Conseqüències (XIV)

Anterior

CAPÍTOL 14

Els trons planen sobre Myrra mentre cauen llampecs entre núvols més negres que la llengua d'un dewback. La foscor imperant va acompanyada de pluges. Norra mira per la finestra. La pluja acaricia l'exterior del cristall circular. Norra s'estremeix amb cada baluern i cada centelleig de llum.

—Estic segura que tot sortirà bé —diu la seva germana, Esmelle. Esmelle és uns quants anys més gran que ella. Quan Norra va néixer, Esmelle ja vagarejava per la ciutat amb la seva pròpia banda de nois dolents.

Des de llavors ha perdut bona part d'aquest esperit indomable. Ara és una dona feliç de viure en la seva llar del Pujol de l'Hort. Com si estigués esperant que se l’emportés la mort i així unir-se a la resta de tombes que hi ha pujant pel seu carrer. Tombes sota arbres fruiters. PER PODER MENJAR DELS QUI S'HAN ANAT I RECORDAR-LOS, diu una placa en la porta d'entrada a l'hort. A Norra aquesta idea sempre li ha regirat l'estómac.

Norra es gira cap a Esmelle. Està intentant contenir la ràbia des de fa estona, com si fos una bombolla de gas dins d'una ampolla. Però està nerviosa, irritable. Sent que l'ampolla tremola i el cristall s'està esquerdant.

—De debò? I per què ho dius?

Esmelle, petita i prima, somriu.

—Perquè sempre li ha anat tot bé.

—Sí. Molt bé. Totalment, perfectament bé. Bé, com que no viu aquí amb vostès, sinó a la meva antiga casa. I deixen que converteixi la casa en un petit mercat negre, on l’amenacen... criminals, on ven tot el que sigui que ha robat, on...

Esmelle, sempre somrient, dóna una palmada a Norra en l'espatlla.

—Norra, preciosa, hauries d'estar orgullosa d'ell. El vas criar perquè fos intel·ligent. Independent. No pots enfadar-te amb ell per ser el que li vas ensenyar que fos.

Norra riu. És un riure buit i amarg.

—No estic enfadada amb ell, Esme, sinó amb tu. El vaig deixar a les teves mans. Se suposava que havies de fer-li de mare. I ara m'assabento que vas tirar la tovallola. Vas arribar a intentar-ho?

—Que si ho vaig intentar? —el somriure s'esvaeix del rostre d’Esmelle com l'última fulla d'un arbre agitat per una tempesta. Se li entretanquen els ulls. Molt bé, pensa, anem a discutir sobre això—. Et recordo que vas ser tu, estimada Norra, la que es va marxar. Jo no em vaig anar a perseguir la croada d'algun pobre diable per mitja galàxia, com tu. Jo no vaig deixar que la meva prioritat fos una altra gent abans que el meu propi fill, sang de la meva sang. I —aquí Esmelle fa un so exasperat, bah!—, i si et preguntes per què al teu fill li agrada passar el temps amb criminals, et recordo que el teu propi marit era...

Norra aixeca el palmell de la mà.

—No segueixis.

Esmelle parpelleja. Empassa saliva. Com si s'acabés d'adonar que està ballant per la vora d'un penya-segat i ara el terra s'està trencant sota els seus peus.

—Només dic que l'últim record del seu pare és que se’l van emportar pel carrer com un vulgar lladre.

—Brentin era un bon home. Portava missatges per a la Rebel·lió molt abans que hi hagués una Rebel·lió. I ara hi ha molt més que això. Hi ha un nou clarejar, un nou dia, una Nova República. En part gràcies a gent com ell.

Esmelle sospira.

—Sí. I suposo que tu també et creus una heroïna. Has salvat la galàxia, però has perdut al teu fill. Val la pena, benvolguda germana?

Maleït escurçó verinós...

Entra la dona de l’Esmelle, la Shirene. Li passa el braç pel colze i li fa un petó en la galta.

—Esme, vols un te calent? He deixat la termogerra sobre els fogons de la cuina.

—Sí. Sí, em sembla genial. Vaig... vaig a buscar el te.

Esmelle força un somriure i desapareix sense dir res, com és habitual en ella.

Shirene sospira. Shirene és el contrari de l’Esmelle en molts aspectes. Esmelle és esvelta i pàl·lida com un fantasma. Shirene és ampla, arrodonida, amb la pell fosca com un grapat de terra quan li dónes la volta. Té el cabell curt i arrissat, enganxat al cuir cabellut, mentre que el de l’Esmelle és llarg, com una cataracta platejada que li cau per l'esquena.

—Shirene, no necessites ficar-te en tot això.

Shirene fa espetegar la llengua.

—Si us plau, Norra. Això m'incumbeix. Em toca de prop. A Temmin l’estimo com al meu propi fill. Però el que has d'entendre és que no és el nostre fill —Norra comença a protestar, però Shirene la fa callar. Shirene té l'habilitat màgica de fer callar a algú de forma suau i educada, agradable i necessària—. No em mal interpretis. Vull dir que mai vam estar preparades per això. Per a ell. Ha sortit a tu. A tu i a Brentin. És desafiador perquè és més llest que una serp fuet i més pillo que un ocell vela. Perdona a Esmelle. I perdona'm a mi. No estàvem preparades. I tu t'havies anat. Quina altra opció teníem?

—havia d'anar-me’n. Havia de lluitar.

—Ho sé. I sento que mai trobessis a Brentin.

Norra fa una ganyota de dolor. És com rebre una plantofada. Encara que Shirene no ho ha fet amb mala intenció. Per la mirada que posa, Norra sap que ho ha dit amb honestedat, que no volia fer-li sentir malament. Però dol igualment.

—No era cap criminal.

—Ho sé. I Esmelle també ho sap.

En el cel retruny un tro proper. La pluja repica la casa per fora. És normal en aquesta època de l'any. Ha arribat el mausim, que dóna la benvinguda a la temporada de pluges.

—La veritat —diu Shirene—, és que Temmin cuida de nosaltres més del que nosaltres el cuidem d'ell. Ens ajuda a pagar algunes coses. Apareix a principis de setmana amb un cistell de fruites i pa, de vegades també amb cecina de wyrg o salsitxes arguez picants. Si es trenca l'evaporador o la bomba d'inundacions, apareix amb els recanvis i les eines i ho arregla. Som un parell de gallines velles, i Temmin ens cuida molt bé. El trobarem a faltar.

