complagut al Comandant Baylo.

—Aquesta ordre queda revocada! —va dir Ottkreg amb un crit estrident—. Enviïn tots els TIE...

—No oblidi de qui és el pont en el qual es troba, coronel —va dir Sloane, amb veu regular però verinosa—. Pot dir a l’OSI el que vulgui sobre les meves accions, però no té autoritat per fer més que això.

—El Grup Safir està tornant a l'hangar —va dir Ives, trencant el silenci, i Sloane va assentir.

Ottkreg es va apartar furiós de Sloane. Lyle es va lliscar al seu costat, amb la cara pàl·lida.

—No pretenc qüestionar la seva ordre, almirall —va dir en veu baixa—. Però...

—Sembla com si estigués fent precisament això, Nymos —va dir Sloane—. Hi ha una possibilitat que puguem perdre aquesta batalla. Una possibilitat molt real, de fet.

Lyle semblava estar espantat.

—Però està posant la seva carrera en perill —va dir.

—La meva carrera? —va replicar Sloane, i la seva veu va sonar novament més alt del que hagués pretès—. L'Imperi està en perill.

Sabia sense necessitat de mirar que els rostres de la seva tripulació estaven fixos en ella.

Posiciona't sempre del costat del que vagi a passar de totes maneres. Aquest havia estat un altre de les dites de Vídian. L'expert en eficiència ho deia de debò, cínicament, però Sloane no pensava en això d'aquesta manera. Era sobre la importància de l'anticipació i d'aprofitar el màxim avantatge estant per davant dels esdeveniments. D'aquesta manera podies guiar-los en lloc de romandre indefens mentre ells et guiaven a tu.

—Posin la nau en posició de flanqueig al costat de l'Executor —va ordenar, mirant a través dels finestrals a la gegantesca nau insígnia—. Obrin un canal al seu pont i passin-ho al meu comunicador. Equips de turbolàser, protegeixin el nostre flanc de babord. I vull tots els sensors monitorant l'estació de combat; comunicacions, nivells d'energia, tot.

Si s'equivocava, l'informe de l’Ottkreg s'asseguraria que es passés les tres dècades següents comandant una gavarra de combustible en algun racó pudent d'un sector agrícola. Però si tenia raó, l'Executor era a punt de convertir-se en el punt d'inflexió, no només de la batalla, sinó de l'equilibri de poder en tota la Vora Exterior. Això significava que la nau insígnia havia de ser defensada amb tots els recursos imperials disponibles.

Sloane no volia tenir raó. Però sabia que la tenia.

El feble brunzit de la coberta sota els peus de Sloane va canviar de freqüència i el Vigilància va virar a estribord, disparant els seus turbolàsers als caces rebels més propers. L'Executor creixia cada vegada més en els finestrals fins que va ser una brillant falca... una falca envoltada per centelleigs de foc.

Sloane va tornar la mirada dels finestrals a l’holotanc. Tots els creuers rebels estaven acostant-se a l'Executor, colpejant-li amb foc des de totes les direccions.

—Timoner, acceleració màxima —va ordenar—. On està aquest canal amb l'Almirall Piett?

Un instant després, Sloane va saber que mai rebria una resposta. La proa de l'immens Súper Destructor Estel·lar va descendir i va començar a guanyar velocitat, apuntant com una llança a la superfície de l'Estrella de la Mort.

—Ha perdut el timó —va dir Lyle, portant-se una mà a la boca.

La distància entre la proa de l'Executor i la superfície de l'estació de combat es va reduir a res. Des de l'espai, inicialment la col·lisió va semblar enganyosament suau; una intersecció de geometries que es creuaven. Sloane sabia que la realitat no era així en absolut: cobertes d'acer esquinçant-se i retorçant-se, homes i dones consumits pel foc o llançats a la seva mort en el buit de l'espai. Els motors de l'Executor el van clavar més profundament en el costat de l'Estrella de la Mort, fins que es va detenir i va semblar estremir-se. I llavors va desaparèixer en una deu de flames.

