Conseqüències (XXVII)

Anterior

CAPÍTOL 27

Wedge es trontolla pel vestíbul del palau del sàtrapa. El dolor li pesa més que unes gruixudes cadenes. La fatiga li lleva tota l'energia. I per molt ràpid que li bategui el cor, per molta adrenalina que acumuli, els seus ossos només li diuen una cosa: abandona, recolza't, rendeix-te.

El tall d'energia ha estat fa uns minuts. Els seus grillons han caigut com les joguines d'un nen. Ara és lliure.

O està prop de ser-ho.

Sent veus a prop. Veus d'alarma. Seguides per aquest tritlleig característic de molts peus marxant. Soldats d'assalt. Wedge fa una ganyota i s'amaga en una fornícula del vestíbul. Una estreta alcova amb un gerro de ceràmica que alberga una de les orquídies selvàtiques del planeta. S'amaga al costat del gerro i conté la respiració.

Els passos s'acosten cada vegada més.

Els soldats van parlant:

—L'almirall creu que ha estat una distracció.

—O potser és que no volen que ens anem —diu l'altre.

—Qui no vol que ens anem?

—Per ventura importa?

Les seves veus sonen cada vegada més fort. Fins que passen a prop d’ell.

Passen a prop, i es detenen. Es detenen just al costat de la fornícula. A tan sols uns passos d’en Wedge, amagat en la foscor d'aquest espai intersticial. Tiba els músculs. Es prepara per a l'atac...

No. No funcionarà. Està massa ferit. En qualsevol altre moment, si estigués en forma, podria ocupar-se de dos d'aquests cap de cubell. Colpejar els cascos entre ells, arrabassar-los un rifle blàster, córrer cap a la porta. Però en aquest estat, podran amb ell. Li faran mal.

Es queda quiet. Quiet com les estrelles.

Els soldats d'assalt miren al seu voltant. Parlen pel comunicador:

—No hi ha res en el tercer pis. Passem al quart.

Segueixen caminant.

Wedge deixa anar un petit sospir d'alleujament quan els seus passos s'allunyen.

Li fan mal els músculs. La cama gairebé es queda sense forces. El genoll es doblega de sobte, i quan el torna a posar recte, colpeja el gerro de ceràmica.

El gerro es tentineja, tritllejant. Se sent el ressò per tot el vestíbul.

Els passos es detenen.

No, no, no.

Un dels soldats li diu a l'altre:

—Has sentit alguna cosa?

—Allà enrere.

Comencen a acostar-se de nou.

Sembla que no tinc alternativa. Lluitar o ser descobert. Sobreviure a qualsevol preu o tornar als grillons. Tiba els músculs, i aferma els peus en el terra en la millor posició de combat que pot aconseguir. Amb el peu, torna a tocar el gerro, que es desplaça cap enrere. Se sent el cruixit de pedra contra pedra.

I en desplaçar-se el gerro, de sobte la paret de darrere de l'alcova s'obre.

Una porta estreta. Un passatge secret.

És ara o mai. Wedge passa al costat del gerro i entra en la foscor. Els passos se senten cada vegada més a prop. Aquí dins, Wedge veu un botó de pedra que sobresurt de la paret. Ho copeja amb força amb el palmell de la mà i la porta es tanca a les seves esquenes, just mentre veia una armadura blanca de cua d'ull.

***

Temmin està assegut, tremolant. Està astorat, fred, suat. Li fa mal la panxa. Intenta mantenir el componiment quan Jas li diu que el caça TIE de la seva mare, el que li ha salvat la vida fa amb prou feines una hora, s'ha estavellat contra el palau del sàtrapa.

Intenten consolar-lo. Fins i tot Ossos li posa l'arpa metàl·lica en l'espatlla. Però se’ls treu a tots de sobre. Els hi diu que estarà bé.

Intenta contenir les llàgrimes, i es dóna la volta perquè no ho vegin. Es queda mirant cap a la paret, amb la mandíbula tancada i les mans tremolant sota la taula.

La qüestió és que sempre ha sabut que aquest dia arribaria. La seva mare, en algun lloc de la galàxia. Lluitant per a la Rebel·lió. Transportant subministraments a través de territori imperial. Cada dia que no parlava amb ella (que eren la majoria) era un dia en el qual sabia que la seva mare podria estar morta. La seva nau, surant aquí fora. El seu cos, subjectat al seient d'una atrotinada nau rebel en un hangar atrotinat. Aquest pensament de vegades li venia en forma de malson. La seva mare, perseguint-lo amb els ulls morts i la boca oberta. O uns imperials que venien a la porta de casa per dir-li que l'havien matat. O un taüt que apareixeria davant de la porta, amb ella dins.