—Poden venir amb nosaltres. L'oferta segueix en peu.

—Puf. Norra, per bé o per malament, hem fet arrels. Estem tan arrelades en aquest pujol com l'hort de més amunt, tan allotjades com els ossos sota terra. Això sí, emporta't al noi a algun lloc millor.

Norra sospira.

—No sembla que finalment pugui.

—Bé, ja s'ha construït una vida aquí. Aquesta botiga seva...

Aquesta botiga seva.

El pensament li arriba com un raig de llum.

—A la botiga! —diu Norra, arrufant les celles—. Temmin no tenia cap intenció de venir aquí. Ha tornat a la seva botiga —Mai l’hauria d'haver tret d'allà.

—Bé, segurament no passa res...

—Sí que passa. Te'n recordes dels criminals que he esmentat? L’estaran buscant. Maleïda sigui! Estava tan immersa en tot el que ha passat, que no ho he vist. Els soldats d'assalt no l’han pogut atrapar. Se'ls ha escapat —sospira, amb els palmells de les mans sobre els ulls tancats. Pressiona amb tanta força que veu estrelles i ratlletes darrere de les parpelles—. Necessito que em deixis el teu bala-bala.

Shirene la mira amb un somriure trist.

—Per descomptat, Norra. El que necessitis.

***

Maleïda sigui!, pensa Temmin.

Està recolzat de cap per avall en el terrat del Mestre Hyor-ca, la botiga de pastissos dao-ben al vapor que hi ha enfront de la seva botiga. Encara que té un tendal damunt, està més xopat que una rata llotosa d'ulls vermells ofegada en una cisterna. La pluja el manté aquí com una mà divina.

Torna a mirar pels macrobinoculars. Els passa a visió nocturna.

Dos dels sequaços de Surat Nuat (un rodià panxut i aquest hèrglic de pell oliosa) fan el mateix que han estat fent en l'última hora: traient al carrer la ferralla de l'interior de la botiga de Temmin. Ho tiren tot al terra amb un gran baluern metàl·lic. I llavors, un parell de mico-llangardaixos kowakians baixen del terrat proper, trien les peces més brillants i se les emporten corrent com uns petits llunàtics esmunyedissos.

Dins de la botiga se senten cops. Trepants. Crits. Estan intentant saber com arribar al nivell inferior. Volen emportar-se el que li va robar a Surat.

No és que ell sàpiga què és exactament el que li va robar a Surat.

Se suposa que és una arma. Ha de ser-ho.

Però, sigui el que sigui, ara és seu. No d'aquest maleït sullustà.

Quan deixen la porta oberta, pot veure una mica de l'interior. Aquí estan els peus punxeguts del seu guardaespatlles personal, el droide de combat B1: el Senyor Ossos. Els peus estan quiets. Sembla que estan plegats contra les cames, la qual cosa significa que el seu raquític guardaespatlles està en posició d'emmagatzematge. El que és pitjor, Temmin pot veure una lleu resplendor blava al voltant del metall.

Sospita que això és la resplendor d'un tancament iònic. Això explicaria per què el Senyor Ossos no ha respost al comunicador. Tenen el droide tancat en un camp d'ions.

Un moviment intel·ligent.

I això deixa a Temmin amb una opció menys. De fet, Ossos era la seva millor basa per recuperar la botiga ràpidament, encara que fora de forma temporal. Enviar al droide B1 modificat a donar-li una pallissa a tothom per poder colar-se i baixar a amagar totes les seves coses.

Ara que aquesta opció no és viable, li espera un camí més llarg i més ardu: ha de trobar un dels conductes d'accés a les velles catacumbes de sota la ciutat, i recórrer els túnels fins arribar a la seva botiga. Coneix el camí, però no serà ràpid. Haurà de posar-se en marxa ja, creuant els dits perquè els homes que treballen per Surat no entrin abans.

Temmin comença a guardar els seus binoculars...

Però, què és això a la seva dreta? Una espècie de rialleta estrident.

Coneix aquest so.

De sobte, alguna cosa es mou. Una forma se li acosta corrent. Un dels mico-llangardaixos li intenta robar els binoculars. El petit dimoni xiuxiua i li escup, llavors li rosega la mà. Comencen un frenètic estira-i-arronsa.

—Deixa-ho anar! —gruny.

Però llavors alguna cosa se li tira damunt com una bala de canó. El segon mico-llangardaix.

Aquest comença a clavar-li les urpes en les orelles i a arrencar-li pèls a mossegades. Sense parar de riure. La distracció funciona. Els binoculars se li escapen de les mans. El primer mico-llangardaix comença a saltar, celebrant la seva victòria.

Temmin es posa a peu dret i es llança contra la criatura.

El segon, que ha caigut al terra, se li posa davant d'un salt. L'animal se li enrosca en el turmell, tirant d'ell. Abans que s'adoni del que està passant, Temmin ha ensopegat i cau per la vora de la teulada. Cau sobre el tendal de la botiga de dao-bens, roda pel tendal i acaba caient en un toll profund. Patatxap.

S'aixeca ràpidament, balbucejant i escopint. Tot el seu cos és una petita cataracta tèrbola. Temmin s'aparta el cabell dels ulls...

I la punta corba d'una destral gegantina li pesca un forat del nas i li obliga a pujar el cap. Ai, ai, ai! Aquí està el hèrglic, amb un somriure sinistre que mostra diverses fileres de dents esmolades, que carrisquegen com una llima fregant la fusta.

—És el noi! —crida el hèrglic—. Tenim al noi!

Per damunt, seu, els mico-llangardaixos xisclen i esclaten a riallades.

***

Va trontollant pel bosc. El bosc en flames. Matolls cremant.

Veu un casc de soldat d'assalt, socarrimat i mig fos, prop d'unes flames. A la llunyania, l'esquelet d'un caminant AT-AT, amb la part superior pelada com una flor metàl·lica per una explosió. També en flames.

Cossos pertot arreu.

