CAPÍTOL 37
Sent una vegada més la llibertat del caça TIE. Una llibertat
de bojos. Norra surt amb el petit caça imperial al fragor de la batalla.
Arriben trets de canons des de totes direccions, una infinitat de trets làser
creuats en el buit que se li obre davant. Busca la seva presa en el radar. Just
quan veu el senyal de la llançadora classe Lambda, un Ala-X fa un picat i se li
tira damunt com una au de presa. Llavors s'adona: Vaig en una nau imperial.
Els Jedi són famosos pel seu ús de la Força. Norra no sap
exactament el que és, ni tan sols si és alguna cosa real, encara que veient a
Skywalker un no creu que sigui un mite. El que és clar és que ella no la té. És
igual. Ella té el que té. Que és una capacitat increïble per desconnectar el
cervell. Impedir que la ment es dispersi. Deixar de pensar en els detalls.
Deixar de pensar. Limitar-se a sentir.
Quan l'Ala-X se li tira damunt, reacciona sense pensar. Fa
pujar el TIE, contra direcció a l'Ala-X. Llavors té un Ala-Y davant, ha d'agitar
el TIE d'estribord a babord i de babord a estribord per evitar els trets.
agafa ràpidament el comunicador i truca a un canal rebel:
—Aquí Norra Wexley, identificador Or Nou. Estic als
comandaments d'aquest TIE. Repeteixo: estic als comandaments d'aquest TIE.
Mentalment, afegeix una cosa més: Si us plau, no em matin.
***
La Comandant Agate es troba en el pont de comandament de la
vella fragata alderaaniana, l'Agulla
Solar. Observa com es desenvolupa la batalla. És fàcil perdre's
contemplant-la. No per no saber el que està ocorrent. Més aviat veure's atret
com un insecte a una llanterna de plasma. Quedar com hipnotitzat. Llavors
s'adona: Estem guanyant aquesta batalla.
El que significa que estan guanyant la guerra.
Llavors en el seu subconscient es forma una nova pregunta:
Llavors què?
Darrere de l’Agate es troba l'Alferes Uray, un pantorà de
pell blava. Uray li diu:
—Estem guanyant aquest enfrontament, Comandant.
—Estem guanyant no
és el mateix que hem guanyat.
Mantinguin la pressió.
—Sí, Comandant. Hi ha una cosa més —fa una pausa, i llavors
diu—. Aquí fora hi ha un caça TIE, i la pilot diu... diu que és dels nostres.
De l'Esquadró Or.
—Això sembla poc probable.
—Però això diu ella.
Es queda pensant. Podria ser un parany. Però... amb quin
objectiu? Què podria fer un sol caça TIE? Són màquines suïcides. Per què fer
una treta semblant?
Sent una punxada en la panxa, que li indica quina decisió
prendre.
—Donin-li suport. Contacti amb ella pel comunicador. Vegem
què està passant.
***
Calcular les coordenades de l’hiperespai en plena batalla no
és cosa fàcil. Si es fa malament i la nau acaba en el lloc incorrecte, l'únic
lloc que s'aconseguirà a la velocitat de la llum serà la pròpia tomba. Encara
que Rae reconeix que si alguna vegada ha de morir, hauria de ser aquí fora, a
l'espai. Pols estel·lar som, i a la pols
estel·lar tornem. No li interessa massa la poesia, però aquest vers en
concret li crida l'atenció.
—Gairebé estem —diu Rae—. Segueixi així, Morna.
La pilot assenteix amb el cap.
En el seu interior, Rae lamenta la pèrdua dels qui han
deixat enrere. Especialment Adea. No pot saber si està viva o morta.
Adea sens dubte es mereix viure. Però si ha mort, llavors ha
estat una mort noble al servei del gran Imperi Galàctic.
La porta de la carlinga s'obre amb una xiulada.
No deixa de ser curiós, perquè Rae i Morna Kee són les
úniques tripulants d'aquesta llançadora. O això creia.
Es dóna la volta, sabent molt bé a qui veurà. Pandion.
