Conseqüències (V)

Anterior

CAPÍTOL 5

—Almirall Sloane, la llançadora està preparada.

Es posa dempeus. Les mans en l'esquena. Observa el llarg passadís. Al final hi ha una reixeta de ventilació tallada amb un micro-bufador. Per davant seu, els soldats d'assalt entren i surten de cabines i dormitoris compartits. No hi ha ni rastre de l'intrús. Serra les dents per contenir la ira.

El Tinent Tothwin torna a dir:

—Almirall, he dit que...

—Ja he sentit el que ha dit —li crida.

—Els altres. Ja s'estan dirigint a la superfície del planeta.

—Llavors ja han arribat tots.

—Sí. Pandion. Shale. El iot de l’Arsin Crassus ha aparegut fa poc en la pantalla, i ara mateix està descendint cap a Akiva.

—I Yupe Tashu?

—La llançadora del Conseller Tashu també està en la pantalla. Li hem donat instruccions perquè prossegueixi cap al punt de trobada. S'espera que estigui aquí abans, Almirall.

—Poden esperar.

—Per descomptat. Solament és que... el moff ja està...

—Digui'm una cosa —li interromp—. Aquesta coberta. Aquí no hi ha res important, no?

—Almirall? —pregunta l'oficial, sense arribar a entendre-la.

Ella li dóna l'esquena, impacient.

—Vull dir que aquí només hi ha habitacions de convidats buides i, a l'altre costat, cuines, banys i una sala de jocs —Sloane es queda pensant. Podria estar pels conductes de recollida d'escombraries? Els soldats d'assalt ja els han comprovat i no han trobat res.

—Potser ha pensat a robar una mica de menjar...

—No —diu ella, que de sobte ho ha entès—. És una treta. Amb els rebels sempre és així. Sempre hi ha alguna treta, algun ardit. No s'ha parat aquí. Vol que pensem que s'ha parat aquí per fer-nos perdre temps. Aquest conducte de ventilació. On porta? Mostra'm el diagrama.

Tothwin s'apressa a encendre l’holodisc. Apareix el diagrama del Vigilància. Sloane recorre el diagrama, movent-se per la imatge. Ressalta el conducte i el va seguint fins a la seva conclusió lògica...

Oh, no.

De sobte, exclama:

—Ja sé on va.

O on ha anat ja.

Maleïda sigui!

***

No té la cama trencada. Això creu. Però li fa molt de mal. Fa molt temps, es va estavellar amb un Ala-A en la vora d'un volcà. Era un dels seus primers vols com a pilot per la llavors florent Aliança Rebel. Va ser a petició d'un amic, un agent rebel conegut simplement com Fulcrum. Després de l'accident, es va passar diversos mesos ranquejant. S'havia trencat la cama. Per tres llocs ni més ni menys. Gairebé va erradicar tota possibilitat de fer carrera com a pilot. No obstant això, va aconseguir convèncer als rebels perquè li deixessin treballar en un transport, encarregant-se de l'artilleria i de tant en tant de la navegació.

En tot cas, està bastant segur que no té la cama trencada.

Però li fa molt de mal, després d'haver-se llançat des de la part posterior del saltador estel·lar uns moments abans de fer explotar els torpedes.

Arrossegar-se pels conductes de ventilació no ha contribuït a alleujar el dolor. Però era imperatiu allunyar-se d'ulls imperials. Des de llavors, s'ha anat amagant sense deixar rastre, entrant i sortint de conductes. Al principi anava sense direcció, sense pla, però no ha trigat molt a entendre el que havia de fer. És més, estar aquí en aquest destructor estel·lar li ha ofert una gran oportunitat.

Les comunicacions estan bloquejades a tot el tràfic a l'espai que envolta Akiva. I està segur que a baix, en la superfície, també.

Però si algú encara té els canals oberts, és l'Imperi.

Per això mateix, ara es troba a la sala de comunicacions. Al costat dels cossos de tres oficials de comunicacions. Un desplomat sobre el seu lloc, els altres dos en el terra. Atordits, no morts. Wedge no és un assassí. És pilot. És cert que quan derroca a altres pilots, està acabant amb la vida de soldats. Però els oficials de comunicacions no són soldats, no són pilots. Són gent.

Això és una lliçó que hauríem d'aprendre. Els imperials són com nosaltres, pensa Wedge. Almenys alguns d'ells. És fàcil classificar a tot aquell que serveix a l'Imperi Galàctic com a malvat, com a enemic. Però la veritat és que a molts d'ells els han mentit, o els han amenaçat amb càstigs dolorosos o fins i tot amb la mort. Amb l'arribada de la Nova República ja hi ha molts desertors. Homes i dones que han vist la seva oportunitat d'escapar, de començar una vida nova...

Ha d'enviar el missatge. Ha d'activar les comunicacions i convocar el seu exèrcit.

Apareixen dues holopantalles. En un costat intenta trobar una freqüència subespacial cap a l'espai de la Nova República. Però totes aquestes freqüències segueixen bloquejades. Això presenta un problema a curt termini i un altre a llarg termini: ara mateix, significa que no pot enviar un missatge on necessita enviar-ho. A llarg termini, significa que l'Imperi coneix les seves freqüències. De manera que en algun lloc hi ha un talp entre les files de la Nova República. No li sorprèn massa, però és raó de més per fer arribar el seu missatge.

Canvia la freqüència per buscar canals locals.

Aquí, cap dels canals coneguts de la República està bloquejat.

Això significa que pot enviar un missatge a gent lleial. Però han de ser d'aquest planeta. Quantes probabilitats hi ha de trobar a gent lleial a la Nova República aquí, en el precipici de l'espai colonitzat?

És la seva única oportunitat.

Wedge es concentra. Es connecta al canal d'emergència, i llavors despenja el micròfon del tauler de comandaments. Metall fred a la mà. Comença a parlar pel micròfon:

—Aquí el Capità Wedge Antilles de la Nova República. Repeteixo: Aquí Wedge Antilles de la Nova República. Estic atrapat en el destructor estel·lar Vigilància, a l'espai per sobre d’Akiva. Estic en...

Un centelleig de llum. El so d'un blàster.

Crida de dolor quan un tret làser li forada l'espatlla. La mà s'obre en un acte reflex, i li cau el micròfon. Es porta la mà al maluc a la recerca del seu propi blàster, però un segon tret fa saltar l'arma pel terra.

Wedge, respirant profundament, serra les dents de dolor, es torna cap al seu atacant. Espera trobar un soldat d'assalt o bé, irònicament, un dels oficials de comunicacions que torna de menjar.

Però no.

Veu a una dona vestida amb un uniforme impol·lut d'almirall. Té la pell fosca, amb uns ulls marrons i freds. Empunya una pistola de canó llarg, un blàster singular amb un cromat molt elegant.

—Si us plau —diu, sostenint-se l'espatlla amb força i ranquejant.

Ella dóna tres passos en la seva direcció.

—No puc permetre que compliqui el que és a punt d'ocórrer. Està en joc el futur de l'Imperi... de tota la galàxia —i llavors mostra un besllum sorprenent d'empatia—. Ho sento.

—Esperi. Anem a parlar-ho —empassa saliva amb dificultat, fent una ganyota de dolor—. S'ha acabat. Ja sap que s'ha acabat. Podem negociar una rendició. Una rendició amb sentit. Aquí mateix, ara mateix, podem...

Per darrere de l'almirall arriba un petit esquadró de soldats d'assalt, amb el característic ressonar de les botes blindades en el terra. Aixequen els blàsters quan ella baixa el seu.

—Ho sento, Capità —diu ella. Llavors, als soldats—: Arrestin-lo. Portin-lo a la planta de detenció... No. Esperin —ordena, espetegant els dits—. Posin-li grillons i portin-lo a la meva llançadora. Enviïn també un droide mèdic —i amb un somriure rígid li diu, com si volgués obtenir la seva aprovació—. No som animals.

 Següent