Alguns d'ells són anònims, sense nom. Almenys, per a ell. Però a uns altres els coneix. O els coneixia. Aquí està l'oficial amb cara de nen, Cerk Lormin. Un bon noi. Sempre disposat a servir. Es va unir a l'Imperi perquè és el que tocava fer. No seguia els ideals imperials, gens ni mica. No gaire lluny està el Capità Blevins. Aquest si que seguia els ideals ferventment. Un xerraire fanfarró, un abusador. El seu rostre està cobert de sang. Sinjir s'alegra que estigui mort. A prop hi ha una noia. Reconeix la seva cara però no recorda el seu nom. I la insígnia de rang en el pit està coberta de sang. Qualsevol que fora, ara ja no és ningú. Abonament per al bosc. Menjar per als nadius, els ewoks. Pols d'estrelles, res més.

Som tots pols d'estrelles, res més, pensa.

Un pensament absurd. Però no menys absurd que el següent: Ens ho hem buscat.

Hauria de donar-los la culpa a ells. Als rebels. Encara pot sentir els seus aplaudiments. Els seus trets a l'aire. Nois de poble, camperols. Grangers convertits en pilots, lampistes fent de soldats.

M'alegro per ells.

Es mereixen la seva celebració.

Com nosaltres ens mereixem les nostres tombes.

El desperta una pedreta colpejant-li el cap. Toc! Un cap que està com si li hagués trepitjat un caminant imperial que passava per aquí. La pedreta aterra al costat de la cara, en una petita muntanya de pedretes.

Sinjir gruny, intenta aixecar-se.

El terra es mou, es balanceja, té la sensació d’estar a punt de caure, encara que no ho estigui. El vertigen s'apodera d'ell.

Parpelleja. Intenta situar-se.

Està en una gàbia. De ferro oxidat. Amb forma de gàbia per a ocells, només que de grandària aproximadament humana. Està penjant d'una cadena gruixuda i pesada. Una cadena que puja entre roques escarpades i gotejants. És un espai alt i fosc. Per sota...

No hi ha res.

Un forat profund, un abisme negre entre parets abruptes i mullades. Parets il·luminades lleument per uns brasers que hi ha en una paret llunyana. Cargolada a la paret, hi ha una estreta passarel·la metàl·lica.

Una figura camina per la passarel·la. Un sakiyan, si s'ha de jutjar pel crani sense pèl i la pell negra com la tinta. El guàrdia porta enrotllat al canell un extrem d'una corretja, que li arriba fins al colze. A l'altre extrem de la corretja... hi ha una bèstia llarga d'ulls vermells. La pell és tan aspra i rugosa com la paret per la qual es passeja, té unes gargamelles estretes amb moltes dents, i una panxa groguenca que va arrossegant pel terra.

—Estàs despert —li diu una veu per darrere.

Sinjir se sobresalta. En fer-ho es balanceja tota la gàbia, amb el que el cap li dóna encara més voltes. Es planteja la possibilitat de vomitar.

Darrere d'ell, hi ha mitja dotzena més de gàbies com la seva.

Només dues estan ocupades.

Una d'elles, per un esquelet. No humà, encara que sí humanoide. Alguna cosa amb una banya en el cap. La poca pell que queda sobre aquests ossos sembla esquinçalls de parracs i cuir podrit.

En l'altra gàbia, està ella. La caça-recompenses zabrak.

Per sort, ha estat ella la que ha parlat. No l'esquelet. Hagués estat molt desagradable.

—Tu —gruny ell—. Tu m'estaves tirant pedres.

—Sí. Jo. A la qual vas intentar comprar.

—No és això. No és el que penses.

—Llavors què és?

Recolza el front contra el ferro fred. Li degota aigua sobre el cap, i li rellisca fins a la punta del nas. Una gota de sang es queda aquí penjant fins que bufa pel nas. El record li assalta com una ona sísmica.

—No te'n recordes de mi, no?

—No.

La decepció se l’empassa com sorres movedisses.

—Pensava que compartíem un moment especial.

—És clar que no.

—Endor —diu—. Després de tot allò. Els rebels havien aconseguit la seva victòria, i jo... llavors ens vam veure.

Ella dubte.

—Ah.

—Llavors, te'n recordes.

—Suposo que sí.

—Vinga. No creus que va ser alguna cosa especial? Que va ser un moment d'una gran importància a nivell còsmic? Com si la galàxia sencera intentés dir-nos alguna cosa. Vull dir, quantes probabilitats hi ha?

Ella bleixa.

—No tinc un droide que ho calculi.

—Anem a assumir que les probabilitats són astronòmiques.

—I això què significa?

—No... no ho sé. Només espero que signifiqui alguna cosa —de sobte, una pedreta surt de la foscor i li copeja en el cap—. Ai! Has de seguir tirant-me pedres? Ja estic despert.

—Tot significa alguna cosa, però no tot importa. No crec en la importància a nivell còsmic. No crec en la màgia, o en la Força, o a fer-li un petó a un crèdit i tirar-lo a una font per tenir bona sort. Crec en el que puc veure, assaborir, olorar i, el més important, en el que puc fer. Tu no signifiques res per a mi fins que facis alguna cosa. Ets un rebel?

Ell es mossega el llavi.

—Sí?

—Per què estàs aquí?

—Vaig anar a veure a Surat per trobar una forma de sortir d'aquest forat de jungla i humitat. Per cert, saps què li va ocórrer al meu amic? El cap de cua?

—Van treure el seu cos a ròssec després de treure't a tu.

—Està...?

—Mort, sí.

Sinjir tanca els ulls. Diu una petita oració insignificant per al seu pobre amic d'ulls grans. Com es deia? Orgadomie, Orlagummo, Orgie-Borgie, estiguis on estiguis, no et mereixies això.

—I tu? Per què estàs aquí? —pregunta Sinjir. Però la zabrak ignora la pregunta. Allarga el coll per mirar cap a fora.

Ell segueix la seva mirada. En la passarel·la, el guàrdia i la seva bèstia desapareixen per un túnel.

—Vaig a sortir d'aquí —diu ella.

—Ah. Bé per tu. Puc anar?

Ella aixeca la mà i es toquereja el cap. Ell l'observa mentre els seus dits van recorrent aquestes protuberàncies que formen una espècie de corona en el seu cap. Ella fa una ganyota quan parteix una de les banyes. Snap.

—Això té pinta de doldre —diu ell.

