Conseqüències (XXXIV)

Anterior

CAPÍTOL 34

Què he fet?

Aquest pensament es repeteix una vegada i una altra en el cap d’en Temmin. El sentiment de culpa li travessa com la vibrofulla del braç del Senyor Ossos. El record de la destrucció del droide s'uneix a la culpa. Això, i la seva mare cridant-li, la cara de la Jas i Sinjir...

Abans li semblava que era el moviment adequat. Sabia que no volia anar-se’n de Myrra. Mai. I això significava fer les paus amb Surat o quedar-se sense llengua. Així que va trucar a Surat, i el gàngster sullustà va acceptar el tracte. Temmin va buscar com a excusa que l'ex-imperial o la caça-recompenses farien el mateix. Haguessin venut la seva pell tan aviat com algú els oferís suficients crèdits. No tenen escrúpols. No tenen un codi, es va dir a si mateix.

Però resulta que ha estat ell qui no ha tingut escrúpols.

Qui no ha tingut un codi.

Esperava desesperadament que tot això s'enfonsés, que no hagués d'arribar fins al final. Que el cep en el qual ell mateix havia posat la cama s'obrís sol, es deixés anar... i que tota aquesta situació es resolgués sense que el seu pla arribés a bon port. Però ara, aquí està. Arrossegat per unes escales per un parell de soldats d'assalt. Camejant contra els graons de pedra, intentant agafar-se amb les mans al que sigui. A una barana, a un llum, al picaporta d'una porta.

Davant d'ell, altres escales...

Temmin llança la mà i s'agafa a la vora d'una petita font que hi ha enganxada a la paret. Aferra els dits en la pedra i fa força. S'allibera. Els dos soldats d'assalt criden i el persegueixen.

Temmin llança una puntada. Encerta a un dels soldats en el pit.

El soldat d'assalt es trontolla, però no perd l'equilibri i contraataca llançant-li un cop de puny en la panxa. Temmin es queda sense alè. Una fuetada de dolor li recorre el cos. Li baixa per les cames i li puja pels braços.

Tornen a atrapar-lo. El pugen a ròssec per les segones escales. Passen per una sèrie de portes vermelles i arriben a la teulada. Temmin tus i pestanyeja, contenint les llàgrimes. Ara ho escolta: el so de la multitud. Les consignes. La cridòria.

—No, no, si us plau —els suplica mentre l’arrosseguen a la vora de la teulada. Els dos soldats d'assalt aixequen a Temmin per sobre dels seus caps. Ara pot veure a la multitud. Enorme. No para d'arribar gent de totes direccions. Cartells. Ninots. Llancen pedres, maons, ampolles. Akivans. Protestant contra la satrapia. Protestant contra l'Imperi. Temmin s’ho ha perdut. Pensava que tothom volia baixar el cap. Com ell. Estic en el costat incorrecte de tot això.

Mama, ho sento molt.

—És hora de reunir-te amb els teus amics —diu un dels soldats d'assalt. Temmin no sap quin dels dos ho ha dit. L'única cosa que sap és que crida quan el llancen des de la teulada. Temmin cau.

***

El iot sura sobre la calitja que envolta el palau del sàtrapa. La proa està corbada cap endavant com el bec d'un falcó banyat en bronze. Una filera de finestres negres entre canonades vermelles i daurades. Dues ales inclinades cap avall que en arribar a la punta pugen cap amunt, com les mans d'un monjo suplicant. El iot gira per quedar encarat cap al palau. S'acosta fins a una cantonada del terrat mentre la passarel·la es comença a estendre horitzontalment. A l'últim moment, descendeix cap a la teulada i forma una rampa.

Des del carrer, la gent llança pedres a la panxa de la nau. No serveix de res.

Uns quants soldats d'assalt es col·loquen en la vora de la teulada i disparen els seus blàsters indiscriminadament contra la multitud.

«Amb accions com aquesta, no fan més que cavar la tomba de l'Imperi», pensa Norra.

Perquè tothom ho veu. L'Imperi és comparable a un perdonavides, a un abusador. No és millor que Surat Nuat, que Sol Negre, que el sindicat hutt. L'Imperi afirma defensar la llei i l'ordre, però al final és opressió disfressada de justícia.

L'almirall també ho ha d'entendre. S'acosta corrent als soldats d'assalt i els fa retrocedir, increpant-los a crits.

