Conseqüències (XXIV)

Anterior

CAPÍTOL 24

Rae s'estremeix.

Adea li mostra l’holovídeo fora del menjador. Els altres estan encara allà, discutint i defensant les seves posicions respectives. Ara han passat al tema de qui hauria de ser l'emperador després de la mort de Palpatine. Quan Adea ha tret a Rae de la sala, el Conseller Tashu estava suggerint utilitzar un substitut per demostrar que l'Emperador encara està “viu”. Al cap i a la fi, ha tingut molts dobles. Seria fàcil usar un d'ells. Sorprenentment per a ella, a tothom sembla agradar-li aquesta idea.

I llavors Adea l'ha vingut a buscar.

I li ha mostrat l’holovídeo.

... en aquest precís moment, s'està celebrant una reunió dins del palau del sàtrapa...

—Algú ens ha sabotejat —exclama Rae. Serra la mandíbula i crida—. Ningú té aquesta informació.

—Ho sé.

—Has estat tu?

La por travessa el rostre de l’Adea com una esquerda en la paret.

—No —diu Adea, quequejant—. Jo... almirall, si us plau... jo mai faria...

Rae es planteja estirar el braç. Agafar-la per la gola. Fer-la confessar contra una canonada destrossada. Però aquesta crueltat no és pròpia d'ella. A més, no ha estat Adea. No té motius. No té cap sentit.

Llavors, qui? Pandion? El sàtrapa?

Potser una altra persona. Algú en les ombres.

—Porta'm a Isstra —diu Rae. Adea assenteix amb el cap i es dirigeix a les grans portes vermelles del menjador. Unes portes decorades amb elaborades inscripcions i talles que representen a un sàtrapa combatent contra estranyes criatures: un nexu en una de les il·lustracions, un grup d’humanoides salvatges en una altra. Rae es queda mirant aquestes il·lustracions i se sent identificada: Jo també estic assetjada.

Les portes s'obren mentre les observa. Surt el sàtrapa, amb un somriure adulador i una infinitat de reverències.

—Sí, Almirall Sloane, si us plau, digui'm si us plau què puc fer.

Rae li mostra l’holovídeo. A mesura que ho veu, els seus ulls es van obrint més i més.

—Per tots els estels.

—Mostri'm una finestra que doni a la part davantera. A l'Avinguda de la Satrapia. Ara.

Ell assenteix, dóna una palmada i fa un gest amb el dit perquè li segueixin dos dels seus servents, dues noies embolicades en uns vels daurats suaus i diàfans. Les servents no paren de donar-li petita fruita seca mentre el sàtrapa camina precipitadament, amb cara de preocupació. Pugen uns graons coberts de rajoles blaves, passen per una paret que porta incorporada una font bombollejant i pugen uns graons corbs i estrets, tan estrets que només es pot passar d'un en un. Arriben a un vestíbul allargat amb estretes sageteres en una de les parets.

—Aquí —diu el sàtrapa, mastegant nerviosament una de la fruita seca.

Rae s'acosta a una de les sageteres.

Pot veure a diversos akivans reunits davant del palau. No són molts, almenys no encara. Però observen el palau com si fos una cosa curiosa i desagradable. Com si estiguessin intentant decidir el que estan veient. O el que van a fer. O potser estan buscant indicis del que està ocorrent aquí en realitat. Segurament ja han vist les naus imperials estacionades en la plataforma d'aterratge que hi ha sobre el palau. I s'hauran adonat de la presència creixent de soldats d'assalt, les patrulles de caces TIE, l'ocupació d'ubicacions importants per tot Myrra.

La situació és com una llauna de combustible amb un drap que sobresurt. I algú ha encès el drap.

El drap es cremarà. Es cremarà més ràpid del que resultaria previsible o desitjable.

I quan es cremi, tot farà: bum.

Rae li diu a Adea:

—Comenci a preparar les naus.

—Trigarem un temps a calcular el salt a l’hiperespai...

—Això el podem fer una vegada sortim de l'atmosfera. El temps és or.

Aquesta reunió ha acabat.

És hora de dir-ho als altres.

INTERLUDI

TARIS

En la foscor, una espasa de llum vermella emergeix de l'empunyadura.

El sabre oscil·la amb suavitat, vwomm, vwomm, deixant un rastre vermell en la foscor. Molt a prop hi ha una enorme aranya assassina. Està penjada d'un fil de teranyina i el tòrax li brilla amb una resplendor fosforescent que té forma de calavera. Quan la llum vermella se li acosta, l'aranya li escup verí. Llavors es produeix un moviment ràpid de l'espasa.

L'aràcnid deixa anar un udol xiuxiuant abans de quedar partida en dos.

Ambdues meitats es desplomen en el terra.

L'habitació es torna a omplir de llum quan una jove amb cara de rosegador retira la cortina que cobreix la finestra.