—No dol. És fals —i treu alguna cosa de dins de la banya. Alguna cosa metàl·lica. Com una clau. Comença a usar-la en el pany de la porta.

—Un rossinyol.

Intel·ligent.

—Pots venir amb mi si ets útil —diu.

—Sóc molt útil. Sóc un rebel molt útil.

El pany fa un clac i s'obre la porta.

—No estic veient moltes proves d'això.

Surt de la gàbia amb un salt cap enrere, i s'agafa a la vora superior. La gàbia sencera es gronxa cap endavant i enrere. La zabrak la fa balancejar unes quantes vegades, i llavors doblega l'esquena. Sinjir pensa que si fes el mateix, es partiria la columna com una estalactita de gel. La zabrak puja els peus fins al sostre de la gàbia, i es deixa anar de mans. Llavors es balanceja amb les cames per pujar el tors fins a la part superior de la gàbia.

—Ets... molt flexible —diu ell.

—I tu sembles poc útil. Ho sento per tu.

Ella grimpa ràpidament per la cadena, i desapareix en la foscor. No, no, no! Ella és la meva única oportunitat! A més, ell està en la gàbia per intentar salvar-la!

—Espera! —crida—. No sóc un rebel! Sóc un imperial! —crida més fort—: Sóc un ex-oficial imperial de lleialtat! Li vaig robar la roba a un rebel a Endor! I li vaig robar... —però ella ja no està. La seva gàbia ha deixat de balancejar-se— ...la identitat.

La seva vida, la seva nau i, per la qual cosa sembla, també el seu codi moral.

Doncs vaja.

Gruny. Torna a pensar de vomitar.

Però llavors, la seva gàbia tremola.

I la cara de la zabrak apareix a l'altura de la seva, de cap per avall.

Jas arrufa les celles.

—Un oficial imperial de lleialtat. Ara sí que ets interessant. I útil —la caça-recompenses té el rossinyol a la mà—. M’ajudaràs a capturar a la meva presa. Aquest és el tracte. Si ho acceptes, obro la porta. Si no, Surat probablement et vengui a l'Imperi. Tinc entès que no els agraden massa els desertors. Abans potser haguessin fet un judici, però actualment el més segur és que t'afusellin al carrer com a un gos.

—Accepto el tracte, sempre que després m'ajudis a sortir d'aquest planeta.

Ella s’ho pensa.

—Fet.

Quan la zabrak comença a furgar en el pany diu:

—Em dic Jas Emari.

—Sinjir Rath Velus.

—Un plaer. Si intentes trair-me, t'obriré en canal aquí mateix.

—Prenc nota.

La porta s'obre i ella li ofereix una mà.

—Marxem.

***

Toomata Wree, àlies Tooms, està ensumant en la botiga de ferralla. Els altres ja s'han anat. Quan va aparèixer el noi, van deixar de buscar i perdre el temps. Surat va dir que li traurien la informació directament al noi. Perquè el noi és un fanfarró, res més. Es doblegarà com un mal jugador i els hi dirà com s'entra en la part inferior de la botiga per poder recuperar el botí de Surat i qualsevol altra llaminadura que puguin trobar.

Tooms es posa la mà en la butxaca i treu un esprai insensibilitzador. L'hi aplica un parell de vegades en les ferides de la cara. Psst psst. A l'instant, el dolor disminueix sota un mantell de dolça anestèsia.

Aquest droide de combat li va fotre una pallissa.

Ni més ni menys que un droide de combat.

El noi serà un simple fanfarró, però té talent.

Tooms està fent un cop d'ull per la botiga. Potser trobi alguna cosa per a la seva noia, Looda. Ara mateix no estan molt bé. L'embolic de sempre: Treballes massa, Toomata, no et preocupes per mi. Si t'agrada tant Surat Nuat, per què no és ell el teu amant? Un petit regal pot ajudar molt. Però aquí només hi ha peces de droides, conductes i restes de naus espacials. Aquí hi ha peces d'evaporador. I just sota, més peces d'evaporador. Després hi ha plaques de circuits en una caixa mig podrida. Després una caixa plena de detonadors termals defectuosos. Només serveixen com a petjapapers.

Llavors veu una cosa: el cap d'un androide de protocol. Una mica desllustrada, però encara brillant. A Looda li agraden les coses brillants. Potser pugui fer alguna cosa amb el cap. Posar-li un parell d'orquídies de sang, o bé partir-lo en dos i utilitzar-lo de... de plat.

Allarga el braç per agafar-lo, amb els dits sobre els ulls... però el cap no es mou de la prestatgeria. Està cargolat.

Tira més fort...

I de sobte els ulls s'enfonsen en el cap del droide amb un clic i un brunzit.

S'obre una porta. Una glopada de vent puja per la porta, i el rodià veu unes escales que baixen. Aquí està. Aquí està. He trobat l'accés al soterrani! Cap al magatzem especial de Temmin Wexley. Tooms pren el comunicador del cinturó, però llavors es deté. Potser hauria de baixar primer, fer un cop d'ull per a ell. Ja saps. Per la Looda.

Deixa anar una rialleta, i a continuació va cap a la porta.

Darrere d'ell, una veu:

—On està el meu fill? —diu una veu de dona.

El rodià arrufa els seus llavis allargats. Llavors es mou amb rapidesa. Es dóna la volta i baixa la mà per desenfundar el blàster...

La dona dispara primer.

Li impacta en la panxa. Ell crida i retrocedeix trontollant, intentant aixecar el seu propi blàster. Però la dona torna a disparar i li fa saltar l'arma de la mà. Ell es porta la mà a la ferida socarrada, fumejant.

Ella se li acosta, i s'aparta la caputxa perquè se li vegi la cara. Uns ulls foscos que se li claven amb una expressió furiosa. La reconeix de l'altre dia, en la botiga. La dona arrufa les celles i li posa la pistola sota la barbeta.

—Ho preguntaré una vegada més: on està el meu fill, Temmin?

***

La bota fa pressió en el clatell de Temmin.

Té les mans encadenades darrere de l'esquena, en tensió, subjectades per un parell de grillons magnètics. En els llavis es barregen dos sabors: sang i pols.

—M'has robat —diu Surat, estrenyent més fort amb la bota. Temmin intenta no cridar, però li fa molt de mal i se li escapa un so de la gola. Un so d'animal ferit.

