Deute de vida (XVI)

Anterior

TERCERA PART

CAPÍTOL 16

Davant d'ells s'estén la prada àrida.

Els arbustos ki-a-ki s'estremeixen amb el vent càlid; la suau tremolor de les seves branques amb punxons fa pensar en un animal intentant passar desapercebut. L’herbaset conspira amb la brisa, intercanviant murmuris silenciosos. Uns núvols com plomes vermelles travessen l'ampli cel vermellós. Una nau solitària travessa el cel. Probablement una nau de càrrega, de les poques que s'aventuren fins aquest planeta distant: Irudiru.

Aquí a baix, entre l'herba i els arbustos, hi ha un complex de set edificis. Són tots baixos i rectangulars. Estan fets de maons clars i morters color sang. Tots tenen sostres amb reforços metàl·lics, claraboies rodones i dipòsits de recollida d'aigua.

No obstant això, un dels edificis és diferent: és lleugerament més gran i ostentós que els altres. La casa està envoltada per un porxo tancat, un jardí de plantes resistents a la sequera i una sèrie d’holoestàtues resplendents, que van canviant. Pel recinte va surant un droide amb nombroses extremitats extensibles, que cuida les plantes i ajusta les estàtues.

A part d'això, el complex està totalment quiet i en silenci. I porta així gairebé tot el dia.

Aquest és el complex de Golas Aram.

L'equip sap poca cosa sobre Aram, però potser prou: és un siniteen de cap gran que en el seu moment va treballar d'arquitecte per a l'Imperi Galàctic. Més concretament, arquitecte de presons. Aram va dissenyar algunes de les presons més importants de l'Imperi, entre elles el Lemniscat que hi ha per sota de Coruscant, la presó-asteroide flotant d’Orko 9 i la Colònia Penitenciària de Goa. Es diu que l'especialitat d’Aram era construir presons autosostenibles, presons de les quals fos impossible escapar. Ho considerava la seva forma d'art.

La qüestió és que no solament treballava per a l'Imperi. També anava per lliure, ajudant a dissenyar i construir presons pel Kanjiklub, per al Càrtel de Junihar, fins i tot per Splugorra el Hutt.

Suposadament, Aram ja està retirat.

Sigui com sigui, Aram és l'única connexió imperial que tenen aquí, a Irudiru. És l'única pista sòlida que tenen. Però... què passarà quan tirin d'aquest fil? Trobaran a Han Solo? O fracassarà el pla sencer? Podrien estar posant en perill a Han Solo? El que saben sobre el parador d’en Han Solo és més aviat poc. El Falcó Mil·lenari va tenir problemes prop de l'Estació de Warrin. En Han va fer una transmissió poc després... sigui el que sigui el que investigava, van sorgir problemes. Tenint en compte la presència del droide Rondador, a més de la informació de Sol Negre i l xala maníaca de Tashu en parlar d’Irudiru, hi ha raons de sobres per preocupar-se. I si Han estava aquí investigant sobre Aram, llavors què? Aquí s'acaba la seva reconstrucció de la història. Per què anava a estar investigant sobre Aram? Aram va sorprendre a Solo ensumant per aquí? Està empresonat Han Solo? O està buscant a algú que està empresonat? En tot cas, és tot el que té, així que aquí estan.

Des del seu amagatall a la part alta d'un petit pujol amb forma d'altiplà, Norra repta una mica cap endavant, apartant les mates esmolades d’herbaset com si fossin cortines. Mira pels macrobinoculars. Utilitzant el dial lateral, cerca primer signatures de calor i després passa als indicadors elèctrics i electrònics. Detecta una sèrie de punts de perill repartits pel complex, que brillen en vermell en el visor.

—Ja els veig —li diu a Jas, que està amagada en el mantell d'herbes altes, malgrat estar a tan sols uns metres d'ella.

Els binoculars indiquen que el recinte està envoltat per un reixat invisible: una barrera de làsers ocults, impossibles de veure però que t'esbocinarien si els travessessis. Els voltants del recinte estan sembrats de mines, tant per dins com per fora del reixat invisible. Finalment, hi ha diversos droides-torreta repartits pel complex. Estan camuflats prop de vaporitzadors, i semblen part dels mecanismes. Suposen un gran perill.

—Tot el lloc està llest per a la guerra —diu Jas a través de l'herba—. Aram es protegeix. Entenc que estigui paranoic, tenint en compte els canvis que s'estan produint per tota la galàxia, però això és un altre nivell completament diferent. Té por. I no ha sortit des de fa dies.