Davant de Norra, les altres personalitats imperials pugen a la nau. Els seus objectius. Els que esperaven detenir. Han fracassat. L'home amb cara de guineu, que Norra creu que és Moff Pandion, els hi llança una mirada despectiva. Com si fossin fang pantanós enganxat en la sola de la seva bota. Alguna cosa que cal arrencar i descartar.

Llavors, ell també puja per la rampa.

Norra mira a Jas i a Sinjir, els dos amb les mans lligades darrere de l'esquena. Envoltats de soldats d'assalt perquè no puguin escapar. I si ho fessin, tampoc podrien anar enlloc.

Llavors es torna a obrir la porta i Norra finalment ho veu: és el Capità Antilles. Se li trenca el cor. Està molt malferit. Porta el cabell enganxat al front per la suor. Està pàl·lid com les cendres d'una xemeneia. El tenen lligat a una taula flotant, que fan avançar dos soldats d'assalt i un droide mèdic 2-1B.

Quan passa prop de la Norra, els ulls d’en Wedge s'obren una mica i la veu.

—Pilot —diu Wedge.

—Capità —respon ella.

Wedge esbossa un somriure feble mentre el pugen al iot.

Norra mira a Sinjir.

—Què passarà amb nosaltres?

—Bé —l'ex-imperial sospira—. Jo probablement aniré a judici. Jas probablement morirà. Tu... no ho sabria dir. Presó. Execució. Potser t'uneixis al teu amic rebel i els utilitzin per negociar un acord de pau.

—Ho sento molt. Tot això.

—No és culpa teva —diu Jas.

—Era el seu fill —apunta Sinjir, mirant-les a les dues amb el seu ull bo. L'altre segueix tancat, inflat—. Portava la seva sang en les venes. Em reservo el dret de criticar-la una mica. Crec que m'ho he guanyat.

Jas comença a protestar, però Norra la interromp:

—Té raó. Poden culpar-me a mi. Només espero que, malgrat tot, el meu fill estigui bé.

Sinjir somriu.

—Norra, no crec que cap de nosaltres estigui bé.

—Norra, Temmin és un supervivent —diu la Jas—. Té el que fa falta. Si algú pot sortir d'això amb vida, és ell.

***

Temmin està mort.

Està segur d'això. No pot haver sobreviscut. Però té una sensació... estranya i impossible. Està surant. Com si estigués sobre les aigües tranquil·les de la badia de Farsigo, en el sud. Abans anava allà de vacances, de tant en tant, amb la seva mare i el seu pare. Pescaven, muntaven amb llanxa repulsora o es divertien buscant petxines resplendents de korlappii; les que captaven la llum del sol a la perfecció projectaven un arc de Sant Martí de llum.

Però no sent l'aigua. Ni olora l'oceà.

I tampoc és que Temmin cregui en el més enllà.

Temmin obre els ulls.

Està surant. Portat per la multitud.

L’han atrapat. Per tots els estels i tots els satèl·lits, m'han salvat. Es peta de riure com un boig. Una forma de riure que recorda al del seu droide.

Llavors se'n recorda: la seva mare. I Jas. I Sinjir.

No té molt temps.

Es reincorpora i baixa de la catifa de mans que el porta. Baixa fins al terra. Està enmig de la multitud. Per un moment, està desorientat. Normal, en aquest mar de gent. És una munió aclaparant. Però es dóna la volta i veu les enormes parets del palau.

Haig de tornar aquí.

Comença a obrir-se pas entre la gentada.

Les roques que la gent llança contra els murs reboten i cauen. Veu que hi ha gent intentant grimpar. Un rodià escala la paret i es penja d'una balconada. Un parell d'humans uneixen esforços per intentar pujar.

Per aquí vaig jo, pensa Temmin.

Fa temps que no juga amb els seus amics. Fa anys que va deixar enrere la seva vida de nen de carrer. Però encara sap com grimpar-hi per una canonada, escalar per una reixeta metàl·lica o trobar punts per agafar-se on no sembla haver-hi cap. No té temps de pensar en la millor forma de pujar.

L'única cosa que pot fer és escalar amb els altres.

***

Mentre carreguen als últims passatgers, els presoners capturats en les catacumbes de sota el palau, s'acosta corrent el sàtrapa. S'agenolla.