Està en l'oficina de Surat. És una habitació austera i dura, amb parets vermelles plenes de grillons. Al mig està la taula. És una gran llosa amb un sullustà congelat en carbonita. Sobre la taula hi ha un blàster, una col·lecció de plomes en un got i un flascó de tinta. L'únic altre moble de l'habitació és un armari alt i negre, segellat amb un pany magnètic.

—Jo... no... —diu Temmin—. Va ser un accident. I no sabia...

El posen dempeus. El hèrglic s'encarrega d'aixecar-lo. Surat està aquí davant, arrufant els llavis gairebé com si fora a donar petons a l'aire. El gàngster sullustà es passa els dits pels plecs de la cara, llevant-se motes de brutícia amb el polze i l'índex.

—M'estàs mentint, noi. I encara que no estiguessis mentint, què més dóna? M'has faltat al respecte, i això m'ho hauràs de pagar en espècies. Si no, com quedaré?

—Quedaràs com algú amb clemència...

El sullustà aferra a Temmin per la gola. Estreny. La sang comença a palpitar en la templa. Temmin bleixa. Li costa respirar. La cara sencera li comença a bategar. La visió se li comença a enterbolir, com coberta per tolls de petroli.

—L'única Clemència que vaig conèixer va ser una esclava corelliana. Era bona amb mi. Jo era bo amb ella. Gairebé sempre.

Llavors el capitost criminal el deixa anar. La gola de Temmin torna a omplir-se d'oxigen. Tus i respira amb dificultat, del llavi li penja saliva.

El hèrglic li dóna una puntada en la part de darrere del genoll i Temmin torna a caure. I en tenir les mans en l'esquena, el millor que pot fer és caure amb l'espatlla per no colpejar-se el cap sobre el dur terra metàl·lic.

—Permet-me que et digui qui sóc —diu Surat—. Així sabràs el que sóc capaç de fer. Vaig matar a la meva pròpia mare perquè em va respondre amb insolència. Vivíem en un túnel recol·lector de vent a Sullust. La vaig empènyer cap a les aspes. Quan el meu pare es va assabentar, evidentment va voler fer-me mal, com jo li havia fet mal a ella. Però, veuràs, el meu pare era un home massa suau. Va intentar atonyinar-me, i jo li vaig tallar la gola amb un ganivet de cuina. El major repte va ser el meu germà. Ens barallàrem durant anys. Pertot arreu, en les ombres. Era implacable. Rutar era un rival digne —el sullustà assenteix amb lucidesa, com perdut en el record. De sobte, assenyala la taula amb el cap—. És aquest d'aquí. El que està congelat en carbonita. Alguns diuen que vaig aprendre aquest truc de l'Imperi, però jo els hi asseguro: ells ho van aprendre de mi.

—Si us plau —diu Temmin, amb els llavis plens de bombolles de saliva—. Dóna'm una oportunitat de fer les coses bé. Puc retornar-te els diners. Tindré un deute...

—La pregunta és; què puc cobrar-me ara mateix? Una orella? Una mà? El meu germà es va cobrar un ull en la nostra batalla final —Surat inclina el cap per assenyalar a Temmin amb el seu ull dolent i lletós—. I això s'ha convertit en el meu costum. Els meus enemics han de deixar alguna cosa vital en marxar. No només diners. Els crèdits són tan vulgars. No, alguna cosa necessària. Una part d'ells. Què m'ofereixes tu?

—Això no, això no... pots quedar-te la meva botiga, pots quedar-te els meus droides, et retornaré la teva arma, qualsevol cosa. Però anem... anem a parlar de això. Podem parlar-ho. No?

Surat sospira.

—Crec que el moment de parlar ja va passar —llavors aixeca el dit i un gran somriure parteix en dos el seu peculiar rostre—. Ah! Sí. T'encanta parlar, no? Em quedaré amb la teva llengua.

Temmin intenta posar-se dret. Plora de ràbia i por. El hèrglic li dóna un cop de genoll en el costat i el fa caure.

El salvatge de pell oliosa es posa a riure.

—Gor-kooda —diu Surat—, porta’l a la cisterna. Vaig a buscar les meves coses.

Llavors Surat s'acosta lentament al seu armari. S’arremanga la camisa i deixa a la vista un braçalet. Ho passa per sobre del pany magnètic, i el pany s'obre.

Gor-kooda, el hèrglic, treu a Temmin a ròssec de l'habitació, pernejant i cridant. Mentrestant, Surat treu de l'armari una bata quirúrgica i comença a posar-se-la, cantussejant.

***

—Això no sembla essencial.

—Ho és.

—No és el nostre problema.

—Li van a tallar la llengua.

—Ah, ara tens un punt feble? Pensava que només ajudaves a algú si era... Com ho has dit? “Útil”.

—El noi és útil. Crec que em pot proporcionar les peces per reparar la meva arma. En cas contrari, el deixaria a la seva sort. I tu?

Sinjir posa cara de disgust. Una altra vegada li assalten les mateixes preguntes: Quina classe d'home sóc? Sóc capaç de deixar de costat el passat? Sóc una persona diferent o sóc el mateix? Alguna cosa va canviar aquell dia, a Endor. Alguna cosa es va modificar en el seu interior. El xoc sobtat de perdre-ho tot el va convertir en una persona nova.

Però amb quin objectiu? Qui és ara?

És un covard, o s'ha convertit en algú millor?

Estan ajupits en els túnels que hi ha sota la cantina i complex criminal de Surat, l'Alcàsser. Quan la caça-recompenses l’ha tret de la masmorra en la qual es trobava, han recorregut els túnels buscant la sortida. I llavors han escoltat veus en una habitació. Surat, maltractant i amenaçant a un noi.

Senten al hèrglic, que s'acosta arrossegant els peus. Va acompanyant els crits i plors del noi. I del so dels seus peus picant el terra i les parets, intentant escapar.

—Tu primer —murmura Jas en l'oïda de Sinjir.

Llavors l’empeny davant del hèrglic.

El hèrglic és una criatura enorme i de pell brillant. Amb uns ulls diminuts en un cap descomunal. No té coll. Dents diminutes en una mandíbula monstruosa. Tampoc té mentó.

—Uhhh? —diu el hèrglic.

Sinjir fa una ganyota, i llavors li etziba una puntada a la bèstia en el genoll, que per a molts humanoides és un punt feble. Però és com fotre-li a un arbre. Bum. El hèrglic mira cap avall i esbufega. L'alienígena deixa anar el grilló amb el qual el noi està capturat, i agafa a Sinjir amb les dues mans. Unes mans tan grans que podrien fer un nus amb una moto speeder. Però també són mans relliscoses. Sinjir es desfà de la presa i de seguida va a per un altre punt feble: la gola. Envolta al monstre, i intenta agafar-li el coll amb les mans. Ui!. No existeix tal coll. El hèrglic deixa anar una rialleta i balanceja el seu cos descomunal a dreta i esquerra, i en fer-ho estampa a Sinjir contra la paret. Bum! Bum!

Sinjir veu les estrelles. Té el cervell agitat com un còctel.

Una veu. La d'ella. La de la zabrak.

—El nas —diu.

Llavors ella llança un cop amb la base de la mà, que impacta directament en el nas del hèrglic.

L'alienígena udola de dolor, amb els ulls tancats. Pels orificis nasals comença a sortir-li algun tipus de mucositat bavosa, i el pobre diable comença a colpejar-se el musell com si estigués en flames.

—Agafa al noi —diu Jas.

Sinjir envolta el cos gegantesc del hèrglic i ajuda al noi a aixecar-se. El noi sembla un fanfarró de carrer, desarreglat i esparracat. Pell bruna, pèl esvalotat. Ha rebut una pallissa important. Té les galtes plenes de blaus i el llavi partit.

—Equip de rescat —diu Sinjir, amb un somriure fals.

Llavors empeny al noi per apartar-lo de l'abast del hèrglic, que està donant pals de cec.

El noi mira a la caça-recompenses.

—A tu et conec.

—Ja tindrem temps per a això —diu Jas—. Hem de marxar. Ara.

Aquesta és la seva vida. Aquesta és la vida d'un caça-recompenses. Mai és fàcil. Molts ho intenten. Juguen a fer el treball, però no estan preparats pel que els espera. Perquè el treball, el treball mai és fàcil. Creus que segrestar a un corredor d'apostes quarren que ha estat robant-li a l'Imperi serà senzill. I resulta que té sis germans, i germans de la mateixa ventrada. Tots clavats a ell. Arriba un altre treball, i aquest també sembla fàcil. Només has d'acabar amb un pixatinters, un comptable de Sol Negre. Però llavors resulta que hi ha un preu sobre el teu cap. I en un obrir i tancar d'ulls et tiren en el celler de la nau de Dengar, aquest caça-recompenses desmanegat amb cara de leprós. I, mentrestant, la teva presa ja està perduda en algun racó de la Vora Exterior. I tu penses, bé, acabaré amb aquesta valenta guerrera princesa rebel com vol l'Imperi, però llavors veus que els rebels tiren els daus, i t'adones que el costat guanyador ja no és el mateix d'abans. I si vols sobreviure, serà millor que canviïs de pell o que simplement desapareguis.

Penses: Acabaré amb Arsin Crassus. Un tret i ja està.

I llavors t'adones: està aquí, en un niu ple d'imperials. Alts comandaments, tots ells amb un preu en el seu cap. I quan t'adones, estàs caient, un gàngster local amb deliris de grandesa t'obliga a escapolir-te de la seva presó i de la seva cantina, però quan puges i ets a punt d'anar cap a la porta...

Veus un oficial imperial amb un quartet de soldats d'assalt.

I un altre grup de delinqüents de Surat. Per no parlar de tots els que pujaran darrere teu en qualsevol moment.

Perquè t'acabes d'escapolir de la seva presó.

I perquè, de pas, has alliberat a dos presoners més.

Aquest treball sempre és molt complicat. Mai és tan fàcil com sembla. Els treballs difícils acaben sent encara més difícils. Però aquesta és la vida que Jas va triar.

I ha après a portar aquesta vida sense pànic. O, almenys, sense deixar que aquest pànic surti de la seva gàbia. La por pot ser un gran motivador, sempre que el controlis tu a ell. No ell a tu.

La cantina i la sala d'apostes estan plenes de gent, fins i tot en aquestes hores. Més plena ara del que estava abans. En l'aire sura un núvol de fum tan dens, que podries agafar-lo amb la mà i fer una bola. El so de fons de la sala és una barreja de crits, mans remenant cartes i daus d'os rebotant en les taules.

Aquí, a un costat, hi ha una petita porta de sortida. Probablement a un carreró. Li diuen la Porta de la Vergonya. T'has emborratxat amb Foc Estel·lar, has perdut fins als pantalons en una partida de la Ruleta de Kèssel, has conegut a algú i no vols que ningú us vegi sortir... doncs surts per la Porta de la Vergonya, o potser els homes de Surat t'acompanyen silenciosament a la sortida. No està ben tirar a la gent per la porta principal. Això pot desanimar a la clientela que vulgui entrar a gastar-se els seus crèdits.

La cosa és que la Porta de la Vergonya sempre està vigilada.

Aquesta nit, el guàrdia és un ithorià que porta una bena en un costat del seu cap de martell. L'embenatge li cobreix un ull.

Jas no els hi explica el pla als altres.

Es limita a assenyalar amb el dit i a caminar. Els altres la segueixen.

L’ithorià gruny quan els veu arribar, i comença a refilar en el seu idioma, fent gestos amb la mà perquè se’n vagin. Però llavors l'ull bo s'eixampla. Els reconeix.

—Ei! —els diu en bàsic.

Jas passa una cama per darrere d'una de les de l’ithorià, robusta com el tronc d'un arbre. Llavors gira al voltant del seu cos com si fos un pal. Utilitzant la inèrcia, Jas fa que l’ithorià es colpegi el cap contra la paret. El seu ull bo es tanca i cau com un arbre de cendra talat.

Quan Sinjir va a obrir la porta, maleeix en veu baixa, fotent-li una puntada a la porta.

—Maleït tros d'escòria estel·lar!

Al principi, Jas no entén de què va la cosa, però llavors ho veu.