Sloane va contemplar la mort de la més poderosa nau de guerra de la flota imperial, amb les mans a l'esquena. Lyle tenia ambdues mans en l’ampit del finestral principal, amb el cap cot. Ottkreg es va limitar a mirar fixament al lloc on havia estat l'Executor.

Sloane es va apartar d'aquest buit. El passat és a un temps omnipresent i irrecuperable. Vídian, o Tarkin? No ho recordava.

—Hi ha alguna comunicació des de l'Estrella de la Mort? —va preguntar amb calma.

—La cadena de comandament sembla estar fragmentada —va dir Ives amb calma—. Totes les ordres estaven procedint del propi Emperador, però el sobrepont diu que no hi ha resposta del saló del tron.

—Això no és possible —va dir Ottkreg—. Deu haver-hi algun error.

—No n’hi ha —va dir Sloane—. Ives, ordeni als capitans supervivents que facin tornar els seus TIEs i formin al voltant del Vigilància. Si algú qüestiona l'ordre, recordi'ls que ara sóc l'almirall de més rang.

Lyle es va apartar del finestral, amb els ulls com a plats.

—Això és una bogeria —va dir Ottkreg. Sloane no va poder sinó estar d'acord.

—Almirall —va dir Feldstrom—. Estic rebent fluctuacions d'energia de l'estació de combat.

—Miri —va dir Lyle, assenyalant amb l'índex a l’holotanc.

Sloane va mirar. Les naus rebels havien cessat en el seu assalt a la línia imperial i acceleraven per allunyar-se de l'Estrella de la Mort.

—Els covards estan fugint —va dir Ottkreg.

Sloane va desenfundar la seva pistola i va matar d'un tret a l'oficial de lleialtat. Va caure a través de l’holotanc i va xocar contra la coberta, rodant sobre si mateix fins que els seus ulls sense vida van quedar mirant fixament la batalla.

Sloane va enfundar la seva pistola.

—S'ha programat el meu segon escenari? —va preguntar—. En el qual perseguim a les naus rebels?

—Sí, almirall —va dir Habbel amb veu tremolosa—. El resultat més probable és una retirada rebel al Sistema Annaj. Hem preparat dades navegacionals per saltar allà.

—Bé —va dir Sloane—. Enviï les coordenades a totes les naus imperials. Digui'ls que saltin immediatament.

Atordit, Lyle va baixar la mirada cap al cadàver de l'oficial de lleialtat. Sloane li va ignorar. Ja hi hauria temps més tard per explicar com un home tan desconnectat de la realitat hauria reaccionat a la seva ordre de retirar-se. L'escenari que havia previst encara es mantenia... només que els rols jugats pels imperials i els rebels havien canviat. Cada segon que pogués avançar-se a les accions dels enemics de l'Imperi era ara crític, i Ottkreg hauria obstaculitzat la seva capacitat de fer el que havia de fer-se.

Quan l'Estrella de la Mort va esclatar, Sloane amb prou feines va reaccionar. Ja no importava. El brunzit sota els seus peus va tornar a alçar-se i, un instant després, els estels es van allargar formant rajos i van quedar substituïts pel caòtic remolí de l’hiperespai.

—Hem perdut —va dir Lyle, en l'estupefacte silenci del pont.

Sloane li va mirar. Havia estat repassant en el seu cap llistes de flotes i drassanes, recopilant llistats d'almiralls, moffs, i consellers.

—La batalla, o la guerra? —va preguntar.

—La batalla —va dir Lyle, i després va sacsejar el cap—. I la guerra. Sense l'Estrella de la Mort, sense l'Emperador...

Sloane va assentir.

—Hem perdut la batalla —va dir—. Quant a la guerra, la perdrem també si el que queda de l'Imperi lluita com si res d'això hagués ocorregut. Si imaginem que l'Emperador pot simplement reemplaçar-se, o que únicament l'amenaça d'una acció de la flota pot fer rendir-se als planetes rebels. De manera que la nostra responsabilitat és evitar que això ocorri.

—I com anem a fer això? —va preguntar Lyle.

Sloane va apartar la mirada del caos de l’hiperespai i va mirar el cadàver de l’Ottkreg.

—Per començar, admetent que la següent batalla acaba de començar.

FI