—Si us plau, si us plau, si us plau. Porti'm amb vostè! Estic envoltat! Estan grimpant les parets com mico-llangardaixos. M’esbudellaran.

Sloane li posa la mà en l'espatlla.

—Li ha fet un gran servei a l'Imperi, Sàtrapa Isstra.

El somriure en la cara del sàtrapa s'estén com la mantega. Creu que el van a salvar. El seu pit s'infla i es desinfla, alleujat.

—Gràcies. Gràcies, almirall. És massa amable.

—Però ja no necessitem la seva ajuda.

—Qu... què? —diu amb expressió de perplexitat. No sap si l’estan castigant, recompensant, fent fora o què.

—No ho...

Rae fa un gest amb el cap. Dos soldats d'assalt prenen a Isstra i l’arrosseguen cap a la porta. Ell cameja i crida com un nen enrabiat.

—No pot fer això! —crida, traient escuma per la boca—. M'he portat bé amb vostès! Guàrdies! Guàrdies!

Dos dels guàrdies del seu palau surten corrent per la porta.

Els rifles blàster dels soldats d'assalt els abaten abans que puguin acudir per ajudar al seu antic líder.

Ell crida com un animal en la porta de l'escorxador. Els soldats el tiren al terra i ell gateja entre els cadàvers dels guàrdies, plorant.

Sloane puja al iot.

***

La multitud rugeix. Els dits d’en Temmin gairebé no aguanten, inserits en una estreta esquerda de la paret del palau. Li fan mal els músculs. Fa temps que no fa això. S'aixeca...

Just quan la multitud es mou en massa. S'aparten de les parets. Algú llança alguna cosa contra les portes del palau.

Què ha estat això?

L'edifici s'estremeix. Les frontisses de la porta volen per l'aire per l'explosió d'un detonador termal.

Els dits de la mà esquerra d’en Temmin s'escapen del seu punt d'agafador...

Es queda penjant d'un braç, buscant amb els peus algun tipus de sortint per apuntalar-se.

La gent torna a moure's en massa. Es llancen contra la porta. Tothom intenta obrir-se pas. Un alienígena de quatre braços, un besalisk, corre a través de la gentada amb un enorme mall de forja, carregant contra la porta.

No tinc temps per a això.

Temmin serra les dents i crida. Aixeca el braç caigut, aconsegueix aferrar-se i continua l'ascensió.

***

Morna està asseguda en el seient del capità del iot. Rae entra i s’asseu al seu costat.

—Molt còmode —li diu a la pilot.

Morna assenteix amb el cap.

—Efectivament, almirall. Tot és lluent. I aquests seients... encara tinc la sensació de què m'estic enfonsant.

—No s'acostumi a ells. El confort no és una prioritat imperial —després d'això, Rae somriu lleugerament—. Algun problema amb el pilot de Crassus?

—Es va enfrontar a mi, però el vaig obligar a reconèixer l'autoritat de l'Imperi. I li vaig assegurar que cobraria pel seu temps.

—Està tancat, no?

—En una de les cabines, sí.

Adea està en una altra de les cabines. Rae va ordenar al seu assistent que reposés, per tots els estels. Adea ha estat impecable, servicial i valenta en la seva defensa de l'Imperi. Rae li ha dit que descansés.

L'ha enviat a una de les cabines, al costat del Capità Antilles i el seu guàrdia.

—Excel·lent. Estem llestos per abandonar aquest planeta abominable?

—En efecte, almirall. I m'acaben de comunicar que els destructors estel·lars ja han sortit de l’hiperespai i estan en l'òrbita. Ens cobreixen el Vigilància, el Victòria i el Coronació.

—És hora de dir-li adéu a aquesta sauna suosa.

Morna assenteix. Encén els motors.

El iot comença a moure's.

***

El iot comença a moure's.

Temmin arriba a la vora de la teulada del palau i veu que la passarel·la s'està replegant i que el iot s'està separant de l'edifici.

Arribo massa tard.

Mira al seu voltant, movent els ulls a tota velocitat.

Aquí.

El sàtrapa. Ploriquejant entre els cossos de dos guàrdies del seu seguici. Al seu costat estan les vibropiques.