Porta un blàster a la mà. Té un tall llarg en la cella, d'on
baixa un fil de sang seca. Sembla que té el nas trencat. Té la boca ensangonada
i l'uniforme brut, polsós i fet esquinçalls.
—Ha sobreviscut —diu.
—Efectivament —diu amb un somriure curiós. Un somriure que
s'esvaeix ràpidament—. Deixi que li digui el que va a ocórrer ara. Anem a
dirigir-nos al Devastador. Em portarà
a aquest destructor estel·lar i llavors jo prendré el control. Ara és meu,
almirall; no seu. L'última gran arma de l'Imperi està a les meves mans, perquè
vostè és incapaç d'utilitzar-la.
La llançadora esquiva una ràfega de trets. Rae es posa recta
en el seu seient. Pandion segueix dempeus, arrufant les celles i mirant-la amb
expressió maliciosa.
—Estúpid —li diu Rae—. Estúpid egoista. Gran Moff. Bah.
S'equivoca completament. El Devastador
no és la meva última arma. Tampoc sóc jo qui ho controla. Hi ha... algú més.
A Pandion li canvia la cara.
—No voldrà dir...
—Això vull dir. No ha mort.
—Però va dir que havia
mort.
—Vaig mentir —diu Rae, encongint-se d'espatlles.
—Tot això... ha estat el seu pla, no? Hauria d'haver-ho
vist. He caigut en el seu parany. Tots hem caigut en el seu parany. Traïdora.
Maleïda desgraciada traïdora.
El pànic s'apodera d'ella. «No, no estava previst que fos
així», pensa. Però llavors s'adona d'alguna cosa molt més terrible: I si estava
previst així?
I si aquest era el pla des del principi?
De sobte, la nau s'estremeix. Morna, sense apartar la vista
del tauler de comandaments, diu:
—Tenim companyia. És un sol caça TIE. Ens està disparant! I
s'acosten diverses naus rebels. Ens disparen.
Rae arrufa les celles.
—Canvi de plans. Serà millor que es cordi el cinturó, Valco.
Serà un trajecte agitat.
***
A Norra li escau bé tornar a estar aquí a dalt. Dins del
caça TIE, té la impressió que podria enfilar una agulla. Aquí davant: la llançadora.
Dispara diverses vegades, però els escuts deflectors de la llançadora aguanten.
Però no aguantaran durant molta estona. Especialment amb l'esquadró d'Ala-Y que
acudeixen en la seva ajuda. Però llavors, just quan té la llançadora en el punt
de mira...
Caces TIE. Com un eixam de vespes. Se li tiren al damunt. Ja
no la perceben com un imperial, i estan començant a disparar. S'allunya. Tres
d'ells la segueixen com uns imants. Segueixen cada gir, cada viratge, cada
tirabuixó. Els porta en direcció als Ala-Y.
Els caces rebels, que estan just davant.
Li diu al comunicador:
—Mantinguin l'objectiu.
Sembla una missió suïcida. Com el joc de la gallina amb els
seus, amb les seves pròpies naus. Però saben el que està fent. És una maniobra
practicada. Una maniobra que els imperials mai s'esperen.
En l'últim minut, ascendeix i els Ala-Y obren foc.
Els TIE queden reduïts a petites flames, que s'esgoten
ràpidament.
És hora de tornar a aquesta llançadora.
Trigarà una mica. La llançadora s'ha desviat de la seva trajectòria.
Aquí. Aquí. Es dirigeix cap a un altre dels destructors
estel·lars. La llançadora descendeix cap a l'enorme nau imperial. Norra apunta
els canons. I comença a disparar.
***
Pandion ha decidit romandre a peu dret.
Com ella s'esperava. No s'asseurà. No s'arriscarà a mostrar
feblesa.
«Això serà la seva perdició», pensa Rae.
—Aquí està el seu destructor —li diu—. El Victòria. Serà meu.
Pandion riu.
—Crec que sobreestima el seu...