Darrere d'ells Norra sent a Temmin, que està treballant en alguna cosa. Una dringadissa metàl·lica seguida del brunzit d'una microclau en girar. Norra és a punt de preguntar què està passant aquí enrere, quan l'herba s'agita i apareix Sinjir, gatejant.

—Ai! —exclama, flexionant la mà i portant-se a la boca l'artell del polze—. Aquesta herba m'està tallant a tires.

—El que fa és beure's la teva sang —li explica Jas, acostant-se a ell—. L’herbaset s'alimenta de les criatures que passen a través d'ella. Petits glops de petits talls.

Sinjir arrufa les celles.

—Meravellós. He vingut a donar el meu informe horari. El meu informe horari és: m'avorreixo. Em moro d'avorriment.

—El teu informe horari sempre és el mateix —bromeja Norra.

—Perquè és així cada hora.

—Jo tinc el mateix informe —intervé Temmin, gatejant fins a ells—. De debò, això és terrible. Tinc ganes de calar-li foc a aquesta herba. I a aquests arbustos espinosos. I a les mosques —com per il·lustrar-ho, es colpeja amb una mà el revers de l'altra—. Ho veieu? Ai. Hauria d'haver-me quedat a Chandrilà.

—No podem tornar a Kai Pompos? —pregunta Sinjir—. Arribaríem en fosquejar. Hi ha un petit antre al final del poble. Tenen un destil·lador amb el qual fermenten una arrel, arrel de korva. Tornem allà, ens prenem una copa o dues sota les llunes d’Irudiru, ens replantegem la nostra estratègia...

—Això és una missió de recerca, de recollida de dades —replica Norra, amb actitud de mare dient-li al seu nen que s'estigui quiet—. Ens quedarem aquí fins que tinguem tots els fets.

—El fet —diu Temmin— és que aquest home no sortirà. Està enterrat com un cuc de sang —havien sentit rumors que Aram era caçador, i pensaven que potser això els hi donaria una oportunitat d'acostar-se-li. Però fins ara, res. No ha sortit a buscar provisions ni a respirar aire pur. No li han vist el pèl. Només droides—. Anem a fer una cosa. Activem al Senyor Ossos... —el droide està amagat darrere d'ells, amb el seu cos esquelètic plegat, el cap ajupit i els braços al voltant dels genolls— i deixem que baixi aquí, que trobi al tipus i l’arrossegui fins aquí a dalt. I llavors l’interroguem. Molt fàcil.

—Sí, tan fàcil com caçar ocells amb un martell —murmura Sinjir.

—Silenci, tothom —ordena Jas—. Temmin, m'has construït el que t'he demanat o no?

—Sí, sí —busca en la butxaca i treu un parell de dispositius que li caben en el palmell de la mà. Un és un cartutx de llançaprojectils modificat. En l'exterior del cartutx hi ha un cap de circuits, i en la punta d'aquest cap hi ha quatre petites puntes. Com unes mandíbules d'insecte. El segon dispositiu és rodó, petit com un botó, amb una petita antena en ziga-zaga.

—És una bestiola espia —explica Temmin, impressionat de si mateix.

—En aquest planeta ja hi ha suficients bestioles sense que hàgim d'afegir-ne més —protesta Sinjir—. I abans que algú em corregeixi... sí, ja ho sé... és un micròfon espia, no una bestiola de debò i... deixem-ho. Molt bé, Jas. I ara què?

—No el podem veure, així que l’haurem d'escoltar. Vaig a carregar això en el meu rifle i ho dispararé directament a la seva casa. Llavors... —treu el segon dispositiu— escoltarem per aquest auricular personalitzat.

—Molt intel·ligent —comenta Sinjir—. Però encara no estic segur del que faig aquí.

Jas li dóna l'auricular.

—Tu vas a escoltar.

—Tremend —fa una ganyota i es col·loca l'auricular en l'orella.

La caça-recompenses es despenja el rifle llançaprojectils de l'esquena. Una vegada més, Norra fa un escombratge del complex amb els binoculars.

Un ramat d'animals ha arribat al costat del perímetre invisible. Dotzenes de bèsties de pell colrada, coll allargat i potes llargues. Algunes es paren a rosegar les mates d'arbustos ki-a-ki, mentre que uns altres s'enfronten entre ells colpejant-se amb unes protuberàncies ossoses que els surten del seu estret morro. Norra està bastant segura que es diuen moraks. Són grans, però herbívors. Però no li agradaria que li aixafessin aquestes potes tan llargues i aquests peus amb urpes.