«Això és ridícul», pensa Temmin, corrent cap allà i fent saltar una de les piques per agafar-la amb la mà. «És la pitjor idea del món», pensa en donar-se la volta i córrer a tota velocitat cap a la vora de la teulada. «Sóc un vedell lunar descerebrat que va a morir», decideix clavar la punta de la pica i usar-la com a perxa per catapultar-se des del sostre del palau.

Estic mort.

No ho aconseguiré.

He comès un gran error.

Ha deixat la pica. Els braços d’en Temmin es mouen frenèticament per l'aire mentre el iot es va separant. Es precipita contra un lateral de la nau...

Xoca contra el lateral. Bum.

Les seves mans busquen un agafador. Però no el troben. Temmin sent el patètic grinyolar de les seves mans contra el metall, i comença a caure.

Però llavors...

Deixa de caure.

La seva mà s'aferra a una canonada de decoració que envolta una de les finestres. S'aferra amb força, puja l'altra mà i també fa presa. Viu un moment d'eufòria. Sent una gran sensació de triomf en el pit, en pensar: Ho he aconseguit! Ho he aconseguit!

I llavors el iot comença a guanyar altura, i s'adona:

Per què ho he fet? Vaig a morir!

A mesura que el iot va pujant, el terra es va fent més i més petit.

***

«Ha anat de poc», pensa Rae, posant-se còmoda en el seient del copilot. «Ja gairebé estem».

Tot aquest viatge ha estat un fracàs. Ara s'adona. Però el fracàs no pot ser el final. El fracàs ha de ser instructiu, com un manual d'instruccions escrit a força de cicatrius. Llavors, quines lliçons pot aprendre de tot això? Què ha après? Què pot construir sobre els enderrocs?

Un: el consens no serà fàcil. De fet, potser és tan difícil que no val la pena anar a buscar consens.

Dos: l'Imperi està fracturat. No és res nou, però aquí ha quedat clar. I en conseqüència ha descobert una nova dimensió: dins de l'Imperi hi ha molta gent que no vol guarir aquestes fractures, sinó més aviat usar aquesta divisió per als seus propis interessos.

Tres: perquè l'Imperi sobrevisqui, han de...

En la pantalla de la Morna apareix un senyal vermell. La pilot arrufa les celles.

—Què és? —pregunta Rae.

—Podria ser un ocell —li respon Morna—. Encara que si ho és, és un ocell molt gran —nega amb el cap i diu—. Hi ha alguna cosa en el casc.

Rae assenteix.

—Enviaré uns homes a veure què és.

***

Sinjir està agenollat al costat dels altres. Té la cara com una massa de pa aixafada. Es troben en una sala opulenta de la popa del iot, agenollats com uns esclaus en una sala luxosa plena de taules i butaques. En una cantonada està el banquer obès, Crassus, fumant espècia en una pipa llarga d'obsidiana. Les esclaves amb màscares animals li llimen i retallen les ungles dels seus peus rodanxons i secs, i li lleven les durícies d'aquests dits horribles.

A un costat de Crassus està asseguda Jylia Shale. General. Sinjir la coneix. Més aviat ha sentit parlar d'ella. Depenent amb qui parlis dins de les files de l'Imperi, és una llegenda o una traïdora. Una conqueridora o una traïdora. L'acompanyen un parell de guàrdies imperials de capa vermella.

A l'altre costat de Crassus està el conseller, vestit amb vestidures de color porpra. Sinjir no recorda el seu nom, encara que està bastant segur que Jas l'hi va dir. Segurament és del cercle més proper de Palpatine. Un acòlit dels Sith, encara que clarament no és un practicant. Essencialment, és un sectari.

Davant de Sinjir, Pandion està assegut molt recte, amb la mirada clavada en ells.

No. Amb la mirada clavada en ell, en Sinjir.

—Ja sé que sóc guapo —diu Sinjir, amb un to més rondinaire del previst. Un grunyit de dolor, no de ràbia.

Pandion es limita a riure's baixet. Sembla que va a dir-li alguna cosa, però llavors passa de llarg un petit grup de soldats d'assalt. Van en direcció a la part central de la nau. Semblen alarmats. Pandion intenta controlar la crispació, però no ho aconsegueix.

Sinjir diu amb sorna:

—Alguna cosa va malament, no?

—Tanca els llavis, traïdor, o te'ls arrencaré.