La porta està tancada amb clau. L’ithorià estava just davant del pany de roda, tres plaques de metall de colors dins d'un cercle, com si fossin tres radis amples. Cal colpejar les tres plaques en l'ordre correcte, i llavors fer girar la roda i s'obre la porta. El problema és que no saben quin és l'ordre correcte.

Jas donaria el seu planeta sencer per tenir aquí un droide astromecànic.

Detecta moviment...

A l'altre costat de la sala, prop de la barra, veu a un soldat d'assalt donant-li un copet en l'espatlla a l'oficial imperial. I amb l'altra mà, els està assenyalant.

—Ens han descobert —diu.

Amb la punta de la bota, dóna un cop ràpid i precís a la cintura de l’ithorià, Just sota la cartutxera on té el blàster. L'arma surt de la funda i, amb un segon cop, la llança per l'aire. Jas l'atrapa al vol.

Tres homes de Surat se'ls acosten des de la porta per on han escapat.

—Aquí estan! —crida un rodià de coll estret—. Matin-los!

El rodià aixeca l'arma, un petit llança-raigs de Blas-Tech, i dispara.

Jas aferra a Temmin i, amb una pirueta, l’aparta del mig.

El tret del blàster els passa molt a prop, xiulant, i colpeja el panell del pany de roda. El panell esclata amb una pluja d'espurnes i salta com un quadre caigut de la paret durant un terratrèmol. Jas serra la mandíbula. Per aquí no es pot sortir.

Però llavors la porta tremola i s'obre, entre espurnes. La fallada del sistema ha jugat al seu favor.

—Fora! —diu, fent sortir al noi i a l'ex-imperial al carrer. Esquiva més trets, es dóna la volta i surt per la porta.

Està diluviant. Rius d'aigua corren pel petit carreró, il·luminat per les llums de neó, que es mouen com unes serps rosades i verdoses. Plou amb tanta fúria que resulta difícil veure. Llavors el cel s'il·lumina amb l'esclat blavós de diversos llampecs, seguits immediatament per un tro ensordidor. La llum dels llampecs obliga a reajustar la mirada.

«Només has de triar una direcció», pensa Jas.

Fa un pas en una direcció...

—Aquí! —criden unes formes de blanc. Soldats d'assalt. Vénen de l'entrada principal de l'Alcàsser. Jas dispara diverses vegades, i llavors empeny a Sinjir i al noi en l'altra direcció.

Corren pel carreró, aixecant aigua al seu pas. La pluja sembla que vagi a aixafar-los contra el plastociment i a ofegar-los com a uns gats de carrer.

En girar una cantonada tancada, torna a caure un llampec i la llum desvetlla un atzucac.

Veus per darrere. Passos sobre l'aigua.

Aquest carreró havia de ser la seva sortida. Ara és un parany mortal.

—Estem atrapats —diu Sinjir.

Temmin li dóna un cop amb l'espatlla.

—Les manilles. Lleva-me-les!

Li dóna l'esquena a Jas i estira els braços cap enrere. Jas li sosté el canell amb una mà, i amb l'altra apunta a les esposes amb el blàster robat.

Prem el gallet. Una lluentor vermella i una pluja d'espurnes. El tret travessa el centre dels grillons. Temmin crida, trontollant-se cap endavant i agitant les mans com si li hagués picat una vespa.

—Vinga —diu—. Mira... una escala de tempestes.

Assenyala amb el dit i Jas mira en aquesta direcció. Al final del carreró hi ha, efectivament, una escala articulada feta amb cadenes, que penja d'una teulada estreta. Escales de tempestes. Naturalment. Durant aquestes tempestes, et permeten posar-te fora de perill si de sobte et trobes en una inundació. Molts terrats les tenen.

Els tres corren cap al final del carreró. Temmin comença a temptejar la paret, colpejant amb el puny, fins que troba el botó.

El prem amb el palmell de la mà. Per sobre dels seus caps, senten el soroll metàl·lic de l'escala, que es va desplegant tritllejant.

S'acosten passos. Crits. Arriben a la cantonada, ara mateix. A menys de quinze metres. Un tret de blàster sota la pluja colpeja el mur.

Temmin comença a grimpar per l'escala.

Però per sobre dels seus caps, se sent un grinyol metàl·lic. Llavors un sonor cruixit.

De sobte l'escala es deixa anar per dalt, en trencar-se els suports que aguanten les cadenes. Temmin cau d'un metre d'altura i es queda d'esquena al terra, bleixant. Jas li crida que s'aparti, i Temmin surt rodant just a temps. El mecanisme sencer de l'escala es desploma just on estava el seu cap uns segons abans.

Jas l’ajuda a aixecar-se.

Era la seva única forma d'escapar d'aquest atzucac.

Ja no hi ha més trets. Perquè els seus enemics ja els tenen. El que s'acosta és una curiosa barreja d'imperials i criminals. Els perdonavides de Surat a costat i costat, i els imperials al mig: un oficial i quatre soldats d'assalt. L'oficial és un tipus d'aspecte pedant i nas aguilenc, somrient com quan li claves la dent a un faisà en el Dia dels Fundadors.

—Deixa anar aquest blàster! —crida, per sobre del rugit de la pluja.

Jas conté l'alè, pensant en possibles sortides. Empènyer al noi i a l'ex-imperial cap endavant. Saltar sobre els seus caps, utilitzar els cascos dels soldats d'assalt com a punts de suport. Confiar en l'ocultació de la nit i la tempesta per escapar. Esperar que estiguin contents amb el seu botí: Sinjir i el noi.

No funcionarà. Massa arriscat.

Jas gruny i deixa caure el blàster al terra, inundat d'aigua. Llavors, amb el centelleig d'un altre llampec, ho veu.

Gairebé m'aixafa el cap, pensa Temmin, amb aigua rajant per les seves orelles. En el cel, els núvols de la tempesta s'il·luminen amb cada raig que cau sobre la ciutat. La dona s'ajup i l’ajuda a aixecar-se. És una caça-recompenses, si no recorda malament.

Encara està atordit quan s'adona que s’ha acabat. Fi de l'espectacle. Són com droides en la taula de desballestament. Són a punt d'obrir-los en canal i convertir-los en ferralla.

Li diuen a Jas que deixi anar el blàster.

Ella dubte, però al final ho fa.

Temmin es queda sense alè. Han estat a prop. Després de tot això, Surat li arrencarà molt més que la llengua. Però llavors, cau un altre llampec. I de sobte, somriu.

Amb la llum del llampec, es veu una figura. Al capdamunt d'un terrat, per darrere dels imperials i els busca-raons. Quan la llum del raig s'esvaeix, la figura torna a quedar a les fosques. Però aquesta forma roman gravada en la mirada de Temmin com una radiografia. Reconeix aquesta forma esquelètica. Aquest cap punxegut. Aquestes articulacions protuberants.

El Senyor Ossos està aquí.

Amb el següent llampec...

Aquí està. En l'aire. Amb els braços agafats als genolls. Capturat a ple vol per la llum estroboscòpica de la tempesta. Esvaït quan torna la foscor.

Però segueix aquí.

El droide aterra amb un sonor clac i un splash.

I comença tot.

El que ocorre a continuació sembla sortit d'un malson, pensa Sinjir. Encara que seria un malson ordit al seu favor. Aquí estan, a punt de rendir-se. Llavors veu alguna cosa. Un moviment, alguna cosa que gira en l'aire. I sent alguna cosa aterrant.

Els imperials i els homes de Surat triguen a reaccionar.

Triguen massa.

Se senten dos crits molt breus, silenciats ràpidament. Dos cascos de soldat d'assalt salten per l'aire, donant voltes com molinets. Al cap d'uns segons, s'adona: no són els cascos. Són els caps.

Els altres soldats d'assalt es donen la volta, igual que els busca-raons de Surat. L'oficial, que triga massa a adonar-se, cau al terra quan alguna cosa s'obre pas com una trilladora. És una forma, una configuració òssia d'articulacions, que comença a donar voltes amb una vibrofulla a les mans. Els homes xisclen. Obren foc, però aquesta cosa és ràpida, massa ràpida, increïblement ràpida. Acaben disparant-se entre ells quan aquesta cosa s'ajup, doblegant el cos sencer i avançant com una aranya deslligada. Repta fins a l'oficial, que s'acaba d'aixecar, i el fa caure de nou. Els seus ossos cruixen i es parteixen, i els crits de l'oficial imperial s'esvaeixen immediatament.

Sinjir ho mira tot bocabadat.

Què és aquest infern?

Però el noi li tira del colze perquè es mogui.

—Ens hem d'anar!

Sinjir assenteix, resolt. Sí, és clar que s’han d'anar.

Corren. Deixen enrere el caos. Deixen enrere aquesta gent que lluita sota la pluja contra un droide de combat embogit. Un droide que ara entona una cançó desafinada mentre gira, mentre acoltella i tira als soldats d'assalt, mentre acaba amb els homes de Surat amb uns girs delirants que semblen passos de ball.

Temmin corre amb totes les seves forces. Gairebé perd l'equilibri per culpa dels rius d'aigua que corren per sobre dels seus peus. No contribueix molt el fet que està marejat, famolenc i amb semblant càrrega d'adrenalina que en qualsevol moment pot convertir-se en un núvol de molècules inconnexes.

Davant d'ell, Temmin veu un alienígena de tres ulls. Un gran. Un dels molts sequaços de Surat. L'alienígena deixa anar un gemec d'alarma, que sona com un bel. El gran li apunta amb una pistola llança-xarxes. Temmin fa una ganyota, esperant el tret. Però es veu un flaix de llum en la pluja darrere del sequaç, que no triga a caure de cara al terra.

Mama!

Aquí està Norra, muntada en un lliscant bala-bala, un vehicle estret i robust fet per moure's pels carrerons i les cantonades anguloses de Myrra. Tothom els utilitza per anar a treballar o per transportar caixes. L'avinguda CBD està repleta d'aquests lliscants dia i nit. Cadascun d'un color diferent i lleugerament modificat pel seu propietari. Aquest és blau i té un compartiment per a caixes en la part posterior, a més d'un rotllo de cadena i un ganxo per a remolc.

Temmin el reconeix a l'instant. És el bala-bala de les seves tietes.

Norra els fa un gest amb la mà.

—Vinga!

Temmin salta a la part posterior del lliscant, darrere de la seva mare. Quan Norra prem l'accelerador, Temmin li crida. Li diu que ha d'esperar als seus amics. Quan torna el cap, és clar que no ho té clar.

—Ens hem d'anar —suplica Norra.

—M'han salvat. Si ells no vénen, jo tampoc.

Norra assenteix amb el cap.

Llavors arriba l'home alt, el que ve amb la caça-recompenses. Va ajupint-se mentre corre per esquivar els trets. Gairebé cau, però s'agafa a un costat del lliscant. Temmin li assenyala el compartiment posterior de càrrega. L'home posa cara d'incredulitat, però puja i s'enrotlla com pot. És un animal massa gran per a una caixa massa petita.

Llavors crida:

—I ella què?

Jas s'acosta. Torna a portar el blàster a la mà. Sembla ser que l’ha recuperat. Es tira al terra per esquivar els trets.

La caça-recompenses zabrak mira cap al lliscant.

Es miren entre ells, morts de por.

Les portes de la cantina s'obren de cop. Surten més gàngsters i facinerosos. El hèrglic lidera la càrrega. Surat va al mig, encara amb la bata quirúrgica posada. Assenyala cap a ella i crida.

La caça-recompenses es mou amb rapidesa.

Corre, guardant-se el blàster en els pantalons.

Dóna una palmada, cridant-li a l'home:

—Tira'm la cadena!

Ell li llança l'extrem de la cadena. Ella la caça al vol com si fos la cosa més fàcil de la galàxia, i llavors la lliga al voltant del cos inert de l'alienígena, el gran.

Temmin es queda atònit Està fent el que ell pensa que està fent?

Sí. Perquè quan ha acabat de lligar la cadena, s'ajup per esquivar els trets, i crida:

—Vinga, vinga, vinga!

Norra prem l'accelerador. El bala-bala surt disparat com un tauntaun al que li han trepitjat la cua. El segueix el cos de l'alienígena de tres ulls, al principi xipollejant sobre l'aigua del carrer, després surant per sobre de l'aigua.

La caça-recompenses va muntada sobre el cos de l'alienígena. Com si fos un joc de nens. Un dia més en la vida de la Jas Emari.

 Següent