I ara ha arribat aquest dia. Just després d'haver-se retrobat una vegada més. I mentre Jas segueix dient que la missió no s'ha acabat, que encara han de fer el treball, l'única cosa que pot fer Temmin és passejar-se per aquests sentiments tan familiars que l’agiten per dins, com un mar durant una tempesta.

La ràbia és la reina d'aquests mars. Ràbia cap a ella per haver-lo abandonat i per haver-se lliurat a una causa que sempre va ser més important que ell. I ràbia cap a si mateix per ser tan egoista i per no aprofitar millor el temps que ha tingut amb ella aquí. Ràbia cap a tothom: cap a Sinjir i Jas per arrossegar-los a tot això, cap a Surat per ser Surat, cap a la Nova República i l'Imperi Galàctic i...

El so de les potes d'una cadira lliscant-se pel terra.

Tots estan bocabadats. Temmin es dóna la volta.

Una dona s’asseu en la cadira al capdavant de la taula, i s'aparta el vel que li cobreix el rostre.

—Mama —diu Temmin, amb una veu petita, molt petita.

Té rascades per tot el cos, i té la cara bruta i esquitxada de taques de sang.

—Et... et vas estavellar —diu la Jas.

Norra s'encongeix d'espatlles.

—Resulta que al final els caces TIE si que tenen un seient ejector.

Temmin salta sobre la taula i va reptant cap a ella, tirant al terra l'ampolla de saba de plooey de Sinjir. Li és igual. L'única cosa que li importa és abraçar a la seva mare. Ella li retorna l'abraçada. És una abraçada llarga. Encara que Temmin pensa que no és prou.

***

El tall d'energia, pensa Rae.

Quan el caça TIE s'ha estavellat contra el palau, inutilitzant les seves llançadores, l'energia ha parpellejat durant uns segons. Segons sembla, amb això n’hi ha hagut prou.

Perquè ara el seu presoner s'ha escapat. Wedge Antilles camina solt pel palau. Les magnamanilles que el tenien pres han fallat en apagar-se l'energia. I un edifici antic com aquest no té reserves de seguretat. No hi ha bateries addicionals, no hi ha generador suplementari.

—Això no és res bo —li assegura Rae, afirmant allò obvi.

—El trobarem —diu Adea, encara que la seva veu no denota molta confiança—. Enviaré les tropes a buscar-lo.

—Bé —diu Rae. Adea surt de la sala i l'almirall recull del terra el cap del droide mèdic. Eliminat per Antilles, probablement.

Això afegeix un problema més. Un de gran. Tota aquesta cimera ha anat carregada de problemes, units a altres problemes per generar nous problemes. Una muntanya d'errors i desastres. Des del vesprejar fins a l'alba.

Ja li van dir que això era una mala idea. Però Rae va insistir. Es va aferrar a aquesta idea, la que deia sovint el Comte Vídian: Oblida't de les velles formes. Ella tornava una vegada i una altra a aquesta idea, perquè l'única cosa que els vells costums li havien aportat a l'Imperi va ser la seva obsolescència accidental. Rae va decidir que el que feia falta era una nova forma. Això permetria la recuperació de l'Imperi i la salvació de la galàxia. Això asseguraria la pau abans que el caos es fes massa gran a partir de les llavors plantades per la destrucció de la segona Estrella de la Mort.

Però ara no està tan segura. Potser les velles formes siguin l'única forma. Control autoritari. Força i fermesa. Un puny d'acer en un guant negre.

Sloane es concentra.

Ha de trobar a Antilles. Una altra vegada.

***

En el passadís només cap una persona, la qual cosa contrasta amb els amplis espais del palau, que poden acomodar a una filera sencera de guàrdies, potser fins i tot un parell de lliscants si poden entrar per la porta. Això és més petit, íntim. Un passadís per al sàtrapa o per als seus hostes.

Tot això és nou per a ell, fins i tot ara. Wedge no forma part de les altes esferes de la galàxia. Va créixer embrutant-se les mans en el dipòsit de combustible, i treballant en granges locals en les seves estones lliures. Però igualment li troba un sentit a aquest passadís: segurament al sàtrapa li interessaria tenir una forma de moure's pel palau sense ser vist. Lliure de consellers i dignataris demanant-li això, allò o el de més enllà. I Wedge sempre havia sentit que les ciutats d’Akiva estaven plenes de passadissos secrets, tant per sobre de la superfície com per sota.

La qüestió és: i ara què?

Ja porta massa temps parat, recuperant l'alè. Recorrent el passadís, unes llums de color blau cristal·lí es van encenent al seu pas. I quan passa de llarg, es tornen a apagar. Il·luminen un espai de tres metres. És un efecte bonic, encara que una mica inquietant.