***

Vaig a morir, vaig a morir, vaig a morir. Temmin aguanta amb tota la força de voluntat que pot reunir. Estan començant a travessar núvols. L'aire s'està tornant més fred. La nau comença a tremolar amb les turbulències. Es posa a pensar: Potser puc reptar fins a la part inferior de la nau. Obrir una comporta de manteniment amb la multieina, entrar dins de la nau i...

La finestra que té damunt s'obre amb una xiulada. Apareix el cap d'un soldat d'assalt.

—Ei!

Aquesta és la millor invitació que rebrà Temmin.

Aixeca el braç, li envolta el casc amb la mà i fa caure al soldat d'assalt cap a fora.

El crit del soldat d'assalt és fort al principi, però no triga a diluir-se a mesura que cau.

Temmin entra per la finestra oberta.

Es tira de panxa al terra, respirant amb dificultat. Agita els braços perquè li torni a circular la sang. Està en un vestíbul ple de portes. Cabines del iot. S'aixeca, se sacseja la pols. Llavors algú li dóna un copet en l'espatlla.

Oh, oh.

Es dóna la volta. Troba dos soldats d'assalt, amb els rifles alçats.

I darrere vénen un parell de guàrdies imperials, amb els seus cascos vermells i arrossegant la capa al seu pas.

—Ep, nois —diu Temmin, amb un riure fals—. Aquest no serà el bus estel·lar de dos quarts d'una al Casino del Bloc Ordwalià, no? Oh. Què rar!

Es dóna la volta i corre.

***

—Merda, merda, merda! —crida Jom Barell, amb la cara vermella. Res del que ha fet ha servit perquè el canó funcionés. I ara el seu objectiu se li està escapant, pujant cap a l'òrbita.

Es posa dempeus. El seu pit s'infla i es desinfla ràpidament.

Calma't, es diu a si mateix. Pensa.

Però no pot pensar i no es pot calmar.

Llança un crit de ràbia i colpeja el tauler de comandaments amb el puny bo. Una vegada i una altra. Ha perdut totes les oportunitats que tenia, i tots els seus esforços per capturar aquesta torreta no han ajudat en res a la Nova República i...

Després de l'últim cop, de sobte el tauler de comandaments s'il·lumina.

—Però què...

A través del cristall veu que els canons bessons s'ajusten, seguint l'objectiu.

La torreta sencera tremola en disparar, i la cabina queda inundada amb la llum brillant i demoníaca del turbolàser.

***

Fins ara, va bé. Massa bé. Sloane sent una burxada de por en l'estómac, que s'accentua encara més quan Morna arrufa les celles i li diu:

—Tenim un problema, Almirall.

Com no?

—Què és, pilot?

—Una flota rebel. Està entrant a l'espai per sobre d’Akiva.

No podria arribar en pitjor moment.

—Com és de gran?

—Suficientment gran per suposar un problema.

—Aconseguirem arribar al Vigilància, Morna. Llavors podrem...

La pantalla del pilot torna a parpellejar.

—I ara què? —crida Rae.

Morna obre molt els ulls, amb expressió de pànic i confusió.

—Una de les nostres torretes. En terra. Ens està seguint. És a punt de...

La nau tremola en ple vol. Rae cau del seient cap enrere, i es colpeja el cap amb el terra. Tot es torna fosc.

***

Els trets de blàster freguen el cap d’en Temmin. Corre, s'ajup i es tira al terra per esquivar els trets. Roda pel terra i posa les mans en el cap per rendir-se...

Encara que veu que no l'hi permetran.

Els soldats d'assalt tornen a aixecar els rifles.

I de sobte, la paret que tenen al costat desapareix.

La nau s'inclina violentament cap a la dreta quan la travessa un raig lluminós que ve des de baix, que esquinça la paret, el terra i als imperials. El que queda d'ells cau en espiral per la paret oberta. El vent ulula com una bèstia en pena. Temmin sent com el vent el comença a arrossegar a mesura que el vestíbul perd pressió. El iot s'inclina. Allarga una mà i s'aferra al picaporta de la porta d'una de les cabines. Comencen a caure elements decoratius de les parets, aspirats cap als núvols arremolinats. En els dos extrems del vestíbul es tanquen unes portes de pressió, que segellen la porció central del iot.

Temmin obre d'una puntada la porta de la cabina, intentant evitar que aquest vent famolenc l’arrossegui cap al buit. S'introdueix en la cabina.