Rae es mou amb rapidesa, arrabassant-li a Morna la palanca
de comandament. La inclina amb força a la dreta, i la nau fa un gir violent.
Pandion perd l'equilibri. Morna redreça ràpidament la nau.
Quan el moff recupera l'equilibri, Rae ja s'ha aixecat del seient. Li clava un
cop de puny en la panxa i llavors li treu el blàster de les mans.
Li dispara en la panxa i li fum una puntada per treure’l
fora de la carlinga.
La porta es tanca. Els dits de la Rae es mouen ràpidament
pel teclat que hi ha al costat de la porta. S'assegura que la porta quedi ben
segellada. Sent crits a l'altre costat. Cops de puny en la porta.
La nau s'estremeix amb els trets d'aquest caça TIE.
—Anem a donar-los el que volen —diu Rae—. Anem a donar-los
aquesta nau. Anem a donar-los a Pandion. Anem a donar-los un espectacle.
Morna assenteix.
Comença la seqüència de separació, mentre Rae introdueix els
codis d'autodestrucció en la matriu de l’hiperimpulsor.
***
Tot passa tan lent i alhora tan ràpid. Norra dispara els
canons del TIE contra els motors de la llançadora. Acaba amb els escuts com un
nen esquinçant-li la pintura a una de les seves joguines. Llavors aconsegueix
un impacte directe. Els motors emeten una resplendor blava, i Norra espera que
s'apaguin.
Però no ho fan. Més aviat al contrari.
Comencen a emetre una llum crepuscular. Norra ha de cobrir-se
els ulls.
La llançadora s'inclina sobtadament a l'esquerra. Però no és
el viratge d'una nau. Més aviat el moviment aleatori d'un tros de ferralla
enmig de l'espai. I ho entén tard. Massa tard. Va a explotar.
I explota. La llançadora sencera s'estremeix i esclata.
L'espai obert s'omple de flames. Norra intenta apartar el TIE, inclinant la
palanca de comandament per girar ràpidament cap a estribord. Però el foc arriba
a la seva finestra i la nau sencera tremola. Comencen a saltar espurnes del
tauler de comandaments i del sostre. «Això és tot. S’ha acabat», pensa Norra.
Almenys he caigut fent
el que volia fer.
Almenys he caigut
lluitant.
Almenys Temmin sap que
l’estimo.
T’estimo, Temmin...
I tot es fon en negre.
INTERLUDI
JAKKU
«Aquest lloc està mort», pensa Corwin Ballast.
Aquí fora no hi ha res. És el no-res, perllongat fins a
l'infinit. Una escorça seca de desert. Fuetades de pols portades pel vent. Més
enllà estan les dunes, monticles de sorra vermella com el foc. Sembla que
s'estenguin per sempre sota aquest cel sense núvols.
Darrere de Corwin hi ha una sèrie de botigues rases i
esparracades. Aixecades per fragments de pals i barres de ferro oxidades,
alguns d'ells retorçats com si tinguessin artritis. El vent amenaça amb
aixecar-ho tot i emportar-s’ho volant, però mai ho fa. Aquestes botigues porten
aquí tant temps que ja formen part del planeta. Com la seva gent.
Corwin baixa del lliscant, un trasto rancallós que li va
comprar a un parell d’anchorites als afores de Tuanul. Els hi va donar més del
necessari. Caritat. Què importa això ara? Llavors s'endinsa en una botiga,
passant entre carronyers i gent solitària. Són les sobres de la galàxia. Tots
tenen les galtes polsoses. I cobertes de cicatrius. Estan marcats per la duresa
del lloc. Se li posa davant un home tosc de cara rodona, amb una corona fosca
de pèl esclarissat i un cos gras cobert de parracs. Es rellepa els llavis
esquerdats i deixa anar una rialleta.
—Què tenim aquí?
Però Corwin coneix el joc. No és un tanoca. Ja no. Amb el
polze es descorda la jaqueta i la tira cap enrere. Deixa entreveure una arma
esvelta de canó ample i aspecte malvat, un repetidor blàster HyCor.