De vegades passa per petites obertures per les quals es veu llum de debò. La llum del dia càlid més enllà de les parets fredes del palau. Aquests moments de llum són com uns centelleigs de llibertat. Li donen esperança, però alhora sent que està agonitzant.

—Estic molt a prop —murmura per dins.

Però llavors gira una cantonada pronunciada i veu un raig de llum abundant. Llum del sol que entra per una vella finestra, amb el cristall tort pel temps.

No és una finestra molt gran, però és suficientment gran. Podria cabre. Si la trenca, podria saltar a l'altre costat i...

Mira a través del cristall distorsionat i veu la caiguda.

Tres pisos. I no tres pisos com una petita escola corelliana. Tres pisos d'un palau. Està a uns quinze o vint metres del terra.

Potser podria baixar escalant. O, si hi ha una finestra aquí, potser hi hagi altres més a baix. Si el passatge segueix...

Llavors s'adona d'alguna cosa.

Podria fugir. Potser ho aconsegueixi. Però, llavors... què? Surt a la ciutat. Ferit. Potser ho aconsegueixi, potser no. Potser el tornen a capturar en una hora, o deu hores, o passats uns dies. Què podrà canviar? L'ocupació és una realitat. En aquest palau està ocorrent alguna cosa gran, ara mateix. Corrent pot salvar la seva vida.

Però... salvaria a la Nova República?

No. La seva única oportunitat és quedar-se aquí. Quedar-se en el palau i descobrir què està passant. O, almenys, trobar una forma d'enviar un missatge a Ackbar i els altres.

Mira per la finestra una vegada més.

Tan. A prop.

Després segueix caminant.

***

Norra es pren un moment per xopar-se d'aquest retrobament. Està esgotada, i l'única cosa que vol és assimilar-ho tot. Li dol tot el cos fins a la medul·la dels ossos. Cada vegada que parpelleja, torna a visualitzar el palau, que se li acosta a tota velocitat. Recorda haver-se inclinat cap al tauler de comandaments i haver-se agafat el cap amb les mans, com preparant-se per a l'impacte. Una idea estúpida. Per què ha pensat que això suavitzaria el xoc? Ha tocat diversos botons amb el palmell de la mà.

Un d'aquests botons era l’ejector.

El següent que recorda és sortir disparada, i veure el TIE xocant contra les tres llançadores, una a una. El paracaigudes s'ha desplegat tard, massa tard. Un vent intens l'ha llançat cap al terra. L'ha arrossegat pel terra. La màniga ha quedat reduïda a esquinçalls, la pell en carn viva.

Per un moment, accepta l'abraçada i els somriures d'aquestes dues persones que li resulten relativament desconegudes, però que ara mateix són una mica com amics, si no família: la caça-recompenses i l'ex-imperial.

Fins i tot el droide d'ulls bojos del seu fill li diu:

—ESTIC CONTENT QUE LA TEVA EXISTÈNCIA NO HAGI QUEDAT REDUÏDA A ÀTOMS DISPERSOS, MAMA D'AMO TEMMIN.

Norra riu. Tots riuen. Li passa a Temmin el braç per la cintura.

—Jo també estic contenta d'estar viva —diu. I de seguida ho nota: aquest moment ha arribat a la seva fi. Ha de ser així. Posa cara seriosa, arrufa les celles i afegeix—: Però encara tenim un treball a fer. Hem d'entrar en el palau. I crec que sé com fer-ho.

INTERLUDI

CORUSCANT

És l'aniversari d’en Jak. Compleix 13 anys.

El nen... no, el jove... necessita un regal d'aniversari.

No és que hi hagi algú per fer-li un regal. Però està segur que el seu pare hagués volgut que tingués el millor dels regals.

Camina pels conductes destruïts del 1313: el nivell subterrani més infame de Coruscant, un calabós tan profund que el món de la superfície s'ha oblidat d'ell. Passa per davant d'un parell d’er’kits pàl·lids que estan raspant fongs esponjosos de les parets, xarrupant-los amb avarícia. Després passa per davant d'un xexto amb braços aràcnids traient cables d'un panell abonyegat i connectant-los a un carregador ple de bateries brunzidores. L'alienígena xerroteja quan Jak passa per aquí. Li adverteix que no intenti robar-li l'electricitat robada. I en girar la cantonada...

Un parell de guàrdies. Un humà amb aspecte de dur, panxa cervesera i menjar enganxat a la barba, i un kerkoidà més gros i més gran, amb un parell d'ullals de color sang.

Quan Jak s'acosta, el kerkoidà li mostra el blàster que porta penjat en la cintura, i murmura en bàsic:

—Circula, rata de claveguera.

—No sóc cap rata —diu Jak, reunint tot el seu coratge—. Sóc un comprador.

El kerkoidà treu el blàster. Encara no és una amenaça real, per tant, el seu moviment és lent i lànguid. El moviment d'un bergant segur de si mateix.

—He dit...

Jak treu la targeta.

De color negre mat.

Amb tinta vermella brillant.

—Pren —diu Jak.

L'humà obre molt els ulls.

—Un nen amb una targeta.

—No sóc un nen. És el meu aniversari.

—Feliç aniversari, rata de claveguera —diu el kerkoidà—. Molt bé, pots entrar.

L'home barbut dóna uns copets en la porta. S'obre amb una xiulada.

Dins està el senyor dels baixos fons que Jak va buscant: un iktotchi anomenat Talvee Chawin, àlies Espina. Potser li diguin així perquè un de les seves dues banyes està trencada i la segona li baixa per sota de la barbeta i surt cap a fora com l'espina d'una planta verinosa.

Però probablement sigui perquè sempre ha estat com una espina clavada en el peu de l'Imperi.

—Tu —diu l'Espina—. Ets el nen.

—No sóc un... Bé, és igual. Sí, sóc jo.

—No pensava que anessis a aparèixer.

—La teva amiga em va donar la targeta.

—Però per a què voldria usar la targeta un nen com tu? —diu el senyor del crim iktotchi, aixecant-se del seu sofà semicircular i acostant-se al noi, mentre llepa l'aire amb la llengua—. Aquí sota no és lloc per a tu. Tu pertanys allà a dalt.

—Sí. Tens... raó. Però ara mateix allà a dalt no és lloc per a mi.

Els llavis del senyor del crim formen un somriure.

—Allà a dalt els pertany a ells.

A l'Imperi.

—Vaig salvar a la teva dona —diu Jak— de la custòdia policial.

—No és la meva dona. Lazula no li pertany a ningú.

—Treballa per a tu.

—Treballa amb mi.

—Molt bé. El que tu diguis. La vaig salvar. Em va donar la targeta. I ara, aquí estic.

—La targeta, la targeta —diu, amb un esbufec dels seus llavis pàl·lids—. Sí. Gairebé sembla que sabies el que estaves fent, salvant-la —gira un dels seus ulls foscos cap a Jak—. Em pregunto si no li posaries tu el parany —i quan diu això, Jak es queda callat. Intenta que no li tremolin els peus dins de les botes. Però llavors el senyor dels baixos fons ajunta aquestes mans tan grans i belluga aquests dits punxeguts—. Sigui com sigui, admiro la teva actitud. Tu em dónes la targeta, jo et dono un regal d'aniversari. Però aquest regal té un preu, com tots els regals. El preu no és només que a la teva vida se li afegeix un any, com passa cada vegada que es compleixen anys en aquest món. No, el preu és una mica més gran. Més llarg. Una vida diferent. Una vida amb mi.

—Jo...

—Pots anar-te’n. Pensa-ho. Parla amb la teva família. Pregunta-li als déus de la casa. Però aquestes són les meves condicions. Lazula ja em va dir el que volies. I jo ja sé què vull com a recompensa.

—No tinc família —diu. Només té un gerro ple de cendres amb el nom del seu pare escrit. I quant als déus de la casa... mai han tingut d'aquests. El seu pare mai va ser creient.

—Vaig salvar la Lazula. Això hauria de ser suficient.

—És suficient perquè no t'obri en canal com a una mostela dels desguassos.

—... Oh.

—Sí. Oh. Si vols l'arma que cerques, llavors t'uneixes a l'equip.

—Llavors, accepto.

Aquestes dues paraules, pronunciades sense cap tipus de dubte. Ell mateix es queda sorprès. L’iktotchi somriu.

—Molt bé. Llavors tindràs la teva arma. Per a què la necessites? Quin és el teu pla?

Vaig a deixar sense energia la Ciutat CoCo. Ho pensa però no ho diu. No diu res de la Brigada dels Mossegaturmells, un grup de nens més petits que ell que lluita amb els rebels. Nens que coneixen totes les vies de fugida i els túnels d'aquesta part de la ciutat. Tampoc li parla d'una via d'accés amagada en la part posterior del vell Restaurant de Dexter Jettster, ja en desús. Ni li explica que si algú entrés per aquest túnel, hipotèticament podria col·locar una granada de pols electromagnètic per sota de l'avantguarda imperial, deixant-los sense energia.

Els seus ulls. Les seves oïdes. Els seus canons.

L'única cosa que diu és:

—És el meu aniversari, però en realitat és un regal per a l'Imperi. Un pastís que els estic enfornant.

«I quan es quedin sense potència i estiguin donant cops a les fosques, sortiré del no-res i li engaltaré un tret per l'esquena al Comandant Orkin Kaw».

Així per fi podrà venjar-se de l'home que li va arrabassar al seu pare. Perquè la batalla continua. I Coruscant encara no està guanyat.

 Següent