***

Sonen alarmes d'emergència. El panell de controls de la llançadora s'omple de llums intermitents. Rae aconsegueix tornar a asseure's en el seient. Morna no s'ha mogut del seu. Té els braços estesos cap a fora, i els tendons del coll estan més tibats que els cables d'un pont. Està lluitant per mantenir a flotació el iot. La nau comença a inclinar-se, però aconsegueix mantenir l'equilibri.

—Estat! —demana Sloane.

—Estic bastant ocupada, almirall —crida Morna entre dents.

Rae vol reprendre-la, però la pilot té raó. Llavors Rae activa la pantalla, i veu que els danys s'han produït principalment en la part inferior central del iot. Prop de les cabines del primer pis. Tots dos extrems de la nau s'estan segellant amb portes de pressió. Això significa que encara no estan morts i ningú ha d'abandonar la nau. Però també significa que la part davantera del iot on es troba Rae ara mateix ha quedat separada de la part posterior, que és inaccessible. I la part central és intransitable.

La nau salta i tremola com si estigués a punt de partir-se per la meitat. Morna li avisa:

—Aquí a dalt l'atmosfera és molt agressiva. Pot destrossar-nos. Però gairebé estem en l'òrbita. Gairebé.

—Aguanti —li demana Rae.

Si algú pot aconseguir-ho, és Morna.

***

Les llums parpellegen emetent un brunzit. S'apaguen i s'encenen les llums vermelles d'emergència. Tornen a encendre's les llums normals, i llavors tornen a quedar-se a les fosques.

Jas no sap què ha ocorregut, però intueix que els han disparat. No té ni idea de qui pot haver estat. Li sorprèn que encara estiguin en l'aire. És el que té de bo estar en una nau gran. Però en qualsevol cas, té sort que la nau no s'hagi partit en dos.

Entre els imperials regna el pànic. No paren de murmurar i donar voltes. Crassus s'està queixant sobre el seu iot. El conseller, Yupe Tashu, està resant en un idioma herètic, apel·lant a alguna força del costat fosc a la qual recorre quan sorgeixen problemes. Shale està inclinada cap endavant, amb el cap entre les cames. Com si estigués vomitant. Al cap i a la fi gairebé sempre està en terra. O tancada en una sala de comandament. No és un soldat; almenys des de fa anys.

Jas està asseguda, immòbil.

Igual que Pandion, que sembla sentir un odi especial per Sinjir. Es nota en la forma que té de mirar-lo. Els seus ulls foscos com un parell de canons blàster a punt de disparar-li.

Entra un soldat d'assalt.

—Estem aïllats de la proa de la nau. Les portes de pressió ens han aïllat.

Pandion, sense apartar la mirada d’en Sinjir, pren el comunicador i comença a parlar:

—Almirall Sloane, està vostè aquí?

El comunicador cruix i se sent la veu de l’Sloane. Una veu distorsionada per l'estàtica, però audible.

—Moff Pandion. En aquests moments estem ocupats.

—Anem a morir? Aquesta nau compta amb càpsules de salvament, no és així?

La veu de l’Sloane respon:

—Ja estem segurs. Gairebé en òrbita. Paciència.

Jas no sap què està ocorrent.

Però el caos li ha clavat la dent a la situació.

I en el caos sempre hi ha amagada una oportunitat.

INTERLUDI

CIUTAT DELS NÚVOLS DE BESPIN

—S'acosten! —li crida Borgin Kaa a la seva núvia, la jove ballarina Linara.

Ella li dirigeix una mirada de pànic quan Borgin assenyala a la porta d'entrada del seu domicili de luxe. Una línia d'espurnes entra des de l'exterior del seu portal, tancat per magnatancaments. Les espurnes avancen ràpidament cap amunt, amb la velocitat i perfecció d'una mà experta, segura de si mateixa.

Borgin, una mica més gran que Linara, s'acosta a la taula del rebedor i troba un gerro de ceràmica de la Dinastia Vinzor. És un artefacte mil·lenari que es remunta als temps de l'Antiga República. O això li van dir. L'única cosa que sempre li ha importat és que té molt valor. Està vetat de lacita blava, com si fossin teranyines resplendents. Un blau abrasador.

Odia fer-ho, però agafa el gerro amb les mans.

«És una arma», pensa. «No un artefacte antic i valuós».

El cor se li surt del pit.

S'ha pres la seva tintura medicinal aquest matí?

Ho ha oblidat?

Va a morir?

No! He viscut fins ara. Estic en la llista. La Ciutat dels Núvols s'ha convertit en destinació habitual per aconseguir implants difícils de trobar: ulls, mans fetes a mida, sistemes d'òrgans sencers per a humans o alienígenes que puguin pagar-ho. Necessita un cor nou. Estava en la llista. Encara està en la llista. O això espera. Però llavors els malvats rebels van començar a sembrar el caos i l'Imperi va arribar i es va apoderar d'aquest sector. I ara tots els implants estan pausats.

Els imperials ho arreglaran. L'Emperador ha assegurat la pau en la galàxia.

Les espurnes descriuen una corba en la porta i després baixen cap al terra. El portal cau amb una xiulada.

A través del fum, veu la forma dels intrusos. Linara crida. Borgin gruny i llança el gerro amb força. Colpeja un costat de la porta. Falla. Ni tan sols es trenca. Rebota i cau al terra amb un cop sec.

Sembla ser que als Vinzor se'ls donava bé fer porcellana resistent.

Apareixen unes figures amb blàsters a punt. A dos d'ells no els reconeix: una dona devaroniana i un droide servent llarguerut. En la seva placa facial desllustrada, algú ha pintat una calavera negra.

Als altres dos sí que els reconeix: un malfactor local anomenat Kars Tal-Korla, àlies l'Assot de la Ciutat dels Núvols. És difícil no reconèixer-ho. Apareix en tots els cartells i tots els avisos per holovídeo de la ciutat. L'Imperi el busca amb obstinació, i ara aquí està, en el departament de Borgin. Porta la seva característica armadura, que combina peces dispars d'armadura mandaloriana, corelliana i de soldat d'assalt.

El seu acompanyant és tota una sorpresa: Jintar Oarr.

Un onderoní com Borgin. Més ric de l'imaginable. Viu aquí, en els nivells més luxosos de la Ciutat dels Núvols. És el seu amic. O ho era.

—Tu! —diu Borgin, assenyalant a l'home amb un dit gros.

Aquest desgraciat d’en Jintar. Tan ben plantat. Barba punxeguda. Ulls com núvols grisos. Fins i tot les línies de la cara semblen distingides.

Però quan Borgin aixeca el dit per assenyalar-lo, la devaroniana se li acosta, li agafa el dit i el doblega cap enrere. El dolor li arriba fins a l'espatlla com un tret de blàster. Udola d'una forma vergonyosa: un xiscle agut, propi d'un porc. Com quan un ugnaught rellisca i cau en la maquinària de la ciutat.

Borgin s'agenolla i la devaroniana li col·loca el canó del rifle blàster en el front.

—Espera —diu Jintar, agafant-la del canell. Ella xiuxiua com una serp.

Jintar no mou la mà, i li diu:

—Deixa'm parlar amb ell.

Kars assenteix.

—Deixa'ls parlar. Però anem amb el temps just. Que sigui ràpid —llavors li crida al droide servent—: Vés a buscar el panell d'accés.

Panell d'accés? La mirada de Borgin segueix al droide, que creua el rebedor trontollant i segueix pel passadís. Però abans que pugui veure on es dirigeix, la devaroniana li aferra la barbeta violentament i li gira la cara cap a ella.

—El teu amic vol parlar amb tu.

Jintar s'agenolla.

—Bor —diu—. Escolta'm. Ens han mentit. Adelhard ha segellat tot el sector. Bloquejos enormes amb un grapat d'imperials. Però no és així com mantenen el control. Mantenen el control mentint-nos —pren una respiració profunda—. L'Emperador ha mort, Bor. Ho han confirmat.

—És mentida! —crida Borgin—. Això és el que ells volen que creguis! —i fa un gest amb la barbeta cap al rebel, Kars. El pirata descurat amb l'armadura de retalls arrufa les celles i nega amb el cap mentre Borgin segueix parlant—. He vist els holovídeos. I tu també. Palpatine està viu, està a Coruscant i...

—És un suplent. Un imitador. Un actor.

—No. Són mentides rebels.

—Els hem comparat. Els vídeos no coincideixen. La persona que hi ha sota la túnica negra no és Palpatine. La barbeta és diferent. És una mala imitació.