En veure l'arma, l'home esparracat gruny i se’n va cap a una
altra part, a la recerca de preses que no piquin ni mosseguin. Corwin, per la
seva banda, s'acosta a la barra.
No és gran cosa. Està feta a partir de trossos de ferralla
soldats entre si. El conjunt està tort i encorbat, aproximadament en forma de
semicercle. Per sobre de la barra penja la carlinga d'un vehicle miner de
concussió Rakhmann 323. Un fi dosser metàl·lic travessat per la sorra i la
pols.
Corwin s’asseu en un tamboret oxidat al costat d'un
alienígena amb cara de calavera i conques dels ulls buides. És un uthuthma.
Porta una espècie de bufanda feta amb cadenes que li cobreix les gargamelles
obertes, amb totes les dents a la vista.
—Matheen wa-sha wa-sho
tah —li diu l'alienígena en la seva llengua. Corwin no sap si és una
afirmació o una pregunta.
L'única cosa que fa és picar-l’ullet al desconegut i aixecar
el polze. El uthuthma el segueix mirant amb aquestes conques buides a les quals
diu ulls. Algú s'aclareix la gola darrere de la barra, amb un soroll fort i
profund. Corwin mira al cambrer.
Un homenàs. Molt múscul convertit en greix. Nas com un arbre
caigut. Tot el costat dret de la cara està cobert de cicatrius, algunes d'elles
grumolloses, amb trossos de sorra i pedra enganxades. Hi ha un gra de graveta
més gran que el tou del polze d’en Corwin. Li sobresurt de la galta com una
roca enmig del desert.
—Què prens?
—Què tens?
—Una sola cosa. En diuen Nèctar Tatomba[1].
—Si només tens una cosa, per què em preguntes què prenc?
El cambrer s'encongeix d'espatlles i esbufega.
—A la gent li agrada creure que pot triar. Els reconforta en
aquests temps tan estranys.
—Llavors em prendré això, bon home.
—Bon home —murmura el cambrer mentre aboca líquid d'una
llauna d'oli a una llauna d'oli més petita, que deixa caure davant de Corwin.
L'anomenat nèctar té el color del líquid hidràulic. Hi ha alguna cosa esponjosa
surant en el nèctar.
—Què és això?
—Nèctar Tatomba, ja t'ho he dit.
—No, vull dir... què és?
—Ah. Oh. Ja saps, no preguntis. M'ho porten. Diuen que
raspen les roques liquèniques dels pujols morts del sud. Crec que les fan
fermentar en barrils de combustible o alguna cosa així.
—M'emborratxaré amb això?
—Fins i tot un cuc espacial s'emborratxa amb això.
Corwin ho prova. Fa gust de saliva agra amb un regust d'oli
de motor. No triga molt a sentir que se li dormen les genives i li carrisquegen
les dents.
Molt bé.
El uthuthma torna a balbotejar-li:
—Matheen bachee.
Iss-ta ta-hwhiss.
—Que la Força t'acompanyi a tu també —diu Corwin. La seva
veu sona molt brusca després d'un xarrup de Tatomba. A les paraules els costa
sortir. Riu. És un so buit, desolat, de bojos. Com aquest lloc. Com tot aquest
planeta.
—No ets de per aquí —diu el cambrer.
—Què és el que m'ha delatat?
—No hi ha molta gent que sigui de per aquí. La majoria de
gent... acaba aquí. Tirada per la borda com una càrrega sense valor. Abandonada
com les escombraries.
Corwin s'encongeix d'espatlles, riu entre dents i beu
d'aquest verí.
—Ets un tipus estrany —li diu el cambrer—. Busques treball?
—Podria ser. Què hi ha per aquí?
—Bah. Pff. No
gaire. Gairebé totes les mines estan lluny d'aquí, i fins i tot aquí hi ha molt
poc treball. Per aquí excavem magnita i bezorita. Es parla d'uns nous pous de
gas kesi prop de Ciutat Cràter, però potser només sigui un rumor. Tens els
equips de carronyers. Tens les Carreres de Rodes al nord d'aquí. Podries fer el
jurament i convertir-te en anchorita, però no... tu no. Podries fer de cambrer,
però resulta que aquest lloc ja està ocupat.