Qui empunya l'espasa de llum és un kubazià de musell allargat, amb els ulls coberts per unes ulleres de lents daurades i el cap embolicat amb peces de cuir vermell. Apaga l'espasa, i la fulla carmesina s'amaga en l'empunyadura.

Hi ha tres persones davant d'ell. Dos van de negre, amb la cara oculta. La tercera, que està davant de les altres, és una jove pàl·lida.

Està encorbada, com si la seva espina dorsal es negués a mantenir-la recta. Les seves mans juguen en l'aire. Els seus dits són com potes d'aranya tirant de fils invisibles. Fils que potser només ella pot veure.

Es troben en un edifici d’apartaments de Taris. Ara que la cortina negra ja no cobreix la finestra, es veu que l'habitació és una cofurna. Una muntanya de coixins infestats de paparres. Les parets cobertes de grafits. En un d'ells es veu una forma pintada amb una plantilla: el característic casc de cert Lord Sith. Sota està escrit: VADER ESTÀ VIU. Hi ha enderrocs i restes pertot arreu. Per fora no és molt diferent. Edificis d’apartaments amuntegats els uns sobre els altres. Alguns no són més que contenidors de càrrega. Uns altres són cascos de naus espacials, muntats precàriament els uns sobre els altres.

Per sobre dels edificis hi ha un núvol groc, com la capa de brutícia sobre l'aigua tèrbola.

El kubazià remuga en el seu idioma natal:

—Tenen els crèdits?

La noia amb cara de rosegador fa de traductora, repetint les seves paraules en bàsic.

—És la seva espasa de llum de debò? —pregunta la jove pàl·lida. La seva veu és com un murmuri aspre, com si tingués algun problema en el fons de la gola.

—És l'espasa de llum del Lord Sith, segur.

—Puc? —pregunta la jove.

—No —diu el kubazià, negant amb el musell—. No fins que vegi els diners. Si els diners no apareixen, Ooblamon desapareix.

L'amiga d’Ooblamon, la noia amb cara de rosegador, riu quan ho tradueix.

La jove pàl·lida mira als seus dos acompanyants, abillats amb túniques fosques. Murmuren entre ells. Gairebé com si estiguessin discutint. Es torna cap al kubazià.

—Com podem estar segurs que és l'espasa de Vader?

—No poden. Però és una espasa de llum, no? I és vermell. No és aquest el color que busquen?

Més murmuris, més discussions. Un murmuri histèric.

Finalment, hi ha una espècie de concessió. Les dues figures de túnica fosca li donen una caixa cadascun a la jove pàl·lida. Dues caixes marcades amb símbols estranys. La jove les agita. El kubazià, Ooblamon, reconeix la dringadissa dels crèdits. Un so que escalfa el seu cor malagradós.

Li lliuren les caixes. Es nega a prendre-les ell mateix, i la noia-rata s'apressa a fer-ho.

—Aquesta és la meva companya i aprenenta, Vermia.

La noia pren una de les caixes amb la seva urpa, després l'altra, i corre cap al racó a començar el recompte. Se sent el tritlleig de crèdit amb crèdit mentre fa els seus comptes.

La jove allarga la seva mà pàl·lida:

—La... espasa de llum, si us plau.

—Quan acabi el recompte —diu Ooblamon. Llavors capcineja i els observa a través de les ulleres—. Què són? No són Jedi.

—Som adeptes —murmura la jove—. Acòlits del Més enllà.

—Fanàtics del Costat Fosc? —pregunta ell—. O nens que busquen joguines per jugar?

—No ens jutgis, lladre.

El kubazià deixa anar un esbufec despectiu amb el musell. Vermia se li acosta i li diu, rient:

—Estan tots els crèdits.

Ooblamon es disposa a lliurar l'espasa. Però quan la jove allarga el braç per prendre-la, ell la retira. Llavors tira cap enrere la seva túnica marró i desastrada i mostra la pistola blàster que porta.

—Si per alguna raó se'ls ocorregués utilitzar aquesta espasa làser amb mi o amb la meva companya, això no acabarà bé.

—No som violents. Encara no.

El kubazià gruny i li lliura l'espasa de llum.

Els tres desconeguts es giren formant un petit cercle. Entre els tres sostenen el sabre de llum. Murmurant entre ells. O murmurant-li a l'espasa.

La jove balbuceja una espècie d'expressió de gratitud i llavors van precipitadament cap a la porta. Quan surten, Ooblamon els pregunta:

—Què pensen fer amb aquesta cosa?

La jove diu simplement:

—Destruir-la.

Ooblamon riu.

—I per què anaven a fer una cosa així?

—Perquè l'espasa pugui tornar al seu mestre en la mort.

Surten a tot córrer. Des del carrer arriben els sons de Taris: el gemec d'una botzina, algú cridant, el so dels pistons d'una moto speeder, trets blàster a la llunyania.

Vermia diu:

—Aquesta era de debò l'arma de Vader?

El kubazià s'encongeix d'espatlles.

—Qui sap? En realitat, a qui li importa?

 Següent