—Ets un traïdor.

Jintar canvia d'expressió. Els seus ulls s'omplen de tristesa.

—No, Borgin. Tu ets el traïdor.

—L'Imperi s'ha portat bé amb nosaltres.

—Sí. Però no s'ha portat bé amb la resta de gent. I la gent bona de la galàxia ho veurà. Per això t'estic demanant que actuïs —la veu de Jintar se suavitza. És un home que podria convèncer a un gos slakari perquè s'aparti d'un cadàver putrefacte—. Ens vindria bé la teva ajuda.

Ajuda. Volen la seva ajuda?

Això no passarà. Borgin gruny. Va estar en diverses baralles en el passat, quan era un jove magnat miner en la lluna de Sevarcos. Ara és molt més gran i molt més pesat. Però es posa dempeus amb força, colpejant el cap de Jintar amb el seu...

Veu els estels i cau de natges al terra. Algú li intenta agafar, però es posa a cridar i aparta la mà.

Jintar té una expressió de dolor, i en el front se li veu el principi d'un blau incipient. Borgin empassa saliva i nota el sabor de la sang.

És el torn del rebel. Apareix Kars. Borrós. Borgin parpelleja. El pirata es grata la barba de diversos dies, fa piruetes amb la pistola i li diu:

—Anem a parlar. Tens un panell d'accés en la part de darrere. A través d'un conducte, comunica amb les estances del Governador Adelhard, a la torre principal. Necessitem obrir aquest panell. Si ens dónes el codi estarem molt contents. Si no ens dónes el codi, haurem de fer-ho a la nostra manera —la boca de Kars forma un somriure esmolat i endiablat—. I no estarem gens contents.

—Salvatges! Abusadors! Criminals!

—Molt bé —diu Kars, sospirant—. Rorna?

Fa un gest amb el cap i la devaroniana li clava un cop de puny en el costat. Borgin es retorça, ploriquejant. Jintar li pren les mans i les hi posa per darrere de l'esquena. Borgin nota que li fiquen les mans dins d'alguna cosa. Una bossa de roba. Un mitjó, potser. Llavors sent el soroll de la cinta adhesiva sortint del rotllo quan li subjecten els canells.

—Linara! —crida—. Linara, salva'm!

Però la seva núvia es limita a contemplar-lo com una mare decebuda mira a un nen revoltós. Li pregunta a Kars:

—Puc fer alguna cosa?

El pirata deixa anar una rialleta i li llança un rotllo de cinta adhesiva.

—Per què no li tanques aquest forat flatulent que té per boca?

Borgin protesta:

—Linara, he estat bo amb tu. Ens estimem. No em facis això. Et castigaré! Castigaré a la teva família sencera! Tancaré els seus préstecs i se'ls amuntegaran els deutors i...

Linara li cobreix la boca amb cinta. I no es deté aquí. Li cobreix el cap sencer. Una volta, dues, tres. Sembla que ho està gaudint.

—Mmph! Mmph! —Traducció: L'Emperador us tallarà el cap per això.

Kars assenteix. Des de la part posterior del domicili arriba el so d'un trepant. Kars parla pel comunicador que porta en el canell:

—Digues a Lobot que haurem de fer-ho per les dolentes.

—Podríem torturar al potentat i treure-li el codi —diu la devaroniana en veu baixa, amb un somriure salvatge.

El pirata fa un gest de negació, s'aparta el comunicador i li diu.

—No. Tenim instruccions molt concretes. Res de coses així. Hem de ser nets per sobre de tot... bla-bla-bla... l'Aliança no ho fa “així” —llavors torna a parlar pel comunicador—. Sí. Sí, estic escoltant. Digues a Lobot que estigui preparat amb l'equip d'intrusió. I envia un missatge a Calrissian. Digues-li que gairebé estem dins i que ja pot transferir-nos els crèdits —fa una pausa—. No, saps què? Digues-li que aquesta vegada ho fem gratis. Paga la casa. Digues-li que ell i els seus amics de la Nova República em deuen un favor. Que li quedi molt clar. Un gran favor.

Escòria. Escòria!

Jintar s'agenolla una vegada més.

—Estàs en el costat equivocat de la Història, Bor. Mai has entès que la galàxia és molt més que un sol home.

 Següent