—Pensaré en això, gràcies.
El cambrer segueix amb ell:
—Com has acabat aquí?
—No he acabat aquí.
—No ets d'aquí. No has acabat aquí. Llavors per què estàs en
el Bar d’Ergel?
—Tu ets Ergel?
—Sóc Ergel.
—Molt bé, Ergel. Simplement he vingut fins aquí.
—Has vingut fins aquí? Per voluntat pròpia i tal?
—Per voluntat pròpia i tal.
Ergel es queda aquí dempeus, mirant-lo durant uns deu
segons, i llavors esclata a riallades. Un riure fragorós, com si s'estigués
ofegant amb els seus propis pulmons. Les galtes s'estremeixen i la seva panxa
balla cap endavant i cap enrere.
—La galàxia és enorme, amic. És àmplia com la boca dentada
d'un nexu. Els estels són il·limitats. Els planetes són comptables, però no amb
els dits d'una mà ni els de cent. Tens planetes i asteroides i estacions i naus
i... —riu encara més—. Véns aquí?
Corwin assenteix amb el cap.
—Doncs sí.
—Per què? Necessito saber-ho. Necessito saber què impulsa a
algú a fer alguna cosa així.
—Matheen vis-vis tho
hwa-seen —diu el uthuthma.
—Calla, Gazwin —gruny Ergel—. Deixa’l acabar —llavors es
dirigeix a Corwin—. Passa del cara-crani. Haig de saber-ho.
Corwin parpelleja diverses vegades. Amb cada parpelleig,
reviu els fets a la seva ciutat natal, Maborn. A Mordal.
La seva filla, allà, enmig del carrer.
El seu pit s'infla i es desinfla.
Els imperials estan atrinxerats en un extrem de la ciutat.
Els rebels en l'altre.
Corwin està apartat, amagat darrere d'unes caixes de menjar
amb la seva dona Lynnta. De sobte, Lynnta s'aixeca i corre cap a la nena. I ell
surt corrent darrere de la seva dona, corre amb fúria, allargant els braços cap
a ella...
Trets làser. Des d'ambdues direccions.
El cap de Lynnta fa un moviment brusc...
I cau.
Corwin salta...
Però nota una cremada en el costat. Que li travessa amb una
xiulada letal. Nota tot el seu cos en estat de xoc, com una bomba detonant sota
l'aigua. Bum.
Llavors perd el coneixement.
Es desperta unes setmanes més tard, amb un gota a gota de
bacta, en un reptador als afores de la ciutat. La seva família no està. Ja
estan enterrades. Cap dels bàndols va guanyar la guerra. Tots dos van tornar a
casa llepant-se les ferides.
—La guerra —diu Corwin—. Estic cansat de la guerra.
—No sembles imperial. Ets un rebel, suposo.
—No, tampoc sóc un rebel. Només sóc un home intentant treure
endavant a la seva família.
—Has portat a la teva família aquí?
—Sí —diu Corwin, encara que no explica que l'ha portat en el
cor. I en una fotografia que porta amagada en la bota—. Volia allunyar-les de
la guerra tant com fos possible. A un lloc on la guerra no ens trobi mai. El
racó més remot del mapa estel·lar.
—Doncs l’has trobat, amic. No trobaràs un racó més remot en
tota la galàxia. No hi ha motiu algun perquè la guerra arribi fins aquesta
roca.
—M'ho promets?
—Si la guerra arriba fins aquí, et convidaré a tot el Nèctar
Tatomba que vulguis.
—Tracte fet.
—Aquest lloc està mort, ho saps?
—Ho sé.
Molt adequat per a Corwin. Un lloc mort per a un home que
està com mort.
[1] Knockback, cop d’esquena,
suposo que se li dóna aquest nom per què t’han de donar un cop després
d’empassar-te’l, jo he preferit inventar-me aquest nom indicant com de fort és. (N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada