Deute de vida (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

A l'altre costat del cristall el destructor estel·lar s'està destruint a càmera lenta. Una nau capital com aquesta desapareix amb una rapidesa sorprenent. Es dessagna com una gran bèstia, com un purrgil travessat una vegada i una altra per múltiples arpons ganxuts per pujar-ho a coberta. Els míssils i els trets làser travessen la foscor infinita de l'espai, i a poc a poc es van obrint fissures per tot el casc del destructor estel·lar. I llavors...

S’ha acabat. La foscor s'il·lumina amb un gran esclat lluminós quan els motors exploten com supernoves. Una imatge que es queda gravada en les retines de la Norra. En parpellejar, veu una vegada i una altra l'esquelet d'aquesta nau a punt de desaparèixer.

Fins que només queden enderrocs. I, encara que no ho pugui veure des d'aquí... cossos.

—Al moment àlgid de l'Imperi, un destructor estel·lar portava uns quaranta mil tripulants —explica la Comodora Agate, acostant-se a Norra per darrere—. Els nostres càlculs apunten al fet que aquest d'aquí, el Dalla, portava molta menys gent. Prop de quinze mil. En tot cas, són moltes vides perdudes.

Agate és alta, esvelta, d'espatlles amples i cames llargues. Els rínxols foscos que porta al voltant de les orelles són el seu únic element d'ostentació. Parla amb el mentó en alt i les mans darrere de l'esquena. Norra coneix els rumors que a Agate li tremolen les mans. En el passat, això feia que la gent la mirés amb dubte i desdeny, però això ha canviat. Kyrsta Agate ha demostrat la seva vàlua en innombrables ocasions. Molta gent admira la seva sinceritat.

Encara que, ara mateix, Norra es pregunta on vol anar a parar amb tot això.

—No ho entenc —diu Norra—. Això ho hem fet nosaltres. És la guerra.

—Té tota la raó, és la guerra. És fàcil deixar-se portar per altres aspectes. Les medalles, les desfilades, les garlandes de pètals de loràquida que porten els vencedors. Però és important recordar sempre que la guerra principalment és això: destrucció i mort. Som assassins.

Norra amb prou feines aconsegueix contenir una esgarrifança.

—Està... està dient que no estem fent el correcte? Amb el degut respecte, Comodora Agate, no m'ho crec.

Agate es torna cap a ella amb un somriure trist.

—No. Estem fent el nostre treball. Els tripulants del Dalla sabien qui eren i per què estaven aquí, i no ignoraven quin és el cost de la guerra. L'única cosa que vull és que la meva gent tampoc ho ignori.

—Vol que ens penedim del que hem fet?

Sorprenentment, Agate assenteix amb el cap.

—Sí, una mica. Hauríem. No vull treballar amb assassins impenitents, Tinent Wexley. Vull soldats que detestin el que han fet i que temin tornar a fer-ho una altra vegada.

—I si això significa perdre la guerra?

—Llavors perdem la guerra, però no ens perdem nosaltres.

Aquesta resposta la colpeja com un puny ferm. Es queda trontollant, gairebé marejada.

—Gràcies —diu Norra. Encara que per la manera en la qual pronuncia aquesta paraula, Norra no sap si ha expressat gratitud o ha fet una pregunta.

Agate assenteix amb el cap.

—He parlat amb el Capità Antilles. M'ha explicat per què estaven aquí —en sentir això, Norra es planteja si Wedge haurà mentit, tenint en compte que el seu encàrrec de trobar a Han Solo no és exactament oficial. Però llavors els seus dubtes es dissipen i comprèn que Wedge no seria capaç de mentir així—. Han Solo ha desaparegut?

—Sí. I l'Imperi ha de veure d’alguna manera.

—Espero que el trobin.

—Jo espero que segueixin permetent-nos buscar-li. Ha renunciat al seu càrrec militar.

Agate sospira.

—Això podria complicar les coses.

—Estic segura d'això.

Davant de l'Arna, en una de les cobertes del Concòrdia, Wedge torna a trobar-se amb Norra. Està nerviós. Mira al seu voltant, observant les corbes netes i brillants de l'interior de l’Starhawk.

—És una nau tremenda, eh?

Norra està d'acord i assenteix. És una sensació especial estar en una nau tan nova. És estrany, com si aquest no fos el seu lloc. Fins i tot quelcom tan senzill com el moll: en el sostre hi ha cantonades corbes esculpides laboriosament, i la il·luminació global és blanca i càlida, no com la llum austera habitual. A més, els terres estan il·luminats per sota.

—Escolta —diu Wedge, recolzant-se en el seu bastó—. L'hi he explicat.

No ha d'especificar què li ha explicat.

—Ja ho sé. Sap que estem buscant a Han Solo. Està bé.

—Ackbar voldrà tenir una xerrada amb nosaltres.

—Ho accepto.

—Hauries d'estar enfadada.

—No ho estic. De debò.

—He pensat que si algú havia de trair la confiança de la Leia, millor jo que tu. Encara que això significa que jo he traït la teva confiança, d'alguna manera...

—Wedge, està bé.

—M'ho promets?

—Ho juro per tots els estels de l'espai.

Wedge arqueja una cella.

—I el que et vaig dir de prendre alguna cosa...?

Norra el besa. Ho fa sense ser conscient ella mateixa que ho està fent. Tanca els ulls. Respira profundament pel nas mentre es besen. El cor li batega amb força dins del pit quan, durant uns batecs, pensa en el seu marit. Brentin.

Quan finalment s'aparta d'ell, té la sensació de què ha passat una eternitat. Tant temps que potser ja ha acabat la guerra i tot el passat ha quedat oblidat. Però és una il·lusió, i ella és conscient.

Però és una il·lusió reconfortant. Norra somriu. Wedge també.

—I sobre el que vas dir de prendre alguna cosa —diu Norra, intentant imitar la veu d’en Sinjir—, segur que hi ha un bar en algun lloc d'aquesta nau. Proposo que l’anem a buscar.

 Següent