Amb el polze, Jas obre un bípode que hi ha al final del canó del rifle llançaprojectils per donar-li estabilitat. S'acosta el visor a l'ull. Norra l'observa a través de l'herba. Jas respira profund i llavors exhala lentament fins que no li queda aire. Es queda immòbil...

És sorprenentment semblat al que Luke li va ensenyar a la Leia, no? Apagar el món, ser conscient però quedar-se buit. Com una tassa que vas a omplir. Clar que Jas ho fa per poder matar de forma més eficient.

El dit de la caça-recompenses està prop al gallet.

Però llavors...

Els moraks miren cap amunt, tots alhora. Un gest d'alarma.

Norra allarga el braç i toca l'espatlla de la Jas.

—Espera.

—Què? —pregunta Jas.

—Passa alguna cosa.

Sinjir es treu l'auricular de l'orella, arrufant les celles.

—Aquesta cosa està espatllada. Fa un soroll... una xiuletada molt aguda. Insuportable.

Allà a baix els moraks comencen a moure's tots alhora. Moviment de ramat. Comencen caminant i després galopen, avançant amb les seves cames llargues i ossudes amb una agilitat que a Norra li sembla sorprenent.

Els animals es dirigeixen cap al pujol on està l'equip.

Cada vegada s'acosten més.

El terra comença a vibrar.

Segurament el pujol és massa empinat, no podran...

Els animals arriben als peus del pujol i comencen a pujar per un vessant. Les seves potes amb urpes avancen a tota velocitat. Norra acaba de comprendre per a què serveixen aquestes urpes. El ramat deixa enrere una espiral de pols.

«Vénen cap a nosaltres».

—Hem de moure'ns —diu Norra—. Moveu-vos!

Tot l'equip es posa dempeus i dóna mitja volta, corrent a través de l'herba. Els moraks ja han pujat el vessant del pujol, belant i deixant anar mucositats pels musells. El terra tremola sota l'estampida del ramat.

Norra nota que l'herba li va fent talls en els braços, però no hi ha temps per preocupar-se per això. Tots surten a tot córrer. Tots excepte Ossos, que s'ha quedat amagat, confiant que resistirà els cops dels moraks. Norra ni tan sols sap on han d'anar. Córrer en línia recta? Girar a un costat? Els moraks se'ls acosten per darrere.

Un passa corrent al costat de la Norra en un galop pesat i la copeja amb el seu llarg coll. És dues vegades més alt que ella. Norra aconsegueix esquivar el cop i el deixa passar. Però per darrere arriben més. Per davant d'ells, encara que encara no es veu, està l'altre vessant del pujol. Què han de fer? Córrer fins allà, intentant no caure? Ajupir-se i resar perquè l'estampida de moraks baixi per l'altre costat? La caça-recompenses corre al seu costat. Un morak se li acosta per darrere i Jas li clava un cop amb el canó del llançaprojectils. La bèstia es desvia cap a la Norra i la frega. Norra ensopega... perd l'equilibri...

Aquí està Temmin, al costat d'ella. L'aferra pel cinturó per evitar que caigui. Prou com perquè Norra recuperi l'equilibri. Norra és a punt de donar-li les gràcies al seu fill... però no té l'oportunitat.

Se sent un so. Un brunzit ensordidor. De sobte, els moraks comencen a grunyir i a detenir-se bruscament. El ramat es parteix en dos, com travessat per una falca invisible.

«Gràcies als estels pel que estigui causant aquest so», pensa Norra.

Però llavors alguna cosa cau en l'herba davant d'ells. L'objecte roda com una pedra llançada des de lluny. Llança tres bips en successió i després, un so implosiu. Foomp. L'aire s'il·lumina al seu voltant, com un batec de llum brillant. El so copeja a Norra com un tro.

De sobte, Norra es queda sense poder veure ni sentir res. Li xiulen les oïdes i la seva visió està inundada per un mar de blanc encegador. Tempteja amb la mà per desenfundar el blàster. El desenfunda, però alguna cosa l'hi arrenca de les mans.

Apareix una forma davant d'ella quan comença a esvair-se la llum blanca. Una forma de persona. Norra pensa: «Aram ens ha trobat. Pensàvem que l'estàvem vigilant a ell, però ell estava vigilant-nos a nosaltres».

Norra comença a posar-se dreta.

—No et moguis —diu una veu. Serena però urgent.

Mentre els seus ulls encara s'estan ajustant, Norra pregunta:

—Qui camina aquí? Qui ets?

La figura fa un pas endavant. Norra veu que porta un blàster a cada mà. Un li està apuntant a ella.

—Sóc Han Solo, capità del Falcó Mil·lenari. Qui diables sou vosaltres?

 Següent